SOTA EL SILENCI

Sota el silenci és el nou documental d’Iñaki Arteta. Presenta el treball d’un joven periodista, anomenat Felipe Larach, que es trasllada al País Basc per realitzar una sèrie d’entrevistes per comprovar com respira la societat basca, després que la banda terrorista ETA anunciés la seua dissolució al maig de 2018. L’interès personal que el propi Felipe Larach expressa és que, durant els seus estudis universitaris, va tenir l’oportunitat d’entrevistar a la dona i la filla d’un guàrdia civil assassinat per ETA, dones que apareixen en aquesta pel·lícula documental. L’altre motiu que verbalitza el periodista és que ell, una persona totalment aliena al món abertzale, a la societat basca i al que ha suposat la violència d’ETA durant dècades, vol intentar entendre el que va ocórrer i com es viu actualment al País Basc després que es deixés la violència enrere.

 

Com a espectadora, espere que un documental qüestione les meues idees prèvies sobre el tema, que m’òbriga nous camins de coneixement i de comprensió i que, encara que no m’oferisca respostes que, almenys, em faça veure les diferents visions d’un problema polític, històric i social que tantes vides s’ha emportat per davant. No ha estat el cas d’aquesta cinta. Després de dues hores i mitja d’entrevistes, el relat commou però no en el sentit que el realitzador i el periodista cerquen. Ningú no ix del cinema qüestionant-se el que pensava abans de veure la pel·lícula. Més aviat el contrari, el tractament parcial i limitat del tema, l’excessiu protagonisme que es dona al periodista amb primers plans continus a les entrevistes, la seua cara de complaença quan finalment aconsegueix la contradicció, la incomoditat o l’enuig de l’entrevistat, els talls sospitosos a les converses que té amb les persones del món abertzale em fan pensar que es tracta d’un projecte fallit. Felipe Larach, en realitat, no vol apropar-se al problema per entendre o oferir una mica de llum. La impressió és que té una veritat preconcebuda sobre el que va ocórrer i la cerca en cada pregunta que tracta de comprometre al seu entrevistat. No s’apropa per intentar explicar les raons que van portar a cometre tota aquella sèrie d’atemptats atroços, que mai no haurien d’haver ocorregut. Ho fa amb la superioritat moral del que es creu en possessió de la veritat (així ho veiem clarament al mateix cartell de la pel·lícula). Com a professional del periodisme, l’entrevistador no hauria de desvetllar el seu punt de vista, sinó apropar-se al problema intentant oferir la complexitat de la situació. Tanmateix, en tot moment, la seua veritat preval. Potser pensa que explicar és justificar i no és així. L’espectador, major d’edat, traurà les seus pròpies conclusions. No necessita tuteles ni del director ni del periodista.

 

Trobe a faltar algunes entrevistes: no es pregunta a cap líder polític actual sobre la situació de la societat basca (sols a un alcalde del PSOE d’una localitat basca que ha arribat a un acord de pressupostos amb EH Bildu), ni als dirigents ni ciutadans que van haver d’anar escoltats durant tant de temps. També m’hagués agradat escoltar el testimoni de més víctimes. L’afirmació de l’escriptor basc Kirmen Uribe, establert a Nova York, dient que ETA va deixar de matar perquè la societat basca li ho demanava passa gairebé desapercebuda, ja que l’entrevistador el que busca és que l’entrevistat es quede sense paraules i no cessa en la seua obstinació fins que ho aconsegueix.

 

Tampoc no mostra cap respecte per l’euskera ni per la cultura basca. Larach entrevista dues vegades al director d’una ikastola que ha portat víctimes del terrorisme per tal que conten el seu testimoni als alumnes. El docent tracta d’explicar la història de dolor i mort del País Basc remuntant-se a la guerra civil, passant pel franquisme, per arribar als assassinats de la banda terrorista ETA. Sols ho intenta. En la segona conversa, Larach pregunta si no són massa els diners públics que es destinen al foment de l’aprenentatge i l´ús de l’euskera, ja que el parlen habitualment un percentatge de població molt baix en la seua opinió. El que està fent, en realitat, és mostrar una profunda ignorància envers la vàlua històrica i filològica d’una llengua mil·lenària d’origen desconegut que hauria de ser patrimoni no sols dels bascos. Potser aquesta siga una part del problema. Finalment i amb la indignació del seu entrevistat, arriba a qüestionar el nombre de morts al bombardeig de Guernika, oferint una allau de dades i mostrant les revisions posteriors a la baixa en el nombre de víctimes, tasca que sempre han dut a terme els historiadors cercant el rigor, per afirmar preguntant si no s’ha mitificat la matança de civils que s’hi va perpetrar. I ho fa de la pitjor manera possible, barrejant-ho amb la recurrent referència a l’holocaust nazi. És una llàstima que no s’haja informat tan bé de la revisió de xifres de víctimes jueves. ¿O és que uns morts valen més que altres?

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Imatge extreta de la xarxa