domingo, 30 de agosto de 2026

UN HOMBRE MEJOR

Tom (Anders Baasmo) es un hombre de mediana edad que tiene una vida vacía y anodina. De día trabaja en la tienda de su madre enferma y, por las noches, se dedica a navegar por Internet oculto detrás de varios perfiles anónimos. Escribe comentarios machistas y misóginos porque culpa a las mujeres de su insatisfacción vital. Como muchos, piensa que el feminismo ha ido demasiado lejos. Tiene como ejemplo a su vecino Audun (Jonas Strand Gravli), aparente paradigma de la nueva masculinidad, que disfruta de una baja por paternidad, mientras su mujer va a trabajar, y cuyos niveles de ansiedad observa por la mirilla de su puerta. Sobre todo, Tom está solo, aunque crea que ha encontrado el amor en una chica lituana que ha conocido por Internet. Cuando Tom se da cuenta del fraude que supone su relación virtual, desata su ira (aun más, si cabe) en las redes sociales y, una noche, amenaza con violar a una famosa cómica feminista llamada Live (Ingrid Glaever). Esta, por su relevancia pública, está acostumbrada a lidiar con mensajes insultantes, pero el aviso de Tom le preocupa hasta el punto de llegar al colapso. Ante tal desasosiego, decide hacer una denuncia pública en televisión sobre la situación que está sufriendo. El foco mediático provoca que unos hackers desvelen la identidad que hay detrás del seudónimo que Tom ha utilizado. De la noche a la mañana, una tormenta perfecta provoca que Tom pierda su anonimato y sea perseguido y cancelado. Es entonces cuando, ante la imposibilidad de suicidarse, huye, se esconde y se traviste de mujer. Tom se convierte en Berit y sufrirá en sus propias carnes lo que significa ser mujer. En esta disociación, empezará su auténtica transformación.

 

Este es el planteamiento de A Better man (Ølhunden Berit), una serie noruega de cuatro capítulos, que ha cosechado varios premios internacionales importantes como el CannesSeries. Dirigida por Gjyljeta Berisha y Thomas Torjussen, el guion profundiza lo suficiente en los personajes como para no caer en un maniqueísmo fácil. Su mérito radica en que se fija en la escala de grises, en que indaga en las motivaciones que llevan a los personajes a comportarse como lo hacen y en que se permite la ironía en situaciones tan delicadas, de manera que la historia resulta veraz, alejada de toda inverosimilitud. La caracterización es lo bastante compleja como para que el mensaje que lanza quede claro, pero sin recurrir a simplificaciones facilonas. ¿Por qué un hombre solitario acaba convirtiéndose en un incel y un trol en la machosfera? La trama presenta diferentes capas que abordan temas sumamente interesantes, que buscan generar debate y reflexión: el acoso brutal en redes que personajes públicos tienen que asumir por su relevancia, la cultura de la cancelación fundamentada en ideas que se convierten en dogmas, el papel social y familiar que desempeñamos hombres y mujeres en las sociedades occidentales contemporáneas, la significación silenciosa del porno que nos llega a través de Internet, la función que desempeñan los medios de comunicación, el machismo atroz y el feminismo redentor.

 

El final, que puede ser también un principio, desarma en su sencillez: tanto dolor, tanta soledad, tanta incomunicación solo pueden repararse en el encuentro con el otro, en el diálogo con los demás. No se la pierdan.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 


 


domingo, 23 de agosto de 2026

EL JARDÍ CREMAT

No hi ha dubte que el temps ens dona lliçons a tots. Davant de determinats fets, sembla que el pas del temps pot ser imprescindible per la seua valoració encertada. Realment és així? Podem avaluar el passat, amb ulls del present, sense cap por d’equivocar-nos?

 

Juan Mayorga va escriure El jardín quemado al 1997. Va ser publicada en la revista Escena un any després. Tanmateix, no va ser fins 2009 quan aquesta obra es va estrenar al Txaika Teatro de Bilbao. Això significa que Mayorga va començar a reflexionar sobre la memòria històrica quan a Espanya gairebé ningú en parlava. Sens dubte, aquest és un dels temes importants que vertebren la seua obra, com podem llegir a Himmelweg, La tortuga de Darwin o El cartógrafo. Ens hi interroga sobre la sobre la dificultat d’interpretar el passat. “Mi teatro no busca reconstruir el pasado, sino un combate entre pasado y presente”. Així l’espectador viurà aquesta lluita interna durant la representació.

 

Els humans som animals que mirem cap enrere per relatar-nos, per interpretar-nos i donar-nos sentit. El propi Mayorga està revisitant obres seues del passat; alguna, com aquesta, dels seus inicis. En l’obra inicial Benet i Garay eren personatges masculins. Manca de creativitat? Ho dubte. Manca d’idees noves? Potser. Serà perquè és conscient que es fa gran? Serà perquè en algun examen de Selectivitat es parla d’ell com un autor mort? Serà perquè la seua experiència dels anys pot enriquir obres del passat i dotar-les de major profunditat? Serà perquè concep el corpus de la seus obre com un tot, com el matrimoni de La colección?

 

La doctora Benet (Loreto Mauleón) acudeix al sanatori de San Miquel, situat en una illa, amb el pretext de realitzar un estudi sobre com la doctora Garay (Adriana Ozores) ha dirigit aquest centre psiquiàtric durant quatre dècades. En la nova versió, s’eliminen totes les al·lusions a Espanya, al règim franquista i a la transició, perquè no són ja necessàries. No obstant, la jove Benet pretén ajustar comptes i demanar explicacions sobre com la veterana Garay es va comportar durant la guerra civil que va sacsejar l’illa. Per això, vol comptar amb el testimoni dels malalts del sanatori: un grup de personatges beckettians suspesos en el temps i en la memòria. Serà que de vegades l’oblit és l’unica possibilitat de supervivència? O la bogeria? Una nau de poetes pot esdevenir un nau de bojos?   

 

Calatrava (Jesús Barranco) és un ancià absort que saluda al públic i canta òpera; Oswaldo, un afable ensinistrador de gossos imaginaris; Pepe (Mariano Llorente) i el seu siamès Néstor (el propi Barranco) juguen una partida d’escacs  eterna sobre un taulell invisible, recordant-nos Reikiavik; i, per últim, el misteriós Cal (Miguel Hermoso) que diu ser el poeta Blas Ferrater, autor de “Entre naranjos” i que els feixistes van fer desaparèixer (impossible no pensar en García Lorca). A poc a poc, Benet es va adonant que “salvar-los” no serà tan fàcil i trobar una explicació unívoca i tancada del passat, menys encara. Deje a los muertos enterrados” resultarà una sentència tan dolorosa com inquietant. Què hi ha en aquest jardí cremat? 

 

Malgrat tot, la llum s’anirà colant a poc a poc per les escletxes d’una escenografia suggeridora (Elisa Sanz), amb ressons de Buero Vallejo, per col·locar-nos davant de les nostres contradiccions, per preguntar-nos per la certesa de les nostres idees i creences. Enfront de la dialèctica entre oblit i memòria, es troben les víctimes atrapades en un jardí fet de cendres, metonímia d’Espanya, i les seus cicatrius que esdevenen palpables en el personatges de l’Home Estàtua (de bell nou, Barranco), que permet a l’autor  dotar a l’obra d’una estructura circular amb sentit: Esas aguas no engañan: la cicatriz es más fuerte cada día”.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 


 

domingo, 16 de agosto de 2026

DITIRAMBE SOBRE LA GOLA

SANGONERETA.- No soc sant, ni soc déu però cada any invoquen el meu nom en Xàtiva, en arribar la Fira d’Agost.

DIONÍS.- No ho entenc: per què la gent apel·la a un deixeble –és de veres, que avantatjat?

SANGONERETA.- Oioioi, no serà que tens enveja?

DIONÍS.- No és possible això, perquè el meu pecat capital és un altre. Sembla mentida que no ho sàpigues tu.

SANGONERETA.- Que el teu ego diví no s’ofenga. De vegades, la gent s’estima més referents fets de canyes i fang.

DIONÍS.- Però si els déus grecs estem sotmesos a les passions humanes! Som exemple i explicació de la majoria dels comportaments humans.

SANGONERETA.- Això és veritat, però pega el salt al llenguatge popular qui en té la sort. Val més caure en gràcia que ser graciós.

DIONÍS.- Tant se val... Segles de bacanals per a res... perquè s’obliden d’un a les primeres de canvi!

SANGONERETA.- Què més dona que no se’n recorden del teu nom, si et reten tribut cada primer dia de Fira quan queden a esmorzar i es foten la sardina de bota fregida amb dos ous caiguts i un pimentó verd...

DIONÍS.- Però s’ha de fregir tot amb el mateix oli! (Es queda pensatiu amb la mirada perduda com el poeta.) Em pense que tens raó. L’important és que l’esmorzar firer és un culte dionisíac.

SANGONERETA.- I què em dius del Concurs Internacional de Bevedors d’Orxata amb Fartons?

DIONÍS.- Quina barbaritat! Setanta-sis fartons! Serà animal! Com a les bacanals romanes!

BACUS.- Bon dia! Venia a la Fira de Xàtiva. Que tots els estómacs són pocs per digerir tant de menjar...

DIONÍS.- Però tu que hi fas ací? Ja n’hi ha prou de tant de subaltern!

BACUS.- A veure si posem els punts sobre les is, que tots tenim dret a la vida! N’estic fart de pecats capitals i de jerarquies absurdes! Que no va ser fins que va arribar el Dante Alighieri amb la seua Divina Comèdia que els pecats capitals van ser els que coneixem.

SANGONERETA.- Però  recordem que va ser Sant Tomàs d’Aquino qui va eliminar el vuitè pecat capital, la vanaglòria.

BACUS.- Doncs, potser es va precipitar, perquè el déu grec té l’ego ben inflamat!

DIONÍS.- Però, serà possible tanta erudició en un pidolaire que només es dedica a mendicar de casa en casa els remitjons?

SANGONERETA.- A veure si tenim un poc de coneixement, que entre discussions i crits comença la Fira i no ens assabentem... Que el nostre pecat és la gola, no la ira! Recollons!!

BACUS.- Ni la supèrbia, insigne déu grec del vi, del teatre, de la rauxa i de les festes! Mai no he pogut amb l’elitisme dels déus grecs. Qui es creuen que són? Però si no saps ni qui és ta mare, me cague’n Dénia! Sèmele? Demèter? Persèfone?

DIONÍS.- Ep! Para el carro! La gastronomia de la Marina Alta no es toca! Que no vull un conflicte intercomarcal nou! No et sembla que no tenim prou amb les guerres que aquests humans s’inventen? I no em furgues en la ferida psicoanalítica!!

BACUS.- En això tens tota la raó i se t’ha de donar... T’imagines un món on la rivalitat més gran fos cuinar la millor paella com al dia de les paelles?

DIONÍS.- Mira que la joventut ens invoca aquell dia!

SANGONERETA.- No tot és pau i concòrdia en la preparació del plat valencià...

BACUS.- No podem discutir entre nosaltres si som germans, fills d’una mateixa tradició. Ningú no qüestiona que ets el germà gran.

SHIVA.- Bon dia! Venia a la Fira d’Agost de Xàtiva. M’han dit a la Convenció ecumènica de déus pagans que tots els estómacs són benvinguts...

DIONÍS.- Això sí que no! On anirem a parar? On queden els orígens greco-llatins de la nostra cultura?

SANGONERETA.- ¿Y las raíses cristianas de Europa?

BACUS.- Vinga va! Que després bé que aneu a la Glorieta de José Espejo a afartar-vos com lladres en els Food trucks.

SANGONERETA.- Però això no compta... És un Espai gastronòmic de cuina internacional sobre rodes!

BACUS.- Mare de Déu de la Seu! Tot això per a dir que aneu a posar-vos tips d’hamburgueses americanes, de tacos mexicans...

SANGONERETA.- Amb x, eh? No tinguem un conflicte diplomàtic.

BACUS.- De sandwiches i bagles, de Bratwurst alemanyes... A això sí que li doneu prioritat gastronòmica, veritat que sí?

SANGONERETA.- Heu provat les llonganisses de tofu o els tacos amb seitan marinat?

DIONÍS.- Sí és que... ni la gola és el que era... Passa que en lloc de sardina salada, es demane una llonganissa i una botifarra. Però serà precís tots aquestes blasfèmies culinàries? Quina poca vergonya!

BACUS.- Dionís, et veig un poc tancat. Siguem sincers... Si tu mateix vas viatjar durant la teua adolescència, acompanyat dels sàtirs i les mènades... Si Heròdot ens va xafardejar que ets de procedència estrangera i que vas ser adoptat pels grecs com altres divinitats asiàtiques...!! Mira el déu Shiva!! És també el nostre germà!

SANGONERETA.- Confessa que vas fundar ciutats, com ara Nisa, prop del riu Indus!

DIONÍS.- Vols callar la boca, ignorant!

SANGONERETA.- No tancaré la boca, perquè si ho faig, no puc menjar. Que siga orfe, fill d’alcohòlic, no li resta veritat a les meues paraules! És o no veritat? 

BACUS.- Podem fer una trobada mitològica al Reial de la Fira. Com ho veus?

DIONÍS.- I el sopar dels jubilats?

BACUS.- Hem d’anar-hi també... No t’has de sentir amenaçat per aquest déu estranger! No és qüestió de cap prioritat!

DIONÍS.- Shiva, vine cap ací! M’has recordat la meua joventut!

BACUS.- Tot això ho podeu parlar al sopar dels jubilats. La música vos portarà als vells temps, més enllà de les terres del riu Canyoles!!

DIONÍS.- És el riu Montesa... Això és una altra modernitat! I vaig arribar més enllà del riu Indus! (Mira a Shiva.) Shiva és el meu germà bessó! Què ha passat amb la teua mala llet?

SHIVA.- Germà, vinc com a deïtat festiva, dansant i teatral! No conjures el Shiva destructor! No has vist com la festa de les paelles pot acabar a cadirades?

SANGONERETA.- Fa anys una cadirada per poc m’obri el cap!

BACUS.- El millor és que seguem i esmorzem! A la taula i al llit, al primer crit!

DIONÍS.- La taula, el menjar i el vi ens uniran.

SANGONERETA.- I la llimonà!

(Dionís, Bacus i Shiva, tres déus asseguts al voltant de la taula, amb Sangonereta, que ressuscita cada vegada que olora menjar. S’acosta el cambrer.)

CAMBRER.- Soc Macuilcozcacuatli, déu de la mitologia nahua, per servir-vos. Feu el favor de menjar i callar!

 

Begoña Chorques Fuster 

Professora que escriu

Text publicat al Llibre de la Fira de Xàtiva 2026

Imatge extreta de la xarxa

 


 

domingo, 9 de agosto de 2026

TRAVY

Treballar amb la familia pot tenir els seus inconvenients.  Dedicar-se a la mateixa professió que els pares pot suposar una responsabilitat difícil de sostenir. Tanmateix, Oriol Pla Solina ha decidit en Travy parlar-nos de l’ofici de comediant, de com ha anat canviant i ha decidit fer-ho en família. La família Travy és la família Pla-Solina, formada pels pares, Quimet Pla, fundador de la companyia Els Comediants als anys 70, i Núria Solina, violinista i pionera del teatre de carrer en Picatrons o els Germans Poltrona, junt amb Diana Pla, actriu i ballarina, i Oriol Pla, que ha protagonitzat la sèrie Yo, adicto i que firma el text junt amb Pau Matas. Els dos germans van començar a participar en els espectacles dels seus pares, quan van formar al 1996 la companyia Teatre Tot Terreny. Amb tot, Oriol Pla es proposa escriure i muntar una obra de teatre per parlar-nos de l’etern conflicte entre el teatre d’avantguarda i el teatre ancorat en la tradició, i del que suposa formar part d’una família de còmics. El plantejament pot semblar senzill, però el resultat és pura màgia i poesia.

 

Travy ha tornat al Teatro de la Abadía després de l’èxit conreat la temporada passada. L’obra comença en l’entrada mateixa al teatre que es fa per la part posterior, entre bastidors, recorrent la part de darrere de l’escenari fins arribar-hi... Per no perdre’ns, comptarem amb la guia dels encarregats de material per així reivindicar tots els oficis que necessita una obra per arribar a l’estrena. Però, de què va exactament Travy? De tot i de res. L’obra aguaita a un món que està desapareixent, el dels pallassos d’antany que ens serveix com metàfora de la mort, com aquell misteriós i simbòlic meló d’Alger, que carrega el patriarca de la família i que s’obri al final per mostrar-nos el seu significat.

 

Oriol Pla ret homenatge a l’art del clown i el mim en la primera escena de l’obra, en la qual ens retrata, de forma subtil i magistral, els temps de velocitat que vivim, al ritme frenètic de la Suite espanyola, nº 1 Op. 47: Astúries d’Isaac Albéniz, emulant Charles Chaplin en Temps moderns. De vegades, és necessari detenir-se per apreciar i contemplar aquest món en perill d’extinció, o no? A continuació, al voltant de la taula, ens trobem uns pares que es pregunten si continuen fent gràcia, per arribar a la conclusió que no. La mort no té cap gràcia, encara que de tant en tant fem el possible per riure’n. Però tampoc no hauria d’ésser cap drama, ni fer-nos tanta por.

 

Els quatre, entre llesques de pa amb tomaca, debatran sobre el que hauria d’ésser aquesta obra familiar, en un joc metateatral que es va embolicant com una madeixa d’enginy i agudesa, i que ens permetrà presenciar la mateixa escena amb el mateix ensopec d’Oriol de la mateixa cama en la mateixa cadira fins tres vegades. Què és la vida sinó repetició? Repetició fins que s’acaba, com la del recentment desaparegut pallasso Sivartini que ha mort.  “De què? De repent”. Aleshores “improvisaran” una escena, a la manera insubstituïble d’aquest clown, barrejant l’italià, el castellà i el català. Per cert, l’obra combina el català i el castellà sense cap conflicte. Els quatre acabaran confessant que cap d’ells no coneixia l’obra d’aquest joglar ja immortal, però no passa res. Com tampoc sembla importar que no es posen d’acord les dues generacions dels Travy en l’obra que projecten: la mare vol fer un passa carrer, ple de música, mentre Diana vol trencar els límits de la dansa i l’expressió corporal amb una proposta “a la seua manera”, encara que acabarà convertida en una mena de lluitadora mexicana o Pussy Riot. El pare, com a joglar, considera que han d’ésser fidels a la tradició i veu necessari incloure una escena dramàtica que continga els grans temes de la literatura clàssica. Gràcies a una seqüència sublim en la seua senzillesa, descobrirem el companatge òptim que poden formar el monòleg de Hamlet de Shakespeare, declamat per un pallasso vell i decadent, i l’elaboració d’una truita a la francesa amb pa a la catalana. Percebrem fins l’olor, com la cigarreta que es fuma la Núria, perquè el teatre també fa olor.

 

Enmig d’aquest batibull perfectament amalgamat, Oriol es desespera perquè no és capaç de posar regnes a la creativitat de la seua família i pensa que estan fent el ridícul. El que no sap l’Oriol personatge és que enmig de tots aquests sketches, alguns per cargolar-se de riure, emergeix l’autèntic sentit de l’obra, del teatre, de la vida. O no? Qui ho sap? Perquè “no tothom sap fer el ridícul”.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu