Fa uns mesos vaig tenir l'honor de formar part del llibre de fotografia d'Antoni Marzal, Perfils d'un poble. Tothom a Xàtiva coneix a aquest mestre d'escola jubilat, tímid malaltís de cabells blancs com la neu. Antoni Marzal fa mig segle que deixa testimoni fotogràfic de la vida que batega a la capital de La Costera. A tot esdeveniment de la ciutat, aquest discret fotògraf rellisca per les cantonades cercant instantànies úniques, mirant d'atrapar el temps en un segon. El pintor Joan Ramos diu del seu amic que és el notari de Xàtiva. No puc estar-ne més d'acord. Antoni Marzal juga, pinta i es baralla amb la llum. El seu perfeccionisme i gust per la feina ben feta fa que una sessió fotogràfica amb ell siga una experiència inèdita. Tot això ho va fent mentre et conta històries de la seua mare. Mentrestant, sense adonar-te'n, entres a formar part de l'Univers Marzal.
L'Univers Marzal no és un univers paral.lel, és senzill, tangible, real. A l'Univers Marzal la llum és cabdal: quan entra vivificadora per totes les finestres de l'ànima, quan esmorteida ens deixa espais per la nostàlgia. L'univers Marzal és ple de carrers farcits d'històries antigues, amb belles i velles cases que et parlen d'antuvi. Cal recórrer-lo a peu, amb paciència, amb passejos calmosos, de vegades silenciosos. La capital de l'Univers Marzal és Xàtiva.
Perfils d'un poble ha estat el projecte d'Antoni Marzal continuació d'El rostre d'un poble. Hi ha volgut recollir retrats de gent de Xàtiva o arrelada a Xàtiva relacionada amb l'àmbit de la cultura. Formar part d'aquesta tria va ser una sorpresa agradabilíssima que no esperava. Feia anys que el seu primer llibre era a la pretatgeria de casa meua, perquè sempre he admirat la fotografia testimonial d'Antoni. A l'adolescència ja observava aquell senyor de cabells blancs que feia fotografies sempre que alguna cosa passava a Xàtiva. I és que la fotografia sempre m'ha interessat. Hi ha una fotografia familiar que jo mateixa vaig fer on tres dones de la meua família admiren i tafanegen amb el seu primer llibre un dia de Nadal. Aquesta instantània sempre m'ha agradat per les seues implicacions emocionals; ara reprèn noves significacions des que Antoni també la té.
Quan em va trucar per telèfon, per mediació de la poeta xativina Xelo Llopis, una amistat va començar d'ençà a aleshores. Amb la seua timidesa, divertida per mi, em va parlar en castellà (s'apercebia l'esforç que feia) pensant que una persona que feia tants anys que hi vivia a Madrid li parlaria en la llengua de Cervantes. L'empatia entre nosaltres va esclatar de seguida que vam començar a parlar en la nostra estimada llengua. Des d'aleshores hem anat teixint un tel de complicitats i amistat. Tots ho sabem, però cal repetir-ho i dir-ho en veu alta: Antoni Marzal és un tresor que té Xàtiva, que a més n'amaga un altre ell mateix. Jo tinc la sort i el gaudi de poder dir que, a més, és amic meu.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
