LA BONA MORT

Molts ho sabreu ja: bona mort és el significat etimològic de la paraula eutanàsia. Permeteu-me que diga als més joves que aquest terme procedeix de dues paraules gregues: eu el significat de la qual és bé, bo i thanatos que vol dir mort. També coneixereu la notícia més important de la setmana a Espanya: el dijous passat, el Congrés dels Diputats va aprovar per una ampla majoria la llei  que regula l’eutanàsia i el suïcidi assistit. Es tracta d’un fet històric que probablement no ha tingut la suficient repercussió mediàtica donat l’enrenou pandèmic en què estem sumits. Dic històric perquè Espanya esdevé el sisè país en aprovar-la i el tercer del món en regular eutanàsia i suïcidi assistit, després de Bèlgica i Holanda. A Luxemburgo, Canadà i Colòmbia és legal l’eutanàsia i el suïcidi assistit està despenalitzat a Suïssa, Alemanya, Japó i alguns estats d’EEUU i un d’Austràlia. 

 

Aquesta llei arriba tard per moltes persones que han patit una mort lacerant i una agonia interminable sense voler viure-la. María José Carrasco, Maribel Tallaetxe, José Antonio Arrabal o Ramón Sampedro són sols la punta de l’iceberg visible d’aquest dolor viscut en la intimitat de la malaltia i de la llar de tants malalts que reclamaven el dret a decidir sobre la seua pròpia mort en una situació límit de malaltia i sofriment. Gràcies a ells, aquesta reivindicació històrica ha tornat als mitjans de comunicació de forma recurrent fins aconseguir la seua aprovació per una àmplia majoria. I és que aquesta vegada podem dir que tots aquests vots afirmatius (198) són el reflex d’un ampli consens social (al voltant del 80 %) que venia reclamant la regulació del final del nostre viatge per la vida. Gosaria anar més lluny i afirmar que, malgrat els temps de polarització en que estem instal·lats, aquest assumpte, tan vital i inexorable, posava d’acord persones de diferents i creences (inclosos alguns cristians i conservadors). El motiu és senzill i primari: a tots ens espera el mateix final i tenir la possibilitat de decidir com desitgem que siga enfront d’una malaltia greu i incurable que ens aboque a uns dolors insuportables preserva la nostra llibertat i dignitat.

 

Sols els partits polítics amb una clara filiació catòlica van votar en contra. I és lògic i raonable que ho feren des de les seues creences religioses cristianes, encara que haurien de reflexionar sobre el fet que no és una llei d’obligat compliment, com tampoc ho fou el divorci, la del avortament o la del matrimoni homosexual. Totes aquestes lleis regulen llibertats individuals, el dret a decidir com i amb qui hom vol viure o no i no busquen imposicions, sols respectar la llibertat de consciència i garantir la capacitat de decisió personal. Per això mateix, tot malalts té dret a la millor assistència sanitària i cures pal·liatives el temps que dure la seua dolència. Ni és indigne patir estoicament o cristianament una malaltia incurable fins a la seua fi, si és una decisió de la persona, ni aquesta llei instaura la cultura de la mort i pretén liquidar els nostres majors. No és un activisme a favor de la mort, sinó per la vida que no desitja un sofriment intolerable. Es tracta d’humanitzar la mort.

Era fonamental que aquesta llei oferisca garanties als malalts i als professionals. Que la persona que ha de prendre la decisió haja de reafirmar-s’hi fins quatre vegades al llarg del procés, que reba l’acompanyament de metges especialistes que puguen informar-li i assessorar-lo en tot moment del seu estat i evolució, que no siga un procés irrevocable i que la persona puga retractar-se preserven la independència i la llibertat de la decisió. Així ha de ser també en la seua aplicació. De la mateix manera, era primordial que es regulés el dret a l’objecció de consciència dels sanitaris que no desitgen participar per les seues creences. Es tracta d’una qüestió suficientment sensible i crucial per no ser imposada a cap professional.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Imatge extreta de la xarxa

 

 

LA BUENA MUERTE

Muchos lo sabrán ya: buena muerte es el significado etimológico de la palabra eutanasia. Permítanme que diga a los más jóvenes que este término procede de dos palabras griegas: eu cuyo significado es bien, bueno y thanatos que significa muerte. También conocerán la noticia más importante de la semana en España: el pasado jueves, el Congreso de los Diputados aprobó por una amplia mayoría la ley que regula la eutanasia y el suicidio asistido. Se trata de un hecho histórico que probablemente no ha tenido la suficiente repercusión mediática debido al revuelo pandémico en que estamos sumidos. Digo histórico porque España se convierte en el sexto país en aprobarla y el tercero del mundo en regular eutanasia y suicidio asistido, después de Bélgica y Holanda. En Luxemburgo, Canadá y Colombia es legal la eutanasia y el suicidio asistido está despenalizado en Suiza, Alemania, Japón y algunos estados de EEUU y uno de Australia. 

 

Esta ley llega tarde para muchas personas que han sufrido una muerte lacerante y una agonía interminable sin querer vivirla. María José Carrasco, Maribel Tallaetxe, José Antonio Arrabal o Ramón Sampedro son solo la punta del iceberg visible de este dolor vivido en la intimidad de la enfermedad y del hogar de tantos enfermos que reclamaban el derecho a decidir sobre su propia muerte en una situación límite de enfermedad y sufrimiento. Gracias a ellos, esta reivindicación histórica ha vuelto a los medios de comunicación de forma recurrente hasta lograr su aprobación por una amplia mayoría. Y es que esta vez podemos decir que todos esos votos afirmativos (198) son el reflejo de un amplio consenso social (alrededor del 80 %) que venía reclamando la regulación del final de nuestro viaje por la vida. Me atrevería a ir más lejos y afirmar que, a pesar de los tiempos de polarización en que estamos instalados, este asunto, tan vital e inexorable, ponía de acuerdo a personas de diferentes ideologías y creencias (incluidos algunos cristianos y conservadores). El motivo es sencillo y primario: a todos nos espera el mismo final y tener la posibilidad de decidir cómo deseamos que sea ante una enfermedad grave e incurable que nos aboque a unos dolores insoportables preserva nuestra libertad y dignidad.  

 

Solo los partidos políticos con una clara filiación católica votaron en contra. Y es lógico y razonable que lo hagan desde sus creencias religiosas cristianas, aunque deberían reflexionar acerca de que no es una ley de obligado cumplimiento, como tampoco lo fue la del divorcio, la del aborto o la del matrimonio homosexual. Todas estas leyes regulan libertades individuales, el derecho a decidir cómo y con quién quiere uno vivir o no y no buscan imposiciones, solo respetar la libertad de conciencia y garantizar la capacidad de decisión personal. Por eso mismo, todo enfermo tiene derecho a la mejor asistencia sanitaria y cuidados paliativos el tiempo que dure su dolencia. Ni es indigno sufrir estoica o cristianamente una enfermedad incurable hasta el final, si es una decisión de la persona, ni esta ley instaura la cultura de la muerte y busca liquidar a nuestros mayores. No es un activismo a favor de la muerte, sino por la vida que no desea un sufrimiento intolerable. Se trata de humanizar la muerte.

 

Era fundamental que esta ley ofreciera garantías a los enfermos y a los profesionales. Que la persona que ha de tomar la decisión deba reafirmarse en ella hasta en cuatro ocasiones a lo largo del proceso, que reciba el acompañamiento de médicos especialistas que pueden informarle y asesorarle en todo momento de su estado y evolución, que no sea un proceso irrevocable y que la persona pueda retractarse preservan la independencia y la libertad de la decisión. Así debe ser también en su aplicación. De la misma manera, era primordial que se regulase el derecho a la objeción de conciencia de los sanitarios que no deseen participar por sus creencias. Se trata de una cuestión lo suficientemente sensible y crucial para no ser impuesta a ningún profesional.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

Imagen de Raúl Arias

 

 

SOTA EL SILENCI

Sota el silenci és el nou documental d’Iñaki Arteta. Presenta el treball d’un joven periodista, anomenat Felipe Larach, que es trasllada al País Basc per realitzar una sèrie d’entrevistes per comprovar com respira la societat basca, després que la banda terrorista ETA anunciés la seua dissolució al maig de 2018. L’interès personal que el propi Felipe Larach expressa és que, durant els seus estudis universitaris, va tenir l’oportunitat d’entrevistar a la dona i la filla d’un guàrdia civil assassinat per ETA, dones que apareixen en aquesta pel·lícula documental. L’altre motiu que verbalitza el periodista és que ell, una persona totalment aliena al món abertzale, a la societat basca i al que ha suposat la violència d’ETA durant dècades, vol intentar entendre el que va ocórrer i com es viu actualment al País Basc després que es deixés la violència enrere.

 

Com a espectadora, espere que un documental qüestione les meues idees prèvies sobre el tema, que m’òbriga nous camins de coneixement i de comprensió i que, encara que no m’oferisca respostes que, almenys, em faça veure les diferents visions d’un problema polític, històric i social que tantes vides s’ha emportat per davant. No ha estat el cas d’aquesta cinta. Després de dues hores i mitja d’entrevistes, el relat commou però no en el sentit que el realitzador i el periodista cerquen. Ningú no ix del cinema qüestionant-se el que pensava abans de veure la pel·lícula. Més aviat el contrari, el tractament parcial i limitat del tema, l’excessiu protagonisme que es dona al periodista amb primers plans continus a les entrevistes, la seua cara de complaença quan finalment aconsegueix la contradicció, la incomoditat o l’enuig de l’entrevistat, els talls sospitosos a les converses que té amb les persones del món abertzale em fan pensar que es tracta d’un projecte fallit. Felipe Larach, en realitat, no vol apropar-se al problema per entendre o oferir una mica de llum. La impressió és que té una veritat preconcebuda sobre el que va ocórrer i la cerca en cada pregunta que tracta de comprometre al seu entrevistat. No s’apropa per intentar explicar les raons que van portar a cometre tota aquella sèrie d’atemptats atroços, que mai no haurien d’haver ocorregut. Ho fa amb la superioritat moral del que es creu en possessió de la veritat (així ho veiem clarament al mateix cartell de la pel·lícula). Com a professional del periodisme, l’entrevistador no hauria de desvetllar el seu punt de vista, sinó apropar-se al problema intentant oferir la complexitat de la situació. Tanmateix, en tot moment, la seua veritat preval. Potser pensa que explicar és justificar i no és així. L’espectador, major d’edat, traurà les seus pròpies conclusions. No necessita tuteles ni del director ni del periodista.

 

Trobe a faltar algunes entrevistes: no es pregunta a cap líder polític actual sobre la situació de la societat basca (sols a un alcalde del PSOE d’una localitat basca que ha arribat a un acord de pressupostos amb EH Bildu), ni als dirigents ni ciutadans que van haver d’anar escoltats durant tant de temps. També m’hagués agradat escoltar el testimoni de més víctimes. L’afirmació de l’escriptor basc Kirmen Uribe, establert a Nova York, dient que ETA va deixar de matar perquè la societat basca li ho demanava passa gairebé desapercebuda, ja que l’entrevistador el que busca és que l’entrevistat es quede sense paraules i no cessa en la seua obstinació fins que ho aconsegueix.

 

Tampoc no mostra cap respecte per l’euskera ni per la cultura basca. Larach entrevista dues vegades al director d’una ikastola que ha portat víctimes del terrorisme per tal que conten el seu testimoni als alumnes. El docent tracta d’explicar la història de dolor i mort del País Basc remuntant-se a la guerra civil, passant pel franquisme, per arribar als assassinats de la banda terrorista ETA. Sols ho intenta. En la segona conversa, Larach pregunta si no són massa els diners públics que es destinen al foment de l’aprenentatge i l´ús de l’euskera, ja que el parlen habitualment un percentatge de població molt baix en la seua opinió. El que està fent, en realitat, és mostrar una profunda ignorància envers la vàlua històrica i filològica d’una llengua mil·lenària d’origen desconegut que hauria de ser patrimoni no sols dels bascos. Potser aquesta siga una part del problema. Finalment i amb la indignació del seu entrevistat, arriba a qüestionar el nombre de morts al bombardeig de Guernika, oferint una allau de dades i mostrant les revisions posteriors a la baixa en el nombre de víctimes, tasca que sempre han dut a terme els historiadors cercant el rigor, per afirmar preguntant si no s’ha mitificat la matança de civils que s’hi va perpetrar. I ho fa de la pitjor manera possible, barrejant-ho amb la recurrent referència a l’holocaust nazi. És una llàstima que no s’haja informat tan bé de la revisió de xifres de víctimes jueves. ¿O és que uns morts valen més que altres?

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Imatge extreta de la xarxa