I jo només vaig escapar-ne (Escaped Alone) és una obra de teatre de
la dramaturga britànica Caryl Churchill (Londres, 1938), està dirigida per la
directora, actriu i dramaturga Magda Puyo i interpretada per Muntsa Alcañiz,
Lurdes Barba, Imma Colomer i Vicky Peña. A aquest muntatge s’han unit talent
femení i edat, realitats que cal seguir reivindicant i visibilitzant. Churchill
és l’autora més influent del teatre anglès contemporani i ens ofereix, un cop
més, la seua mirada feminista i crítica sobre la societat neoliberal i les
conseqüències catastròfiques a què ens està avesant el capitalisme salvatge. Escaped Alone fou estrenada al Royal
Court al 2016. Aquesta dada ens il·lumina sobre la visió premonitòria de
l’autora sobre la situació actual. No es tracta, doncs, d’una obra complaent
sinó d’un teatre compromès.
Els diàlegs desenfadats, àgils i vius d’aquestes quatre dones s’alternen amb monòlegs en els quals es van mostrant les parts menys amables de les seues vides, però també una exposició sobre un món futur distòpic on el canvi climàtic i la deshumanització han provocat una terrible petjada. Així passem d’una estampa de distensió ociosa al caos d’un malson surrealista.
Churchill utilitza un llenguatge clar i directe que no deixa indiferent l’espectador. No obstant, és capaç de trobar les diferents capes de significat en el discurs dels seus personatges. La lleugeresa de l’obra és sols aparent en el plantejament: quatre dones que voregen els setanta anys i es troben en el jardí d’una d’elles per xerrar de forma distesa. Però no pretén un discurs tancat i fàcil sinó llençar preguntes que tornen a l’espectador una i altra vegada. Perquè no hi ha veritat o potser una que és construïda entre moltes.
Por això, Sally, Vi,
Lena i Jarret conversen durant poc més d’una hora entre bromes i veritats,
assegudes en quatre cadires que van movent per l’escenari segons van prenent el
protagonisme al discurs. També trobem confessions d’un realisme atroç que van
alliberant-les una a una de la seua càrrega vital, perquè totes acaben per
confessar els seus anhels i pors més ocults. Vi recorda l’assassinat del seu
marit maltractador que li va costar sis anys de presó i la relació amb el seu
fill. Sally odia els gats d’una forma obsessiva i creu veure’ls en cada racó de
casa seua. Lena es debat entre la depressió i l’agorafòbia. L’última en unir-se
a la tertúlia, Jarret, desa una ràbia cap al món que disfressa amb una aparent
alegria. Perquè la contentació d’aquestes quatre dones, és autèntica o
impostada? Són resilients o resignades? Riuen realment o es deixen portar per
la gatzara davant d’un món (el de tots) i una vida (la seua pròpia) que
s’extingeixen irremeiablement? ‘Té i catàstrofe’, sentencia l’autora. No han
sentit potser en els darrers temps que estan assistint a la fi del món tal i
com el coneixem des de les nostres confortables llars? És realitat o teatre? Nel blu dipinto di blu.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu