Des de fa una setmana ocupen la quasi totalitat de les converses
quotidianes, també les mediàtiques, ni cal dir-ho. S’han escolat a les vinyetes
de tots els diaris i, fins i tot, als acudits que fem per sobreviure al dia a
dia. S’han escrit assenyats articles d’opinió per tractar d’explicar el que ha
ocorregut i què es pot fer davant del que és un fet: un partit d’extrema dreta
ha aconseguit representació en un parlament espanyol per primera vegada en la
història de la democràcia recent.
El moment històric que vivim és complex i la irrupció d’aquest partit a les
eleccions andaluses no respon a un únic origen com alguns pretenen argumentar.
El problema territorial espanyol i la fustigació de l’anticatalanisme ha estat
un factor important en el fet que aquest partit haja aconseguit el seu millor
resultat electoral, però no és l’únic. VOX va ser fundat per Santiago Abascal a
finals del 2013, data en la qual el procés ja estava en marxa, ja que va ser al
2014 quan es va celebrar la consulta del 9N. Des d’aleshores, hi ha hagut
nombroses cites electorals en les quals no hi havien aconseguit representació.
No, la implosió de VOX respon a un cúmul de circumstàncies que actuen com a causes: unes, pròpies de la
mal assumida diversitat de la pell de brau; altres responen a una anomalia
global que fa que els països amb un nivell de benestar econòmic suficient
tanquen fronteres. Ho hem vist primer a la vella Europa i, després, hem sigut
testimonis de com aquest fenomen pegava el bot als Estats Units, primer, i al
Brasil, després.
Vivim, des de fa dècades, en una permanent crisi migratòria a la qual els
països desenvolupats no saben donar resposta. Les polítiques dutes a terme pels
països occidentals continuen perpetuant aquestes diferències tan socialment
injustes, basades en l’explotació dels països pobres, rics en matèries primeres
i la venda d’armes. Què és el que ha canviat? Les conseqüències socials tan
devastadores que ha tingut la crisi econòmica que vivim des de fa més d’una dècada.
Les condicions laborals i de vida han empitjorat suficientment als països rics
com per atiar el fantasma de l’immigrant que ve a ocupar llocs de treball
desitjats pels autòctons i a consumir els recursos públics. No obstant això,
hauríem de pensar en com el nombre de rics ha crescut a Espanya durant la crisi
i, si no són aquests instigadors de la xenofòbia, els principals beneficiaris
d’aquesta devaluació de les condicions laborals dels treballadors a Espanya.
Tinguem present que el nombre d’immigrants a Espanya ha caigut des del
començament de la crisi, mentre que els drets laborals han anat cap endarrere
exponencialment. Durant els feliços 2000 no se sentien veus oficials contra la
immigració; de fet es beneïa aquest mannà que creava riquesa.
Un altre factor que ha deixondit el fantasma del feixisme que alguns creien
adormit ha estat l’anunci del govern socialista de desmantellar el Valle de los
Caídos, amb el conseqüent trasllat de les restes del dictador. Fa la impressió
que l’Espanya que va vèncer i va aixafar l’altra Espanya no està disposada a
transigir més: ni reformes constitucionals, ni condemna del franquisme, ni
reparació de les víctimes. La resposta és la centralització i la homogeneïtat a
la manera antiga. És per això que els partits de l’esquerra han de donar una
resposta seriosa i organitzada que combata aquesta nova onada dels feixismes,
però no sols cridant a la mobilització als carrers, sinó mitjançant polítiques
coherents que tornen a mirar a la classe treballadora i que suposen una re-conscienciació
obrera que òmpliga de significat i de fets el discurs polític que s’ha
banalitzat i prostituït completament. Sols així aconseguiran mobilitzar el vot
de l’esquerra, tan desencantat amb uns partits que fa molt es van llençar als
braços del neoliberalisme.
Un altre dels estendards de VOX és la seua lluita contra el feminisme
radical que passa per la derogació de totes les lleis que cerquen la igualtat
entre gèneres. Posen en qüestió inclús la terrible xacra social de la violència
masclista que patim les dones i, en massa ocasions, també els fills. Aquesta
quarta onada feminista que vivim ha enfurismat els egos mascles patris d’una
manera que, no per previsible, és menys virulenta. I ataquen tot allò que
suposa diversitat i tolerància, perquè entenen la realitat d’una manera unívoca
i uniforme. Són diana dels seus atacs les polítiques que intenten acabar amb la
violència contra les dones, les lleis de protecció integral contra la
LGTBIfòbia (aprovada a proposta del PP a la Comunitat de Madrid), les
polítiques feministes d’igualtat, la sanitat universal.
No ens enganyem: VOX i els seus dirigents van en contra de tot allò que
suposa diversitat i pluralisme, siga lingüístic, cultural, sexual, ideològic,
educatiu... I en aqueixa defensa obstinada i unívoca de la uniformitat es troba
la seua arrel antidemocràtica, perquè no accepten la diferència, no són capaços
d’apreciar la riquesa que suposa el pensament diferent. La qüestió és que ells
caben a l’Espanya plural actual que amb les seus nombroses ombres i alguns
llums hem anat construint entre tots, però molts no hi cabem en la seua.
Begoña
Chorques Fuster
Professora
que escriu
Imatge
extreta de la xarxa
