ELS QUE PARLEN

Un article sobre aquesta obra de teatre de Pablo Rosal (Barcelona, 1983) hauria de ser concisa i clara. No hauria de cercar un llenguatge grandiloqüent i buit que nodrisca l’ego de qui escriu o llig. Ho escric, perquè Els que parlen és una reflexió sobre el llenguatge, sobre l’ús artificial i banal que en fem. Els que parlen és una comèdia on no hi ha personatges o hi són tots, interpretats magistralment per Luis Bermejo i Malena Alterio, que ocupen un escenari negre, despullat d’escenografia. Trobem només una taula i dues cadires. És una barreja d’art clown, riure innocent i diàlegs sense sentit, que emula l’humor blanc dels clàssics del cinema mut. Tan blanc que els actors apareixen en escena amb el rostre tènuement pintat d’aquest color i vestits amb una indumentària que recorda Charles Chaplin. Però Els que parlen també emparenta amb el teatre de l’absurd europeu de Beckett i Ionesco encara que, en alguns moments de la representació, recorda l’humor fàcil i ximplet del teatre de Mihura i Jardiel Poncela. Benaurat i necessari teatre en aquests dies!

 

Paradoxalment, em ve al cap també Walter Benjamin i la seua proposta de superació del llenguatge actual, dominat per aquella finalitat merament comunicativa on la intenció de l’emissor és fonamental. El llenguatge que ha de perseguir-se ha d’ésser essencial, traducció directa de les coses. Hem abandonat el terreny sagrat de les paraules i ens hem endinsat en les sorres movedisses de la loquacitat i la xerrameca. La perversió (o dessacralització) del llenguatge ens fa caure en el parany de la demagògia i l’engany. Les paraules ‘creen’ la realitat perquè el nostre coneixement del món i de nosaltres mateixos és necessàriament verbal. Pegueu una ullada al circ polític madrileny i entendreu de seguida el que intente explicar. Així, des d’una proposta dramàtica ben diferent, Els que parlen evoca la reflexió lingüística de la dramatúrgia mayorguiana i de la imprescindible resacralització del llenguatge.

 

A Els que parlen, ens van despullant del nostre llenguatge comunicatiu, de la cortina de paraules amb la qual ens envoltem per protegir-nos de la realitat i del món, o senzillament per no veure’ls. Es tracta d’anar desmuntant la taral·la darrere de la qual ens amaguem i que ens impedeix aguaitar per la nostra finestra interior i per la dels altres. Els que parlen ens mostra la nostra fragilitat si abandonem la bastida lingüística que ens sosté i el parament de vèrbola que mostrem als altres i ens guarneix. Amb rialles i humor, qui s’aprope a aquesta obra anirà desarmant la mecànica del llenguatge que ens aguaita avui: al llenguatge social i polític, a les nostres converses quotidianes, a la nostra pròpia intimitat. És un exercici fet sense sàtira ni burla, però necessari per trobar l’essència del nostre ser: Com esteu? Com us sentiu? Silenci.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Foto extreta de la xarxa

 

 

LOS QUE HABLAN

Un artículo sobre esta obra de teatro de Pablo Rosal (Barcelona, 1983) debería ser conciso y claro. No debería buscar un lenguaje grandilocuente y vacuo que alimente el ego de quien escribe y lee. Escribo esto, porque Los que hablan es una reflexión sobre el lenguaje, sobre el uso superficial y banal que hacemos de él. Los que hablan es una comedia donde no hay personajes o están todos, interpretados magistralmente por Luis Bermejo y Malena Alterio, que ocupan un escenario negro, despojado de escenografía. Encontramos apenas una mesa y dos sillas. Es una mezcla de arte clown, risa inocente y diálogos sin sentido, que emula el humor blanco de los clásicos del cine mudo. Tan blanco que los actores aparecen en escena con el rostro tenuemente pintado de este color y vestidos con una indumentaria que recuerda a Charles Chaplin. Pero Los que hablan también emparenta con el teatro del absurdo europeo de Beckett y Ionesco aunque, en algunos momentos de la representación, recuerda el humor fácil y tontorrón del teatro de Mihura y Jardiel Poncela. ¡Bendito y necesario teatro en estos días!

 

Paradójicamente, me viene a la cabeza también Walter Benjamin y su propuesta de superación del lenguaje actual, dominado por esa finalidad meramente comunicativa donde la intención del emisor es fundamental. El lenguaje que ha de perseguirse ha de ser esencial, traducción directa de las cosas. Hemos abandonado el terreno sagrado de las palabras y nos hemos adentrado en las tierras movedizas de la locuacidad y la charlatanería. La perversión (o desacralización) del lenguaje nos hace caer en la trampa de la demagogia y el engaño. Las palabras “crean” la realidad porque nuestro conocimiento del mundo y de nosotros mismos es necesariamente verbal. Echen un vistazo al circo político madrileño y entenderán enseguida lo que intento explicar. Así pues, desde una propuesta dramática muy distinta, Los que hablan evoca la reflexión lingüística de la dramaturgia mayorguiana y de la imprescindible resacralización del lenguaje.

 

En Los que hablan, se nos va despojando de nuestro lenguaje comunicativo, de la cortina de palabras con la que nos envolvemos para protegernos de la realidad y del mundo, o sencillamente para no verlos. Se trata de ir desmontando la palabrería detrás de la que nos escondemos y que nos impide asomarnos a nuestra ventana interior y a la de los otros. Los que hablan nos muestra lo frágiles que somos si abandonamos el andamio lingüístico que nos sostiene y el paramento de verborrea que mostramos a los demás y nos adorna. Con risa y humor, quien se acerque a esta obra irá desarmando la mecánica del lenguaje que nos acecha hoy en día: en el lenguaje social y político, en nuestras conversaciones diarias, en nuestra propia intimidad. Es un ejercicio hecho sin sátira ni burla, pero necesario para encontrar la esencia de nuestro ser: ¿Cómo están? ¿Cómo se sienten? Silencio.  

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

PER QUÈ EM VAIG VACUNAR AMB ASTRAZENECA?

La resposta és òbvia: perquè era la vacuna que em tocava. Que l’accés a la vacuna siga públic i universal i que no puguem triar la solució que ens administraran diu molt de la societat democràtica i igualitària que aspirem a ser. Dit això i malgrat tots els dubtes que ha suscitat aquest sèrum, ho vaig fer amb convicció i molta alegria. Si volem que aquest malson pandèmic acabe aviat, hem de confiar en la Ciència i en la Medicina. La nostra capacitat col·lectiva per mantenir una disciplina constant i un criteri coherent per part dels nostres governants estatals i autonòmics, basat en el que diuen els experts i en el consens, estan bastant en entredit. Puc entendre la por i els dubtes que alguns manifesten sobre les vacunes, en general, i sobre aquesta, en particular, perquè aquesta pandèmia ha posat en primer pla la nostra fragilitat personal i social. Quan converse amb alguna d’aquestes persones dubitatives, els argumente que cadascun dels nostres dies, des del moment en què ens aixequen del llit, és un acte de confiança en els altres (i mira que no n’anem molt sobrats): confiança en qui ensenya i en qui té cura dels nostres fills; confiança en qui ens diagnostica i ens cura; confiança en qui condueix el metro, tren, avió o qualsevol medi de locomoció, que ens porta a la feina, de vacances o a visitar els nostres éssers estimats; confiança en els enginyers que han dissenyat i supervisat les carreteres i obres públiques per les quals ens movem; confiança en els arquitectes que van planejar les nostres cases i en aquells que les van construir o rehabilitar. I és que no ens queda altra: confiar en el feina ben feta d’altres professionals, de la mateixa manera que ens agrada que els altres confien en la nostra feina i dedicació.  

 

Pel que fa als possibles efectes secundaris de les vacunes, sobretot d’AstraZeneca, no ens queda una altra que seguir confiant en el que diuen científics i sanitaris que són els més capacitats per valorar i avaluar el que ocorre. Fins ara, no s’ha demostrat una relació causa-efecte entre la injecció de la dosi i l’aparició de trombes. Fins ara, la incidència de trombes entre els vacunats amb AstraZeneca és menor que entre la població general. És possible que els provoque i que en el futur, es puga demostrar aquesta relació de causalitat que els humans immediatament busquem en allò que ens passa. Potser aquests dubtes estiguen provocats pels nostre vertigen existencial de sentir-nos criatures de la casualitat i l’atzar. Potser. Hem de ser conscients que mai abans s’ha posat la lupa sobre un virus, els seus tractaments i la seua vacunació com ara. Recordeu la pandèmia de la Sida als anys vuitanta? Res a veure. Aquest focus mediàtic hauria de procurar-nos confiança i tranquil·litat també, ja que provoca que la informació arribe a la ciutadania (ja sé que també produeix desinformació i manipulació, que s’ha de separar el blat del jull i que no sempre resulta fàcil fer-ho) i que ens garanteix que els controls sanitaris estan funcionant correctament.

 

Per últim, i no sé si s’entendrà el meu últim argument: en el cas hipotètic que la vacuna d’AstraZeneca provoque aqueixos trombes, tot i així, els beneficis col·lectius són molt més gran que els perjudicis. Clar està que se’m podrà rebatre que ningú té per què exposar la seua salut individual pel bé comú. És cert, però també ho és que els sanitaris i treballadors essencials (personal de supermercats, per exemple) d’aquest país estan fent-ho des de fa més d’una any. Sempre podrem recordar-los que és la seua obligació i que compleixen amb la seua feina. Bé, doncs per això em vacune jo: per responsabilitat personal i solidaritat amb els meus congèneres. No correré un 0.000006 % de risc pels altres? Em venen a la ment els japonesos que van seguir treballant a Fukushima al 2011 després del major accident nuclear des de Chernobyl, encara que sabien que caurien malalts i moririen. En conseqüència el meu no és cap gest èpic. Potser no hauríem de donar-nos tanta importància. Potser.

 

Em van vacunar per dedicar-me a una professió considerada essencial, abans que a molta gent gran i treballadors que van estar al carrer durant el confinament. Quan veig les dades de vacunació a Espanya, que avança molt més lentament del que ens agradaria a tots, no puc deixar de sentir-me una privilegiada. De moment, sols em queda esperar la segona dosi que serà en unes setmanes i que la resta de les persones que m’envolten i m’importen puguen rebre també la seua. Fins que el mon sencer, no sols els nostres compatriotes, tinguen accés a la vacunació, no podrem dir que hem superat el pitjor avatar històric que hem viscut al nostre periple existencial. Salut!

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

DEUX

 Tu vivrai con me

in un’isola fantastica

e un mondo vedrai di lassù

un mondo nascosto nel blu

tutto nuovo per te.

 

 

 

La terra, la terra, la terra

sarà senza frontiere

la terra, la terra

ci porterà fortuna

la luna, la luna

per noi sarà il domani

se m’ami, se m’ami.

Se verrai con me.

 

Deux (Filippo Meneghetti, 2019) és un drama romàntic i és el debut del seu director en el llargmetratge. La cançó italiana Sul mio carro ressona amb potència a les cavitats toràciques de l’espectador. En començar, el relat cinematogràfic va desmuntant un a un els pilars que apuntalen el gènere, a la vegada que els utilitza per construir una història que a moltes dones ens hagués agradat veure fa temps. No obstant això, s’ha de dir que al cinema espanyol ja es va fer una pel·lícula que exposava una història d’amor entre dues dones grans: 80 egunean (José María Goenaga i Jon Garaño, 2010)

 

Les protagonistes són dues dones: Nina (Barbara Sukova) i Madeleine (Martine Chevallier, actriu de llarga trajectòria en el teatre francès) que viuen una història d’amor clandestí al marge de l’heterosexualitat normativa. Per al seu entorn, són dues veïnes que comparteixen replà i una bona amistat. El seu romanç dura dècades perquè ambdues són septuagenàries jubilades. Més enllà del tòpic que l’amor no té edat, la cinta intenta mostrar-nos que tot ésser humà està viu, estima, sent i practica sexe més enllà de l’edat i el cos que socialment es considera estètic i adequat. Aquesta història d’amor madur no obvia l’erotisme, que sí el tracta amb subtilesa, tendresa i pudor. Entre nosotras (traducció al castellà del títol) permet que fiquem el cap per la finestra de la intimitat lèsbica de dues senyores que no tenen por de deixar els seus peus (i els seus cossos) nus.

 

Les dues desitgen viure la seua història amb major llibertat. Nina es mostra decidida a traspassar les barreres socials necessàries, incloses les fronteres, per viure el seu amor en veritat. “A ningú li importen dues velles bolleres”. Madeleine, més timorata, pateix pel judici social al qual seran sotmeses, especialment per part dels seus fills, davant dels quals no gosa confessar-se. D’aquesta escena, es desvetlla el sempre complex ordit de les relacions familiars entres els seus membres, especialment amb els homes. També esdevenen la culpa i la repressió autoimposada que es mostra incapaç de vèncer.

 

La quotidianitat d’aquestes dues ancianes es veu truncada quan un problema de salut acaba amb les seues rutines amagades. Ocorre l’inesperat, però que a tots ens espera tard o d’hora. Aleshores emergeix el temor a perdre a la persona estimada d’una manera abrupta i silenciosa. Es posa al descobert en la pantalla la desprotecció legal que tantes parelles han viscut al llarg de la història per manca de drets civils que protegeixen les seues unions i vincles. I es palpa l’angoixa i la impotència de qui ha de presenciar, com una espia, com la seua companya aguaita a l’abisme de la mort i la discapacitat. El director i coguionista no ofereix un relat edulcorat i de sublimació del sacrifici; més aviat es manté en el marc del realisme i constata com aquesta situació límit (o qualsevol altra) treu el millor i el pitjor de nosaltres a la vegada.

 

Destaquen la posada en escena, gairebé teatral ja que es desenvolupa principalment en interiors, els dos apartament, i la interpretació excel·lent de les dues protagonistes. Un mèrit de la narració és que frustra les expectatives de qui s’apropa al cinema: des de la inquietant escena inicial on apareix una xiqueta en un parc obert, però ombrívol, passant per algunes evocacions oníriques al món intern d’aquestes dues dones, fins arribar a un final imprevisible que ens convida a seguir el relat a nosaltres mateixos. Això sí, amb aquesta magnífica banda sonora:

 

Viuràs amb mi

en una illa fantàstica

i veuràs un món allà dalt,

un mundo amagat en el blau,

tot nou per a tu.

 

La terra, la terra, la terra

serà sense fronteres,

la terra, la terra ens portarà sort

la lluna, la lluna per nosaltres serà demà,

si m’estimes, si m’estimes,

si vens amb mi.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu