VOX POPULI

Des de fa una setmana ocupen la quasi totalitat de les converses quotidianes, també les mediàtiques, ni cal dir-ho. S’han escolat a les vinyetes de tots els diaris i, fins i tot, als acudits que fem per sobreviure al dia a dia. S’han escrit assenyats articles d’opinió per tractar d’explicar el que ha ocorregut i què es pot fer davant del que és un fet: un partit d’extrema dreta ha aconseguit representació en un parlament espanyol per primera vegada en la història de la democràcia recent.

El moment històric que vivim és complex i la irrupció d’aquest partit a les eleccions andaluses no respon a un únic origen com alguns pretenen argumentar. El problema territorial espanyol i la fustigació de l’anticatalanisme ha estat un factor important en el fet que aquest partit haja aconseguit el seu millor resultat electoral, però no és l’únic. VOX va ser fundat per Santiago Abascal a finals del 2013, data en la qual el procés ja estava en marxa, ja que va ser al 2014 quan es va celebrar la consulta del 9N. Des d’aleshores, hi ha hagut nombroses cites electorals en les quals no hi havien aconseguit representació. No, la implosió de VOX respon a un cúmul de circumstàncies  que actuen com a causes: unes, pròpies de la mal assumida diversitat de la pell de brau; altres responen a una anomalia global que fa que els països amb un nivell de benestar econòmic suficient tanquen fronteres. Ho hem vist primer a la vella Europa i, després, hem sigut testimonis de com aquest fenomen pegava el bot als Estats Units, primer, i al Brasil, després.   

Vivim, des de fa dècades, en una permanent crisi migratòria a la qual els països desenvolupats no saben donar resposta. Les polítiques dutes a terme pels països occidentals continuen perpetuant aquestes diferències tan socialment injustes, basades en l’explotació dels països pobres, rics en matèries primeres i la venda d’armes. Què és el que ha canviat? Les conseqüències socials tan devastadores que ha tingut la crisi econòmica que vivim des de fa més d’una dècada. Les condicions laborals i de vida han empitjorat suficientment als països rics com per atiar el fantasma de l’immigrant que ve a ocupar llocs de treball desitjats pels autòctons i a consumir els recursos públics. No obstant això, hauríem de pensar en com el nombre de rics ha crescut a Espanya durant la crisi i, si no són aquests instigadors de la xenofòbia, els principals beneficiaris d’aquesta devaluació de les condicions laborals dels treballadors a Espanya. Tinguem present que el nombre d’immigrants a Espanya ha caigut des del començament de la crisi, mentre que els drets laborals han anat cap endarrere exponencialment. Durant els feliços 2000 no se sentien veus oficials contra la immigració; de fet es beneïa aquest mannà que creava riquesa.

Un altre factor que ha deixondit el fantasma del feixisme que alguns creien adormit ha estat l’anunci del govern socialista de desmantellar el Valle de los Caídos, amb el conseqüent trasllat de les restes del dictador. Fa la impressió que l’Espanya que va vèncer i va aixafar l’altra Espanya no està disposada a transigir més: ni reformes constitucionals, ni condemna del franquisme, ni reparació de les víctimes. La resposta és la centralització i la homogeneïtat a la manera antiga. És per això que els partits de l’esquerra han de donar una resposta seriosa i organitzada que combata aquesta nova onada dels feixismes, però no sols cridant a la mobilització als carrers, sinó mitjançant polítiques coherents que tornen a mirar a la classe treballadora i que suposen una re-conscienciació obrera que òmpliga de significat i de fets el discurs polític que s’ha banalitzat i prostituït completament. Sols així aconseguiran mobilitzar el vot de l’esquerra, tan desencantat amb uns partits que fa molt es van llençar als braços del neoliberalisme.

Un altre dels estendards de VOX és la seua lluita contra el feminisme radical que passa per la derogació de totes les lleis que cerquen la igualtat entre gèneres. Posen en qüestió inclús la terrible xacra social de la violència masclista que patim les dones i, en massa ocasions, també els fills. Aquesta quarta onada feminista que vivim ha enfurismat els egos mascles patris d’una manera que, no per previsible, és menys virulenta. I ataquen tot allò que suposa diversitat i tolerància, perquè entenen la realitat d’una manera unívoca i uniforme. Són diana dels seus atacs les polítiques que intenten acabar amb la violència contra les dones, les lleis de protecció integral contra la LGTBIfòbia (aprovada a proposta del PP a la Comunitat de Madrid), les polítiques feministes d’igualtat, la sanitat universal.    

No ens enganyem: VOX i els seus dirigents van en contra de tot allò que suposa diversitat i pluralisme, siga lingüístic, cultural, sexual, ideològic, educatiu... I en aqueixa defensa obstinada i unívoca de la uniformitat es troba la seua arrel antidemocràtica, perquè no accepten la diferència, no són capaços d’apreciar la riquesa que suposa el pensament diferent. La qüestió és que ells caben a l’Espanya plural actual que amb les seus nombroses ombres i alguns llums hem anat construint entre tots, però molts no hi cabem en la seua.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Imatge extreta de la xarxa