III TROBADA D'ESCRIPTORES 'LUCRÈCIA BÒRGIA'

La Trobada d’escriptores Lucrècia Borja de Xàtiva es va celebrar el passat 26 de febrer de 2022. Aquesta va ser la seua tercera edició després de l’ajornament obligatori provocat per la Covid-19. Es tracta d’una iniciativa de Xateba, Associació per la Igualtat i contra la Violència de Gènere, ideada, organitzada i conduïda per Carme López sense la qual no seria possible. Els dos anys d’aturada pandèmica i els nombrosos entrebancs i eventualitats organitzatius no van impedir que l’encontre es dugués a terme a la Casa de la Cultura de Xàtiva, una vesprada de dissabte on l’hivern va quedar més enllà dels cristalls de les finestres.

 

Les primeres que van pujar la temperatura de la sororitat d’una sala plena van estar les ballarines de la Jove Companyia Innovatori de moviment Alícia Herrero. Es tracta d’un projecte educatiu per a joves per desenvolupar competències artístiques, creatives i interpretatives mitjançant experiències escèniques amb música en directe. I això mateix van fer: ens van envoltar amb la música, el moviment dels seus cossos i els teixits de gasa dels seus vestits.

 

L’edició d’enguany va estar dedicada a l’autora madrilenya Almudena Grandes desapareguda el novembre passat als 61 anys d’edat, víctima d’un càncer. L’escriptora va visitar aquesta mateixa Casa de la Cultura al maig del 2016 per fer una conferència quan acabava de publicar la novel.la Los besos en el pan (Tusquets, 2015). Per aquest motiu, Carme López ens va encomanar a les participants que llegirem un fragment d’alguna obra de Grandes. Vaig triar una de les seues columnes publicades a El País, “Vivo en la carretera”, perquè “los escritores, los libros, las librerías no existirían sin lectores”. Sense ells, la trobada màgica que provoca la literatura no seria possible.

 

Sense voler-ho i fruit de les circumstàncies, va resultar una trobada molt poètica tot i que va estar dedicada a una narradora. Alba Fluixà Pelufo (Alzira, 1988), artista plàstica, gestora cultural i poeta, ens va donar alguna pista de com podem aguaitar a la finestra de l’art: “Trobar la fugissera força còsmica / que regeix el nostre univers, / i pensar que això és possible / dins de cada casa / i de cada creació, / és la ingenuïtat imprescindible / de l’origen de l’art”. Galeria d’incerteses (Bromera, 2019).

 

Begoña Chorques Fuster (Xàtiva, 1974), aquesta professora que escriu poemes i ressenyes tardanes va voler fer un itinerari oníric pels sentits que recorren versos i sinestèsies per acabar convidant els presents a una “Paella Pòstuma”: “És diumenge. Avui dinem paella. / Paella verda amb carxofes i faves / que amb el permís dels fidels seguidors / de la paella amb col, és la millor”. Absència (Círculo Rojo, 2018)

 

Imma López Pavia (Llanera de Ranes, 1962), poeta i professora de Llengua i Literatura a València, també ens va parlar de les dones artistes, amagades a la història de l’art i la literatura, amb les quals ha anat ensopegant en els viatges de la vida al llarg dels anys, perquè totes les dones som una mica “Bruixes”: “Gates, llobes, fetilleres, bruixes de Tesàlia / expertes en filtes i beuratges d’amor. / Recol·lectores d’arrels i pètals, / gotes de rosada a l’alba”. Veus (Bromera, 2020)  

 

Finalment, també hi va haver una trobada de poemes, empès per Edward Hopper. A la fi, les poetes també som persones i bull la mateixa argila dins nostre. L’”Habitació d’Hotel” d’Imma López (“Una dona estació de pas, / una dona habitació d’hotel”) va evocar la meua “Transferència”: “Repose arraulida al llit, / descalça, amb la roba blanca, / amb un paper entre les mans / i les llàgrimes als llençols”. Olor de poma verda (Neopàtria, 2016)

 

Aquesta ressenya arriba una mica tard, com sempre últimament, en això de les ressenyes de les trobades. Ja sabem que els xativins ens movem millor amb la calor infernal que patim que amb el fred humit i és possible que aquest fet haja tingut alguna cosa a veure. Només desitge que, en passar per aquesta finestra, hagueu copsat aquesta “estampa eterna, / un fragment en un sol instant”.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Foto d'Antoni Marzal

 

 

 

L'ÀNEC SALVATGE

Totes les famílies desen secrets. Totes elles tracten de mantenir-los fora de l’abast dels ulls intrusos. Un dramaturg va posar al segle XIX la nostra mirada d’espectadors  en els salons familiars on es concentren les misèries de la condició humana. Henrik Ibsen (Casa de nines, Hedda Gabler, Un enemic per al poble) va escriure L’ànec salvatge al 1884, no sense polèmica no sense tints autobiogràfics d’una infància i adolescència que li van causar dolor. Perquè la trama de l’obra gira entorn a les mentides vitals que mantenen en peu una família. Perquè Ibsen coneixia bé el pes del passat a l’individu, la debilitat dels valors sobre els quals es sustenta el nostre món. El seu mèrit és exhibir-ho, posar-ho davant dels que ens apropem a aquest text clàssic i llançar-nos preguntes sobre els nostre fonament. 

 

Podem fer-ho ara al Teatro de la Abadía en un muntatge dirigit per Carlos Aladro, amb versió de Pablo Rosal (Los que hablan) amb un elenc magnífic d’actors. No teníem oportunitat de veure-la representada des de fa quatre dècades quan es va estrenar al Teatro María Guerrero al 1982 amb versió d’Antonio Buero Vallejo i direcció de José Luis Alonso.

 

Gregers Werle (Javier Lara) torna al seu poble natal després d’uns quants anys d’absència treballant al nord. S’allotja en cada del seu amic de la infantesa Hjalmar Ekdal (Juan Ceadero), que és un modest fotògraf el pare del qual, el capità Ekdal (Ricardo Jocen), és l’antic soci del cònsol Hâkon Werle (Jesús Noguero), també pare de Gregers. El vell Ekdal, arruïnat després de passar per la presó, viu de la caritat del cònsol, amb el seu fill i amb la seua família, la seua esposa Gina (Eva Rufo) i la seua filla Hedvig (Nora Hernández), ja que el va protegir evitant que ell també anés a la presó en aquell moment. Berta (Pilar Gómez), la secretària i promesa del cònsol, exerceix de mestra de cerimònies, fent que prenem distància del drama teatral en determinats moments. Molta atenció al personatge del doctor Relling, interpretat també per Jesús Noguero.

 

Ibsen recull les contradiccions de l’ésser humà, les mentides necessàries amb les quals ens enganyem, amb les quals pretenem estar tranquils o inclús il·lusionar-nos amb la felicitat. Però la meravella de la dramatúrgia d’Ibsen són totes les capes d’interpretació que té el text, com mostra la nostra pròpia natura complexa que es contradiu a cada pas. D’aquesta manera, L’ànec salvatge pretén interrogar-nos sobre múltiples temes, com el propi Aladro assenyala: la veritat, la mentida, l’abús de poder, la cura de la infantesa, les cures de la salut mental, la relació de l’individu amb la religió, la institució del matrimoni, la diferència entre amor i acord. També, el dret o no que tenim a jutjar la vida dels altres i els atropellaments en nom de la veritat. No sols maten els pantans de mentida vital també l’idealisme imperatiu. Per últim, en cadascun d’aquests estrats hi ha una escletxa en forma de golfes on nia la nostra imaginació i on habita un ànec salvatge, que si se’l fereix s’enfonsa en el fons de l’aigua i s’enreda en les algues. I així passem del conflicte personal al social.    

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

¡JÓDETE, MÍSTER WONDERFUL!

"Mitos lingüísticos de la posverdad" quizás sea un título demasiado afectado, algo pretencioso y muy oscuro. Nada más lejos de mi intención, ya que quisiera que al final de esta reflexión quedara alguna idea y muchas preguntas en el aire. Procedamos a la desmitificación.

 

El Diccionario de la RAE en su segunda acepción nos define un mito como “una historia ficticia o personaje literario o artístico que encarna algún aspecto universal de la condición humana”. Y cita el mito de don Juan (dejaremos a un lado los mitos del amor romántico que parece que empezamos a desmantelar). De lingüístico nos dice que es “perteneciente o relativo al lenguaje”. Posverdad es “distorsión deliberada de una realidad, que manipula creencias y emociones con el fin de influir en la opinión pública y en actitudes sociales. Los demagogos son maestros de la posverdad”. ¿Cuál sería el antónimo de posverdad? ¿Verdad? ¿Existe la verdad absoluta sobre algo o solo acercamientos al desvelamiento de la verdad? Os propongo espíritu crítico como antónimo de posverdad. ¿Cuál sería el glosario que podríamos hacer sobre esa posverdad de la que tanto oímos hablar? Os presento los siguientes términos declarándole la guerra a Mr. Wonderful.

 

1) ÉXITO: “1. Resultado feliz de un negocio, actuación, etc. 2. Buena aceptación que tiene alguien o algo”. Desde que nacemos y empezamos a crecer, se nos inculcan una serie de valores, muchos de ellos positivos; otros, no tanto, porque ejercen sobre nosotros una presión, una exigencia desproporcionada hacia la concepción social de lo que significa éxito. Cuando llegáis a la adolescencia y al instituto, el sustantivo éxito ya va cogido de la mano del adjetivo popular. Primero ronean y acaban saliendo juntos. ¿Por qué Eulogio de 1º Bachillerato o Gertrudis de 3º ESO, que son tan populares, tienen tanto éxito? ¿Qué significa tener éxito en la vida? ¿Qué queremos decir cuando afirmamos que Cecilio no ha tenido suerte o éxito en la vida?

 

2) FRACASO: “1. Malogro, resultado adverso a una empresa o negocio. 2. Suceso lastimoso, inopinado y funesto. 3. Caída o ruina de algo con estrépito y rompimiento”. En Occidente nos estimulan para lograr el éxito y evitar el fracaso a toda costa. El fracaso significa perder, no lograr el objetivo, convertirse en un perdedor. ¿Cuántos de los presentes no han perdido nunca en la vida? Perder nos lleva a la frustración que es un sentimiento de insatisfacción y fracaso. El antónimo de perder es ganar, y ambos verbos nos llevan al de competir. ¿Por qué hay que competir con quien está a nuestro lado? ¿Qué significa realmente ganar? ¿Nos dan una medalla por conseguir la mejor nota? ¿Por qué no asumimos y normalizamos que unas veces se gana y otras se pierde? Afirmo, con provocación, que todos los presentes y ausentes somos unos perdedores. ¿Por qué? Porque ninguno saldrá vivo de esta vida –os acabo de hacer spoiler de vuestra vida. Concluyo, además, que todos somos ganadores. ¿Por qué? Porque estamos vivos. Consejo: relajaos y disfrutad del camino/proceso.

 

3) SUEÑO: La imagen idílica y estereotipada de la persona exitosa queda íntimamente ligada al cumplimiento de un sueño. Persigue tu sueño, cumple tus sueños, nos dicen y nos lo creemos. Repasemos el significado de sueño: “cosa que carece de realidad o fundamento y, en especial, proyecto, deseo, esperanza sin probabilidad de realizarse”. Si no tiene posibilidad de realizarse, ¿por qué nos venden la moto del sueño sobre la que nos montamos y corremos como locos, jugándonos la vida, persiguiendo el éxito, compitiendo muchas veces con nuestros semejantes?  Cuando comprobamos que ese sueño es una quimera, o un mito, nos sentimos defraudados, frustrados, porque pensamos que hemos fracasado. ¿Qué hemos dejado de disfrutar y contemplar en esa carrera loca hacia el éxito?

 

4) POSVERDAD: He expuesto al principio que se trata de una “distorsión intencionada de la realidad”. Entonces, la búsqueda del éxito, la persecución del sueño, la huida del fracaso, ¿están en la realidad, en la vida o las ponemos nosotros? ¿No estaremos siendo manipulados para que compitamos los unos contra los otros? ¿Para qué veamos rivales a nuestro lado, y no compañeros? ¿Y qué es la realidad? Algunos afirman que la realidad no existe, que cada cual se crea su propia realidad. Yo misma afirmo en mis clases que la objetividad no existe. Creo que esto es así, porque no puedo ser objetiva porque no soy un objeto. Solo puedo ser subjetiva, porque soy un sujeto, lo cual me concede iniciativa y toma de decisiones, pero también posibilidad de equivocarme. No obstante, si no queremos seguir siendo manipulados, debemos procurar un acercamiento lo menos subjetivo posible a la realidad. Y eso, ¿cómo se hace? Con el antónimo de posverdad que apuntábamos: espíritu crítico.

 

5) RED SOCIAL: “Estructura formada en Internet por personas y organizaciones que se conectan a partir de intereses y valores comunes”. ¿Qué uso hacemos de las redes sociales? ¿Qué parte de nuestras vidas mostramos en la red? ¿Cuánto de lo que exhibimos tiene que ver con esta visión distorsionada del éxito y el sueño? Todo lo que enseñamos en Internet es perfecto o casi. Y si no, le endosamos un filtro. ¿Un filtro no consigue acaso manipular la realidad? ¿Es un instrumento de la posverdad? ¿Qué problema existe en la imperfección? A Obdulia le pirra la cicatriz que Belisario tiene en la ceja izquierda.

 

6) METAVERSO: “Entorno donde los humanos interactúan social y económicamente como avatares, a través de un soporte lógico en un ciberespacio, que actúa como una metáfora, pero sin sus limitaciones”. Como la realidad no me satisface y me frustra, ¿me invitan a sumergirme en un realidad paralela? ¿Prefiero ser un avatar o una persona? ¿Por qué no puedo vivir razonablemente contento en los límites de mi realidad cotidiana? ¿No será este metaverso el colmo de la posverdad para que prefiera construir castillos en el aire de Internet y no pretenda cambiar mi entorno con mi trabajo?

 

Conclusiones en forma de Tweets (red social que detesto): Tweet 1. Todos en nuestra vida experimentamos fracasos en los que hay que encajar la frustración que provocan. Tweet 2. Busca y encuentra algo que hacer que verdaderamente te apasione y guste. Tweet 3. El mejor éxito es estar tranquilo y contento con uno mismo. Tweet 4. Conócete a ti mismo: valora tus capacidades y ten en cuenta tus límites. Tweet 5. La vida es lo que te pasa mientras persigues ese supuesto sueño. Tweet 6. No vas a conseguir todo lo que te propongas. Cuando salga mal, ni te flageles ni eches balones fuera. Reflexiona, sé honesto contigo mismo pero, sobre todo, quiérete a ti mismo. Tweet 7. ¡Jódete, Mr. Wonderful!

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe