LA BUTACA

El matí estava ennuvolat però va pensar que un poc de pluja refredaria l’ambient xafogós dels darrers dies. El Puig es veia ben bé encara que la llum era cendrosa. Una altra cosa era el cim de Santa Anna que s’apreciava una mica esvaït. El got del cafè amb llet li cremava el tou dels dits, va haver de deixar-lo a la falda posat sobre l’eixugamans. La mel encara no s’havia desfet, per això l’havia de remenar amb la cullereta. De tant en tant la treia del líquid fins que desapareixia per les batudes. Anava amb compte de no colpejar la cullera amb el vidre del got. La seua filla l’havia renyada fent-li broma perquè semblava que tocava una campaneta. Es va queixar i no va acceptar l’esmena. On s’havia vist que els menuts repten els grans?

Havia estat un encert encomanar aquella butaca. L’entapissat era suau i el color, sofert, com havia de ser per amagar les taques. Era còmoda, sens dubte, però no tant com per adormir-se. L’espatller li abraçava l’esquena per proveir-li el confort suficient. Es va imaginar les migdiades que hi faria el nét gran, mig arraulit i els berenars que enllestiria el més menut. Per això, un color obscur era precís. Li resultava curiós que a aquell xiquet li agradara tant el meló d’Alger. Un dels rituals establerts entre àvia i nét consistia a donar-li trossets de fruita en la boca. El nen voltejava per l’estança jugant i movent-se sense parar com un pardalet, mentre ella es quedava asseguda a la butaca amb el plat ple de síndria a la falda. De tant en tant, l’ocellet s’acostava per nodrir-se abans de reprendre el vol.

Aquella butaca tenia un emplaçament predilecte tocant a la finestra del saló. Res li agradava més que passar estones contemplant el carrer i el paisatge, especialment pels matins. Les primeres hores durant les quals el dia encara es desemperesia eren les seues preferides. Potser no hi havia massa activitat pels carrers però aquest fet facilitava que l’observació fos més acurada, més detinguda. El soroll del trànsit intermitent esdevenia la bonior de fons que compassava els seus pensaments.

La solitud que havia estat tan temuda en altres temps era ja una fidel aliada. S’engelosia quan perdia aquells moments de reflexió o de deixar el cap senzillament en blanc, perquè podia fer el que li vinguera de gust, ja no hi havia cap gall en aquell galliner. Ella havia après ben bé que la dona com la formiga ha d’ésser. Quin problema hi havia si ara esdevenia una cigala? A la vellesa es fan bestieses... No diuen això? Els primers mesos van ser més difícils. Quan la mort esquinça la rutina dels matins, el buit roman abismós. La pèrdua dels pares ens enfronta a la nostra pròpia desaparició. Potser la lliçó més valuosa dels progenitors és la darrera: una, tan preparada davant el trànsit, deixant-se anar amb levitat; l’altre, amb una feredat adolescent, esgarrapant amb ràbia les parets d’una existència esgotada. Quan els pares se’n van, et quedes al tall.

El cafè amb llet restava tebi, potser massa. Sort que era estiu i que no li agradava massa calent... Al nét gran li passava el mateix: els menjars massa ardents li feien nosa. Ja feia temps que el prenia descafeïnat. On havien anat a parar tots aquells anys en què els cafès ben carregats eren tan necessaris? Tanta feina i tant de maldecap anaven enlloc? Ja ho deia la seua mare: hauríem de ser vells primerament. Ho van fer com van poder, ambdues. Quina adquisició més bona havia fet amb aquella butaca! La vella estava així, massa vella. Ja li ho havien advertit els fills: que havia de desprendre’s d’aquell moble malmès pels anys. Amb prou feines s’apreciava el cuiro de mala qualitat desgastat per l’ús. Tenien raó. Havia arribat l’hora de comprar-ne un, nou de trinca.

La vella butaca havia mantingut la situació privilegiada al bell mig del saló, inclús després de la mort del marit. En els seus darrers anys de vida havia estat difícil distingir el seient i l’home. Els límits entre tots dos s’havien dissipat. D’aleshores ençà, l’andròmina havia subsistit com a testimoni de tanta privació i de tant de patiment. Per què ens entestem en situacions que ens perjudiquen tant? Una dècada després el tribut submís s’havia anat esborrant amb cada escama de pell d’imitació que es desprenia. El teixit espellat, desproveït de tot vestit, havia deixat els records nus, sense recança. Havia comprovat amb satisfacció que ja no feien mal, que ja no calia buscar justificacions inútils. Ai, mare, si ho haguérem sabut fer millor! Que a prop era ara de la seua mare! Molt més que quan era viva. Era una lliçó o una contradicció més? Semblava un sarcasme el fet que el seu pare hagués ocupat aquella butaca maltractada en el seus darrers mesos sobre la terra, quan la mare ja era morta. Però tot allò ja era passat. El cafè amb llet s’havia quedat fred. Sort que era estiu. Com li agradava l’estiu i la seua butaca nova.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Relat publicat en  'El conte del diumente'

Diari 'La veu del País Valencià'

23 de juliol de 2017

VENEÇUELA vs CATALUNYA

És un dilluns qualsevol de juliol. És un dilluns mandrós de vacances, de desdejuni tardà i reposat. En el canal de la televisió que tots paguem, parlen de la consulta feta en Veneçuela per part de l’oposició contra els plans, poc o gens democràtics, del govern de Maduro. Es posa en relleu el nombre de votants (milions) que han manifestat el seu desig de més democràcia. S’arriba a parlar de guerra civil. En un moment, s’exalta la germanor entre el poble veneçolà i l’espanyol per expressar els millors desitjos per aquest país hispanoamericà. La idea que sembla predominar és la de que el govern presidit per Maduro no es pot fer el desentès del clamor de la població que reclama el seu dret a la participació.

Arribem a un canvi de terç: el desafiament sobiranista el titulen. El escanyolit debat que promou el tema veneçolà desapareix completament. Es repeteixen fins afartar-nos el mateixos arguments superficials mantinguts durant mesos. El referèndum català no pot celebrar-se bàsicament perquè és il·legal. Es reitera el discurs del govern espanyol fonamentat en el caràcter antidemocràtic del govern català pel fet de voler treure les urnes al carrer. Es comenta la possibilitat d’aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola i es parla del ‘pes de la llei’ a la qual tots estem subjectes. Res no es diu dels milions que van votar a la consulta del 9N. La presència d’algun possible analista defensor del referèndum és una pensada surrealista meua, però trobe a faltar una dialèctica profunda entre juristes i historiadors a favor i en contra de la seua celebració.

Autodeterminació es “la decisió dels ciutadans d’un territori determinat sobre el seu futur estatut polític”. És, a més, la “capacitat d’una persona de decidir per si mateix”. No ho dic jo, ho diu la RAE. I, precisament, aquesta és la reivindicació del poble català que va veure com el parlament espanyol deixava “limpio como una patena” l’estatut que havien votat a les urnes i que el PP va recurrir al Tribunal Constitucional. Jo em pregunte per què en aquest país li tenim tanta por a la democràcia. És paradoxal que qui fa les lleis i pot canviar-les tinga com únic argument la il·legalitat de la petició dels governants catalans. També crida l’atenció que es destaque la manca de garanties amb què es celebrarà el referèndum per part d’aquells que estan posant tots els obstacles al seu abast per tal que aquest no es porte a terme. Mentrestant les postures es van polaritzant cada cop més i aquell que no afirme el seu pensament en blanc o negre i expresse dubtes en escala de grisos serà titllat de traïdor a la causa. Aquesta és la realitat caïnita de la pell de brau. Tanmateix, encara que semble inaudit, a Madrid si vivim persones que creiem que Catalunya té dret a decidir el seu futur per sí mateix, sense tuteles, amb garanties.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

OBELISC

A mi ja no m’agrada la Fira. Això no s’ha de dir als desconeguts, sobretot, si són forasters. T’ho dic a tu perquè ets família. I mira que m’ha agradat i ho he passat bé aquests cinc dies de festa. Els millors anys van ser quan era jove i encara fadrina... Però l’he coneguda des de ben xicoteta, quan veníem amb el pare en el carro, catacrac-catacrac, des de la Font de Sant Pasqual. En aquells temps les carreteres no eren com ara, ni tenien res a veure. De seguida que entraves al poble, deixaves a una banda el Calvari Alt i ensopegaves amb la fira del bestiar a la Plaça de Sant Pere, tot just davant de la Beneficència. A mi els cavalls em feien por: els veia tan grans i jo era tan menuda... Com ha passat el temps i com han canviat les coses. Tu ets molt jove i no et pots fer una idea de la transformació que ha sofert la vida. Com del cel a la terra...

Com es diu això que has portat? Obe... Obel... Obelisc! No sé per què em costa tant recordar aquesta paraula: obelisc, obelisc. A la fira no vages si no tens diners: veuràs moltes coses i no compraràs res. I dius que l’has comprat a la Fira? Ai, no, com tinc el cap, que ja m’has dit que no... Que no és de la Fira, que l’has comprat al viatge que has fet. On era? Això, Egipte... Per on para? Jo estic molt malament en aritmètica... Quan era una xiqueta, el que més recorde de la Fira eren els esmorzars amb el pare a la Plaça del Mercat. Però el meló d’Alger el compràvem a la Plaça la Bassa, en la pujada a la presó. Els col·locaven com si foren piràmides. Mira, com a Egipte! Veritat que sí? A mi em feien molta gràcia les piles de melons de tot l’any i d’Alger. No sé què m’imaginava en el meu cabet de monyicot. Eren com pilotes gegantines, com les boletes amb què jugàvem, però immenses. Amb els munions de cabeces d’all no em passava. En aquells temps allò d’esmorzar sardina, pimentó i ou fregit no s’estilava. El costum va venir més endavant. Menjàvem primer el pa amb companatge i el pare bevia el vi del porró. Empinava el porró amb molta habilitat. No se li queia fora ni una goteta. Sembla que estic veient-lo... A mi em plaïa molt assaborir el vinagre, els trossets de llima, la sal i les fulles de llimera de la salmorra. Que fresqueta que estava la síndria en acabant l’entrepà! Rosegant, rac-rac, bona nit i tapa’t.

M’he rigut amb ganes mirant-me l’obelisc. Mira, ara m’ix el nom a la primera. Jo en vaig veure un a Roma, a la Plaça de Sant Pere del Vaticà. Veritat que sí? Me’n recorde ben bé. Mira que ho vaig passar bé amb la meua germana. Vam pujar a dalt del tot de la cúpula. Aleshores encara tenia molta força. Des que vaig fer els vuitanta, cada any és un cudol que em fiquen a la butxaca... Obelisc, obelisc. Com et deia, la Fira que més he gaudit ha estat la dels anys en què era fadrina. Anàvem al ball al Cercle Mercantil a l’Albereda i ens divertíem molt. A mi m’encantava ballar, seguia el pas molt bé. La gent jove d’ara no sabeu ballar. No t’ofengues però sembla que us han clavat un grapat de puces baix la roba i us sacsejeu per treure-vos-les de damunt. A més, a la Fira no havia de dir mentides a la mare, que si anàvem a la novena de no sé quin sant i fugíem cap al ball. Nosaltres anàvem al Cercle Mercantil que és on anava la gent del poble, perquè per als senyors estava el Casino Setabense. Hi anava la gent amb diners. Fes-me el favor d’això no escriure-ho. Nosaltres mai no hem sigut del puntet de Xàtiva; ni somiar-ho. Però ens venia de gust admirar els vestits que portaven les dones i les xiques de bona família de Xàtiva. Els observàvem amb admiració, que no amb enveja. Bé, potser una mica sí. Crec que no sentíem enveja perquè teníem la certesa que mai no tindríem un vestit així. Que bonica és la música! L’escolte i els peus se’m mouen sols. Allà era la banda de música tocant. Tatxam-tatxim. I així se’ns esgolaven les hores...

De casada, la Fira va canviar. Tornàvem a la Plaça la Bassa però amb les xiquetes, per pujar-les als cavallets que eren mecànics. A la menuda li agradava la roda. Feia goig veure-li la cara de felicitat asseguda a la barca de fusta abans que l’home començara a moure la maneta amb força. Llavors s’enlairava. Quantes de coses que ens diuen els nens amb els ulls...! I la plorera que va agafar la major una vesprada perquè no li va tocar cap nino a la tómbola? Mare de Déu de la Seu! Ací plora la criatura! Sanglotava i tot, aha, aha... Vam haver de tornar Albereda amunt a comprar-li un garrotet perquè s’acontentara. Amb xiquets, ni al cel. I mira que les meues xiques és el que més m’estime en aquest món.

Ara que ho pense: a París també n’hi ha un. Com es deia la plaça? De la Concòrdia, sí. Quin nom més bonic per una plaça. A més, era ben gran, com ha de ser la concòrdia. Com era? Obelisc. Demà ja se m’ha oblidat. Un poc més enllà de la Font del Lleó una fira vaig comprar una cassola per fer arròs al forn. La vaig tenir més de trenta anys. Aquelles cassoles de fang sí que eren bones. Era d’un firer que venia de Manises però no puc fer memòria del seu nom.

Però tu saps el que més m’ha agradat de la Fira? Estàs mirant-me i somrient perquè coneixes la resposta: els palmitos. Han estat sempre la meua debilitat. Estalviava tot l’any per comprar-me un i també per a vosaltres: d’os, de palo-santo, de conxa, de nacre, de banús, de pal de rosa. N’hi havia un que fa un aire molt bo, el de conxa. Encara el tinc. Ventant-nos recorríem el Reial de la Fira amunt i avall. Els que tenien flors pintades eren els meus preferits; és molt difícil pintar figures humanes damunt la tela. Quan en trobava un que en tenia i estaven ben perfilades, em perdia i no podia deixar de comprar-lo. Els ventalls que t’he regalat, ¿els hi té la teua mare? Vam fer molta amistat amb els nostres palmiters, l’Assumpció i Paco, que cada fira eren fidels a la trobada i venien carregats amb la feina de tot l’any. La meua germana venia flors al quiosc, jo l’ajudava i a les hores mortes conversàvem tots. A mi sempre m’ha complagut enraonar amb tothom. Així la distància entre Aldaia i Xàtiva es va anar acurtant. Si durant l’any s’espatllava alguna vareta, Paco me la reparava quan arribava la Fira i me’l deixava com nou de trinca. Sempre els dèiem que els firers s’emporten la calor, però hi havia anys que se’ls oblidava i ens la deixaven encara uns dies més. Obelisc, obelisc.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Relat publicat al Llibre de la Fira de Xàtiva 2017

Fotografia: Antoni Marzal

VENEZUELA vs CATALUÑA

Es un lunes cualquiera de julio. Es un lunes perezoso de vacaciones, de desayuno tardío y reposado. En el canal de la televisión que todos pagamos, hablan de la consulta realizada en Venezuela por parte de la oposición contra los planes, poco o nada democráticos, del gobierno de Maduro. Se pone de relieve el número de votantes (millones) que han manifestado su deseo de más democracia. Se llega a hablar de guerra civil. En un momento, se exalta la hermandad entre el pueblo venezolano y el español para expresar los mejores deseos para este país hispanoamericano. La idea que parece prevalecer es la de que el gobierno presidido por Maduro no puede hacer oídos sordos al clamor de la población que reivindica su derecho a la participación.

Llegamos a un cambio de tercio: el desafío soberanista lo titulan. El enclenque debate que suscita el tema venezolano desaparece completamente. Se repiten hasta la saciedad los mismos argumentos superficiales sostenidos durante meses. El referéndum catalán no puede celebrarse básicamente porque es ilegal. Se reitera el discurso del gobierno español basado en el carácter antidemocrático del gobierno catalán por querer sacar las urnas a la calle. Se comenta la posibilidad de aplicar el artículo 155 de la Constitución española y se habla del ‘peso de la ley’ a la que todos estamos sujetos. Nada se dice de los millones que votaron en la consulta del 9N. La presencia de algún posible analista defensor del referéndum es una ocurrencia surrealista mía, pero echo de menos una dialéctica profunda entre juristas e historiadores a favor y en contra de su celebración.

Autodeterminación es “la decisión de los ciudadanos de un territorio determinado sobre su futuro estatuto político”. Es, además, la “capacidad de una persona para decidir por sí misma algo”. No lo digo yo, lo dice la RAE. Y, precisamente, esta es la reivindicación del pueblo catalán que vio cómo el parlamento español dejaba “limpio como una patena” el estatuto que habían votado en las urnas y que el PP recurrió al Tribunal Constitucional. Yo me pregunto por qué en este país le tenemos tanto miedo a la democracia. Es paradójico que quien hace sus leyes y tiene potestad para cambiarlas tenga como único argumento la ilegalidad de la petición de los gobernantes catalanes. También llama la atención que se resalte la falta de garantías con que se celebrará el referéndum por parte de quienes están poniendo todos los obstáculos a su alcance para que este no se lleve a cabo. Mientras tanto, las posturas se van polarizando cada vez más y aquel que no afirme su pensamiento en blanco o negro y exprese dudas en escala de grises será tachado de traidor a la causa. Esta es la realidad cainita de la piel de toro. Sin embargo, aunque parezca inaudito, en Madrid sí vivimos personas que creemos que Cataluña tiene derecho a decidir su futuro por sí misma, sin tutelas, con garantías.

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

Artículo publicado en el periódico 'Ägora Alcorcón'