SIX FEET UNDER

Six feet under (A dos metros bajo tierra en castellà) és una sèrie de televisió nord-americana, creada per Alan Ball i emesa per la cadena HBO entre els anys 2001 i 2005. Durant cinc temporades, conta la història dels membres d’una familiar peculiar de Los Ángeles que posseeix una empresa funerària. Aquesta sèrie era una altra de les meues assignatures pendents. Hi vaig arribar de la mà de la novel·la gràfica Fun Home. Una família tragicòmica (Fun Home: A Family Tragicomic), creada per Alison Bechdel a l’any 2006. L’obra, de caràcter autobiogràfic, es centra en la figura del pare de Bechdel, un director d’una funerària que no és capaç d’enfrontar-se a la seua homosexualitat.

 

El dia de la Nit de Nadal, mentre es dirigeix a l’aeroport a recollir al seu fill Nate (Peter Krause), que viu a Seattle, el seu pare Nathaniel Fisher (Richard Jenkins) mor en un accident de cotxe. El seu germà David (Michael C. Hall), un gay que no ha eixit de l’armari, però amb un rígid sentit del deure familiar, dirigeix el negoci familiar en companyia de la seua mare Ruth (Frances Conroy), una dona que ha dedicat la seua vida a la cura de la seua família i que de sobte enviuda sense saber què fer amb la seua existència. la seua germana petita, Claire (Lauren Ambrose) és una adolescent problemàtica, amb inquietuds artístiques, que consumeix drogues. Al viatge de retorn a casa, Nate coneix a Brenda (Rachel Griffiths), una apassionada dona la família de la qual és encara més desequilibrada que la de Nate. És filla de dos psiquiatres i té un germà artista, Bill (Jeremy Sisto), que pateix una malaltia mental.

 

De bell nou, es tracta d’un relat de personatges, on se’ls pot veure evolucionar i viure les seues contradiccions al llarg de seixanta-tres capítols. Pot semblar un drama familiar convencional que tracta temes com les relacions sentimentals, les infidelitats o la religió. Tanmateix, el tema de la mort està sempre molt present en totes les situacions. Cada capítol comença amb una mort, per qualsevol causa, des d’un accident fins un infart, i aquest òbit marca el to del capítol que, a més, ens narra el que succeeix als nostres personatges que reflexionen sobre les seus vides, problemes, penes i alegries mirant de reüll a la parca. D’aquesta forma, la mort està molt present en la vida dels Fisher que han après a conviure amb ella i amb el seu ritual des que tenen ús de raó. Tot això va acompanyat sempre de dosis importants d’humor negre i situacions surrealistes, que es veuen plasmades en uns diàlegs vius i sorprenents com la vida mateixa.

 

Una tècnica recurrent de la sèrie és que algú dels personatges manté converses amb altres que ja estan morts. Per exemple, Nate i David parlen en nombroses ocasions amb el personatge que ha mort al començament de l’episodi mentre l’embalsamen. No obstant això, el personatge mort que més vegades torna per ajudar a reflexionar els Fisher és el difunt pare de la família Nathaniel Fisher Senior. Som, doncs, davant d’uns personatges amb un món interior ric, on la imaginació i els somnis juguen un paper important. De fet, és també freqüent la plasmació, a la pantalla, de les seus fantasies i del que ocorre al seu món oníric i subconscient mentre dormen i on tracten de lidiar amb els seus fantasmes personals.

 

Després de conviure bastants hores amb tots aquests personatges, de submergir-nos en els seus temors i expectatives, sempre sorgeix el dubte de com es tancarà el cercle, això és, quin serà el seu final. Doncs, bé,  “Everyone’s waiting” no defrauda perquè de nou aquesta dama de l’alba que ens aguaita es fa present, per recordar-nos que som finits, que la nostra vida és com un llarg viatge per carretera en el qual podem sentir l’esdevenir del temps, que prendre consciència de la mort discrimina el valor de l’efímer, per tal que tinguem ben present el principi cervantí pel qual “fins la mort, tot és vida”.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu