TODO PASA EN TEL AVIV

Todo pasa en Tel Aviv (Sameh Zoabi, 2018) es una comedia que tiene como marco el conflicto árabe-israelí. Aunque parezca difícil y tal vez inadecuado, a veces es necesario reírse de las guerras y de lo que las provocan. Tel Aviv on fire (título original) recuerda en el tono de sátira a cintas como Un cerdo en Gaza (Sylvain Stibal, 2011). Sin embargo, por su carácter humorístico se encuentra más alejada de Los informes de Sarah y Saleem (Muayad Alayan, 2018) donde la denuncia contra los abusos y las injusticias cometidas por los israelíes es más evidente y dramática.

 

El título ya es un equívoco porque nada de lo que sucede en la película ocurre en Tel Aviv, capital de Israel y ciudad que pretende ser moderna y cosmopolita. Salam (Kais Nashif) es un joven de treinta años con una situación laboral y económica incierta. Cada día pasa el control fronterizo que le lleva de Jerusalén, donde vive, a Ramallah, capital de Cisjordania. Allí se rueda la famosa telenovela Arde Tel Aviv donde ha conseguido un modesto empleo como corrector de hebreo gracias a su tío, uno de los responsables de la serie. Los pasos fronterizos y el muro construido, controlados por Israel, son elementos de humillación que Israel utiliza con el pueblo palestino. Aquellos que tienen pasaporte palestino saben que no se pueden relajar en estos controles. Y aquí empieza la trama de enredo de la película.

 

En uno de los viajes, Salam acaba delante del capitán Assi Tzur (Yaniv Biton), responsable del control. Assi, que considera la telenovela propaganda antisemita, confiesa a Salam que su mujer es una gran seguidora de la serie, ya que el culebrón tiene adeptos a ambos lados del muro. “No todo en la vida es político”, le responde su mujer. Para salir del aprieto, Salam declara que es guionista, cosa que no es cierta, y Assi empieza a darle consejos prácticos sobre cómo debería desarrollarse la trama. La farsa se complica cuando, por una serie de azares, Salam llega a ser guionista y se enfrenta al hecho de que no sabe cómo escribir los diálogos. Entonces pide ayuda al capitán Assi que trata de complacer a su esposa pero, según el equipo, el argumento cada vez se acerca más a la propaganda sionista.

 

La metaficción es el artefacto utilizado para hacernos llegar la intriga de la telenovela, ambientada en 1967, poco antes de la Guerra de los Seis Días, que enfrentó a Israel contra Egipto, Jordania, Irak y Siria. Una espía franco-árabe (Lubna Azabal) se infiltra en el Ejército israelí seduciendo a un oficial semita, para conseguir información sobre la estrategia futura de combate. La mujer acaba con el corazón dividido entre el militar hebreo y un revolucionario palestino. Además, la serie tiene una estética hortera, propia de los culebrones mediocres producidos para la televisión. 

 

Con una intriga aparentemente ligera, la historia nos acerca a la situación de los territorios ocupados y de un conflicto anquilosado durante décadas. Nos muestra el diferente punto de vista entre las generaciones de palestinos: los mayores, desengañados con lo que debieron suponer los Acuerdos de Oslo de 1993; y los jóvenes que desean un futuro con algo de esperanza, con la tentación siempre de huir al extranjero, especialmente a Europa. En medio de todo esto, el hummus, ese delicioso puré de garbanzos tan tradicional en el mundo árabe, se convierte en el eslabón de unión entre estos dos mundos enfrentados: Assi, el capitán judío, adora un buen hummus casero, mientras que Salam, un jerosolimitano palestino, lo odia. El porqué de este insólito disgusto de Salam y el final del enredo nos recuerdan que es posible tender puentes de comprensión y convivencia cuando se tiene en cuenta lo esencialmente humano.

 

Todo pasa en Tel Aviv es el tercer largometraje de Sameh Zoabi, director palestino con nacionalidad israelí. En todos ellos, el eje central es la guerra entre Israel y Palestina y todas las tensiones que emergen en la convivencia en esta zona del planeta. Under the same sun es un drama y Mawsem Hisad, un documental.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

MENTIDES REIALS

Tot era mentida: el comportament irreprotxable del Rei d’Espanya, la seua tasca encomiable de representació d’Espanya a l’estranger, la imatge idíl·lica de la família reial que han intentat vendre’ns durant dècades. Amb el silenci còmplice dels mitjans de comunicació i els diferents governs d’Espanya s’ha ordit la gran mentida que gràcies a Joan Carles I gaudim de la democràcia a Espanya des de fa més de quatre dècades. La decidida voluntat dels ciutadans espanyols a la Transició, dels partits polítics i els seus líders, dels agents socials queden en un segon plànol al costat del que va fer el monarca. Tanmateix, ara ens estem assabentant que els seus emoluments i privilegis no li semblaven prou per aquesta lloable tasca. Què ha ocorregut? L’única cosa que ha passat és que s’ha aixecat el veto d’impunitat de què gaudia el cap de l’Estat. El que eren rumors ara es revela com a veritats incòmodes.

Tot era mentida. Ho intuíem des de fa alguns lustres però les dades que s’estan donant a conèixer en la premsa ens ho confirmen. El comportament de Joan Carles I en l’esfera pública i privada es resumeix amb dos adjectius lletjos. No els diré ja que vostès els saben. Tampoc els escric per no haver d’enfrontar-me a cap acusació d’injúries a la Corona. Els recorde que hi ha alguna persona fora d’Espanya per haver exercitat la seua llibertat d’expressió. També sabem que, gràcies a la Constitució espanyola, el Rei gaudeix d’inviolabilitat, és a dir, que segons la interpreten alguns juristes i polítics, no pot ser jutjat pels seus comportaments públics i privats com la resta d’espanyols. Això vol dir que el Rei està per damunt de la llei. No obstant això, si Joan Carles I acaba rendint comptes davant de la justícia serà per actes comesos després de la seua abdicació. ¿No diu també la Constitució que tots soms iguals davant la llei? ¿No va gosar ell mateix, amb un cinisme molt real, a proclamar que la justícia és igual per a tots en un discurs de Nadal a propòsit de la causa oberta contra el seu gendre, Iñaki Urdangarín?

Tot era mentida. He escoltat a algun tertulià afirmar que les acusacions de corrupció contra un polític no posen en qüestió la institució a la qual representa. Citava com a exemple el cas Pujol i la Generalitat de Catalunya. Això és així perquè aquests càrrecs públics, honrats o no, han estat elegits per sufragi. La monarquia no és la garant de la democràcia espanyola, perquè és una institució hereditària i antidemocràtica per natura. Joan Carles I de Borbó fou nomenat hereu pel dictador Francisco Franco i es va crear la veritat col·lectiva que fou ell qui va portar la democràcia a Espanya. Molts diuen que es va guanyar el lloc en els esdeveniments del 23-F. Tanmateix, fa uns anys, van eixir a la llum unes declaracions enregistrades del que era president del govern, Adolfo Suárez, on confessava que la monarquia no podia ser sotmesa a referèndum, sinó que havia d’incloure’s i votar-se en el conjunt de la Constitució, perquè sabien que el resultat del plebiscit no els seria favorable.

Tot era mentida. Els continus escàndols van obligar el Rei a abdicar en el seu fill. Ho va fer forçat per les circumstàncies i pels poders de l’Estat, igual que ara pren el camí d’un desterrament vergonyós. L’ús d’un llenguatge propi de l’Antic Règim on es tracta els ciutadans com súbdits menors d’edat i es decideix per ells resulta completament ridícul i artificial en aquests dies. Apel·lar al llegat històric de la monarquia i de la dinastia dels Borbons resulta abjecte a poc que es revise la història d’Espanya dels darrers segles. Disculpen però el servei a Espanya ha quedat més que en entredit. Aquestes veritats incòmodes i altres s’han anat sabent sense que això haja suposat que es pregunte als espanyols sobre quin volen que siga el model d’Estat. La majoria dels que tenim dret al vot no vam sancionar l’actual constitució perquè o no havíem nascut o érem massa joves. El govern d’Espanya, els partits polítics i la pròpia prefectura de l’Estat haurien de plantejar un referèndum sobre la qüestió al final de la legislatura. Si tenen tan clar que la monarquia és el model d’Estat preferit pels espanyols, a què tenen por? Felip VI seria legitimat pel vot majoritari dels ciutadans, guanyant-se el lloc, i aquells que votaríem per una república acceptaríem la voluntat, aleshores sí, democràtica de la majoria. En cas contrari, seguirem en la mentida. 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Il·lustració d’Eneko Las Heras

MENTIRAS REALES

Todo era mentira: el comportamiento irreprochable del Rey de España, su labor encomiable de representación de España en el extranjero, la imagen idílica de la familia real española que han intentado vendernos durante décadas. Con el silencio cómplice de los medios de comunicación y los distintos gobiernos de España se ha urdido la gran mentira de que gracias a Juan Carlos I disfrutamos de la democracia en España desde hace más de cuatro décadas. La decidida voluntad de los ciudadanos españoles en la Transición, de los partidos políticos y sus líderes, de los agentes sociales quedan en un segundo plano al lado de lo que hizo el monarca. Sin embargo, ahora nos estamos enterando de que sus emolumentos y privilegios no le parecieron suficientes a aquella loable labor. ¿Qué ha ocurrido? Lo único que ha pasado es que se ha levantado el veto de impunidad del que gozaba el jefe del Estado. Lo que eran rumores ahora se revela como verdades incómodas.

Todo era mentira. Lo intuíamos desde hace algunos lustros pero los datos que se están dando a conocer en la prensa nos lo confirman. El comportamiento de Juan Carlos I en lo público y en lo privado se resume con dos adjetivos feos. No los diré ya que ustedes los saben. Tampoco los escribo para no enfrentarme a ninguna acusación de injurias a la Corona. Les recuerdo que hay alguna persona fuera de España por haber hecho ejercicio de su libertad de expresión. También sabemos que, gracias a la Constitución española, el Rey goza de inviolabilidad, es decir, que según interpretan algunos juristas y políticos, no puede ser juzgado por sus comportamientos públicos y privados como el resto de españoles. Esto es, el Rey está por encima de la ley. Sin embargo, si Juan Carlos I acaba rindiendo cuentas ante la justicia será por actos cometidos después de su abdicación. ¿No dice también la Constitución que todos somos iguales ante la ley? ¿No se atrevió él mismo, con un cinismo muy real, a proclamar que la justicia es igual para todos en un discurso de Navidad a propósito de la causa abierta contra su yerno, Iñaki Urdangarín?   

Todo era mentira. He escuchado a algún tertuliano afirmar que las acusaciones de corrupción contra un político no ponen en cuestión la institución a la que representa. Citaba como ejemplo el caso Pujol y la Generalitat de Cataluña. Esto es así porque estos cargos públicos, honrados o no, han sido elegidos por sufragio. La monarquía no es la garante de la democracia española, porque es una institución hereditaria y antidemocrática por naturaleza. Juan Carlos I de Borbón fue nombrado heredero por el dictador Francisco Franco y se creó la verdad colectiva de que fue él quien trajo la democracia a España. Muchos dicen que se ganó el puesto en los acontecimientos del 23-F. Sin embargo, hace unos años, salieron a la luz unas declaraciones grabadas del entonces presidente del gobierno, Adolfo Suárez, en el que confesaba que la monarquía no podía ser sometida a referéndum, sino que debía incluirse y votarse en el conjunto de la Constitución, porque sabían que el resultado del plebiscito no les sería favorable.

Todo era mentira. Los continuos escándalos obligaron al Rey a abdicar en su hijo. Lo hizo forzado por las circunstancias y por los poderes del Estado, igual que ahora toma el camino de un destierro vergonzoso. El uso de un lenguaje propio del Antiguo Régimen en el que se trata a los ciudadanos como súbditos menores de edad y se decide por ellos resulta del todo ridículo y artificial en estos días. Apelar al legado histórico de la Monarquía y de la dinastía de los Borbones resulta sonrojante a poco que se revise la historia de España de los últimos siglos. Disculpen pero el servicio a España ha quedado más que en entredicho. Estas verdades incómodas y otras se han ido sabiendo sin que ello haya supuesto que se pregunte a los españoles acerca de cuál quieren que sea el modelo de Estado. La mayoría de los que tenemos derecho al voto no sancionamos la actual constitución porque o no habíamos nacido o éramos demasiado jóvenes. El gobierno de España, los partidos políticos y la propia Jefatura del Estado deberían plantear un referéndum sobre la cuestión al final de la legislatura. Si tienen tan claro que la monarquía es el modelo de Estado preferido por los españoles, ¿a qué tienen miedo? Felipe VI sería legitimado por el voto mayoritario de los ciudadanos, ganándose su puesto, y aquellos que votaríamos por una república aceptaríamos la voluntad, entonces sí, democrática de la mayoría. De lo contrario, seguiremos en la mentira.   

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

Ilustración de Eneko Las Heras

FERNANDOS SIMONS

El doctor Fernando Simón és al punt de mira dels mitjans de comunicació i de l’opinió pública. Ha estat el rostre més visible de la pandèmia ja que ha entrat cada dia a les nostres llars per informar-nos de com anava tot allà fora mentre nosaltres estàvem confinats a casa. Se li han dedicat nombrosos articles periodístics – algun fent-lo paradigma d’una nova masculinitat – i l’han posat en el centre de la diana de les crítiques, per la mascareta que va portar al funeral d’Estat e inclús per les seues vacances familiars a Portugal, entre altres qüestions. Ens ha interessat si menja ametlles o no i ja podem comprar en la xarxa samarretes i altres accessoris amb el seu rostre. No m’aventure si afirme que Fernando Simón és ja una icona social per molts i una figura menyspreada per altres.

Fernando Simón és un epidemiòleg amb una dilatada carrera professional com a metge. És funcionari de carrera de l’Estat des de 2006. Fa setmanes vaig llegir un article de premsa on es pretenia menyscabar el seu mèrit perquè va obtenir sols el cinquè lloc de les 18 places que s’oferien en la seua oposició. Òbviament qui va escriure aquelles línies poc o res sap d’un procés d’oposició, de l’esforç i la disciplina que comporta la seua preparació i que en una cursa de fons com aquesta, amb tan poques places, el fet d’obtenir-ne una (inclosa la darrera) resulta summament meritori i digne de tots els respectes. Que fàcil és desprestigiar i devaluar el treball aliè en aquest país!

Però més enllà de la seua condició d’empleat públic, Fernando Simón és un professional de la medicina amb tres dècades d’experiència en l’exercici de la seu professió. Aquest és el major assoliment i èxit de Fernando Simón i de tots els Fernandos Simons que treballen amb dedicació i rigor a les seues carreres. Són Fernandos Simons que no ixen als mitjans i sobre els quals no es posa el focus perquè no fan soroll, però que amb la seua feina fan que aquest país vaja endavant i siga una mica més decent. Molts estan disposats a jugar-se inclús la salut en el desenvolupament de la seua feina.

Ha cridat l’atenció que després de mesos compareixent diàriament davant l’opinió pública, aquest metge no ha tingut ni una contestació dolenta ni una sola eixida de to. Aquest fet hagués pogut resultar comprensible tenint en compte el nivell de feina i estrès al qual imaginem que ha estat sotmès, però no ha sigut el cas. Aquesta és una altra qualitat dels Fernandos Simons de les seues professions. L’experiència els fa afrontar les situacions més difícils amb aplom i temprança.

Hi ha una darrera qualitat dels Fernandos Simons digna de ser remarcada: la seua prudència. Un Fernando Simón de la seua professió no ofereix solucions màgiques ni fàcils davant el problema que se li planteja. Quan parlem amb un Fernando Simón, el que més desitgem és escoltar que solucionarem allò que ens ha fet acudir a ell de manera ràpida. Un autèntic Fernando Simón que coneix bé la seua feina entén la complexitat de cada qüestió i mai ven fum. Parla amb claredat i pedagogia, però no ofereix veritat absolutes perquè no les té. Els Fernandos Simons de la seua professió són prudents en les seues afirmacions i accepten que poden cometre equivocacions, inclús després de dècades d’exercici professional. Saben que tots els dies tenen alguna cosa nova per aprendre. En el meu cas, els avatars de la vida m’han portat a conèixer bastants Fernandos Simons de la sanitat, de la advocacia, de la psicologia, de l’arquitectura, de l’educació... (Continuen afegint camps professionals, per favor). Quants Fernandos Simons coneixen vostès? Són vostès mateixos Fernandos Simons?

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Foto de Edu Nividhia