Sempre s’ha dit de la
capital del Manzanares. El que desconeixem la majoria és que l’origen d’aquesta
expressió està en una obra teatral del Segle d’Or de Luis Quiñones de
Benavente, Baile del invierno y del
verano, i que, a més, en la guerra de la Independència els madrilenys feien
servir aquesta expressió al·ludint als mals que podien arribar dels francesos
ocupants i dels afusellaments que es van produir el 2 de maig de 1808 en l’alt
de Príncipe Pío i altres punts de la ciutat, i que Goya va immortalitzar al seu
quadre. Doncs sembla que, de nou, als madrilenys el mal ens ve del cel i
d’aquells que ens manen des de les altures sense posar el peu als nostres
carrers.
Madrid està esdevenint
cada cop més una ciutat hostil i incòmoda. Els vehicles a motor ocupen la major
part de la ciutat, en lloc de fer una aposta decidida pel transport públic i la
construcció de carrils bici on els ciclistes no temen per la seua integritat
física. La qualitat del servei de Metro està empitjorant de forma notòria. Per
exemple, en les últimes setmanes s’ha retirat la ventilació de les andanes i la
calor que fa és absolutament insuportable. També és habitual que les nostres
voreres s’hi vegen envaïdes per patinets elèctrics i altres vehicles de dues
rodes. Madrid no és una ciutat pels vianants. Com es veu, les polítiques dutes
a terme pels governs autonòmic i municipal n’estan fent una urbs insostenible
des del punt de vista econòmic i mediambiental.
La Vila i Cort, una de
las gallines dels ous d’or de l’Estat, comença a donar símptomes de fàstic i
sobreexplotació. Com moltes capitals europees, corre el risc de morir d’èxit
com a conseqüència del turisme massificat. Un dels districtes on semblen
apuntar les mirades neoliberals en els darrers temps és el d’Arganzuela. Situat
dins dels marges de l’M-30, aquest barri residencial comença a ser pastura dels
fons voltor que cerquen edificis on allotjar pisos turístics. Un emblema d’això
és el carrer General Lacy, 22 on els veïns estan essent expulsats per dedicar
l’immoble sencer a aquest fi. Com sabem, aquesta activitat està provocant un
moviment especulatiu en els preus del lloguer de l’habitatge residencial que
està fent que l’accés siga impossible pels més joves.
Tanmateix, els que mai
no han viscut a Madrid desconeixen els grans espais verds de què gaudeix la
ciutat i els seus habitants. Aquests han estat bombes d’oxigen i esbargiment
pels qui hi habitem. Madrid és probablement la ciutat d’Espanya on es troben
les zones verdes més extenses on és possible passejar, practicar esport,
llegir, trobar-se amb amics... Tanmateix, a ulls del capitalisme depredador
aquestes extensions de terreny estan infrautilitzades, com fa poc declarava un
regidor de l’Ajuntament de Madrid en una ràdio a propòsit del Parc Enrique Tierno
Galván. Infrautilitzades, per a què i per qui? Per l’explotació econòmica per
part d’empreses privades?
El Parc de Madrid Río està
patint unes obres d’ampliació de la línia 11 de Metro que està suposant la tala
d’arbres que podrien haver-se conservat. El pla inicial preveia construir la
boca de metro en un lateral de l’antiga llera del riu amb un impacte menor en
l’arbrat. Aquest fou modificat després de la celebració de les darreres
eleccions autonòmiques i municipals. Per si no fos poc, la fauna d’aquest
entorn ha de patir les ocurrències del consistori municipal que va tenir a bé
emular les mascletades valencianes. Un altra de les brillants
idees és la d’instal·lar il·luminació nocturna en el llit del riu Manzanares l’entorn
del qual comença a recuperar-se. Senyors de l’Ajuntament, la Berbena de la
Paloma ja la celebrem en la seua festivitat quan toca...
L’espai del Matadero i
dels arbres del seu entorn també estan amenaçats per la construcció d’un
intercanviador a Legazpi. Entre 50 i 70 arbres poder ser sentenciats a mort
(potser cerquen els ecos matancers que va allotjar el Matadero y Mercado de ganados fins els anys 90) i també es preveu
l’enderroc d’un dels murs d’aquest conjunt d’edificis singulars d’estil
neomudèjar. Fa falta tot això?
El Parc Enrique Tierno
Galván i els seus veïns pateixen l’organització d’actes privats des de la
pandèmia. Això suposa que el parc és assetjat i tancat en una part important de
la seua extensió i els veïns hem d’aguantar el soroll i la música fins la
matinada (els habitatges més propers es troben a 200 metres de distància), a
més de la brutícia i el maltractament que suporten les plantes, els arbres, els
animals i la gespa d’aquest parc. Un dels festivals que es va celebrar aquesta
primavera va ocupar la major part del parc, ja que es van muntar fins tres
escenaris. No he mencionat la instal·lació, al 2020, de l’Espacio Delicias, on
s’organitzen exposicions interactives i musicals en tres carpes de circ, en uns
terrenys d’Adif que anaven a ser destinats a la construcció d’equipaments
municipals per donar servei als veïns del barri. Suposadament és temporal, però
les carpes hi continuen al mateix lloc quatre anys després... Per cert, molt
prop es troba el complex cultural El Águila (edifici representatiu de l’arquitectura
industrial de principis del segle XX i antiga fàbrica de cervesa) que alberga
exposicions interesantíssimes i la Biblioteca Regional Joaquín Leguina,
institució encarregada de preservar el patrimoni bibliogràfic de Madrid.
No obstant això, l’Ajuntament
de Madrid ha regulat l’ús del Parc Tierno Galván en un Decret municipal del 17
de maig de 2024 publicat al BOAM (nº 9.636). Hi limita la zona per la
celebració d’actes estrictament a l’auditori i insisteix que hauran de ser d’interès general. ¿Un festival de música,
organitzat per una empresa privada, on es venen entrades a un preu francament
alt és d’interès general? ¿Una
activitat (siga cultural o no) amb ànim de lucre celebrada en un espai públic
pot ser qualificada d’interès general?
Aquest juliol, es va celebrar a l’auditori d’aquest parc un concert titulat Nino Bravo sinfónico, en el marc dels Veranos de la Villa, totalment gratuït.
La diferència entre aquest tipus d’actes, com el cinema d’estiu que s’ha dut a
terme anys anteriors, i l’aberració de la “Naturaleza
Encendida” que va tenir lloc els Nadals passats i que es va traslladar des
del Jardí Botànic és més que òbvia. La resposta de l’Ajuntament a aquells que
van posar una queixa fou que era una instal·lació que fomentava l’ecologisme i
que era sostenible des del punt de vista mediambiental (aguanteu-vos la rialla,
per favor). És cert que la zona acotada romania oberta pels veïns fins les 17
hores, però els que passegem per aquest entorn de forma assídua vam suportar
que el parc estiguera literalment ocupat per bitxos i insectes infames amb
forma de lamparetes fluorescents amb acompanyament musical a les 8 del matí. A
banda d’haver d’anar alerta per què els nostres bitxos canins no feren amistat
urinària amb cap cucarot lluminós.
Però aquesta no és
l’última... Desconec si algun dels nostres governants se sentirà acomplexat amb
la màxima que diu que la mida sí que importa, el que sí sabem els veïns de
Delicias és que l’amenaça de la instal·lació d’un sínia gegantina (la més gran
d’Europa... més gran inclús que el London Eye amb 135 metre d’alçada...) vola
sobre els nostres caps. Com el perill que planava sobre els madrilenys
vuitcentistes, els actuals veïns de la Vila i Cort del districte d’Arganzuela
hem desdejunat aquest setembre amb la notícia que l’Ajuntament ha encarregat un
estudi geotècnic per explorar la viabilitat d’instal·lar una sínia gegantina en
el nostre parc “infrautilitzat”. Sabran aquestes ments preclares que l’alt de
l’auditori és un antic runam? Tan senzill com escoltar a la gent gran del parc,
als que són del barri de tota la vida i han vist com s’ha anat transformant...
On pretenen instal·lar un patracol semblant? Quants metres quadrats de terreny
fan falta per un projecte neofaraònic com aquest? Posats a demanar, preferiria una
piràmide (digueu-me purista si voleu). Bromes apart, més enllà de la destrucció
del parc tal i com el coneixem, la instal·lació d’una atracció d’aquest tipus,
en el cas que fos exitosa ja que no es troba en el centre de la ciutat com en
la capital londinenca, suposaria que el barri de Delicias-Méndez Álvaro hauria
de suportar la visita de milions de persones (3,5 milions de visitants té el
London Eye a l’any). És aquest el model sostenible i ecologista que volem per
les nostres ciutats? Val tot per la pasta?
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
