POEMA 'DESPERTAR'

Vull contemplar-te jeure al llit

amb la son encara entre els dits

despullada de tants afanys

amb el solitari vestit

de la teua pell tendra i càlida.

Sedegosa de tant d’amor

reste arraulida al teu costat

esperant l’ardent abraçada

de les teues virtuoses cames

i el meu ventre maldestre i nu.

Amb els cossos nous comencem

la dansa antiga de la carn

que ens empeny cap a l’espadat.

                                  Begoña Chorques Fuster

                                 'Olor de poma verda'

                                  Ed. Neopàtria, 2016.

              DESPERTAR

Quiero contemplarte tumbada en la cama

con el sueño todavía entre los dedos

desnuda de tantos afanes

con el solitario vestido

de tu piel tierna y cálida.

Sedienta de tanto amor

permanezco acurrucada a tu lado

esperando el ardiente abrazo

de tus virtuosas piernas

y mi vientre incapaz y desnudo.

Con los cuerpos nuevos comenzamos

la danza antigua de la carne

que nos empuja al precipicio.

I PUNT

Ho han intentat però les paraules no han pogut fer res més per mi. Amb una nota així de breu es disposava a deixar el seu llegat; aquest seria l’aclariment per a un fet que molts qualificarien d’inexplicable. Inexplicable per tots aquells que no van saber intuir aquella angúnia que va anar amarant els pulmons de Ruth fins que l’ofegament va esdevenir insuportable. Havia tingut temps per pensar-ho tot bé. Aquella personalitat meticulosa, una mica obsessiva, l’havia portat a deliberar sobre cadascun dels detalls d’aquella situació que havia volgut evitar tantes vegades, que havia aconseguit ajornar algunes vegades. A la fi, s’havia imposat l’evidència que no sabia viure. Aquella vida i aquell món no estaven fets per ella. No podia lluitar més contra aquella onada arrabassadora d’insensibilitat i d’insolidaritat humana. No, no en sabia, de viure i acceptar aquesta veritat li havia donat una mica de lleugeresa, tan necessària en el seu món interior tan turmentat i esvalotat. Havia escoltat que el suïcides pensen molt bé el lloc on cometran l’autoagressió. El lloc triat sempre deixa molts interrogants. Ella tenia molt clar, des del primer moment que la idea li va rondinar pel cap, que no ho faria a casa seua. No podia fer-li això a Anna que, en endavant, hauria de viure en aquell indret de mort. A més, no s’ho mereixia per tots aquells petits moments de pau i felicitat que li havia atorgat, també per la seua paciència en aquells mesos, mesos molts feixucs en què l’havia fet patir. Només desitjava descansar d’aquell terrible tsunami interior que l’asfixiava a cada envestida, que la deixava sense alè, sense forces per viure. Quan semblava que recuperava el batec de vida l’amenaçava amb una nova embranzida. Ja no podia més, se sentia tan esgotada que ni podia ni volia seguir endavant. La manera com duria a terme el pla mortal va ser el primer que va decidir. El malestar interior era tan gran que ja no concebia el dolor físic. Una caixa sencera d’Orfidals seria suficient per produir una parada cardíaca. Per fer segura l’actuació letal del medicament l’acompanyaria d’una ampolla de vi; el triaria amb cura, que fos d’una bona collita, ja que havia d’agombolar les darreres hores d’una condemnada a mort per una cercle d’ignomínia que durava massa anys, massa generacions. Només li caldria prendre-ho a poc a poc, amb compte, per no provocar el vòmit que pogués arruïnar l’operació. Aquell seria el seu últim ball amb la bella dama blanca, freda com el marbre, però sensual com una ondina que es disposa a donar l’abraçada eterna. Els efluvis etílics del vi procurarien l’escalfor necessària a l’escena. El lloc li havia costat decidir-lo per tal que no fallés el seu propòsit. Els estúpids suïcides que es penedeixen en l’últim instant li semblaven d’un gran patetisme. Aquells que només pretenien cridar l’atenció es mereixien el seu menyspreu per l’exhibicionisme pueril. Això ho tenia clar: si ho intentava no hi fallaria. Sempre que emprenia una nova tasca era per arribar fins a la fi, per no fracassar en l’intent. Tampoc no havia estat la covardia el que l’havia deturat a acabar tan dràsticament amb tot. De fet, no sabia ben bé el que li ho havia impedit fins aquell moment. S’havia dit a sí mateixa que l’havia refrenat la consciència del dolor que anava a provocar als seus. Però, qui eren els seus? Sentia la seua família aliena completament al seu patiment, timbrats per l’estigma de l’abús que arrossegaven. Potser el seus amics que havien tractat d’ajudar-la sense saber-ne. Pensava que se’n sortirien, tots tenien una vida amb la qual continuarien després d’aquell terratrèmol. La seua terapeuta també ho superaria. No sabia si era la primera pacient amb qui fracassava. Potser sí, potser no. Tampoc no tenia massa importància. Ella també tenia la seua realitat per continuar i els recursos emocionals suficients, després d’anys de carrera professional, per encarar aquest tràngol. No arribaria la sang al riu en cap cas. Per últim, hi estava l’Anna, a qui havia estimat tant però a qui sentia que no podia oferir ja res més: només angoixa i desesperança. Seria molt dur al començament però la vida sempre s’obri camí i trobaria només il·lusions per viure. Finalment, ella descansaria, tots descansarien. Ja havia reservat l’habitació d’hotel. Havia de ser confortable, càlida, amb una decoració sòbria però elegant. S’havia pres la molèstia de cercar-la amb atenció per no deixar a l’atzar cap detall. Al cap i a la fi, seria el seu darrer llar, el seu darrer divan, el seu darrer bressol, on havia de dormir per sempre sense tenir malsons, per reposar de tant de fàstic i horror. Escolliria un cap de setmana que sabés que ningú no la trobaria a faltar. Hi tenia oportunitats. A la fi quedaria ella sola, en una cambra sense ningú més, còmoda però impersonal, dos blísters de medicaments i una ampolla de vi. Seria una habitació d’hotel deserta enmig la gran ciutat, encerclada de gent anònima, desconeguda, que no podria fer res per ella. La música sonaria, suau i envoltant, un rèquiem de difunts per donar la benvinguda a la parca que entraria sigil·losament, sense fer cap soroll, encimbellada per l’oblit i el somni amb tants de records amargs, inavesats a tant de dolor. Restarien uns minuts per a la nostàlgia i el desencís. Asseguda, amb la roba blanca, amb un paper blanc entre les mans assumiria tota la desolació i la tristesa que l’havien aguaitat tots els seus anys a aquesta terra. En aquell quadre de Hopper no hi romandria cap cantonada per cap mare, ni real ni somniada, només restaria la solitud definitiva de la mort. Ho han intentat però les paraules no han pogut fer res més per mi.

Begoña Chorques Fuster,

Madrid, novembre de 2012.

Relat publicat a 'El conte del diumenge' 

al diari digital 'La veu del País Valencià' el 14 d'agost de 2016. 

POEMA 'GEOGRAFIA URBANA'

Els parcs, aqueixos parcs, els parcs,

els teus parcs que t’han vist besant

a dentades, fent mossegades,

amb desconcert i malaptesa,

han contemplat aclaparats,

una mica avergonyits,

els experiments primerencs

de l’adolescència audaç.

T’han sorprès amb no sé pas qui

jugant amb l’amor, la follia.

Han descobert el joc impúdic

del teu cos i les teues mans.

T’han vist els membres enllaçats

a un cos que no era pas teu.

T’han contemplat i s’han callat.

Ahir et van sorprendre de nou

estimant amb saliva nova

amb el teu cos nou ja de dona

solemnement llaurat pel temps.

Aqueixos parcs se t’han fet cova

per acollir-te clandestins

per deixar-te en llibertat.

Els parcs, els nostres parcs, els parcs,

que ahir ja et van trobar

abraçada al cos que és el teu.

Ens han contemplat i han somrist.

Begoña Chorques Fuster

Olor de poma verda

Ed. Neopàtria, 2016.

GEOGRAFÍA URBANA

Los parques, esos parques, los parques,

tus parques que te han visto besando

a dentelladas, dando mordiscos,

con desconcierto y torpeza,

han contemplado abrumados,

un poco avergonzados,

los experimentos primerizos

de la adolescencia audaz.

Te han sorprendido con no sé quién

jugando con el amor, con la locura.

Han descubierto el juego impúdico

de tu cuerpo y de tus manos.

Te han visto los miembros enlazados

a un cuerpo que no era tuyo.

Te han contemplado y se han callado.

Ayer te sorprendieron de nuevo

amando con saliva nueva

con tu cuerpo nuevo ya de mujer

labrado solemnemente por el tiempo.

Aquellos parques se te han hecho cueva

para acogerte clandestinos

para dejarte en libertad.

Los parques, nuestros parques, los parques,

que ayer ya te encontraron

abrazada al cuerpo que es el tuyo.

Nos han contemplado y han sonreído.

POEMA 'TEMPRANÇA'

                               Per a Colometa

Mans lleials i tendres

que em pentinen els cabells de neu,

que penetren amb fermesa

la templa de ma memòria

i que fan que jo

ja no siga jo

sinó només un nen petit

indefens i nu.

Dits eixerits i prims

amb què prems les tecles

del meu passat vell i trist

cercant nous acords

d’esperança i futur.

Ungles lleus i breus,

que endrecen amb el tou

l’orfenesa del meu seny,

escrivint àgilment i clara

els llindars d’antigues ferides.

Mans amoroses de mare

on confie l’esgotament del viure.

TEMPLANZA

Manos leales y tiernas

que me peinan los cabellos de nieve,

que penetran con firmeza

la sien de mi memoria

y que provocan que yo

ya no sea yo

sino solo un niño pequeño

indefenso y desnudo.

Dedos despiertos y delgados

con que pulsas las teclas

de mi pasado viejo y triste

buscando nuevos acordes

de esperanza y futuro.

Uñas leves y breves,

que ordenan con las yemas

la orfandad de mi cordura

escribiendo clara y ágilmente

los límites de antiguas heridas.

Manos amorosas de madre

donde confío el agotamiento de vivir.

                                   Begoña Chorques Fuster

                                   'Olor de poma verda'

                                   Ed. Neopàtria, 2016

POEMA 'PATRIMONI'

                           “The soul is not more than the body.”

                                                               Walt Whitman

allò que he escoltat

tot allò que he vist

tot allò que he dit

allò que no he dit

els llibres que he llegit

els versos que he escrit

la gent que he estimat

això és tot el que tinc

PATRIMONIO

                            “El alma no es más que el cuerpo.”

                                                            Walt Whitman

lo que he escuchado

todo lo que he visto

todo lo que he dicho

lo que no he dicho

los libros que he leído

los versos que he escrito

la gente que he amado

eso es todo lo que tengo

                                            Begoña Chorques Fuster
                                                   'Olor de poma verda'
                                                   Ed. Neopàtria, 2016

RESSENYA D'OLOR DE POMA VERDA PER ANNA MARIA VILLALONGA

El fil d'Ariadna (II): Olor de poma verda, de Begoña Chorques Fuster:  Quan hom s'enfronta a la lectura d'un poemari que ostenta un títol que recorda la sinestèsia més bonica de la literatura catalana, no cal dir que el llibre ja té molt guanyat. Naturalment, em refereixo als magnífics versos del poema Cambra de la tardor, de Gabriel Ferrater: 

                                                          Sense enyor
                                                          se'ns va morint la llum, que era color 

                                                 de mel, i ara és color d'olor de poma.

Quan, endemés, alguns dels referents citats dins el dit poemari són Jaime Gil de Biedma, Wislawa Szymborska, Vicent Andrés Estellés, Luis Cernuda, Sylvia Plath, Alejandra Pizarnik, Gioconda Belli o Walt Whitman, hom s'adona, sense haver d'esforçar-se gaire, que té més d'un aspecte i gust en comú amb la seva autora. 

Un cop copsades aquestes primeres sensacions, hom decideix que ha arribat el moment de (re)llegir el poemari. Sí, rellegir, perquè  la poesia sempre necessita més d'una aproximació. I després, quan hom l'ha degustat tranquil·lament, llavors  accepta sense embuts la certesa que li ha agradat. I pot afirmar que es tracta d'un volum ple de sensibilitat, tendresa, valentia i sensualitat.  

Olor de poma verda, de Begoña Chorques Fuster (Xàtiva, 1974), és un llibre que ha fet xup xup durant molts anys, un conjunt de textos treballats a foc lent, mimats amb cura. Un llibre d'amor i desamor, de consciència de la vida, dividit en tres parts: Trobada, Desencís i Casa i univers. No és un poemari críptic, malgrat la bellesa d'algunes de les seves imatges, sinó entenedor i directe. Les parts ens aboquen a una interpretació en clau iniciàtica, des del descobriment del desig i de l'amor en la primera part, a les experiències i al dolor de la segona i a la maduresa i l'acceptació de la tercera.    

Amb un pròleg preciós de Luis Fuente Pérez i unes inspirades il·lustracions de Miriam Bue Díaz, Olor de poma verda esdevé una lectura plaent i tendra, que sorgeix sens dubte de les profunditats del sentiment i de la coneixença lenta d'aquest sentiment. 

Gràcies, Begoña, per haver propiciat que conegués les teves paraules. Et felicito. 

Anna Maria Villalonga

Escriptora i professora de la UB

UNA CAMBRA PRÒPIA

UN NOU BLOG HA COMENÇAT A VOLAR...