“Els ritus són necessaris”, va dir la rabosa al seu nou
amic el Petit Príncep. I raó no li faltava. El dimecres vaig recuperar un ritus
necessari per qui us escriu. Ho vaig fer amb emoció i també amb estranyesa. És
un ritus aprés des de la infantesa i refermat a l’adolescència i la joventut.
Les ciutats xicotetes als anys vuitanta i noranta del segle passat no oferien
massa alternatives d’oci per als joves. Què voleu que us diga? Soc una
romàntica i trobava a faltar el ritual d’entrar a una sala de cinema en
penombra, cercar la meua butaca, seure i gaudir amb l’apagat de llums i l’encès
de la pantalla. Els primers acords que indiquen que s’està a un cinema on
s’exhibeixen les pel·lícules en versió original és una lletania familiar per
mi, gairebé un himne o un salm responsorial. Aquell dia va prendre un nou
significat. Desconec si tot això es podria considerar el que s’ha anomenat la
nova normalitat, potser siga gaudir de la cultura i de l’art com ho fèiem
abans, però amb una nova mirada, com un privilegi i una necessitat que no hem
de donar mai per suposats. Els éssers humans estem necessitats de ritus perquè,
com deia Umberto Eco, som animals religiosos per natura i això ocorre perquè
som l’únic animal que té la certesa i la consciència que es morirà algun dia.
I, després del que ha ocorregut, hauríem de saber-ho més que mai i gaudir, amb
prudència i estoïcisme, de l’alegria d’estar vius i dels plaers de la vida i de
la cultura que ens reguen les emocions i el pensament.
L’última vegada que vaig celebrar aquest ritus fou l’onze
de març, sense voler adonar-me que trigaria més de tres mesos en tornar-hi. La
sala va estar pràcticament buida en una sessió a migdia; només vam assistir
tres espectadors orfes per veure un documental argentí que no estaria molt de
temps en cartellera encara que s’havia estrenat el 8M: La ola verde (que sea ley). Es tracta d’un documental del cineasta
Juan Solanas en què retrata les vibrants mobilitzacions del moviment feminista
per despenalitzar l’avortament a Argentina i que va portar a la presentació
d’una llei al Congrés al juny de 2018. La cinta recorre el camí del tràmit
parlamentari, intercalant opinions i testimonis de dones activistes, víctimes
d’avortaments clandestins i familiars de dones mortes, juristes i polítics,
fins el rebuig per part del Senat argentí a l’agost d’aquell mateix any.
Malgrat el fracàs, l’espectador abandona la sala amb la convicció que la lluita
per la llibertat de les dones no està perduda, perquè comporta salvar la vida
de moltes germanes. La ola verde va
aconseguir el premi Otra mirada al
Festival de Donosti.
Aquella tarda va quedar al tinter de la cartellera una
altra pel·lícula de dones, dirigida per una altra dona: Gracia Querejeta. Va
estar hibernant pacientment els tres mesos de confinament, en aquells dies en
què contàvem els morts per centenars en un còmput esgarrifador. Ha estat una
primavera dura i difícil i la cultura ens ha consolat sols parcialment de la
malaltia i la mort. I no sé el que hagués estat de nosaltres sense ella. Invisibles em va tornar el goig del
ritual cinematogràfic recuperat. Les tres actrius protagonistes, Adriana
Ozores, Nathalie Poza i Emma Suárez, protagonitzen aquesta història de dones
que han superat els cinquanta i que s’adonen de la seua invisibilitat. És una
història de diàlegs àgils on els matisos i les contradiccions fan d’aquesta
professora de matemàtiques desil·lusionada, d’aquesta innocent encarregada d’un
viver i d’aquesta executiva agressiva, personatges creïbles que naveguen entre
la frustració i el desig de coherència i felicitat. La relació entre elles és
una amistat real: amb retrets, escolta, mentires i recolzament en la
dificultat.
El ritual es va veure alterat per la distància social i
les mascaretes, però la sensació de recobrar una pràctica que nodreix i fa
pensar ho va compensar amb escreix. També la mirada de complicitat de les dues
treballadores i la seua salutació familiar. No obstant això, encara ens queda
recuperar un altre espai de trobada insubstituïble: l’àgora teatral.
Begoña
Chorques Fuster
Professora que escriu