domingo, 27 de octubre de 2024

CARMEN, RES DE NINGÚ

Carmen, nada de nadie de Francisco M. Tallón i Miguel Pérez García torna a la cartellera del Teatro Español (Sala Margarita Xirgú) de Madrid després d’esgotar entrades la temporada passada. L’equip artístic es manté, a excepció de l’actriu que interpreta el paper de la protagonista, que en aquesta ocasió és per Beatriz Argüello, que posa el focus en la lluita interna i personal de Carmen. 

 

L’obra indaga en la biografia de Carmen Díez de Rivera, a la qual Francisco Umbral es va referir com a “musa de la Transició”. Aquesta ha estat l’única dona que ha desenvolupat la feina de cap de gabinet de Presidència del Govern des de la restauració de la democràcia a Espanya. Ho va fer en un moment crucial durant uns mesos convulsos de la transició: entre juliol de 1976 i maig de 1977. La determinació de Carmen davant qüestions transcendentals, com la legalització del Partit Comunista d’Espanya o la seua opinió sobre l’avortament, posa de relleu el paper fonamental d’aquesta dona, silenciat e inclús oblidat. En l’obra, també apareixen els noms masculins que han passat a la història amb major i menor fortuna: un dubitatiu Adolfo Suárez (Oriol Tarrasón), un desvergonyit Juan Carlos I (Víctor Massán) i Santiago Carrillo. 

 

L’obra pren el títol de la lletra de la cançó Nada de nada de Cecília en clara al·lusió a la nostra història recent, però també al caràcter lliure, feminista, valent i independent d’aquesta dona que va lluitar, sovint sola, contra tot i contra tots, enfrontant-se als prejudicis de gènere i classe. Perquè Carmen pertanyia a una família aristocràtica, ben relacionada amb el règim franquista, que, malgrat haver-se format en Filosofia i Lletres i Ciències Polítiques en la universitat i haver rebut la millor educació en Oxford i la Sorbona de París, va renunciar als privilegis de classe per defensar la igualtat i la justícia social. Avançada al seu temps, va haver d’enfrontar-se a la incomprensió i als prejudicis d’aquells que l’envoltaven, inclosa sa mare, amb qui va mantenir una relació problemàtica. Però Carmen també guardava un terrible secret familiar que va marcar la seua existència des de la joventut i que va refermar el seu caràcter de dona lluitadora i solitària, perquè la vida de Carmen Díez de Rivera va estar marcada per la tragèdia. “Jo vaig notar que alguna cosa s’havia trencat dins meu”. Teràpies de cures de son a França, ingrés en un convent de clausura, missions a Costa de Marfil… fins que va arribar a Ràdio Televisió Espanyola per treballar amb Adolfo Suárez.

 

Els autors han creat un artefacte teatral en el qual la ficció, on tot és mentida, serveix per desvelar la veritat d’aquest personatge històric i tornar-li la rellevància i el reconeixement que mereix. Per això, s’han capbussat en l’època i en les circumstàncies que van marcar a aquesta dona que va néixer a Madrid al 1942, presentant un muntatge on alguns flash-backs ens van explicant l’ésser humà que era Carmen i van desvetllant la incògnita que va condicionar el seu periple vital. Amb una posada en escena senzilla, marcada pels clarobscurs, les taules de despatx de Carmen i Suárez, uns diàlegs vius entre ambdós i la presència del mar que tant va estimar Carmen, la història es recolza en documents històrics gràfics i periodístics de l’època per situar en el context històric als espectadors més allunyats d’aquest període complex i convuls. Tot això per anar desgranant i apropant-nos a l’ésser humà trencat que batega sota el personatge històric apassionant. Carmen va morir de càncer al 1999 amb a penes 57 anys d’edat, encara que ella considerava que havia mort molts anys abans.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Foto de María José Mier

 


 


domingo, 20 de octubre de 2024

DE MADRID AL CEL

Sempre s’ha dit de la capital del Manzanares. El que desconeixem la majoria és que l’origen d’aquesta expressió està en una obra teatral del Segle d’Or de Luis Quiñones de Benavente, Baile del invierno y del verano, i que, a més, en la guerra de la Independència els madrilenys feien servir aquesta expressió al·ludint als mals que podien arribar dels francesos ocupants i dels afusellaments que es van produir el 2 de maig de 1808 en l’alt de Príncipe Pío i altres punts de la ciutat, i que Goya va immortalitzar al seu quadre. Doncs sembla que, de nou, als madrilenys el mal ens ve del cel i d’aquells que ens manen des de les altures sense posar el peu als nostres carrers.

 

Madrid està esdevenint cada cop més una ciutat hostil i incòmoda. Els vehicles a motor ocupen la major part de la ciutat, en lloc de fer una aposta decidida pel transport públic i la construcció de carrils bici on els ciclistes no temen per la seua integritat física. La qualitat del servei de Metro està empitjorant de forma notòria. Per exemple, en les últimes setmanes s’ha retirat la ventilació de les andanes i la calor que fa és absolutament insuportable. També és habitual que les nostres voreres s’hi vegen envaïdes per patinets elèctrics i altres vehicles de dues rodes. Madrid no és una ciutat pels vianants. Com es veu, les polítiques dutes a terme pels governs autonòmic i municipal n’estan fent una urbs insostenible des del punt de vista econòmic i mediambiental.

  

La Vila i Cort, una de las gallines dels ous d’or de l’Estat, comença a donar símptomes de fàstic i sobreexplotació. Com moltes capitals europees, corre el risc de morir d’èxit com a conseqüència del turisme massificat. Un dels districtes on semblen apuntar les mirades neoliberals en els darrers temps és el d’Arganzuela. Situat dins dels marges de l’M-30, aquest barri residencial comença a ser pastura dels fons voltor que cerquen edificis on allotjar pisos turístics. Un emblema d’això és el carrer General Lacy, 22 on els veïns estan essent expulsats per dedicar l’immoble sencer a aquest fi. Com sabem, aquesta activitat està provocant un moviment especulatiu en els preus del lloguer de l’habitatge residencial que està fent que l’accés siga impossible pels més joves.

 

Tanmateix, els que mai no han viscut a Madrid desconeixen els grans espais verds de què gaudeix la ciutat i els seus habitants. Aquests han estat bombes d’oxigen i esbargiment pels qui hi habitem. Madrid és probablement la ciutat d’Espanya on es troben les zones verdes més extenses on és possible passejar, practicar esport, llegir, trobar-se amb amics... Tanmateix, a ulls del capitalisme depredador aquestes extensions de terreny estan infrautilitzades, com fa poc declarava un regidor de l’Ajuntament de Madrid en una ràdio a propòsit del Parc Enrique Tierno Galván. Infrautilitzades, per a què i per qui? Per l’explotació econòmica per part d’empreses privades?

 

El Parc de Madrid Río està patint unes obres d’ampliació de la línia 11 de Metro que està suposant la tala d’arbres que podrien haver-se conservat. El pla inicial preveia construir la boca de metro en un lateral de l’antiga llera del riu amb un impacte menor en l’arbrat. Aquest fou modificat després de la celebració de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per si no fos poc, la fauna d’aquest entorn ha de patir les ocurrències del consistori municipal que va tenir a bé emular les  mascletades valencianes. Un altra de les brillants idees és la d’instal·lar il·luminació nocturna en el llit del riu Manzanares l’entorn del qual comença a recuperar-se. Senyors de l’Ajuntament, la Berbena de la Paloma ja la celebrem en la seua festivitat quan toca... 

 

L’espai del Matadero i dels arbres del seu entorn també estan amenaçats per la construcció d’un intercanviador a Legazpi. Entre 50 i 70 arbres poder ser sentenciats a mort (potser cerquen els ecos matancers que va allotjar el Matadero y Mercado de ganados fins els anys 90) i també es preveu l’enderroc d’un dels murs d’aquest conjunt d’edificis singulars d’estil neomudèjar. Fa falta tot això?

 

El Parc Enrique Tierno Galván i els seus veïns pateixen l’organització d’actes privats des de la pandèmia. Això suposa que el parc és assetjat i tancat en una part important de la seua extensió i els veïns hem d’aguantar el soroll i la música fins la matinada (els habitatges més propers es troben a 200 metres de distància), a més de la brutícia i el maltractament que suporten les plantes, els arbres, els animals i la gespa d’aquest parc. Un dels festivals que es va celebrar aquesta primavera va ocupar la major part del parc, ja que es van muntar fins tres escenaris. No he mencionat la instal·lació, al 2020, de l’Espacio Delicias, on s’organitzen exposicions interactives i musicals en tres carpes de circ, en uns terrenys d’Adif que anaven a ser destinats a la construcció d’equipaments municipals per donar servei als veïns del barri. Suposadament és temporal, però les carpes hi continuen al mateix lloc quatre anys després... Per cert, molt prop es troba el complex cultural El Águila (edifici representatiu de l’arquitectura industrial de principis del segle XX i antiga fàbrica de cervesa) que alberga exposicions interesantíssimes i la Biblioteca Regional Joaquín Leguina, institució encarregada de preservar el patrimoni bibliogràfic de Madrid.

 

No obstant això, l’Ajuntament de Madrid ha regulat l’ús del Parc Tierno Galván en un Decret municipal del 17 de maig de 2024 publicat al BOAM (nº 9.636). Hi limita la zona per la celebració d’actes estrictament a l’auditori i insisteix que hauran de ser d’interès general. ¿Un festival de música, organitzat per una empresa privada, on es venen entrades a un preu francament alt és d’interès general? ¿Una activitat (siga cultural o no) amb ànim de lucre celebrada en un espai públic pot ser qualificada d’interès general? Aquest juliol, es va celebrar a l’auditori d’aquest parc un concert titulat Nino Bravo sinfónico, en el marc dels Veranos de la Villa, totalment gratuït. La diferència entre aquest tipus d’actes, com el cinema d’estiu que s’ha dut a terme anys anteriors, i l’aberració de la “Naturaleza Encendida” que va tenir lloc els Nadals passats i que es va traslladar des del Jardí Botànic és més que òbvia. La resposta de l’Ajuntament a aquells que van posar una queixa fou que era una instal·lació que fomentava l’ecologisme i que era sostenible des del punt de vista mediambiental (aguanteu-vos la rialla, per favor). És cert que la zona acotada romania oberta pels veïns fins les 17 hores, però els que passegem per aquest entorn de forma assídua vam suportar que el parc estiguera literalment ocupat per bitxos i insectes infames amb forma de lamparetes fluorescents amb acompanyament musical a les 8 del matí. A banda d’haver d’anar alerta per què els nostres bitxos canins no feren amistat urinària amb cap cucarot lluminós.

 

Però aquesta no és l’última... Desconec si algun dels nostres governants se sentirà acomplexat amb la màxima que diu que la mida sí que importa, el que sí sabem els veïns de Delicias és que l’amenaça de la instal·lació d’un sínia gegantina (la més gran d’Europa... més gran inclús que el London Eye amb 135 metre d’alçada...) vola sobre els nostres caps. Com el perill que planava sobre els madrilenys vuitcentistes, els actuals veïns de la Vila i Cort del districte d’Arganzuela hem desdejunat aquest setembre amb la notícia que l’Ajuntament ha encarregat un estudi geotècnic per explorar la viabilitat d’instal·lar una sínia gegantina en el nostre parc “infrautilitzat”. Sabran aquestes ments preclares que l’alt de l’auditori és un antic runam? Tan senzill com escoltar a la gent gran del parc, als que són del barri de tota la vida i han vist com s’ha anat transformant... On pretenen instal·lar un patracol semblant? Quants metres quadrats de terreny fan falta per un projecte neofaraònic com aquest? Posats a demanar, preferiria una piràmide (digueu-me purista si voleu). Bromes apart, més enllà de la destrucció del parc tal i com el coneixem, la instal·lació d’una atracció d’aquest tipus, en el cas que fos exitosa ja que no es troba en el centre de la ciutat com en la capital londinenca, suposaria que el barri de Delicias-Méndez Álvaro hauria de suportar la visita de milions de persones (3,5 milions de visitants té el London Eye a l’any). És aquest el model sostenible i ecologista que volem per les nostres ciutats?  Val tot per la pasta?   

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 


 

 

 

 

 

 

 

domingo, 13 de octubre de 2024

12 POETES DE LA COSTERA

Ens troben ací per presentar en societat un grup que es defineix per quatre característiques molt concretes: són dones, han nascut o viuen a la Costera, escriuen poesia i ho fan en valencià. De moment en són 12, però segur que en queden més que encara no coneixem i que hi tenen les portes obertes. 
 
Parlem, per tant, de poesia. Potser el gènere literari més antic i més arrelat en les tradicions humanes. No debades amb la poesia hem contat batalles, hem explicat històries, hem expressat sentiments, hem plorat, ens hem alegrat, hem rigut, ens hem burlat dels enemics, hem calmat les pors de les nits fosques, hem vigilat la son dels menuts, ens hem enamorat, hem odiat... La poesia, qualsevol tipus de poesia, és el llenguatge més universal de la humanitat. Però, malgrat això, la poesia és possiblement el gènere literari menys llegit. I triar de fer poesia és una decisió arriscada si es vol triomfar com a escriptora.
 
Les nostres poetes a més han decidit, d’entre les diverses llengües que coneixen, fer poesia en valencià. Malgrat les dificultats. Són conscients que, des del punt de vist de la difusió i popularitat de la seua obra, la llengua pot ser un entrebanc. Segurament els ho han dit més d’una vegada: per què escrius en valencià? Perquè és la llengua de la seua infantesa, perquè és la llengua en què viuen, treballen, somien, pateixen, estimen, lluiten... Si han de parlar de sentiments, ho fan en la llengua que els mou a sentir. És una decisió que els valencianoparlants hem d’agrair. La llengua que s’usa no mor. I, mentre hi haja poesia en valencià, la nostra llengua tindrà futur.
 
Però el de la llengua no és l’únic entrebanc amb què s’han trobat fins ara. Són dones i viuen en una societat que tradicionalment ha marginat, invisibilitzat, prohibit, perseguit o silenciat les dones que s’atreveixen a escriure. Som fruit d’una cultural patriarcal on s’ha practicat la criptogínia, sense models ni referents femenins. Aquestes dones, però, podran servir de model per a les més joves, algunes de les quals ja formen part del grup.
 
I finalment, per si ser dona que escriu poesia en valencià no és ja prou arriscat, fer-ho des d’una comarca de l’interior valencià (la perifèria de la perifèria) afig un grau més de dificultat. Estem lluny dels centres d’influència i de poder, també des del punt de vista cultural i editorial. Però la decisió les honora. Han volgut retractar el món que més coneixen perquè és la seua manera, la millor manera, de ser universals.
 
Des d’aquest raconet del cor de la Costera, des d’on renaixen les cendres del nostre País Valencià, venim avui a presentar i escoltar aquestes dones, a aplaudir la seua valentia i agrair la seua generositat. 

Carme Gonzàlbes Morant

Presentació Dones poetes en valencià de la Costera

Canals, 8 d'octubre de 2024



 

domingo, 6 de octubre de 2024

UNA MARE DE TÒQUIO

Yôji Yamada ha filmat noranta pel·lícules en gairebé noranta-tres anys.. Una mare de Tòquio (2023) és la darrera. Aquesta es situa en l’esfera d’Una família de Tòquio de 2013 (extraordinari remake del clàssic Contes de Tòquio de Yasujirõ Ozu) i de Meravellosa família de Tòquio (2016) i Estiu d’una família de Tòquio (2017). De bell nou, Yamada torna a reflexionar sobre els vincles familiars tan essencials en la cultura nipona.

 

Es tracta d’una història que oscil·la entre la comèdia i el drama. Akio Kanzaki (Yo Oizumi) és directiu d’una gran empresa de Tòquio. És el cap del departament de recursos humans. Prop dels cinquanta, duu vint-i-set anys treballant en la mateixa empresa i travessa una profunda crisi personal i professional. Presenta tots els símptomes del treballador cremat que veu com la seua vida s’enfonsa en el caos: porta uns mesos separat de la seua dona i no entén a la seua filla universitària a la que a penes veu. Akio està tip d’haver d’acomiadar a companys i la seua situació es complica quan ho ha de fer amb un amic. Sumit en el desconcert, decideix visitar la seua mare, Kukue (paper interpretat amb contenció i calidesa per la meravellosa actriu Sayuri Yoshinaga), la qual fa temps que no freqüenta i es troba que aquesta viu una època de plenitud i felicitat. Dedica el seu temps a alleugerar la vida dels sensellar, es reuneix amb amigues amb les quals es diverteix i col·labora i sembla tenir una nova il·lusió amorosa. La situació de mare i fill no pot ser més dispar i, tanmateix, anirà convergint en una sèrie de trobades que duen a un final esperançador i significatiu. Encara que la vida ens llança frustracions i desenganys, és possible i necessari seguir endavant de la mà d’aquells que considerem vertaderament importants. Yamada fa una reflexió interessant sobre la cultura de l’èxit que ens aguaita i pressiona en les nostres societats suposadament avençades i el xoc que es produeix entre aquesta imposició i els valors essencials. Aquest és el missatge universal i reparador que la pel·lícula ofereix.

 

Així mateix, Yamada aprofita per tractar temes candents no sols en la societat nipona: l’atur, l’abisme generacional entre pares i fills, la insatisfacció provocada per una societat de benestar que l’únic que provoca és estrès, alienació i desequilibris mentals. No obstant això, la història no pers, en cap cas, el seu to de comèdia gràcies a les intervencions iròniques dels personatges en uns diàlegs àgils i a les seues reacciones imprevisibles, de vegades inclús histriòniques. Perquè Una mare de Tòquio és uns història de personatges que anem descobrint segons avança l’esdevenir de les escenes.

 

Abans de res, Una mare de Tòquio és una pel·lícula japonesa. Més enllà de l’obvietat, el que vull dir amb aquesta afirmació és que reflexa d’una manera serena, però sense concesions, la vida en el Japó actual i quotidià, per damunt del paisatge urbà de Tòquio amb els seus edificis, carrers i districtes emblemàtics, com Asakusa y Akihabara. Encara que la Torre de Tòquio s’erigeix de forma imponent a l’inici d’algunes seqüències, la vida transcorre en un veïnat normal i corrent amb el riu Sumida com a testimoni i símbol del fluir del temps. Les escenes succeeixen, en la seua major part, en espais interiors: la casa-botiga de la mare d’una delicadesa subtil i minimalista, l’oficina convencional i gris on treballen Akio i el seu amic, l’izakaya on es reuneixen per parlar del seus problemes i beure com fan els salarymen japonesos o l’apartament caòtic en què s’ha instal·lat Akio. L’ambientació, els gestos, el menjar, els costums i el sake desprenen un japonisme que ens submergeix en aquesta civilització fascinant.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu