21D: POSTVERITAT

Tots aquells que no estiguen d’acord amb el que aquí escric titllaran aquest article de postveritat, de manipulació de la realitat. És el que ocorre en els darrers temps: qualifiquem de demagogs a aquells que no pensen el mateix que nosaltres, arribem inclús a invalidar intel·lectualment el seu pensament. No obstant això, els resultats del 21D són els que són. Cadascú pot veure el got mig ple o mig buit. Em sembla que l’autèntica jornada de reflexió hauria d’ésser el dia després; per uns més que per altres.

M. Rajoy va convocar les eleccions a Catalunya després de l’aplicació de l’article 155 com a conseqüència de la DUI proclamada pel Parlament el 27 d’octubre. Va prendre totes aquells decisions per restituir la legalitat a Catalunya. Sense entrar en legitimitats, la seua celebració ha deixat uns resultats clars: No al 155 – 78 escons / Sí al 155 – 57 escons; Puigdemont – 34 / Rajoy – 4. Els vots de la majoria dels catalans semblen indicar que consideren que el govern cessat és el legítim, ja que ha estat ratificat a les urnes per segona vegada, a més, amb el mateix ordre de partits: República catalana – 70 / Monarquia parlamentària – 57. A més a més, República – 78 / Monarquia – 57. Tanmateix, la CUP, que opta clarament per la unilateralitat, ha passat de 10 diputats al 2015 a 4 seients. Per la seua banda, Junts per Catalunya i ERC han parlat de bilateralitat a les seues campanyes electorals. És lògic interpretar que els votants independentistes consideren que és necessari el diàleg amb el govern d’Espanya, encara que aquest fins ara no sembla voler moure fitxa. Els costs institucionals i personals que la desobediència suposen esdevenen massa dramàtics. Recordem que quatre persones es troben privades de llibertat i altres cinc, a mil kilòmetres de les seues famílies i la seua llar. Prendrà Europa, finalment, cartes en l’assumpte?

Ciutadans ha estat el partit més votat amb 36 diputats sumant gairebé 67.000 vots més, encara que el bloc constitucionalista en suma 57, molt lluny dels 68 de la majoria absoluta. Per la seua banda, el bloc independentista ha aconseguit una nova majoria absoluta. Han perdut dos diputats i percentatge de població que els recolza (47.5 %), encara que sumen gairebé 97.000 vots més. Rajoy ha declarat que els resultats no eren els desitjats, però que l’independentisme perd suport. És això veritat? Per què tenen aleshores tanta por a un referèndum pactat? Altres preguntes que em faig és si els resultats els portaran a la reflexió i a encetar un diàleg amb el nou govern català, si finalment reconeixerà que a Catalunya hi ha un problema polític que sols pot solucionar-se fent política. De fer han valgut la pressió judicial i policial, més aviat per agreujar-lo.

Hi ha altres lectures dels resultats que em semblen importants i que no s’han posar a penes en el focus. Els partits que defensen el model d’escola catalana vigent, que opta per la immersió lingüística, han aconseguit 95 escons, davant dels 40 que n’estan en contra. La pluralitat de la societat catalana sembla estar d’acord amb un model educatiu que duu anys funcionant amb rigor i eficàcia, davant dels intents per desacreditar-la amb acusacions d’adoctrinament qüestionant els professionals de l’ensenyament.

Per últim, els escons que han aconseguit els partits d’ideologia conservadora en són 74 enfront dels 44 que han assolit els partits progressistes. Reconec que ara mateix no sé ben bé on situar els 17 diputats del PSC. Disculpen la meua confusió i la meua ignorància. Em crida l’atenció aquest resultat en una societat en la qual el 70 % de les persones es declaren progressistes i d’esquerres. Els dos partits més votats (Cs i JxCat) són de centre-dreta. Ja fou significativa la presència de dones en minoria a les llistes de tots els partits polítics.

De tota manera, no facen cas de res de tot això perquè ho escric mentre els nens de San Ildefonso entonen la seua lletania. Serà postveritat, ximple manipulació de la realitat.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

#JoTambé

El moviment #MeToo que denuncia els casos d’assetjament sexual ha estat elegit ‘persona de l’any 2017’ per la revista Time. La difusió a les xarxes socials del hashtag #MeToo, a proposta de l’actriu nord-americana Alyssa Milano, va encendre la metxa el passat octubre i va donar veu a centenars de milers de dones que van confessar haver estat víctimes d’abusos. Aquest fenomen, concebut originàriament per Tarana Burke, ha tret a la llum un problema endèmic silenciat de manera deliberada: la violència que patim, amb massa freqüència, les dones en la nostra vida diària. Durant anys, les dones van definir l’assetjament sexual que patien com quelcom del que no es parlava, com quelcom privat, com un peatge necessari que havia de pagar per promocionar-se en l’àmbit professional, com quelcom del que havien d’avergonyir-se. Aqueixes son precisament algunes de les marques que l’abusador deixa sobre la víctima: la vergonya i la por a parlar.

Aquest fenomen viral ens ha ajudat a descobrir la colossal escala del problema, a adonar-nos de la necessitat d’una autèntica educació en igualtat entre homes i dones i a comprovar que tots hauríem de ser feministes, com afirma l’autora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie. Per desgràcia, como tota violència exercida contra les dones, abasta totes les classes socials, totes les professions, totes les races i pràcticament tots els racons del món. La diferència es troba en les maneres de fer explícit aquest abús de poder: de formes subtils amb les quals la dona és interpel·lada a fer les tasques més ingrates, amb una major pressió professional, fins la violència manifesta que arriba a les cotes més brutals en els casos d’assetjament sexual o violació.

Algunes veus han alertat de la polarització del discurs que aquest tipus de campanyes suscita, de l’actitud condescendent envers la voluntat de les dones que poden promoure i del context de pànic sexual que s’instal·la en la societat. Pense que qui utilitza aquests arguments no és conscient de l’envergadura del problema o, per fortuna, no ha patit aquesta violència. Per descomptat que no tots els homes són violadors ni abusadors en potència, però necessitem que ells siguen conscients de la situació de privilegi en què han estat educats perquè esdevinguen els nostres aliats per eradicar aquesta xacra. Tots, ells i nosaltres, hem de ser lúcids a l’hora de reconèixer tots els tics masclistes als quals estem sotmesos en la nostra activitat quotidiana; a més, ells han d’estar disposats a renunciar a exercir aquest estatus de poder sobre les dones amb qui treballen. Sols així aconseguirem una igualtat plena, sense tuteles i que aqueixa violència silenciosa contra les dones no es perpetue i arribe a manifestacions humiliants i delictives. Com poder aconseguir revertir aquesta situació? Sols cap una resposta: amb més educació, més educació, més educació. Per últim, voldria afegir només una cosa més: #MeToo, #YoTambién, #JoTambé.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

RESSENYA D'OLOR DE POMA VERDA

El poeta eivissenc Jean Serra li dedica aquestes paraules a 'Olor de poma verda'. Són un orgull i un gran plaer, que me'n deixa sense: 

"Un llibre imprescindible. Begoña Chorques Fuster (Xàtiva, 1974), ha escrit un bell i dens poemari que, des del seu títol: "Olor de poma verda" ens introdueix a un món poètic d'alt voltatge eròtic. L'amor cap a una altra persona. L'amor cap a tot. "[De la paraula a la vida], "és el camí de la geografia del cos / que acosta el bategar de terra i sang". Són dos versos del primer poema, encapçalats per uns versos de Wislawa Szymborska. Dóna l'entrada a tot un seguit de poemes molt ben construïts, sense estridència, sense escarafalls, sense vanes reivindicacions: sols versos com camins de vida, d'amor i de mort. Un esclaridor pròleg, signat per Lluís Fuente Pérez, que desgrana, sense dictar, els poemes que si no fan olor de poma verda, ens reafirma que "(l'olor, en el sentit de l'olfacte) probablement siga una de les eines de major capacitat evocadora". La saviesa popular ho sabia. Però va ser Marcel Proust qui a partir de l'olor d'una magdalena va recuperar "el seu temps perdut". El llibre de Begoña Chorques [il·lustrat per Míriam Bue Díaz], és un focus de llum. "La seua llum il·lumina a fogonades" [Luís Fuente]. I quines fogonades!"