SIX FEET UNDER

Six feet under (A dos metros bajo tierra en castellà) és una sèrie de televisió nord-americana, creada per Alan Ball i emesa per la cadena HBO entre els anys 2001 i 2005. Durant cinc temporades, conta la història dels membres d’una familiar peculiar de Los Ángeles que posseeix una empresa funerària. Aquesta sèrie era una altra de les meues assignatures pendents. Hi vaig arribar de la mà de la novel·la gràfica Fun Home. Una família tragicòmica (Fun Home: A Family Tragicomic), creada per Alison Bechdel a l’any 2006. L’obra, de caràcter autobiogràfic, es centra en la figura del pare de Bechdel, un director d’una funerària que no és capaç d’enfrontar-se a la seua homosexualitat.

 

El dia de la Nit de Nadal, mentre es dirigeix a l’aeroport a recollir al seu fill Nate (Peter Krause), que viu a Seattle, el seu pare Nathaniel Fisher (Richard Jenkins) mor en un accident de cotxe. El seu germà David (Michael C. Hall), un gay que no ha eixit de l’armari, però amb un rígid sentit del deure familiar, dirigeix el negoci familiar en companyia de la seua mare Ruth (Frances Conroy), una dona que ha dedicat la seua vida a la cura de la seua família i que de sobte enviuda sense saber què fer amb la seua existència. la seua germana petita, Claire (Lauren Ambrose) és una adolescent problemàtica, amb inquietuds artístiques, que consumeix drogues. Al viatge de retorn a casa, Nate coneix a Brenda (Rachel Griffiths), una apassionada dona la família de la qual és encara més desequilibrada que la de Nate. És filla de dos psiquiatres i té un germà artista, Bill (Jeremy Sisto), que pateix una malaltia mental.

 

De bell nou, es tracta d’un relat de personatges, on se’ls pot veure evolucionar i viure les seues contradiccions al llarg de seixanta-tres capítols. Pot semblar un drama familiar convencional que tracta temes com les relacions sentimentals, les infidelitats o la religió. Tanmateix, el tema de la mort està sempre molt present en totes les situacions. Cada capítol comença amb una mort, per qualsevol causa, des d’un accident fins un infart, i aquest òbit marca el to del capítol que, a més, ens narra el que succeeix als nostres personatges que reflexionen sobre les seus vides, problemes, penes i alegries mirant de reüll a la parca. D’aquesta forma, la mort està molt present en la vida dels Fisher que han après a conviure amb ella i amb el seu ritual des que tenen ús de raó. Tot això va acompanyat sempre de dosis importants d’humor negre i situacions surrealistes, que es veuen plasmades en uns diàlegs vius i sorprenents com la vida mateixa.

 

Una tècnica recurrent de la sèrie és que algú dels personatges manté converses amb altres que ja estan morts. Per exemple, Nate i David parlen en nombroses ocasions amb el personatge que ha mort al començament de l’episodi mentre l’embalsamen. No obstant això, el personatge mort que més vegades torna per ajudar a reflexionar els Fisher és el difunt pare de la família Nathaniel Fisher Senior. Som, doncs, davant d’uns personatges amb un món interior ric, on la imaginació i els somnis juguen un paper important. De fet, és també freqüent la plasmació, a la pantalla, de les seus fantasies i del que ocorre al seu món oníric i subconscient mentre dormen i on tracten de lidiar amb els seus fantasmes personals.

 

Després de conviure bastants hores amb tots aquests personatges, de submergir-nos en els seus temors i expectatives, sempre sorgeix el dubte de com es tancarà el cercle, això és, quin serà el seu final. Doncs, bé,  “Everyone’s waiting” no defrauda perquè de nou aquesta dama de l’alba que ens aguaita es fa present, per recordar-nos que som finits, que la nostra vida és com un llarg viatge per carretera en el qual podem sentir l’esdevenir del temps, que prendre consciència de la mort discrimina el valor de l’efímer, per tal que tinguem ben present el principi cervantí pel qual “fins la mort, tot és vida”.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

ENCERRONA

Pepe Viyuela, el payaso, se queda atrapado en el escenario. La puerta se cierra y no hay posibilidad de salida. Nos mira tímido y desconcertado sin explicarse lo que ha podido ocurrir. Se siente engañado porque alguien le ha animado a cruzar el umbral de la puerta y después lo ha dejado solo ante el peligro. Cuando entra en escena no sabe dónde se está metiendo. Echa la mirada hacia los lados buscando respuestas, quiere escapar pero, rendido ante la evidencia, solo le queda enfrentarse a la mirada del público, que le observa expectante, y hablarnos en su propio lenguaje acercándonos, sin saberlo, al niño que fuimos.

 

Encerrona es un espectáculo casi treintañero que está grabado en nuestra memoria adolescente. El planteamiento es simple. Durante una hora y media, el bufón es arrojado ante el trono y se ve obligado a actuar para entretenernos. Y lo hace con humor y ternura. Le acompañan una serie de objetos cotidianos: una guitarra, una silla, una chaqueta, un periódico y una escalera. Con ellos, juega e improvisa, lo pasa mal y se divierte. Nos invita a mirarlos con unos ojos distintos a los de cada día. Los objetos se convierten en aliados o en enemigos terribles que le impiden conseguir su objetivo. La suya es la mirada de un niño que se enfrente a estos objetos por primera vez, que no sabe usarlos o acaso es capaz de descubrir sus múltiples posibilidades. Para él son completamente misteriosos y sorprendentes. ¿Cuál es la perspectiva correcta? ¿La suya o la nuestra? Nos resulta fácil juzgarle, determinar su falta de pericia. Tomamos distancia y nos reímos, porque para él subir una escalera o ponerse una chaqueta se convierten en tareas imposibles. Sin embargo, no nos damos cuenta de que nuestras vidas son también un juego, en el cual estamos obligados a actuar. Muchas veces nosotros tampoco sabemos dónde nos hemos metido y nos hacemos un lío con la vida. El payaso nos interpela y nos cuestiona.

 

Encerrona nos coloca ante el espejo de nuestras existencias desde la alegría y el absurdo, para hacernos reflexionar sobre nuestra cotidianeidad desde la perspectiva del clown. ¿Nuestra manera de vivir es quizás la metáfora de ese payaso?

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

AS BESTAS

A hores d’ara qui llija aquestes línies haurà gaudit i patit veient As bestas de Rodrigo Sorogoyen. Qui no, que córrega a fer-ho de seguida que arribe al punt i final, perquè és aquesta una de les pel·lícules en les quals s’exclama l’adjectiu ‘brutal’ quan apareixen els crèdits finals. Antoine i Olga, una parella francesa, s’instal·la en un llogaret de l’interior de Galícia on porten una vida tranquil·la, conreant verdures ecològiques i rehabilitant cases abandonades amb la intenció de repoblar el poble. Tanmateix, la seua convivència amb els vilatans, especialment els germans Anta, es complica quan decideixen no vendre les seues terres per la instal·lació de molins de vent. Es tracta d’un thriller rural amb escenes de gran suspens i tensió. 

 

Sorogoyen s’inspira lliurement en un cas real succeït en la parròquia de Santoalla, pertanyent al municipi de Petín en Ourense. L’espai (plasmat en una magnífica fotografia) esdevé un personatge més que condiciona les decisions d’uns personatges interpretats magistralment per uns actors que han merescut el reconeixement del seu treball amb un cabut. I és que, al marge dels fets i comportaments reprovables, una de les intencions de Sorogoyen és que entenguem els motius de tots per defensar el punt de vista que adopten. I ho aconsegueix. Hi ha una conversació al bar del poble, aquells llocs de trobada on gairebé no hi ha possibilitats d’oci més enllà de l’alcohol, la xerrada i les partides de cartes, en la qual Antoine i els germans Anta s’expliquen per què cadascú defensa la postura que sosté i els que la contemplem ens adonem que ambdues parts tenen les seues raons: voler viure en harmonia amb la natura, per una banda, o aprofitar l’oportunitat econòmica d’escapar d’una dura vida de feina en el camp, per l’altra.    

 

As bestas és, sens dubte, una de les pel·lícules de l’any junt amb Alcarràs que, com el mateix Sorogoyen i qui escriu pensen, va merèixer més al repartiment dels Goya de 2023.  Ambdues, essent pel·lícules ben diferents, tracten el tema de l’Espanya buida i com la transició ecològica afecta aquestes zones rurals. Podria semblar que ambdós directors es van posar d’acord per rodar les seues històries, amb gèneres cinematogràfics diferents, sobre la necessitat de fer-nos reflexionar sobre si tot val a l’hora de dur a terme la instal·lació de panels solars o molins de vent per generar energia d’una manera neta i sostenible. Perquè els que vivim en la gran ciutat sembla que oblidem que encara viuen persones en aquests llocs recòndits i oblidats i que aquesta demanda energètica cada vegada major té conseqüències en les seues vides quotidianes. També queden en evidència els interessos econòmics que sempre hi ha darrere d’aquestes transformacions de gran calat i que acaben enfrontant les persones per uns milers d’euros.

 

As bestas, com Alcarràs que va ser filmada en català, està rodada en gallec, francès i castellà, llengües en contacte que conviuen. Vaig llegir la queixa d’algun crític que es lamentava perquè els ‘malvats’ foren precisament els que falaban galego i que aquest fet era denigrant per l’idioma. En la meua opinió, s’equivoquen perquè la llengua que cada personatge empra sols aporta versemblança i naturalitat a la presència d’unes parles presents per aquelles contrades. La llengua parlada no concedeix ni la condició de bàrbar ni la de persona civilitzada. A més, resulta gratificant que el cinema espanyol reconega la riquesa lingüística de l’Espanya plurilingüe que sent i s’expressa en altres idiomes. L’acadèmica del cinema ja va reconèixer al 2010 Pa negre del malaguanyat Agustí Villalonga, basada en la interessant novel·la d’Emili Teixidor.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

EL PROCESO

Nadie sale indemne de El proceso. Ni de la lectura de esta novela de Kafka, ni de la adaptación teatral que Ernesto Caballero ha realizado y que se ha podido ver esta temporada en el Teatro María Guerrero de Madrid. Gracias a la palabra incumplida de su amigo Max Brod a quien Kafka pidió que destruyera su obra inédita a su muerte, podemos sumergirnos y bucear en el profundo y genuino océano kafkiano. 

 

Una mañana dos funcionarios se presentan en la pensión en la que vive el gerente bancario Josef K. (Carlos Hipólito) para comunicarle que se le ha abierto un procedimiento judicial cuya causa desconocen. Le informan de que debe presentarse en los juzgados para aclarar su situación. A partir de ese momento, la vida de K. queda atrapada en un sinsentido y en una maraña burocrática cuya salida no es capaz de percibir.

 

Un tío de K. le ofrece su ayuda y lo pone en contacto con un abogado amigo suyo que, aunque está enfermo y en cama, se hace cargo de su defensa. Sin embargo, las gestiones del letrado Huld no dan fruto y K. decide despedirle y hacerse cargo de su propia defensa. Entonces se pone en contacto con el pintor Titorelli, bien relacionado en los tribunales al ser retratista de jueces, pero este no le garantiza una sentencia absolutoria, tan solo un aplazamiento casi indefinido de la causa. Por último, antes del desenlace, K. mantiene una apasionada conversación con el capellán de la prisión (Alberto Jiménez). Así se nos presenta un mundo de burócratas abusivos, que se mueven entre lo fantástico y lo irreal, cercano a lo onírico, mucho más vivo y más complejo que el llamado mundo real.

 

La frustración de K. ante la imposibilidad de averiguar cualquier información sobre su proceso va en aumento. Pasa del desinterés o la despreocupación a la obsesión y la impotencia. La perplejidad de K. ante la inseguridad jurídica no es más que una metáfora sobre la incertidumbre del ser humano ante un mundo que no ofrece ninguna certeza. Hoy más que nunca lo sabemos. Ante la pérdida de todo sentido de trascendencia, sin embargo, seguimos conservando un sentimiento de culpa, casi original, casi intrínseco a nuestra condición humana. Y Franz Kafka, genial en su percepción visionaria, capta con maestría nuestro extravío en el laberinto del mundo actual que apenas ofrece respuestas. El personaje de Kafka es un ser que no acepta el proceso, porque no quiere vivir en lo abierto, en lo incierto, porque se le ha olvidado lo esencial, la validez y la imprescindibilidad del límite y de la forma.

 

"Los juicios son representaciones teatrales y viceversa”, nos dice el director del montaje cuya puesta en escena se inspira en el relato que el personaje del capellán de la cárcel le cuenta a K. en el penúltimo capítulo de la novela. Se trata de la historia de un reo que permaneció toda su vida a las Puertas de la Justicia tratando infructuosamente de franquearlas hasta perecer en el intento. De nuevo, la metáfora habla de nuestros miedos y limitaciones a la hora de comprender nuestro paso por este mundo como le ocurre a K. Por eso, un laberinto de mamparas móviles, transparentes nos sugieren los diferentes lugares donde se sucede la acción. La elocuencia escenográfica se pone al servicio de un coro kafkiano que se aloja en el escenario y que pretende ser un tribunal. Ese coro, de forma colectiva y del que también forma parte el público, juzga a K. Pero nosotros, en última instancia, también somos K. Y apenas sabemos nada de nuestro paso por esta obra de teatro. Josef K. es el símbolo del ser humano eternamente condenado, ya que es culpable de un pecado original, el de haber nacido. A esto debemos añadirle la vergüenza de estar vivos, porque “la sentencia no se dicta de una vez, el procedimiento se va convirtiendo lentamente en sentencia”. Estar en proceso implica el hecho evidente de ser culpable. Ante la Ley todo el mundo es culpable.

 

Nadie sale indemne de El proceso, porque nadie sale vivo de esta vida. “Como un perro”.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe