VULCANO

Vulcano es la última obra teatral de Victoria Szpunberg, autora catalano-argentina que ya presentó en el CDN El peso de un cuerpo en 2022. En aquella, indagaba en el fin de la vida a través de la enfermedad y cómo afecta al entorno familiar. En el mismo teatro –Valle-Inclán– y en la misma sala –Francisco Nieva, esta primavera ha estrenado este drama cómico, cercano al true crime. El montaje está dirigido por Andrea Jiménez, que nos dejó perplejos con su Casting Lear. Este prometedor tándem ya había trabajado conjuntamente en Mal de coraçon, estrenada en el TNC en 2023.

 

Vulcano cuenta la historia de una familia que intenta narrar un trauma que sufrió un año antes. En el edificio en el que viven, se declaró un incendio que tuvo trágicas consecuencias. Para recoger el testimonio de los tres miembros, una reportera y un cámara invaden el espacio privado de la casa buscando respuestas y procurando reconstruir lo sucedido. Pero, ¿cómo se narra un trauma?

 

Cada miembro de la familia vivió, integró y superó, o no, el trauma de una manera distinta. Tanto fue así que cada uno de ellos tiene un relato distinto de un mismo hecho trágico que cobra dimensiones inesperadas. El padre, Manuel (Albert Ribalta), se siente olvidado y ninguneado y, por primera vez, con la llegada de los periodistas, va a ser escuchado y experimenta que lo que tiene que decir es tenido en cuenta. Inés (Maracena Sanz), la hija, que está preparando unas oposiciones al Museo del Prado para salir de la precariedad, está obsesionada con hacer las cosas bien y hacer el bien, entre otras, con el uso del lenguaje que hacemos de forma cotidiana. Sin embargo, poco a poco se irá desvelando que las relaciones que mantienen en la familia siguen siendo como siempre han sido, basadas en la desigualdad en detrimento de las mujeres. Manu (Eneko Sagardoy), el mellizo menor, que vive metido en su habitación paralizado por el trauma y preso de los videojuegos, busca salir de ese lugar donde ha sido encerrado por los demás porque, al nacer, le arrebataron las palabras que se quedó todas su hermana Inés.

 

Vulcano explora la necesidad constante de contarnos a nosotros mismos, buscando la visibilidad en los demás y olvidando la experiencia somática misma de lo que nos ocurre. Porque todo nos pasa por el cuerpo, el gran olvidado de nuestra sociedad. Lo comprobamos incluso en la casa, espacio único de la obra. Las casas son organismos que viven y sufren como nosotros, esconden objetos y encierran realidades ocultas. Se pone así de relieve la importancia de la corporeidad. La casa de Vulcano está herida y expuesta, con una puesta en escena velazqueña, basada en el cuadro de La fragua de Vulcano, donde los claroscuros van siendo iluminados, de forma sucesiva y parcial.

 

Los periodistas, Adriana (Pilar Bergés), una mujer hecha a sí misma en el difícil mundo de la profesión del reportero, y Eliseo (Iván López-Ortega), un joven becario que trabaja como cámara pero que, en realidad, quiere ser artista multidisciplinar, vacilan en el difícil equilibrio entre un periodismo comprometido y el morbo sensacionalista. De nuevo, palpita entre ellos el conflicto intergeneracional, pero también de clase: ella es una mujer que ha progresado laboralmente a base de trabajo y esfuerzo, y él es un joven, cuya cuna se lo ha hecho todo mucho más fácil.

 

En la recta final de la obra, se nos brinda un diálogo delirante e hilarante donde podemos identificar la locura colectiva fake en la que estamos todos inmersos. Entonces, ¿qué tienen en común todos estos personajes y en qué nos podemos identificar con ellos? Todos ellos comparten su necesidad de cambiar. Buscan, desean y quieren cambiar. Y se apuntan varias direcciones hacia las que encaminarse: el arte, si puede ir más allá de su marco y trascenderlo, puede salvarnos, a través de su belleza, de toda la mediocridad que nos rodea; el lenguaje, con sus trampas y limitaciones, puede ayudarnos a rastrear en el mal y en el daño causado; y el humor se convierte en la herramienta fundamental para sobrevivir en el mundo actual y sobrellevar nuestra heridas y traumas. Pero, ¿es posible cambiar? Adriana lo tiene claro: “Siempre se puede cambiar. Que nadie te haga creer lo contrario. Nunca es tarde”.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

 

HISTORIA DE UNA ESCALERA

Historia de una escalera vuelve 75 años después al escenario del Teatro Español donde se estrenó por primera vez. Antonio Buero Vallejo, que nos dejó probablemente la obra teatral más sólida de la segunda mitad del siglo XX, ganó con este su primer trabajo el premio Lope de Vega del Ayuntamiento de Madrid en 1949. Nada sorprendente si no tenemos en cuenta que Buero Vallejo combatió en la guerra civil en el bando republicano, que fue condenado a muerte después del fin de la misma y que, conmutada la pena capital por cadena perpetua, pasó casi siete años en prisión. Y, sin embargo, Buero Vallejo es el autor que ha dejado una huella teatral más profunda en este triste y gris periodo de la historia de España que fue el franquismo.

 

Pasados los años, Historia de una escalera se ha convertido en su obra más emblemática por el valor simbólico de este espacio comunitario por el que circulan unos personajes, movidos por el deseo de salir de la mediocridad y vencidos por el desaliento y la frustración. Suben y bajan sus peldaños a lo largo de tres décadas esperando y deseando que algo cambie en sus vidas, mientras son testigos de cómo el tiempo devora a la generación de los mayores y engulle las expectativas y esperanzas de cambio de los más jóvenes. Son historias pequeñas que alcanzan un valor universal que reverbera en nuestro presente y en los problemas sociales que siguen tan vigentes desafortunadamente.

 

Este espacio simbólico y comunitario es lo único que se nos muestra a los espectadores. A partir de las palabras de unos personajes que ansían la transformación de sus existencias, vislumbramos los dramas que se viven al otro lado de las puertas de sus hogares. La acción se sitúa en tres momentos emblemáticos de nuestra historia: la primavera de 1919, acabada la Primera Guerra Mundial; el otoño de 1929, momento del crack de la bolsa de Nueva York y ya con la dictadura de Primero de Rivera en España; y el invierno de 1949, diez años después de acabada la contienda fratricida entre españoles y finalizada la Segunda Guerra Mundial, momento que en el entreacto queda representado a través del hijo menor de Fernando y Elvira, Manolín, personaje interpretado por un excepcional y jovencísimo actor llamado Eneko Haren.

 

Sin embargo, los paralelismos con la actualidad se hacen patentes en la precariedad laboral y económica, el difícil acceso a la vivienda, las dificultades para llegar a fin de mes como consecuencia de la inflación… síntomas que evidencian la enfermedad del inmovilismo social que aún hoy sufrimos. El señor y el joven bien vestidos del tercer acto, oficinistas u oficiales en ciernes, se convierten en el espejo de los desclasados que se sienten con más derechos que sus semejantes. Pero ese ascensor que podría elevarlos a todos no es que esté averiado, es que ni siquiera se ha instalado.

 

El montaje dirigido por Helena Pimenta está a la altura de la obra y de la efeméride. Con un respeto absoluto al texto de Buero, por petición expresa de sus herederos, y un elenco de actores de lo mejor de la escena española actual, teje algunos momentos corales de alegría, fiesta, música y baile, dándonos una tregua en el desencanto, pero también otros de incertidumbre y miedo por el futuro. Porque un mérito de este libro es la creación de un personaje colectivo a partir de una serie de caracteres magistralmente delimitados para no caer en los prototipos. De este modo, disfrutamos de las interpretaciones de David Luque, que encarna a un Fernando en lucha consigo mismo y con la mala conciencia de traicionar sus ideales de cambio, y de Agus Ruiz, que borda la personalidad efusiva de obrero de Urbano que cree en el progreso colectivo, pero que es tan poco decidido como su amigo de juventud. Marta Poveda, con su versatilidad acostumbrada, construye una Carmina con una hondura desconcertante que transita de la ilusión juvenil al desengaño adulto. Por último, Gloria Muñoz, sustituida por Puchi Lagarde durante los primeros días de la representación por una caída en una escalera (no sabemos si por azares del destino), da voz, piel y cuerpo a una Paca soberbia, única superviviente de la generación de los mayores y personaje con una actitud vitalista indudable, a pesar de sus quejas y consciente de su suerte adversa, que se agarra a la vida con uñas y dientes: “¡Ea! No hay que llorar más. Ahora a vivir, a salir adelante!”.

 

Sin embargo, el tiempo, tres décadas de sinsabores, de luchas y amarguras, subiendo y bajando los peldaños de esa vieja escalera, acaba convirtiéndose en un círculo vicioso que se repite y que atrapa a los que vienen detrás con los mismos proyectos de cambio y transformación. ¿Serán capaces de salir de esa espiral de frustración y desilusión? Buero lo deja en nuestras manos de lectores/espectadores.

 

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

 

PRESENTACIÓ DE "NOMÉS UNA. QUE SI NO, FARÉ TARD"

Begoña Chorques va nàixer a Xàtiva l’any 1974. És llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat de València i en Filologia Catalana i Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya.

 

Viu i treballa a Madrid, on fa classes en un institut. Sovint torna a casa, via Renfe, Avlo o com siga menester. Tot i que, en la mesura que la llengua és la pàtria de l’escriptor, portem sempre la casa al llom, la casa de la llengua heretada, la llengua amb què descrivim les emocions més íntimes i construïm les ficcions més insòlites.

 

            PATRIMONI

            allò que he escoltat

            tot allò que he vist

            tot allò que he dit

            allò que no he dit

            els llibres que he llegit

            els versos que he escrit

            la gent que he estimat

            això és tot el que tinc.

 

«Els versos que he escrit...», diu Begoña Chorques en aquest poema. Fins ara, s’havia donat més a conèixer com a poeta. De fet, ha publicat els poemaris Olor de poma verda i Absència, a més de participar en diverses antologies poètiques.

 

Si voleu saber més sobre ella, què pensa sobre certes coses, i quines coses l’atrauen i li interessen, humanament i culturalment, podeu visitar el seu blog, de clara referència a eixe far literari que és Virginia Woolf: Una cambra pròpia. Prompte us adonareu de la seua passió pel teatre, per la profusió de ressenyes que donen notícia de l’actualitat teatral de la Villa y Corte.

 

Podria afegir al poema seu que he llegit adés, un altre vers, ampliant el camp d’eixe que diu «els versos que he escrit». Ara diré: «els relats que he construït...» «o que he creat..» «o que he teixit...» «o que he inventat...». Relats que han aparegut també en antologies i publicacions diverses. Fins arribar a aquesta novel·la: Només una. Que si no, faré tard. Guanyadora del 25è Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt, i que ha publicat l’editorial Onada. Primera novel·la. Novel·la de primera, com comprovareu en llegir-la.

 

«Nosaltres pertanyem a una classe de víctimes que es tenen poc en compte...». Capítol XXXI, pàgina 129 de Només una. Que si no, faré tard. Ara en diuen ‒eufemisme indecent, obscè, mantàfula lèxica de criminals‒: «danys col·laterals». «Nosaltres pertanyem a una classe de víctimes que es tenen poc en compte...».

 

(Xàtiva, 1939...) Era diumenge. Un diumenge de febrer. Un lluminós diumenge de febrer. 12 de febrer, diada de santa Eulàlia. La guerra a les acaballes. S’acostava a l’estació un tren que provenia del front. Un front derrotat. Regressaven els soldats vençuts camí de casa.  Una estació de trens d’un xicoteta ciutat d’interior. Una ciutat a la rereguarda. Una ciutat raonablement tranquil·la, malgrat les turbulències de la guerra. I tot d’una aparegueren en el cel cinc avions. Cinc avions Savoya. Cinc avions tripulats per pilots italians. Pilots que havia enviat el feixista Mussolini per a ajudar el seu aliat espanyol, el general Franco, a guanyar la guerra contra el legítim govern de la República. Descarregaren una pluja de bombes sobre l’estació. La convertiren en un muntó d’enderrocs. Per damunt i per davall de les runes, una estesa de cadàvers, més mutilats que no sencers. Més de cent morts. Centenars de ferits. L’atrocitat es va abatre sobre una xicoteta ciutat d’interior. Fins llavors raonablement tranquil·la malgrat la guerra. Ara era una ciutat consternada, espantada, malferida; marcada. L’any del bombardeig de l’estació. Diumenge, 12 de febrer, diada de santa Eulàlia. Un diumenge lluminós fins que una pluja de bombes el convertiren en un diumenge de pols, de sang i de clams. La gent encara se’n fa creus de l’incomprensible i inexorable atzar d’aquell acte monstruós.

Aquest resum del motiu de la novel·la prové del pròleg que he escrit. Així que disculpeu-me l’autocita. I disculpeu-me-la ara també, i amb això jo acabaré i li passaré la paraula a l’autora perquè vos explique els mecanismes de l’obra i la intenció de l’obra, amb més precisió i coneixement que no aquestes paraules meues d’introducció i presentació:

 

La novel·la s’estructura a través d’una tria de testimonis ‒veus que fimbren, que dubten, que s’interroguen, que s’indignen, que es penedeixen, que clamen. Una constel·lació de veus que orbiten al voltant d’aquell atroç bombardeig. Per a plànyer-se’n, per a indignar-se, fins i tot per a justificar-lo, per a vindicar-ne la memòria al cap dels anys, o reclamar el silenci com a consens conciliador. El parany del consens conciliador, o siga, el pacte per la definitiva impunitat.

Només una. Que si no, faré tard és memòria «local» que la literatura ‒la bona literatura‒ universalitza. Perquè tant se val si les bombes i els morts i els testimonis són d’aquest o d’aquell altre bombardeig: al capdavall ‒com diu l’autora‒ «totes les bombes són criminals». Les de les guerres d’abans i les de les guerres d’ara. Les víctimes són sempre éssers humans. Els que hi moren resten muts, els que hi sobreviuen conserven la veu i la memòria. I l’escriptor en fa literatura; i en rescatar-ne el testimoni claudicat, gairebé una necessària intenció de justícia.

Ara que ja teniu una mínima informació sobre l’obra que presentem i la seua autora, li passe a ella la paraula.

Toni Cucarella

Carcaixent, 28 de febrer de 2025

 

 

 

UNA JOVE PROMETEDORA

T’imagines que ets guapa, jove i tens tot el futur per davant? T’imagines que ets una prometedora i brillant estudiant de Medicina? T’imagines que tens un pares que es preocupen per tu i et cuiden? T’imagines que tens una gran amiga en qui pots confiar i donar suport? Aquesta és la vida de Cassie, una jove prometedora, fins que un tràgic succés condueix la seua vida a una via morta. La protagonista pateix un trauma, junt amb la seua millor amiga, del qual no és capaç de recuperar-se.

 

Anys després, a punt de complir la trentena, Cassie no ha aconseguit encarrilar la seua existència: va abandonar la carrera de Medicina, treballa en una cafeteria, viu encara amb els seus pares i porta una doble vida nocturna de difícil explicació. Però, una trobada atzarosa li donarà una nova oportunitat: un dia ensopega amb Ryan (Bo Burnham), un antic company de la carrera, amb qui comença a sortir. Això últim ens situa en l’esfera de la comèdia romàntica, amb una embafadora presència del rosa i de cançons de Paris Hilton i Brintney Spears. Però res és el que sembla.

 

La guionista i actriu londinenca Emerald Fennell debuta en la direcció de forma sorprenent amb aquesta cinta de 2020 que no deixa indiferent ningú. Hi va aconseguir l’Òscar a millor guió original. Pertanyent al subgènere de terror de rape and revenge, l’argument oscil·la entre la comèdia negra, els suspens i el drama. Cassie, interpretat per una superba Carrie Mulligan (An education o Sufragistes), ix per les nits per prendre venjança de potencials agressors sexuals que s’aprofiten de dones èbries.

 

Mitjançant sorprenents girs de guio, com a conseqüència d’aquest fortuït encreuament, Cassie té la possibilitat de planejar la venjança que es mereixen cadascun dels actors d’aquell obscur succés: una companya de facultat poc empàtica, l’advocat del cas, la degana de la facultat i Al Monroe, el prometedor estudiant de Medicina acusat en aquell moment de violació. Amb la seua implacable astúcia i la seua intel·ligència desbordant, Cassie deixa en evidència les demolidores conseqüències que l’engranatge masclista de la nostra societat té per les dones que no segueixen el patró. De forma progressiva, ens revela les implicacions catastròfiques que les nostres reaccions masclistes i conservadores a l’ús poden tenir davant de determinats actes. Per damunt de tot, preval el doble raser amb què som mesurats socialment homes i dones.

 

A aquesta pel·lícula, Una jove prometedora, se l’estima o se l’odia. És impossible quedar-s’hi indiferent. Pot semblar extremista, feminazi, exagerada… Potser deceba que la protagonista no siga capaç de salvar-se a si mateixa guarint les pròpies ferides. Però és que la pel·lícula no cerca això: pretén, amb un final catàrtic fora de tota expectativa per l’espectador que ens deixarà sense paraules, que ens replantegem la programació patriarcal que hem rebut per osmosi social per no acabar essent còmplices, volent-ho o sense voler, de la cultura de la violació.  

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

1936

1936 d’Albert Boronat, Juan Cavestany, Andrés Lima i Juan Mayorga ha estat al cartell del Teatro Valle-Inclán de Madrid aquest hivern esgotant localitats. Tornarà a la tardor al Centro Dramático Nacional i augure un conat de guerra civil per aconseguir entrades perquè aquesta obra ja és un imprescindible de l’escena espanyola. Andrés Lima dirigeix, amb la sincronització d’un rellotge suís, un elenc d’actors excel·lents com Blanca Portillo, Antonio Durán “Morris”, Alba Flores, Guillermo Toledo, Natalia Hernández, Paco Ochoa, Natalia Hernández, María Morales i Juan Vinuesa, que mostren la seua versatilitat per canviar de personatge i de registre, acompanyats pel Cor de Joves de Madrid que posen les seues veus i simbolitzen sobre l’escenari a la generació que ve darrere.

 

Amb aquest ambiciós muntatge teatral, el mateix equip de les obres Shock 1 (El Cóndor y el Puma) i Shock 2 (La Tormenta y la Guerra) cerca oferir una mirada allunyada de qualsevol caràcter partidista o pamfletari de la Guerra Civil espanyola. Per això, du a terme un exhaustiu treball de documentació amb la ajuda d’historiadors i de testimonis reals. En aquesta ocasió, fan una volta de femella a la doctrina del shock de la periodista canadenca Naomi Klein per furgar en el que va suposar el “colp violent” de la guerra civil i la posterior dictadura franquista en la societat espanyola. D’aquesta manera, estomaquen els espectadors durant les quasi quatre hores i mitja de la representació.

 

1936 és la classe magistral ens donaria un vell professor d’Història, amb la sapiència dels docents d’illo tempore, amb el rigor que aporten les dades i la documentació, amb el sentit crític que tot ensenyant vol infondre en els seus pupils, però amb el dinamisme i l’amenitat que ofereixen els mètodes pedagògics innovadors, en aquesta ocasió, esdevinguts performance teatral. Però ens ensenya amb l’emoció de qui estima la seua disciplina d’estudi i magisteri.

 

1936 és, doncs, una classe d’Història de la nostra guerra civil representada que ens mostra, des d’una perspectiva polièdrica i coral, les diferents fases per les quals va passar el conflicte; com es va iniciar, que indaga en les causes i els esdeveniments que el van desencadenar; que exposa sense noses les batalles i les represàlies més sagnants com la Batalla de l’Ebre o el bombardeig de Gernika; que descriu el lamentable paper que va desenvolupar l’Església en aquesta croada i quants membres del clergat van morir assassinats; que presenta els protagonistes d’ambdós bàndols –Manuel Azaña, Francisco Franco, el general Yagüe, la Pasionaria, José Antonio Primo de Rivera, el general Rojo… entre altres– a través de les seues paraules (algunes produeixen estupor en comprovar els paral·lelismes amb els temps que vivim) i els seus actes; que intenta reflectir com la societat civil va viure aquells tres llargs anys de guerra fratricida, especialment la por a la delació, la pobresa, el terror i la fam; que penetra en les discrepàncies i desacords que hi havia en el si dels dos bàndols; que indica la importància de la paraula, la propaganda i els símbols, especialment els himnes musicals; que explica el paper que van desenvolupar els actors internacionals –potències europees aliades i Alemanya i Itàlia–; i que denuncia com la memòria dels morts vençuts segueix enterrada a les cunetes i a les fosses comuns.

 

Pot ser que aquest vell professor professe idees republicanes o en senta nostàlgia i del que podria haver avençat aquest país sense les quatre dècades de regressió i manca de llibertats, i tinga un petit gerro amb tres clavells, vermell, groc i morat, tanmateix, no es deixa dur per la temptació de l’adoctrinament i la propaganda. Per això, no hem de negar-li el rigor històric des del qual ens parla, que no és el relat dels vencedors en què foren educades generacions d’aquest país. És la presentació d’uns fets tràgics que no busquen aprofundir en l’enfrontament de les dues Espanyes (encara que sempre hi haurà qui atribuirà aquest maniqueisme històric a la pròpia obra teatral), dels vencedors i dels vençuts, perquè una guerra civil entre germans és sempre la més dolorosa i sagnant.

 

Aquest vell mestre ens incita a la reflexió des d’un punt de vista històric inèdit, des de baix, i ens proposa la seua tesis perquè la pensem, la mateixa que aquesta professora que escriu va voler exposar en Només una. Que si no, faré tard (i disculpen l’autocita i la manca de modèstia): la guerra civil la vam perdre tots, també aquells que van sortir vencedors, perquè van perdre el més preat que tenim, la nostra humanitat. El missatge és clar: ni podem ni hem de permetre que aquells fets tornen a ocórrer en aquesta societat que fa cinquanta anys que construïm; no podem repetir el duel a garrotades goyesc que contemplem amb estupor en un moment de la representació; la violència i el vessament de sang ens converteixen en les pitjors bèsties de la natura; sols a través del diàleg, el respecte i la democràcia podem conviure en pau i harmonia. Així siga.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

UNA JOVEN PROMETEDORA

¿Te imaginas que eres guapa, joven y tienes todo el futuro por delante? ¿Te imaginas que eres una prometedora y brillante estudiante de Medicina? ¿Te imaginas que tienes unos padres que se preocupan por ti y te cuidan? ¿Te imaginas que tienes una gran amiga en la que puedes confiar y apoyarte? Esta es la vida de Cassie, una joven prometedora, hasta que un trágico suceso conduce su vida a una vía muerta. La protagonista sufre un trauma, junto a su mejor amiga, del que no es capaz de recuperarse.

 

Años después, a punto de cumplir la treintena, Cassie no ha conseguido encarrilar su existencia: abandonó la carrera de Medicina, trabaja en una cafetería, vive todavía con sus padres y lleva una doble vida nocturna de difícil explicación. Pero, un encuentro azaroso le dará una nueva oportunidad: un día se topa con Ryan (Bo Burnham), un antiguo compañero de la carrera, con el que empieza a salir. Esto último nos sitúa en la esfera de la comedia romántica, con una empalagosa presencia del rosa y de canciones de Paris Hilton y Britney Spears. Pero nada es lo que parece.

 

La guionista y actriz londinense Emerald Fennell debuta en la dirección de forma sorprendente con esta cinta de 2020 que no deja indiferente a nadie. Con ella consiguió el Óscar a mejor guion original. Perteneciente al subgénero de terror de rape and revenge, el argumento oscila entre la comedia negra, el suspense y el drama. Cassie, interpretado por una soberbia Carrie Mulligan (An education o Sufragistas), sale por las noches a tomar venganza de potenciales agresores sexuales que se aprovechan de mujeres ebrias.

 

A través de sorprendentes giros de guion, como consecuencia de este fortuito cruce, Cassie tiene la posibilidad de planear la venganza que se merecen cada uno de los actores de aquel oscuro suceso: una compañera de facultad poco empática, el abogado del caso, la decana de la facultad y Al Monroe, el prometedor estudiante de Medicina acusado en su día de violación. Con su implacable astucia y su inteligencia desbordante, Cassie evidencia las demoledoras consecuencias que el engranaje machista de nuestra sociedad tiene para las mujeres que no siguen el patrón. De forma progresiva, nos revela las implicaciones catastróficas que nuestras reacciones machistas y conservadoras al uso pueden tener ante determinados actos. Ante todo, prevalece el doble rasero con el que somos medidos socialmente hombres y mujeres.

 

A esta película, Una joven prometedora, se la ama o se la odia. Es imposible quedarse indiferente. Puede parecer extremista, feminazi, exagerada… Quizás decepcione que la protagonista no sea capaz de salvarse a sí misma sanando sus heridas. Pero es que la película no busca eso: pretende, con un final catártico fuera de toda expectativa para el espectador que nos dejará sin palabras, que nos replanteemos la programación patriarcal que hemos recibido por osmosis social para no acabar siendo cómplices, queriendo o sin querer, de la cultura de la violación.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

CASTING LEAR

Assistir a una representació de Casting Lear deixa un impacte difícil d’oblidar. Aquest experiment teatral arriscat, com l’ha definit Juan Mayorga, és tota una experiència estètica i terapèutica. Per això és impossible desprendre’s de la catarsi que suposa aquesta obra propera a la performance.

 

Casting Lear ha estat al Teatro de la Abadía de nou aquesta temporada, després d’esgotar localitats en l’anterior i d’estar de gira. Andrea Jiménez, directora i autora d’aquesta versió d’El rei Lear de Shakespeare, ens planteja una situació insòlita. Cada nit presenta un actor mascle diferent que no sap què representarà, que no coneix el text ni el muntatge del qual formarà part i es sotmet a la direcció en viu i en directe d’una jove directora emergent, com la pròpia Jiménez es defineix irònicament en un moment de l’obra. Així, un actor experimentat, d’entre cinquanta i seixanta anys, amb una dilatada carrera interpretativa, es posa en la pell de Lear i rebrà totes les indicacions interpretatives i de text a través d’un auricular. El públic tampoc sap qui interpretarà a Lear aquella nit fins uns minuts després de començada la representació.

 

A l’escenari no hi ha res, perquè aquesta és una paraula per la qual s’obsessiona la jove directora fins el punt que ens recorda el nombre de vegades que apareix al text shakespearià. Tampoc hi ha vestuari ni attrezzo. Tan sols hi ha tres actors: Juan Paños és l’apuntador i el comte de Kent, lleial servidor que no abandona mai al rei; l’actor mascle que debuta aquella nit i que interpreta a Lear; i Andrea Jiménez que és la directora, Cordèlia, la filla desheretada i repudiada de Lear, i ella mateixa. El fons de l’escenari és negre, el terra és negre i els tres van vestits de negre. Amb aquest plantejament, Andrea Jiménez escriu la seua particular Carta al pare kafkiana cada nit. L’actor interpretarà l’obra per primera i darrera vegada aquella nit creant així una representació única com la vida mateixa. És destacable la valentia de l’actor que es sotmet a aquest plantejament singular, posant a prova alguna cosa més que els seus dots interpretatius fins quedar-se nu sense més armes que el seu cos i la seua persona. Pedro Mari Sánchez fou el meu rei Lear i fou el cinquantè quart actor en sotmetre’s a aquest joc escènic que va acabar transformant-se en màgia. Altres actors que s’han posat en la pell de Lear i en les mans de Jiménez han sigut Miguel del Arco, Alberto San Juan, Pedro Casablanc, Andrés Lima, Joaquín Notario, Pere Ponce… (i un llarg etcètera).

 

Però, ¿per què fa això Andrea Jiménez? Casting Lear és un exercici d’autoficció en el qual la directora, una nova Cordèlia, revisa el text i les motivacions de cada personatge, del pare Lear i de la filla menor, per indagar i penetrar en el que més por li/ens fa. Perquè Andrea Jiménez també es despulla de qualsevol atribut teatral (paradoxalment mitjançant aquest artefacte escènic perfectament sincronitzat) i ens mostra les seues nafres: ella és Cordèlia, perquè el seu pare és un Lear que “mai no ha entrat en un teatre” i mai va acceptar que la seua prometedora i intel·ligentíssima filla es dediqués a la faràndula. I, per això, cada nit pren un pare diferent per conversar-hi i intentar comprendre el significat del verb perdonar. El que no s’imaginava Jiménez quan va començar aquest viatge (o potser sí) és que anava a despullar també a un públic que viu amb ella la catarsi de la seua ferida. Com i per què? Perquè amb gairebé res aconsegueix que l’espectador també contemple i senta les seus pròpies laceracions.

 

Qui haja tingut la temptació de qualificar-ho com un passatemps narcisista o exhibicionista (segurament ningú no ho qüestionaria si fos un home qui hagués fet aquesta obra teatral), no entén el camí terapèutic que condueix a presentar una proposta com aquesta, una nuesa que pretén reparació i la finalitat de la qual és comprendre allò ocorregut per poder acarar el futur sense mirar enrere. Jiménez es desarma amb les seues millors eines –el teatre i un clàssic que ha llegit, analitzat i estudiat de forma obsessiva i que ara revisita i autoficciona; desconcerta un actor de prestigi al qual sotmet al seu esport favorit, el tenis, i li fa sentir el nostre desvaliment absolut; i descol·loca i aclapara al públic que acaba mirant cap a la seua sima interior i comprenent el propòsit d’aquella audició. Perquè la vida, com Casting Lear, és un assaig que sols ocorre una única vegada però que, tanmateix, ens esforcem per entendre-la i construir-ne quelcom bell. Andrea Jiménez, francament, ho ha aconseguit. Gràcies, Andrea, per Casting Lear.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

 

RES

Nada és una de les novel·les més importants de la segona meitat del segle XX l’autora de la qual va viure amb sobresalt l’aclaparador èxit editorial que va suposar ser guardonada amb el primer Premi Nadal al 1944 amb tan sols vint-i-tres anys. S’han complert vuitanta anys d’aquesta efemèride i s’ha de destacar que l’adaptació que ha estat al cartell del Teatre María Guerrero de Madrid és un tribut merescut a un text que reflexa d’una manera complexa la devastació social i moral que va suposar la guerra civil espanyola. Llegir Nada és la millor manera d’apropar-se a la vida i obra d’aquesta autora que va morir al 2004, víctima d’una malaltia degenerativa que va escombrar la seua memòria, deixant una novel·la inèdita (Al volver la esquina) i un llegat que perdurarà en el temps.

 

L’adaptació de la novel·la Nada de Carmen Laforet al teatre és ja un dels muntatges de la temporada que no hem de perdre’ns. És la primera vegada que aquest text narratiu salta a les taules i ho ha fet de la mà de Joan Yago, autor de la brillant obra Breve historia del ferrocarril español, i de Beatriz Jaén, directora d’ambdós muntatges. El resultat és un text i un muntatge molt notables, gairebé excepcionals si no fos per l’excessiu pes que es dona a la narració en detriment del diàleg. No obstant, s’ha d’assenyalar la dificultat d’adaptar una novel·la al gènere teatral –la cartellera madrilenya se’n troba trufada en els últims temps– i, més encara, si sobre aquest llibre es troba el pes de la història de la Literatura de postguerra.

 

Nada conta la història d’Andrea que arriba a Barcelona al setembre de 1939, per estudiar el primer any a la universitat, i de les persones que l’envolten. Durant l’únic curs acadèmic que hi passa, aquests personatges s’agrupen al voltant de dos àmbits espacials: la casa familiar al carrer Aribau, tancat, lúgubre i violent, i el de la universitat i els seus amics, obert, alegre i juvenil. Ambdós espais oposats que, a la fi, es solapen apareixen magistralment reflectits en l’escenografia que amuntega mobles, un llit, un piano, una taula i altres estris, al pis inferior, en oposició a les golfes on viu l’oncle Román i des d’on presumeix davant d’Andrea: “¿Tú no te has dado cuenta de que yo os manejo a todos?” El món de la universitat penetra en l’àmbit familiar violent a través del cotxe amb què Andrea i Ena van a la platja els caps de setmana i de les làmpades de cristall, riques i lluminoses, que representen a aquella burgesia catalana que va saber de forma hàbil i oportuna alinear-se amb els vencedors. El disseny de llums, el vestuari reflex fidel de l’època, la música i les projeccions en vídeo creen aquesta atmosfera de fascinació, opressió i confusió en què viu una jove que a penes comença a entendre el món que l’envolta.

 

La família d’Andrea està sumida en la runa econòmica i en el trauma que va suposar la guerra. Aquest lloc representa el passat i la nul·la esperança d’un futur per tots els que hi habiten, inclòs el fill de l’oncle Juan i Gloria, víctima de la violència que l’envolta i que ni tan sols té nom. El pis del carrer Aribau actua, doncs, com una presó, mentre que els companys i amics de la universitat viuen de forma expansiva, entre la Via Laietana, on resideix Ena amb la seua família, i el carrer Montcada, on té l’estudi Guíxols.

 

Júlia Roch, que interpreta a Andrea i li ha atorgat un rostre i una corporeïtat que no podrem oblidar mai, dona una versemblança al personatge interpretant-lo amb una naturalitat convincent, oscil·lant entre aquests dos mons que tiren d’ella i que no acaba de comprendre. La resta de l’elenc d’actors apuntalen la consistència d’aquest muntatge. Destaquen Amparo Pamplona que interpreta a l’Àvia, víctima d’aquesta violència i artífex del masclisme regnant i amb qui, tanmateix, és impossible no sentir empatia; Carmen Barrantes que ens ofereix una Angustias, tia autoritària d’Andrea, contradictòria i turmentada; Laura Ferrer, que dona vida a Gloria, és reflex que res és el que sembla; i Peter Vives, magnífic en el seu paper de Román, seductor i carismàtic oncle d’Andrea, capaç de despertar l’atracció i el rebuig que aquest personatge suscita.

 

Amb encert, Joan Yago ha volgut posar de relleu l’amistat entre Andrea i la seua amiga Ena, fonamental en l’obra: una relació complexa, confusa, propera al llaç familiar de vegades i a la relació amorosa en altres, sempre de difícil definició que acabarà prevalent per damunt de la resta de vincles. Encara que es tracta d’una obra no excessivament extensa, la imbricació de personatges, atmosferes i trames fa d’ella un referent literari irrenunciable. Miguel Delibes va afirmar que “Nada es pesimista, pero no desesperanzada” i assenyala com un dels seus principals mèrits “la experiencia de incorporar al lector a la creación”. Tot això és Nada.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

ALEGRIA

Seria bonic sentir a cada hora l’alegria del viure, come un assalto di gioia. Tan bell com utòpic. Tanmateix, és possible experimentar aquest goig gaudint de l’espectacle Alegria del Cirque du Soleil. Fa dues dècades vaig tenir la fortuna de contemplar un documental d’aquest circ canadenc a l’Hemisfèric de la Ciutat de les Arts de València. Impossible no quedar captivada amb les acrobàcies d’aquests atletes artistes i no desitjar veure’ls en directe. L’excepcional en ocasions es fa esperar massa.

 

ES-PEC-TA-CU-LAR fou la primera paraula que em va acudir a la ment quan vaig començar a gaudir de l’impressionant muntatge Alegria, un dia de Nadal feliç per algú que té més de senyor Scrooge que de Rei Mag. BE-LLE-SA fou la segona davant els volantins i salts inversemblants d’aquest conjunt d’acròbates que porten el cos i les seues habilitats fins el límit de la torsió i la sublimitat. Alegria, emoció i plaer és el que s’experimenta al llarg dels cent minuts de diversió que dura l’espectacle en què les mans no van deixar de suar-me davant la dificultat increïble de cada revolta o arqueig.

 

El primer espectacle d’Alegria del Cirque du Soleil amb què van canviar la visió del circ es va estrenar al 1994 i ara es presenta renovat, Sota una nova llum. És aquesta la seua producció més icònica amb una banda sonora inconfusible i intemporal per aquells que han tingut la sort d’assistir a una de les seues actuacions. Els acords de la melodia estaran sonant ja a les golfes del teu record, dilecte lector, i aquells saltimbanquis tornaran a botar des del teu pit fent piruetes fins el teu nas come la rabbia di amar. Una posada en escena impecable, un vestuari estrafolari, colorit i original, un maquillatge emblemàtic, música i veus en directe i una execució impecable i virtuosa d’aquests artistes atletes fan d’aquests cent minuts una experiència memorable per gaudir-la durant cent anys.

 

Només començar el vell bufó del rei, el senyor Fleur, volantiner i sorneguer, pren el poder però, amb ell, seran dos pallassos –els espanyols Pablo Gomis i Pablo Bermejo– els que teixiran un fil conductor de complicitat, humor, tendresa i amistat amb els quals viurem una tempesta de neu inclosa magistralment executada que, tanmateix, no ens gelarà el cor. En una lluita per l’esperança i la renovació, acabaran imposant el desig de canvi i inundant d’alegria el món, o almenys aquell univers creat amb la seua màgia sota els confins de la carpa circense. Des de les barres gimnàstiques inicials, que evoquen al Vietnamese Bamboo Circus, passant pel bellíssim número acrobàtic amb la cançó que dona nom a l’espectacle o el malabarista del foc que col·loca les torxes enceses sobre els seus peus, fins els trapezistes que solquen el cel de la carpa en el número final per omplir-nos el pit de núvols, tot en Alegria condueix a l’entusiasme i a la fascinació de sentir-se a prop d’una BE-LLE-SA ES-PEC-TA-CU-LAR.   

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu