ADOLESCENCE

Adolescence és la sèrie de la qual tothom en parla: als llocs de treball, a les escoles, entre amics, a les famílies, als mitjans de comunicació, inclús, a les xarxes socials. Les persones a les quals he sentit opinar-ne assenyalen que és una sèrie dura, molt dura, que els pares haurien de veure en companyia dels seus fills adolescents. He escoltat afirmar en la ràdio que fa mal als espectadors sensibles. Pot ser que siga així, perquè Adolescence és pertorbadora, però per desgràcia no és més que el relat ficcionalitzat de la societat egòlatra i egoista en què vivim, a partir de l’assassinat comès per un adolescent. Aleshores, per què ens impacta tant? Perquè senzillament toca la cama del mal. 

 

La sèrie de Netflix a penes té una durada de quatre hores distribuïdes en quatre capítols. Jamie, un adolescent de tretze anys és acusat de l’assassinat d’una companya d’institut, Katie (Emilia Holliday). Cada episodi, d’una hora aproximada, està rodada en un únic pla seqüència, de tal manera que el temps de la història s’ajusta completament al temps de la narració. Cada entrega està situada a un espai i lloc diferents. 

 

El primer capítol comença amb la detenció de Jamie (interpretat pel debutant Owen Cooper), a casa seua, a primeríssima hora del matí per ser conduit a la comissaria, on l’interroguen en presència de son pare (Stephen Graham) i del seu advocat. També es troba a la comissaria la mare, Manda (Christine Tremarco) i la germana gran, Lisa (Amelie Pease).

 

El segon capítol ocorre a penes vint-i-quatre hores després. L’inspector Luke Bascombe (Ashley Walters) i la seua companya Misha Frank (Faye Marsay) acudeixen a l’institut on estudiaven Jamie, el presumpte homicida, i la seua víctima, per intentar d’esbrinar el mòbil del crim. Mrs Fenumore (Jo Hartley), professora del centre, els ajuda i atén en la seua visita. Serà Adam (Amari Bacchus), el fill del mateix policia, alumne del centre, que també pateix assetjament, qui orientarà les indagacions del seu pare. El que mostra aquesta entrega al voltant dels centres educatius actuals és senzillament aclaparador: professors desbordats, adolescents fora de control i violència, molta violència continguda amb constants intents d’intimidació i d’assetjament escolar cap als membres més febles, una autèntica bomba de rellotgeria

 

El tercer capítol es situa set mesos després, amb Jamie reclòs en un centre de menors, esperant per ésser jutjat. Aquest capítol recull la sessió de teràpia entre l’acusat i la psicòloga Briony Ariston (Erin Doherty) que ha de fer una avaluació del jove. Aquest episodi és considerat el millor per molts espectadors. Jamie que, en un primer moment, es mostra evasiu i esquiu a les preguntes de la terapeuta, acabarà responent a les seues preguntes i obrint la capsa de Pandora dels vents de la seua motivació criminal que portaran algunes respostes però, també, més preguntes.

 

I, per últim, la quarta entrega ocorre tretze mesos després de l’arrest i a un mes que comence el judici. Aquest últim capítol comença i acaba a la llar dels Miller. Malgrat el trauma, la família tracta de sobreposar-se i celebrar l’aniversari del pare, Eddie, que fa cinquanta anys. Ambdós progenitors han de lidiar amb el sentiment de culpa i, a la vegada, amb les conseqüències que el terrible fet del seu fill els està portant en el seu dia a dia a cadascun d’ells, inclosa la seua filla Lisa.

 

Adolescence no és una sèrie de true crime, com han volgut qualificar-la per desqualificar-la. No està inspirada en cap cas concret, com han assenyalat els seus creadors, Jack Thorne i Stephen Graham (actor que també interpreta el pare de Jamie). Tampoc presenta dubtes sobre l’autoria del crim, com algun espectador, famèlic de conspiranoies, vol entreveure, encara que jugue amb el sentiment d’empatia de l’espectador. També s’ha volgut qüestionar l’ús del plànol seqüència únic com una ostentació de narcisisme i d’exhibició meritòria i estètica de qui crea. Més enllà de qüestions tècniques que no analitze, el plànol seqüència únic ens permet submergir-nos en la història i en el punt de vista de cada personatge. Narcisista? Potser sí, com reflex de la societat egocèntrica que mostra aquest relat audiovisual magistral.

 

Per aquells qui ens dediquem a l’educació, especialment els més experimentats, Adolescence no és més que l'espill del que estem vivint als centres educatius en els darrers temps. Però el procés de deteriorament del sistema educatiu i la devaluació de la feina dels professionals de l’educació ve de més lluny. No seré jo qui idealitze els instituts del segle passat que foren petits inferns per alguns membres de la meua generació. Tanmateix, la gradual i sistemàtica desconfiança i desprestigi de la figura del professor, el desbordament d’uns pares que dimiteixen de la seua funció d’acompanyament degut a múltiples factors (com poder ésser les jornades laborals maratonianes) i l’accés complet i lliure als dispositius mòbils per als xiquets i adolescents, tant a les llars com als col·legis i instituts, estan creant un brou de cultiu explosiu i incontrolable.

 

Adolescence apunta al paper d’Internet en la formació d’una visió del món en els nostres joves; especialment aquella que estan creant-se alguns mascles que creixen sense autoestima, en un profund menyspreu propi, sentint-se rebutjats i alimentant un ressentiment que els fa veure les dones com l’enemic. L’accés lliure al contingut Incel (acrònim anglès de “celibat involuntari”) en la manosfera (comunitats online masclistes) ens obri un tempestuós oceà pel qual els nostres adolescents (i no sols ells) naveguen, familiaritzant-se amb termes com “red pills” (píndoles vermelles, expressió provinent de Matrix) i la regla 80/20 (al 80% de las dones només els agraden el 20% dels homes), assumint-los com a vertaders. I ho fan sense cap tipus de control ni supervisió de cap adult. Una altra qüestió que planteja la sèrie és la gran dissociació que existeix en l’actualitat entre el nostre comportament diari, real i com ens comportem en l’entorn virtual a les xarxes socials. Però aquesta misogínia extrema, que aboca a un esclafit de violència, té el terreny conreat en el model de masculinitat tòxica que els nostres joves han d’imitar i que palpem a cada pas en la nostra societat, el còctel molotov està enllestit per explotar.

 

El mèrit i la vàlua d’Adolescence radica en la seua capacitat de plantejar-nos preguntes, no de donar-nos respostes, de generar debat al voltant dels nostres joves i la seua educació. Però són preguntes que fan mal perquè la resposta ens apunta a tots com a societat. No cerca culpables, encara que retrata amb una sensibilitat que colpeja, el sentiment de culpa d’uns pares que es pregunten què han estat fent mentre tot allò ocorria a l’interior de la cambra del seu fill. Aquells que opinen que el relat eximeix Jamie de la seua responsabilitat potser no han entès el que els seus creadors ens tracten de dir: entre tots, amb la nostra manca de compromís i desbordats en un món que no entenem, en el millor dels casos, i que ens està radicalitzant ideològicament, en el pitjor, estem abandonant en el narcisisme i la psicopatia a la generació de la qual hem de tenir cura i que hem d’educar. Tampoc oblida la víctima, com he llegit: Katie està present en els tres primers capítols i en l’últim, aquell que es centra en la reacció de la família de Jamie, es fa present a través de la veu d’Emilia Holliday (actriu que interpreta la jove) que canta una versió de “Through the Eyes of a Child”, cançó original d’Aurora que expressa la pèrdua de l’ànima infantil, en els moments finals de la sèrie.

 

Sí, Adolescence és molt dura, com ho és dedicar-se a l’educació a hores d’ara i/o decidir portar fills a un món cada vegada més incomprensible i hostil, com ho és sobreviure i viure en una societat on hi ha menys espais per l’empatia i la solidaritat. Adolescence comença i acaba en el mateix lloc, la cambra de Jamie, el lloc on els seus pares creien que estava fora de perill, sense donar-nos respostes i plantejant-nos molts interrogants, la majoria d’ells, dolorosos, entre els quals emergeix una veritat tan inquietant com certa.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu