‘Xàtiva, matèria de Bretanya’ potser us semble un títol massa ambiciós.
Li’l he pres a l’Ignasi Riera, amb la seua aquiescència. Aquest nigromàntic de
la ironia treu l’expressió de l’obra de la poeta i novel·lista Carmelina Sánchez-Cutillas,
premi Andròmina a l’any 1975 (aleshores alguns començàvem a fer les primeres
passes per aquesta terra). Aquesta frase fa referència a la literatura artúrica
que va sorgir al continent europeu, centrada en les històries sobre el Rei Artús
i la recerca del Sant Greal. Segons el trobador francès del segle XII, Jean
Bodel, s’oposa a altres dues grans tradicions de temes llegendaris i cicles
literaris: la matèria de Roma, que versa sobre la mitologia grega i romana i
els seus herois militars com Juli Cèsar o Alexandre el Magne, i la matèria de
França, relacionada amb Carlemany. Aquestes tres tradicions ens demostren el
fet que la cultura medieval a Europa era oberta, variada i receptiva.
Però, què té tot això a veure amb Xàtiva? Cada cop que escolte parlar
l’Ignasi, amb la seua eloqüència encisadora, sobre els temes i llegendes
recurrents de la nostra literatura fa esment d’aquesta frase, ‘matèria de
Bretanya’, i evoca la nostra ciutat, Xàtiva. Una llegenda és una narració
d’aparença més o menys històrica, que en realitat conté una proporció, major o
menor, d’elements imaginatius. El que senzillament vol dir aquest bell amic
vell és que Xàtiva té la riquesa històrica suficient per haver afavorit una
nodrida tradició literària i artística.
L’inventari de tots aquells que van obrir els ulls aquí o van tenir present
a la seua obra la nostra ciutat seria llarg i, inevitablement, injust. Des de
l’antiguitat clàssica amb l’eixerit Catul, passant per ‘El collar de la coloma’
d’Ibn Hazm de Còrdova, fins a Vicent Andrés Estellés i el seu poemari ‘Xàtiva’.
Ho sé: en són molts més... La música també recorre les artèries xativines:
Raimon ens recorda que va nàixer al carrer Blanc amb una imatge gairebé
lorquiana o Feliu Ventura que veu apitxar des del Bellveret un poble que és
meridional... Però la ‘matèria de Bretanya’ que amara les llambordes dels
nostres carrers és el sediment de la sola de les sabates dels que les han
trepitjat anònimament abans que nosaltres, dels que les xafeu cada dia, dels
que esperem tornar a fregar-les... Som criatures de la il·lusió i del somni, que
demanen un imaginari col·lectiu que ens aculla i ens senyale els límits
geogràfics. Els nostres els perfila la serra de Vernissa que ens pinten Juan
Francés o Joan Ramos perquè, sabeu què? Tenim en l’art i la literatura dues
eines imprescindibles que omplin les nostres ments d’imatges recurrents i
deixen emprenta a la nostra pell socarrada.
Article publicat al diari Levante
🍏
