Walter és un estudiant de setze anys. Walter és
veneçolà i fa pocs mesos que va arribar del seu país per viure a Alcorcón.
Walter és un alumne intel·ligent i curiós al qual li agrada llegir. Walter
escriu bé, molt bé, i sap exposar les seues idees i coneixement tant oralment
com per escrit. Sóc la seua professora i ell és el meu alumne. Sé poc més de
Walter i no necessite saber-ne més.
Fa unes
setmanes, Walter va redactar un text argumentatiu en el qual feia una
apassionada, a estones vehement, defensa de la idea que no hem de ser
feministes. Des d’aquell dia, hi mantenim una disputatio. Walter i jo vam tenir ocasió de parlar sobre els nostres
punts de vista i de contrastar-los. Em va demanar referències bibliogràfiques,
documentals i pel·lícules que il·lustraren el pensament feminista. Va afirmar
que li agrada tenir en compte totes les vessants d’una història, exposar-se a
les idees de pensaments polítics o filosòfics amb els quals no hi està d’acord
i que estava molt interessat en conèixer més aquest moviment. També em va dir
que tenia la impressió que jo (em parla de vostè) segueix la mateixa línia de
pensament. He de confessar-vos que em vaig sentir secretament orgullosa i
complaguda que pensés això de mi.
Walter
em va recomanar un documental anomenat
“The Red Pill”, dirigit per la nord-americana i ex-feminista, Cassie Jaye. Por
la meua part, li he suggerit dues lectures: Todos
deberíamos ser feministas (Ed. Literatura Random House, 2015) de l’escriptora
nigeriana Chimamanda Ngozi
Adichie i Zami, una nueva forma de
escribir mi nombre (Ed. Horas y Horas, 2010) que es l’autobiografia de la
poeta afroamericana Audre Lorde. També li vaig suggerir dues pel·lícules: Sufragistes (Sarah Gavron, 2015) i Figures ocultes (Theodore Melfi, 2016), així
com la sèrie de TVE, Clara Campoamor. La
mujer olvidada (2011), protagonitzada por Elvira Mínguez.
Walter em va dir que al seu país aquesta
forma de pensar no és la comuna. Ha de saber que, en la meua educació emocional
i reglada, als anys 80 a Espanya, el feminisme era vist amb recel i sospita.
Feminista era un adjectiu pejoratiu. Encara avui escoltem amb freqüència: ‘Jo
no sóc feminista ni masclista, perquè crec en la igualtat’. No es això el
feminisme? És el moviment social que demana per a la dona el reconeixement
d’unes capacitats i uns drets que tradicionalment han estat reservats sols per
als homes. Ni més ni menys que això.
Des d’aquestes línies m’agradaria dir-li a
Walter que no ha sigut cap discurs filosòfic o polític el que ha fet que em
declare feminista; el que ha permès augmentar el meu sentit crític i canviar, a
poc a poc, la visió que em va imposar el món, han estat les circumstàncies
d’injustícia social, pròpies i alienes, que he anat vivint al llarg dels anys:
experimentar que les dones hem de demostrar amb escreix la nostra vàlua per
accedir a un lloc de responsabilitat; que la maternitat i la conciliació
familiar és el temut sostre de cristall al qual s’exposen les dones que volen
desenvolupar una carrera professional exitosa; que la violència de gènere,
física i psicològica, contra les dones no té edat, classe social ni nivell d’estudis
i que moltes dones l’han patit al llarg dels anys en silenci; que les víctimes
de violacions han de patir un sistema judicial que massa sovint qüestiona el
seu dolor. Walter, ha estat la rebel·lió i l’empatia (digues-li sororitat)
davant les situacions de desigualtat i violència contra les dones el que han
fet de mi una feminista.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu