És un dilluns qualsevol
de juliol. És un dilluns mandrós de vacances, de desdejuni tardà i reposat. En
el canal de la televisió que tots paguem, parlen de la consulta feta en
Veneçuela per part de l’oposició contra els plans, poc o gens democràtics, del govern
de Maduro. Es posa en relleu el nombre de votants (milions) que han manifestat
el seu desig de més democràcia. S’arriba a parlar de guerra civil. En un
moment, s’exalta la germanor entre el poble veneçolà i l’espanyol per expressar
els millors desitjos per aquest país hispanoamericà. La idea que sembla
predominar és la de que el govern presidit per Maduro no es pot fer el desentès
del clamor de la població que reclama el seu dret a la participació.
Arribem a un canvi de
terç: el desafiament sobiranista el
titulen. El escanyolit debat que promou el tema veneçolà desapareix
completament. Es repeteixen fins afartar-nos el mateixos arguments superficials
mantinguts durant mesos. El referèndum català no pot celebrar-se bàsicament
perquè és il·legal. Es reitera el discurs del govern espanyol fonamentat en el
caràcter antidemocràtic del govern català pel fet de voler treure les urnes al
carrer. Es comenta la possibilitat d’aplicar l’article 155 de la Constitució
espanyola i es parla del ‘pes de la llei’ a la qual tots estem subjectes. Res
no es diu dels milions que van votar a la consulta del 9N. La presència d’algun
possible analista defensor del referèndum és una pensada surrealista meua, però
trobe a faltar una dialèctica profunda entre juristes i historiadors a favor i
en contra de la seua celebració.
Autodeterminació es “la
decisió dels ciutadans d’un territori determinat sobre el seu futur estatut
polític”. És, a més, la “capacitat d’una persona de decidir per si mateix”. No
ho dic jo, ho diu la RAE. I, precisament, aquesta és la reivindicació del poble
català que va veure com el parlament espanyol deixava “limpio como una patena”
l’estatut que havien votat a les urnes i que el PP va recurrir al Tribunal
Constitucional. Jo em pregunte per què en aquest país li tenim tanta por a la
democràcia. És paradoxal que qui fa les lleis i pot canviar-les tinga com únic
argument la il·legalitat de la petició dels governants catalans. També crida
l’atenció que es destaque la manca de garanties amb què es celebrarà el referèndum
per part d’aquells que estan posant tots els obstacles al seu abast per tal que
aquest no es porte a terme. Mentrestant les postures es van polaritzant cada
cop més i aquell que no afirme el seu pensament en blanc o negre i expresse
dubtes en escala de grisos serà titllat de traïdor a la causa. Aquesta és la
realitat caïnita de la pell de brau. Tanmateix, encara que semble inaudit, a
Madrid si vivim persones que creiem que Catalunya té dret a decidir el seu
futur per sí mateix, sense tuteles, amb garanties.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario