L'ESCOPETA NACIONAL

La escopeta nacional de Luis García-Berlanga i Rafael Azcona ha estat adaptada al teatre per primera vegada i estarà en cartell en el Teatro Español de Madrid fins el 26 de juliol. La versió de Bernardo Sánchez Salas es manté fidel a l’original, amb petits canvis, en un muntatge dirigit per Juan Echanove, que s’ha centrat en la direcció d’actors. Hi compta amb dinou intèrprets, un ampli elenc que ja sols es pot gaudir en els teatres públics (de titularitat municipal aquest, no nacional).

 

Jaume Canivell (Pere Ponce) és un industrial català que fabrica porters automàtics que pretén vendre per a les urbanitzacions de nova construcció. Viatja a Madrid amb la seua secretària i amant Mercè Oriol (Marta Ribera) per assistir a una cacera pagada per ell mateix en la finca Los Tejadillos, propietat del marquès de Leguineche (Enrique Viana). La intenció de Canivell és tractar amb l’alta societat per expandir el seu negoci. Hi coneix al ministre d’Indústria, Álvaro (Patxi Freytez), que serà rellevat del seu càrrec el que obliga a Canivell a fer amistat amb el que serà el nou ministre i la seua camarilla, de l’Opus Dei, també present en la cacera. Els sobresalts, els malentesos i les situacions absurdes d’un humor àcid i esperpèntic se succeiran: la parella presenciarà la destrucció d’una extravagant col·lecció del marqués de Leguineche; el rapte d’una actriu del “destape”, Vera del Bosque (Elisa Matilla) per part del fill onanista del marquès, Luis José (Javi Coll), davant dels ulls de la seua dona, Chus (Luisa Martín); haurà de fer-se passar per un productor de cinema; ajudar en missa en la capella de la finca al pare Calvo (Pedro Mari Sánchez); acceptar que es diga que la cacera la paga el marquès; o tornar un premi de bingo celebrat a la finca.

 

El ritme sobre l’escenari és trepidant, com l’actualitat mediàtica, creant una sensació d’irrealitat i disbarat fàcilment reconeixible, on l’abús i la cara dura dels poderosos s’assumeix amb absoluta normalitat. L’escena final atorga als perdedors, aquest ingenu burgès català i la seua secretària i amant, que han pretès mimetitzar-se amb aquesta xurma que exerceix el poder al servei dels seus interessos, amb aquesta aristocràcia buida, xarona i superficial, d’una dimensió humana que ens desperta la compassió quan la careta cau. Jaume Canivell hi va anar per llana i va tornar esquilat. Tururut, qui gemega ja ha rebut.

 

La escopeta nacional és una sàtira mordaç de les misèries, les corrupteles i els privilegis de classe de la societat dels darrers anys del franquisme. És una caricatura o és una mostra de la realitat? ¿És el reflex deformat d’un mirall còncau o és la representació fidedigna d’una societat podrida on una classe dirigent, ancorada en el passat i en la victòria de la guerra, viu d’una forma hipòcrita, per damunt de les seues possibilitats, abusant de l’Espanya que va perdre la guerra? En realitat, tant s’hi val. La degeneració moral aconsegueix una cota tan alta que sols ens queda el riure amarg i trist. Però aquests grans d’Espanya exerceixen el dret de cuixa feudal sobre la seua mare pàtria. Com si d’una òpera bufa es tractara, la música ens torna ecos que rimen massa amb el temps present, a dreta i esquerra. Quina llàstima de país! Quina calamitat nacional! Què hi farem? Visca La escopeta nacional!, no la prioritat nacional encara que, ¿tindrà alguna cosa a veure l’una amb l’altra?

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

EL JARDÍ CREMAT

No hi ha dubte que el temps ens dona lliçons a tots. Davant de determinats fets, sembla que el pas del temps pot ser imprescindible per la seua valoració encertada. Realment és així? Podem avaluar el passat, amb ulls del present, sense cap por d’equivocar-nos?

 

Juan Mayorga va escriure El jardín quemado al 1997. Va ser publicada en la revista Escena un any després. Tanmateix, no va ser fins 2009 quan aquesta obra es va estrenar al Txaika Teatro de Bilbao. Això significa que Mayorga va començar a reflexionar sobre la memòria històrica quan a Espanya gairebé ningú en parlava. Sens dubte, aquest és un dels temes importants que vertebren la seua obra, com podem llegir a Himmelweg, La tortuga de Darwin o El cartógrafo. Ens hi interroga sobre la sobre la dificultat d’interpretar el passat. “Mi teatro no busca reconstruir el pasado, sino un combate entre pasado y presente”. Així l’espectador viurà aquesta lluita interna durant la representació.

 

Els humans som animals que mirem cap enrere per relatar-nos, per interpretar-nos i donar-nos sentit. El propi Mayorga està revisitant obres seues del passat; alguna, com aquesta, dels seus inicis. En l’obra inicial Benet i Garay eren personatges masculins. Manca de creativitat? Ho dubte. Manca d’idees noves? Potser. Serà perquè és conscient que es fa gran? Serà perquè en algun examen de Selectivitat es parla d’ell com un autor mort? Serà perquè la seua experiència dels anys pot enriquir obres del passat i dotar-les de major profunditat? Serà perquè concep el corpus de la seus obre com un tot, com el matrimoni de La colección?

 

La doctora Benet (Loreto Mauleón) acudeix al sanatori de San Miquel, situat en una illa, amb el pretext de realitzar un estudi sobre com la doctora Garay (Adriana Ozores) ha dirigit aquest centre psiquiàtric durant quatre dècades. En la nova versió, s’eliminen totes les al·lusions a Espanya, al règim franquista i a la transició, perquè no són ja necessàries. No obstant, la jove Benet pretén ajustar comptes i demanar explicacions sobre com la veterana Garay es va comportar durant la guerra civil que va sacsejar l’illa. Per això, vol comptar amb el testimoni dels malalts del sanatori: un grup de personatges beckettians suspesos en el temps i en la memòria. Serà que de vegades l’oblit és l’unica possibilitat de supervivència? O la bogeria? Una nau de poetes pot esdevenir un nau de bojos?   

 

Calatrava (Jesús Barranco) és un ancià absort que saluda al públic i canta òpera; Oswaldo, un afable ensinistrador de gossos imaginaris; Pepe (Mariano Llorente) i el seu siamès Néstor (el propi Barranco) juguen una partida d’escacs  eterna sobre un taulell invisible, recordant-nos Reikiavik; i, per últim, el misteriós Cal (Miguel Hermoso) que diu ser el poeta Blas Ferrater, autor de “Entre naranjos” i que els feixistes van fer desaparèixer (impossible no pensar en García Lorca). A poc a poc, Benet es va adonant que “salvar-los” no serà tan fàcil i trobar una explicació unívoca i tancada del passat, menys encara. “Deje a los muertos enterrados” resultarà una sentència tan dolorosa com inquietant. Què hi ha en aquest jardí cremat? 

 

Malgrat tot, la llum s’anirà colant a poc a poc per les escletxes d’una escenografia suggeridora (Elisa Sanz), amb ressons de Buero Vallejo, per col·locar-nos davant de les nostres contradiccions, per preguntar-nos per la certesa de les nostres idees i creences. Enfront de la dialèctica entre oblit i memòria, es troben les víctimes atrapades en un jardí fet de cendres, metonímia d’Espanya, i les seus cicatrius que esdevenen palpables en el personatges de l’Home Estàtua (de bell nou, Barranco), que permet a l’autor  dotar a l’obra d’una estructura circular amb sentit: “Esas aguas no engañan: la cicatriz es más fuerte cada día”.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

TRAVY

Treballar amb la familia pot tenir els seus inconvenients.  Dedicar-se a la mateixa professió que els pares pot suposar una responsabilitat difícil de sostenir. Tanmateix, Oriol Pla Solina ha decidit en Travy parlar-nos de l’ofici de comediant, de com ha anat canviant i ha decidit fer-ho en família. La família Travy és la família Pla-Solina, formada pels pares, Quimet Pla, fundador de la companyia Els Comediants als anys 70, i Núria Solina, violinista i pionera del teatre de carrer en Picatrons o els Germans Poltrona, junt amb Diana Pla, actriu i ballarina, i Oriol Pla, que ha protagonitzat la sèrie Yo, adicto i que firma el text junt amb Pau Matas. Els dos germans van començar a participar en els espectacles dels seus pares, quan van formar al 1996 la companyia Teatre Tot Terreny. Amb tot, Oriol Pla es proposa escriure i muntar una obra de teatre per parlar-nos de l’etern conflicte entre el teatre d’avantguarda i el teatre ancorat en la tradició, i del que suposa formar part d’una família de còmics. El plantejament pot semblar senzill, però el resultat és pura màgia i poesia.

 

Travy ha tornat al Teatro de la Abadía després de l’èxit conreat la temporada passada. L’obra comença en l’entrada mateixa al teatre que es fa per la part posterior, entre bastidors, recorrent la part de darrere de l’escenari fins arribar-hi... Per no perdre’ns, comptarem amb la guia dels encarregats de material per així reivindicar tots els oficis que necessita una obra per arribar a l’estrena. Però, de què va exactament Travy? De tot i de res. L’obra aguaita a un món que està desapareixent, el dels pallassos d’antany que ens serveix com metàfora de la mort, com aquell misteriós i simbòlic meló d’Alger, que carrega el patriarca de la família i que s’obri al final per mostrar-nos el seu significat.

 

Oriol Pla ret homenatge a l’art del clown i el mim en la primera escena de l’obra, en la qual ens retrata, de forma subtil i magistral, els temps de velocitat que vivim, al ritme frenètic de la Suite espanyola, nº 1 Op. 47: Astúries d’Isaac Albéniz, emulant Charles Chaplin en Temps moderns. De vegades, és necessari detenir-se per apreciar i contemplar aquest món en perill d’extinció, o no? A continuació, al voltant de la taula, ens trobem uns pares que es pregunten si continuen fent gràcia, per arribar a la conclusió que no. La mort no té cap gràcia, encara que de tant en tant fem el possible per riure’n. Però tampoc no hauria d’ésser cap drama, ni fer-nos tanta por.

 

Els quatre, entre llesques de pa amb tomaca, debatran sobre el que hauria d’ésser aquesta obra familiar, en un joc metateatral que es va embolicant com una madeixa d’enginy i agudesa, i que ens permetrà presenciar la mateixa escena amb el mateix ensopec d’Oriol de la mateixa cama en la mateixa cadira fins tres vegades. Què és la vida sinó repetició? Repetició fins que s’acaba, com la del recentment desaparegut pallasso Sivartini que ha mort.  “De què? De repent”. Aleshores “improvisaran” una escena, a la manera insubstituïble d’aquest clown, barrejant l’italià, el castellà i el català. Per cert, l’obra combina el català i el castellà sense cap conflicte. Els quatre acabaran confessant que cap d’ells no coneixia l’obra d’aquest joglar ja immortal, però no passa res. Com tampoc sembla importar que no es posen d’acord les dues generacions dels Travy en l’obra que projecten: la mare vol fer un passa carrer, ple de música, mentre Diana vol trencar els límits de la dansa i l’expressió corporal amb una proposta “a la seua manera”, encara que acabarà convertida en una mena de lluitadora mexicana o Pussy Riot. El pare, com a joglar, considera que han d’ésser fidels a la tradició i veu necessari incloure una escena dramàtica que continga els grans temes de la literatura clàssica. Gràcies a una seqüència sublim en la seua senzillesa, descobrirem el companatge òptim que poden formar el monòleg de Hamlet de Shakespeare, declamat per un pallasso vell i decadent, i l’elaboració d’una truita a la francesa amb pa a la catalana. Percebrem fins l’olor, com la cigarreta que es fuma la Núria, perquè el teatre també fa olor.

 

Enmig d’aquest batibull perfectament amalgamat, Oriol es desespera perquè no és capaç de posar regnes a la creativitat de la seua família i pensa que estan fent el ridícul. El que no sap l’Oriol personatge és que enmig de tots aquests sketches, alguns per cargolar-se de riure, emergeix l’autèntic sentit de l’obra, del teatre, de la vida. O no? Qui ho sap? Perquè “no tothom sap fer el ridícul”.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

 

 

THE BOOK OF BEGOÑA

Però, vaja, xica, que egocèntric que t’ha quedat el títol! Ho sé però, què vols que faça? Vivim uns temps molt narcisistes on cadascú es munta el seu propi musical del qual és protagonista absolut. Ja ho ves, soc una barreja de la formalitat d’Elder Price i la fantasia d’Elder Cunnigham, i per això, m’invente la realitat en aquesta columna que, a més, és “lo que se lleva ahora”. Enrere queden els temps del tractor groc. A veure, si es flipa Juan José Millás, per què no puc fer-ho jo? I així, jugant a ser escriptora, quan en realitat només soc una professora de Literatura, ja m’he polit dos anys en el Cervantes. Però seguisc cantant el Dancing Queen, carrer Embajadores avall quan cau el vespre. Ai, no! Que aquesta no va en aquest musical... Saps què et dic? Que és la meua obra de teatre i hi faig el que em ve de gust. Ara mateix posaré els meus papil·lomes a ballar un twist abans de dir-los adéu…

 

i, tu creus que això interessarà a la gent? Jo crec que sí, encara que en realitat no importa. Som feliços muntant-nos la nostra pròpia pel·lícula; mira les Ayusos i els Abascals que viuen en una realitat paral·lela, que no els val que un irreverent Jesucrist Superestar els diga que estan al·lucinant a colors. L’important és consumir, i gastar, i imaginar-se un univers paral·lel on cadascú es pot crear el seu mon xupi-guai de ficció i prendre’s unes canyes. De canyes, no, que m’ix panxa cervesera i em fot les tapes de tot Cristo i Emili em renya i se’n riu... Visca San Isidro Labrador!

 

I, com et proposes arribar als altres? Doncs res, em posaré una camisa blanca i un pantaló negre i aniré de porta en porta picant al timbre. Amb un somriure Profident els cantaré un hilarant ¿Qué tal? I els anunciaré que he vingut a parlar-los del meu llibre. Però... tu creus que colarà? Possiblement no, però, com et deia més amunt, té potser aquesta nimietat alguna rellevància...? (To solemne en la música).

 

Em sembla que se te’n va l’olla... NI que ho digues, però encara no has vist el pitjor. Just ara arriba el moment en què entone el Hasa Diga Eebowai, que està sonant-me malament tota la vida i que és inventat com la resta... Però sí, arriba el moment en què tots ens caguem en Déu (amb perdó). Ni Hakuna Matata ni hòsties, que mentre flipem que et cagues, el món se’n va literalment a la merda... Què ocultes motivacions creus que utilitzen les religions per entrar en les consciències de les persones i controlar les seues ments i els seus comportaments...? What the fuck?! Deixa’t de rotllos i submergim-nos en El espeluznante sueño del infierno mormón (Spooky Mormon Hell Dream) i anem a divertir-nos de valent... Tot això que hi hem follat... ai, no, perdó, que hi hem guanyat!

 

T’estàs passant amb aquesta columna... No et dic jo que no, però si ho veus molt malament, Apágalo (Turn it off) i allunya de nosaltres el fantasma de la homosexualitat. Però si això és molt antic, dona! El que ara està de moda és ser marieta ultraconservadora. (Oxímoron conceptista) ¡¿Què m’estàs contant?! ¡Amén, Jesús! (Persignant-se.) Doncs, aleshores, agafem fort el nostre llibre, aixequem els ulls al cel i cantem tots junts, Creo en Dios (I believe). (Pels fons, un home de color aguaita, es posa enfront del públic i canta:) Tinc xinxes en els ous...! (Silencio.) Y el cony? I la candidiasi? Què passa amb nosaltres? (Fos a negre. Ai, perdó, cau el teló).

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

TEORIA KING KONG

“El feminisme és…  una revolució que ha començat. Una visió del món, una opció”. Així acaba l’assaig Teoria King Kong de Virginie Despentes que ha passat pel Teatro de la Abadía de Madrid després de dos anys de representacions en català, la llengua original d’aquesta adaptació feta per Maria Àngels Cabré, a partir de la traducció del francès de Paul. B Preciado, i que ha sigut dirigida per Isis Martín de la companyia La Virgueria.

 

Teoria King Kong, “una patada punk para echar abajo los cimientos del patriarcado”, va ser publicat fa dos dècades i traduït al castellà i al català al 2018. És aquest un text emblemàtic de la quarta onada feminista que té la facultat de qüestionar els fonaments de la nostra societat i de les nostres ments.

 

Una solitària Mari Pau Pigem aborda l’escenari una vegada que tots els espectadors hem ocupat els nostres seients. Mentrestant, ha esperat pacientment que entrarem, asseguda en una butaca de l’extrem de la primera fila. Ens observa investint-se de la mirada de Virginie Despentes, a quien encarnarà en pocs minuts, coneixedora del terratrèmol que està a punt de provocar i experimentar en el seu propi cos, a colp de martell, per fer emergir els substrat que impregna i nodreix la nostra manera de veure el món.

 

Comença potent i directa: “Escric des de la lletjor i per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígides, les malfollades, les infollables, les histèriques, les tarades, totes les excloses del mercat de la bona noia”. I es defineix com “més King Kong que Kate Moss”. De fet, afirma que la seua virilitat l’ha salvada i l’ha ajudat a desenvolupar-se en aquesta societat patriarcal. Teoria King Kong qüestiona els fonaments del patriarcat i ens col·loca davant d’un mirall perquè veiem reflectides les nostres creences i pensament sobre la violència cap a les dones, el masclisme, el porno, la lluita de classes o la prostitució, perquè no sortim indemnes del text amb el qual ens assalta i experimentem les nostres pròpies contradiccions. El poder sísmic d’aquest assaig salvatges i irreverent radica en el fet que Despentes ens parla des de la seua pròpia experiència i no busca donar-nos una lliçó, malgrat les seues afirmacions radicals, sinó qüestionar les nostres arrels més profundes.

 

Despentes ens relata que fou violada en grup quan tenia disset anys. I ens explica com va processar l’experiència des d’aquell moment: la societat degrada i silencia les dones que són víctimes d’agressions sexuals. Recorde un titular periodístic de fa unes setmanes: la totalitat de les dones que van denunciar una violació es penedeixen d’haver-ho fet. Per què? Per la tortura i el dubte a les quals les sotmet el sistema constantment. Les/ens revictimitza. “Després de la violació, la única actitud tolerada és la violència contra una mateixa.” I així exposa, amb un llenguatge gairebé quirúrgic, com va exercir la prostitució de forma voluntària durant aproximadament dos anys. I ens parla dels puteros. I ens sorprèn el que ens diu d’ells. I ens explica com esdevenir escriptora va ser per ella una altra manera d’exercir la prostitució. Però tot això no ens ho conta per autocompadir-se, sinó per elaborar un discurs polític que siga capaç de canviar la nostra manera d’ésser a la Terra.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

L'AMAGAT I LA TAPADA

Si escric el nom de Calderón de la Barca, ens venen al cap les obres cimera del millor deixeble de Lope de Vega, obres intenses i filosòfiques on el conflicte humà està a flor de pell. La vida es sueño, El alcalde de Zalamea, El médico de su honra o El gran teatro del mundo són imprescindibles en qualsevol apropament al gran dramaturg del Segle d’Or espanyol. Tanmateix, ni ha una vis còmica en algunes obres de Calderón que hem de descobrir i reivindicar. Amb encert la CNTC ha decidit posar en cartell El escondido y la tapada (1636) esta temporada de la mà de la Joven Compañía de Teatro Clásico, que ja va per la sèptima promoció.

 

Samuel Arribas, Jordan Blasco, Luis Espacio, Laura Ferrer, Zoe da Fonte, Diego Garisa, Belén Landaluce, Julio Montañana Hidalgo, Gabriel de Mulder, Anna Nácher, Andrea Real i Andrea Santos formen l’elenc coral excel·lent que dona vida als personatges d’aquesta comèdia d’embolic fresca i divertida, on prevalen les entrades i eixides de personatges d’escena, les falsedats i malentesos, algun que altre assassinat accidental i un relativisme moral gairebé postmodern en la concepció d’aquell rígid codi d’honor que prevalia en el Barroc. Aquests dotze joves actors i actrius aboquen tot el cabàs per declamar, de forma clara i accessible, la respectuosa adaptació de Carolina África, que reafirma el paper de les dones com a motor de l’acció. La direcció del muntatge està a càrrec de Beatriz Argüello que demostra una vegada més que, a banda d’interpretar, sap dirigir actors. El resultat és una obra divertida on el públic gaudeix d’una comèdia de capa i espasa que ens descobreix un altre Calderón, el de Casa con dos puerta mala es de guardar o La dama duende. Serà que fins els més seriosos i greus veuen necessari riure de tant en tant...

 

Cesar (Sam Arribas) torna a Madrid acompanyat pel seu criat, Mosquito (Julio Montañana). És perseguit per la justícia perquè va matar un home, que va resultar ser el germà de la seua enamorada Lisarda (Belén Landaluce). Ha gosat viatjar perquè Celia (Zoe da Fonte), la seua altra enamorada, li ha escrit una carta assegurant-li que pot amagar-se en sa casa, ja que el seu germà Félix (Luis Espacio) es troba en Itàlia en una campanya militar. Celia pretén amagar al seu pretenent darrere d’un espill, que en realitat és una porta que condueix a una cambra oculta. Tot comença a complicar-se quan Félix torna de forma inesperada, gelós de l’honra de l’honra de la seua germana. Criat i amo, César y Mosquito, acaben tancats en la càmera secreta quan Félix i Celia han d’abandonar la casa per una sèrie de sobresalts i vicissituds. La situació es complica més quan és Lisarda qui acaba ocupant aquella casa que, a la vegada, és pretesa per Juan (Gabriel de Mulder) i el seu pare, don Diego (Jordan Blasco) l’ha promès amb ell per contraure matrimoni de forma imminent. Quin embolic!

 

El marc és urbà, el Madrid a les fosques del segle XVII. L’escenografia d’Alessio Meloni, creada amb uns mòduls que mouen els propis actors, simulen a la perfecció les diferents estances i ens mostra, d’una forma molt plàstica, els canvis d’habitació. El vestuari d’Ikerne Giménez posa la guinda a un muntatge on es juga amb els convencionalismes socials, l’ocultament i el descobriment de les identitats, l’honor i les aparences... Un Calderón divertit i juganer que s’ho passa bé manejant a la perfecció els mecanismes de la comèdia d’embolic que coneix al mil·límetre. Passeu i rigueu.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

 

 

SOBRE L'EDUCACIÓ PÚBLICA

Voldria que la tesi d’aquest article quedara ben clara des del principi: en l’Estat Espanyol a ningú no li importa l’educació. També vull que quede fora de tot dubte el meu suport als col·legues i companys que estan secundant la vaga indefinida al País Valencià des de fa més de dues setmanes, com també el meu compromís personal i laboral amb l’ensenyament públic. Sé que la primera afirmació és incòmoda, però hem de reconèixer tots els ciutadans, inclosos els docents, que quan votem mai no pensem en el que diuen els programes electorals dels partits polítics sobre l’educació. Un altra dada significativa d’aquesta desafecció social envers l’educació és l’escassa repercussió mediàtica que ha tingut fins ara aquesta mobilització històrica. Des de fa més de vint-i-cinc anys (el temps que porte en aquest ofici), he vist i viscut com els partits polítics han utilitzat el sistema educatiu com una eina política i ideològica –no  negaré el component ideològic que tot model educatiu té– amb la qual han cercat l’enfrontament amb les diferents lleis orgàniques aprovades: la condició d’avaluable de l’assignatura de religió, la digitalització, el mal anomenat model bilingüe i trilingüe amb l’anglès, el pin parental, la llibertat per triar centre educatiu, la gratuïtat de llibres i de l’ensenyament –tant s’hi val si els centres són públics, concertats o privats. No són aquests assumptes menors però, mentre la discussió es centrava en aquests temes, d’altres, tan importants o més, han quedat en segon pla: la creixent complexitat de les aules, la integració de l’alumnat immigrant, la salut mental dels alumnes i del professorat, la ràtio d’alumnes per aula, l’atenció a la diversitat, la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors docents, la burocratització de la tasca educativa, la càrrega horària del professorat, el tractament dels idiomes propis com a llengua vehicular... i alguna més que podran apuntar els docents que lligen aquestes ratlles. Tot això, unit a les retallades severes que vam viure amb la crisi de 2008 –hi ha comunitats autònomes que encara no han revertit aquests retrocessos, com ara la de Madrid, en la qual treballe i on continuem a 19 i 20 hores lectives a Secundària– han fet que aquesta professió deixi de tenir atractiu i que comencem a trobar-nos especialitats on hi ha manca de personal. No és suficient dir que es tracta d’una feina vocacional i que la manca de recursos es compensa amb la dedicació altruista dels docents amb hores extra no remunerades, perquè la força física i mental dels docents té un límit. A més, tenim a les nostres mans una joia tan valuosa com és els infants i els adolescents que seran la societat del futur. Atendre’ls com cal, tenint cura de les seues necessitats individuals, és cada cop més difícil per la manca de recursos humans. La sensació de no arribar-hi a l’important mentre resolem l’urgent és generalitzada a tots els docents, especialment als que treballen en centres amb alumnat amb dificultats socio-econòmiques. A més, l’escola pública (i, fins i tot, la concertada) que va sorgir a la dècada dels anys 80 amb els primers governs democràtics socialistes va ser una escola que va actuar com a ascensor social de millora de les condicions de l’alumnat nascut en famílies més humils. Molts dels que ara hi treballem a l’ensenyament públic en som exemple. Malauradament, des de fa més d’una dècada, aquest ascensor s’ha fet malbé i, avui en dia, el poder adquisitiu dels pares i el seu nivell d’estudis és fonamental per a mesurar les possibilitats d’èxit acadèmic dels alumnes. Per això, ens juguem tots molt amb aquesta vaga. Està per decidir l’escola que volem en la propera dècada i cap on volen posar la mirada: una educació mercantilitzada que persegueix el rèdit polític i econòmic o centres educatius que cerquen el desenvolupament i el benestar de les personetes que hi creixen i s’hi eduquen. Moltes gràcies, companys valencians, per la vostra valentia i determinació i pel vostre exemple. La vostra victòria serà la de tots els docents i la del nostre alumnat. Ànim i força!

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

CAIXA DE RESISTÈNCIA: https://cadpv.org/caixa-de-resistencia 

 

 

ADIORIK EZ

Adiorik ez (Ni flores, ni funeral, ni cenizas, ni tantán) de María Goiricelaya ha passat pel Teatro de la Abadía de Madrid, després d’haver sigut representada en nombroses ciutats des de gener de 2025. El 26 de febrer de 2026, la funció va tenir lloc en la seua llengua original, l’eusquera. Aquest muntatge de La Dramática Errante tracta els temes de la malaltia, les cures pal·liatives i la mort. L’obra conta la història d’un pare (Patxo Telleria) que ha d’enfrontar-se, de forma inesperada, a un diagnòstic de càncer que el portarà a la mort. Decideix fer el camí de Sant Jaume amb la seua filla (Ane Pikaza) com un acomiadament. A les seues motxilles, carregaran amb la ràbia, la por, el rebuig i el dolor. No obstant, pare i filla s’embarquen en una aventura en la qual troben personatges diversos amb els quals acaben formant un grup variat. En el trajecte, ambdós hauran d’assumir la finitud com a part del camí de la vida que cobrarà un nou significat. Aquells que hagen fet el camí s’identificaran davant determinats episodis. El previsible esdevé sorprenent davant un final inesperat al qual condueix un gir de guió que no preveiem.

 

Aquests temes socials i existencials són abordats amb humor i desimboltura, creant escenes on s’entrellacen les sentències greus (inclús filosòfiques) amb els acudits lleugers. La interpretació dels actors es barreja amb recursos audiovisuals donant lloc a un desdoblament de l’escena que causa una sensació d’estranyesa en l’espectador. ¿Potser es pretén que experimentem aquella impressió d’alienació que tots hem sentit davant de fets transcendentals en la nostra vida, davant la mort o la malaltia d’algú proper?

 

El títol en castellà de l’obra correspon a una frase de l’oncle d’Ane Pikaza, actriu i cofundadora de la companyia teatral, que va repetir des que va emmalaltir fins que va morir. L’estructura de l’obra en escenes breus fa la impressió que profunditza poc en la tragèdia. Tanmateix, opine que es fa de forma deliberada. Per entendre el bon morir, és fonamental haver dut a la pràctica el bon viure, essent conscients de la fi que ens espera. Passem la major part de la nostra existència vivint d’esquenes a la mort, com si fórem immortals o l’assumpte no fora amb nosaltres, instal·lats en la superficialitat. No obstant això, quan el nostre món es deté per iniciar la demolició definitiva voldríem que la tragèdia estripara el món en canal. Potser morir-se no és cap drama, sols la conseqüència natural d’haver viscut, el fet biològic al qual estem abocats. Som matèria que es somnia eterna. Tanmateix, allò real és que un dia hem de despertar davant la nostra extinció. Que difícil es fer-ho sense melodrama. Que imponent seria seguir rient-nos de la parca, esperant aquesta misteriosa dama “a la porta del tanatori”, como deia el meu estimat amic Ignasi Riera, que en pau descanse, quan ja sabia que el seu final s’apropava. Que descanse(n).

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

L'ÚLTIMA NIT AMB EL MEU GERMÀ

En la cartellera teatral madrilenya, coincideixen diversos muntatges l’eix temàtic dels quals és la mort. El tractament de la qüestió (la gran qüestió) és diferent en tots. Alfredo Sanzol ens presenta al Teatro María Guerrero La última noche con mi hermano, un drama amb el qual segueix aprofundint en la seua biografia i les seues circumstàncies com a matèria narrativa. És cert que aconsegueix una proposta sòlida i compacta a l’altura d’El bar que se tragó a todos los españoles (Teatro Valle-Inclán, 2021), on ens contava la vida d’immigrant del seu pare ex rector, símbol de la generació de postguerra que va lluitar tant per sortir endavant. Amb la trilogia desigual de La ternura (Teatro de la Abadía, 2017), obra magistral; La respiración (Teatro de la Abadía, 2016), on s’apropava a les ruptures matrimonial des de la seua pròpia, ja amb Nuria Mencía com a protagonista; i La valentía (Teatro Pavón Kamikaze, 2018), una divertida història de fantasmes que indagava en l’herència familiar, aquest navarrès va posar el seus nom entre els principals de l’escena espanyola fins arribar a la direcció del Centro Dramático Nacional.

 

La última noche con mi hermano ens presenta el dol per un germà, un dels menys acompanyats socialment segons l’autor. Nagore (Nuria Mencía) es dirigeix al públic en el pròleg per anunciar-nos el final sense embuts: morirà a una edat primerenca d’un càncer ginecològic. A pesar de conèixer el desenllaç fatal, la història discorre entre l’esperança i els sentiments trobats de ràbia i impotència, junt amb la paràlisi i el bloqueig emocional. Nagore té un germà amb el qual manté una relació d’autèntica fraternitat, Alberto (Jesús Noguero). Aquest comparteix la seua vida amb Ainhoa (Elisabet Gelabert); cadascun ha aportat a la família un plançó d’una relació anterior: Oier (Biel Montoro) és fill d’Ainhoa i Nahia (Ariadna Llobet), d’Alberto. Els quatre, junt amb la tia Nagore, formen un cercle unit i sòlid que es veurà posat a prova davant d’una situació vital extrema on no es deixen de costat l’humor i l’optimisme.

 

Però sabem que no totes les relacions entre germans són tan estretes. Algunes es caracteritzen per la distància, la fredor i la desafecció. Ainhoa té un germà, Claudio (Cristóbal Suárez), metge oncòleg, amb el qual no es parla des de fa cinc anys. Tanmateix, no dubtaran en demanar-li ajuda per al procés que Nagore comença després del diagnòstic de la seua malaltia. S’hi apunta a una ferida familiar, que es revela completament, deixant a l’espectador una escletxa que ha d’omplir amb la seua imaginació o la seua experiència.

 

Aquest és l’assumpte que ens plategen i que, a través d’un treball sòlid i compacte dels actors també, ens van desvelant matisos d’un drama que tracta de mostrar-nos tots els vaivens emocionals pels que es travessa  en una situació semblant, tant la persona afectada com el seu cercle més proper. La interpretació mesurada i sostinguda de Jesús Noguero permet  que Nuria Mencía desborde tots els tons que una persona que està a la vora de la mort experimenta: por, ira, optimisme, esgotament, esperança... 

 

L’escenografia de Blanca Añón s’associa de forma activa a tot allò apuntat. L’apartament conté els detalls necessaris per crear un espai que l’espectador acaba fent propi però que, no obstant això, s’obri a la transformació per esdevenir una habitació d’hospital o en altres pisos. La presència de determinants objectes quotidians (una tetera, uns croissant, una màquina llevaborres elèctrica...) acabarà adquirint un significat insospitat que ens tornarà la imatge dels nostres estris quotidians. En el fons, una eloqüent i enorme esquerda traspassa l’escenari de costat a costat, que ens permet veure un bosc, aquella natura a la qual Nagore al·ludeix en alguns moments de la seua malaltia i el significat de la qual haurà de desvelar de nou l’espectador.

 

La mort és esquinçadora. Ens travessa de dalt a baix en moments vitals que ens marquen i que transformen les nostres vides. Així es reflexa i es palma en l’escena de la última nit de Nagore, en el seu acomiadament d’aquest món on l’espectador de bell nou podrà pujar a l’escenari per reviure aquell moment suprem que una vegada la mort d’aquell ésser estimat i proper li va concedir.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

 

CONSTEL.LACIONS

Com hauria sigut la seua vida si en aquell moment determinant que recorden hagueren pres un altre camí? Què hauria ocorregut si no hagueren conegut a alguna de les persones més importants de la seua vida o senzillament no hagueren ‘connectat’? Quin tipus de persona serien avui de no haver decidit canviar el rumb en aquella circumstància que, amb la perspectiva del temps, va acabar essent fonamental? Com pensarien? Quina visió del món i de la vida tindríem?  

 

Aquestes són sols algunes de les preguntes que m’he fet veient Constel·lacions de Nick Payne, versionada i dirigida per Sergio Peris-Mencheta, en el Teatro Valle-Inclán de Madrid. Es tracta d’una obra contemporània, estrenada al 2012 en el Royal Court Theatre de Londres, que ja es va poder veure a Madrid al 2015 en un muntatge dirigit per Fernando Soto en el Teatro Lara.

 

El plantejament narratiu del text és disruptiu. Tenim dos únics protagonistes davant dels quals s’obri un ventall gairebé infinit de possibilitats. Ell és apicultor, amb tot el significat simbòlic que les abelles adquiriran segons avance l’obra; i ella és física quàntica i es dedica a la investigació del multivers i dels universos paral·lels. A partir d’això, i de la seua aplicació a la quotidianitat més bàsica, l’obra explora possibilitats, gairebé infinites, d’evolució en una relació de parella e inclús en la seua gènesi mateixa.

 

El joc vital està servit i Peris-Mencheta ho sap bé. Per això, ens planteja un artefacte escènic l’origen del qual radica en el propi atzar i en la natura espectacular del teatre com a reflex de la vida i ens puja a un escenari circular que es mou, com la vida mateixa, i ens mostra la fragilitat de les nostres decisions i el paper que la casualitat juga en la nostra configuració com éssers humans. Al fons tenim una ‘altre’ escenari per una banda musical des d’on un mestre de cerimònies, Litus Ruis, ens anuncia el principi de la representació (no la de la nostra vida, que ha de quedar aparcada durant noranta minuts... o no?). Esdevenim “l’observador”, un concepte de la física quàntica que es fon amb el teatre: les coses no acaben d’ocórrer fins que algú les mira. Però no hem de deixar-nos enganyar perquè la mirada mai no és neutra, altera la realitat. Constel·lacions planteja un multiperspectivisme cervantí que Peris-Mencheta accentua en una disposició de l’escenari a tres bandes. Perquè l’objectivitat no existeix. L’honest és reconèixer-ho.

 

Litus Ruiz ens presenta els actors com si d’un combat dramàtic es tractara: Jordi Coll, Diego Monzón, Paula Muñoz, María Pascual, David Pérez-Bayona i Clara Serrano. Però aquell dia no actuaran tots, sols dos ho faran. La resta formaran part de l’orquestra que executarà l’acompanyament musical. La sort decidirà què dos intèrprets seran la parella protagonista i en quina circumstància es coneixerà: en una boda? En una festa de Cap d’Any? En una barbacoa? És a dir, cada dia es representa una obra diferent perquè canvien els intèrprets (hi ha quinze possibilitats diferents possibles) i canvien els ulls que els miren i les ments que els pensen i analitzen. I, com totes les parelles amb una trajectòria vital llarga, l’apicultor i la física s’hauran d’enfrontar a diferents situacions que ens seran presentades des de diversos punts de vista: la infidelitat, la malaltia, la convivència, la mort. Una vesprada d’hivern d’un cap de setmana de febrer, la Fortuna va voler que Jordi Coll i María Pascual interpretaren Constel·lacions per als meus ulls miops i la meu ment del segle passat. I d’aquella experiència teatral va nàixer aquest article periodístic, un altra nova andròmina literària. No hi ha un únic final sinó un mosaic, per l’obra de Payne i per a aquesta columna. Per les seues vides, vostès ho sabran...

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

TEBANAS

“Homo sum: humani nihil a me alienum puto”, va dir Terenci, dramaturg del segle II a.C., d’origen bereber. (Escolta,  que bé queda una bona llatinada per començar l’article!). I, efectivament, més de dos mil anys després, podem afirmar que res del que és humà ens és indiferent, o potser hauríem de dir millor, no ens hauria d’ésser indiferent. És trist que avui questa afirmació comença a ser subversiva i revolucionària. Ho va dir el dramaturg, nascut esclau, en la seua obra El turmentador de si mateix, i ho proclama Álvaro Tato en els seus textos la direcció dels quals duu a terme Yayo Cáceres. Així ho han tornat a fer en el seu nou muntatge Tebanas que s´ha estrenat en el Teatro de la Abadía de Madrid. 

 

Després dels èxits de Vive Molière al 2022 i Burro al 2023, la companya Ay Teatro presenta una obra que vol ser una síntesi de les peces fonamentals del cicle tebà: Èdip rei i Antígona de Sòfocles, Els set contra Tebes d’Èsquil i Set contra Tebas de Esquilo i Fenícies d’Eurípides. Tornen a claver les dents als clàssics grecollatins am amb una barra i desimboltura que sedueix l’espectador contemporani apropant-lo al missatge universal que aquests contenen. Ja ho va dir el meu vell professor de Llatí de l’institut, Agustí Ventura: els grecs i els romans ho van inventar tot i, des d’aleshores, no hem fet una altra cosa que recrear-los. Doncs això...

 

Amb un elenc de joves actors i músics (Cira Ascanio, Marta Estal, Mario García, Fran Garzía, Daniel Migueláñez i Mario Salas de Rueda), Tebanas reformula en vers el gran mite de Tebes: la saga d‘Èdip i els seus descendents. Quin embolic! L’ésser humà s’enfronta al seu destí tràgic i planteja l’etern dilema entre el fatum o el lliure albir. Estem abocats a repetir l’eterna espiral de violència i destrucció que ens duu a fer-nos mal una vegada i una altra. Som responsables dels pecats dels nostres pares? Aquestes són sols algunes de les preguntes que ens planteja aquestes obres i que Tebanas ens torna a fer. Però ens recorda, en el text i en la posada en escena, que tots formem part d’un espectacle coral, que el col·lectiu ens concerneix a tots i és polític. Quin paper juguem com a individus en l’estat? Al servei de qui està aquest? Quina és la diferència entre justícia i llei? Quin és el límit entre raó i creença?

 

Amb un ritme àgil, davant maremàgnum metafísic semblant, el text, com la vida, s’agarra a allò imprescindible per no sucumbir davant de temes tan totxos com la identitat, la guerra civil o l’herència familiar. Per sobreviure, l’eina fonamental és l’humor. És, per això, que enmig del muntatge, a mode d’entremès bufonesc, es trenca el ritme i el to i una facècia carnavalesca ens adverteix, de forma irònic i disbauxada, de les conseqüències de tota guerra (per si encara no ho teníem clar, borinots), però també del nostre comportament com a ciutadans de la polis. En fi…

 

Tebanas mostra les costures de la nostra societat i la nostra manera d’ésser al món. És possible la salvació individual si el món se’n va literalment a la merda? Doncs això...  

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu