FESTIVAL QLIT 2021

El festival QLit se celebra enguany del 21 al 24 d’octubre al Centre LGTBI de Barcelona. S’hi pot assistir presencialment amb inscripció prèvia i també es podrà veure en directe a través del canal de YouTube de l’AELC.

El festival de literatura queer és el primer festival del nostre àmbit dedicat a la literatura de temàtiques LGBTI, queer i feminista. Quatre dies per aplegar, explorar i explicar la literatura dels cossos dissidents i dels desitjos no normatius, les nostres lletres més lliures.

El programa
Dijous, 21 d'octubre
18 h — Collita 2020-2021. Recomanacions literàries amb els llibreters Josep Vitas (Antinous), Jesús Arpal Moya (La Caníbal), Connie Dagas (Cómplices), Ana Navío (Prole) i Núria Monrós (Pròleg). Modera Helena Meri.
19.30 h — Altres llenguatges, altres mons. Cordegel, d’Edgar Cotes, La llengua dels ocells, de Pere Parramon, Mentre durin les espelmes, de Josep Rodríguez i Ferrer, i Satèl·lits, d’Elisenda Solsona. Modera Ricard Ruiz Garzón.

Divendres, 22 d'octubre
12 h — Poètiques del desig. Recital amb Begoña Chorques i Sebastià Perelló, en format de sessió relaxada (sessions amb normes de soroll i moviment menys estrictes on les persones amb Alzheimer, autisme, dificultats cognitives o famílies amb nadons poden gaudir d’una millor experiència).
18 h — Clàssics: Maria-Mercè Marçal, amb Maria Sevilla, Joe Orton, amb Llàtzer Garcia, Marcel Proust, amb Marina Porras i Llorenç Villalonga, amb Eloy Fernández Porta. Modera Sebastià Portell.
19.30 h — Traduir des del privilegi. Amb Maria Bosom, Denise Duncan i Yannick Garcia. Modera Miriam Hatibi.

Dissabte, 23 d'octubre
11.30 h — Poètiques del desig. Recital amb Begoña Chorques, Sònia Moll i Sebastià Perelló.
12.30 h — Lliurament dels IV Premis Imagina un Amor. Concurs literari de narrativa en llengua catalana de temàtica LGBTI.
13.15 h — Noves veus. Amb Assum Guardiola, Judith Juanhuix i Violeta Richart. Modera Cristina Xifra.
16 h — Trobada amb el programa Lectures en Ruta. Amb Bel Olid, Sebastià Portell i Ricard Ruiz Garzón (activitat destinada als participants de LER).
17.30 h — Homenatge: dies feliços amb Bernat Cormand. Amb Anna Casals, Marina Espasa, Fe Fernández, Marina Llompart, Arianna Squilloni. Modera Jordi Martín Lloret.
19.30 h — Còmic LGBTIQ+ en català. Amb Ian Bermúdez, Març Llinàs, Lyona, Sebas Martín i Lucía de Palau. Modera Marina Vidal.

Diumenge, 24 d'octubre
11.30 h — Contacontes infantil. Amb Nona Umbert.
12.30 h — Lectura de contes per a adults. 20è aniversari de Paper de vidre. Ens en llegiran contes Clàudia Carreras, Carles Rebassa i Sara Serrano.

 

 

INSOLIDARITAT INTERGENERACIONAL

Fa setmanes, vaig escoltar a les notícies que la solidaritat intergeneracional s’estava trencant. Ho explique un poc millor. Es diu que la solidaritat intergeneracional cerca la cooperació, integració i intercanvi entre persones de diferents generacions. Crec que inclús podríem parlar d’empatia intergeneracional, és a dir, que persones grans siguen capaces de comprendre els problemes dels més joves i que, alhora, aquests s’apropen a tot el que significa anar complint anys, realitat a la qual ells també estan sotmesos encara que no senten que també els passarà el mateix. Així la notícia explicava que cada cop les diferents generacions es troben més allunyades en els seus punts de vista i en la manera d’afrontar distints problemes. No senten que els problemes dels altres es hagen d’afectar. Però, per què està ocorrent això?

 

Em va semblar trobar més d’una causa però, a la fi, vaig concloure que la generació dels adults, o els grans, no estem sabent respondre als desafiaments que el món i els nostres joves han d’encarar. És possible que alguns de vostès arrufe les celles en llegir aquesta darrera oració i no estiga d’acord amb ella. Pensarà, per exemple, en allò ocorregut aquest estiu que vam començar amb una baixa incidència de contagis de Covid-19. Van acabar les classes, van augmentar les interaccions social i l’augment de contagi entre els joves menors de trenta anys (inclosos també els adolescents) es va disparar d’una forma exponencial. Els viatges d’oci a Mallorca i a altres llocs costers sense cap mesura de protecció van donar el cop de gràcia a l’esclat d’una nova onada. Reconec que jo també em vaig plantejar què havíem estat fent durant tot el curs amb les mesures de protecció i les crides continues a la responsabilitat en els centres educatius. Què estem criant? Per què són tan egoistes i insolidaris? En aquell moment no vaig trobar una resposta, encara que vaig furgar al meu cervell. He observat el comportament de centenars d’adolescents al llarg de nou mesos i he d’afirmar que les conductes irresponsables han estat poques. ¿Que s’han sentit reprimits tot aquest temps? ¿Necessiten relacionar-se i eixir i ho han fet com el suro d’una ampolla de cava? ¿Potser s’han relaxat perquè saben que les persones gran ja estan vacunades? No entenia res. Ho reconec.

 

Però l’estiu és benèvol i ens permet moments d’oci per oblidar-nos de gairebé tot. En una de les meues eixides, en casa d’un familiar, vaig comprovar de nou que segueix sense reciclar el fem, sense separar els residus. Es tracta d’una estratègia de protesta per la imposició d’un impost municipal pel reciclatge. Aquesta taxa fou creada durant l’última crisi financera per esmenar la malmesa recaptació municipal. És curiós que ho va gravar una corporació d’un color polític i s’ha mantes tots aquests anys malgrat el canvi que es va produir en l’ajuntament. Sense anar més lluny, a l’Ajuntament de Madrid es va crear la taxi de recollida d’escombraries que no existia sorprenentment. És a dir, tots els ajuntaments, independentment del color polític, van haver de crear impostos municipals perquè la recaptació va caure en picat com a conseqüència de la fi de la borratxera immobiliària de la qual les corporacions municipals foren grans beneficiàries ¿i responsables?

 

¿I tot això que té a veure amb la tabola estiuenca dels nostres joves? A mi em va brindar la resposta a la primera pregunta. Molts dels nostres joves són incapaços de viure més enllà de la realitat més immediata, senzillament perquè els estem robant el futur. Encara que semble mentida, la pandèmia passarà; però el dinosaure del canvi climàtic seguirà ací. Ja hem tingut suficients mostres, en forma de catàstrofes naturals aquests estiu, de com es queixa el nostre planeta del maltractament que li infligim. És cert que són necessaris canvis profunds que no depenen de nosaltres per frenar o revertir, en la mesura del possible, els estralls que li causem a la Terra. ¿Però som capaços dels gests senzills que requereixen el reciclatge dels nostres residus? Ho hem de fer per nosaltres però, sobretot, pels nostres joves, pels nostres fills i els nostres nets. Perquè senten que ens importa el planeta que els deixem, que ens pertoca el seu futur encara que ja no hi estem.

 

I així, vaig seguir rebregant-me el cervell i em va semblar concloure que ocorre el mateix amb altres qüestions. ¿Per què s’ha de preocupar una persona jove de la pensió de misèria que cobren els més grans, si han d’assumir una precarietat laboral crònica, amb un salari exigu, que no li permet emancipar-se ni molt menys accedir a un habitatge digne? Potser, per això, només potser, viuen instal·lats en el present més immediat com tots aquells que viuen a un conflicte bèl·lic, perquè la seua és una economia de guerra, sense expectatives de futur.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu