EL PES D'UN COS

El pes d’un cos és una obra escrita i dirigida per Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973) que aborda el tema de l’envelliment de la nostra societat actual. Aquesta és la presentació de l’últim text dramàtic d’aquesta autora argentina, establerta a Barcelona. L’obra, estrenada fa més d’un any a Barcelona i després de la gira per Catalunya, arriba en castellà a la sala Francisco Nieva del Teatro Valle-Inclán del CDN. 

 

Laia Marull és Olga, una filla que ha de cuidar el seu pare, després de patir un ictus. Aquest, que ha estat un referent emocional i ideològic per la seua filla, pateix un procés de deteriorament físic i mental que el converteix en un ser totalment dependent. A partir d’una situació personal (no es tracta d’una autoficció), Szpunberg reflexiona sobre el sentit que té mantenir amb vida un cos d’una persona que ha perdut tota la seua autonomia i no és capaç de fer les seues necessitats bàsiques per si mateix.

 

Quan es considera que una vida deixa de ser digna? Com assumir la decadència dels progenitors i com fer coexistir l’amor amb la càrrega emocional i econòmica que suposa aquesta experiència?, es pregunta l’autora. L’obra no dona respostes, tan sols llença preguntes d’un gran calibre a l’espectador. “Mai no se sap on comença una història”: així s’inicia el text, començament que es repeteix en diverses ocasions al llarg de la representació. Per què?  Perquè l’obra, més enllà de l’experiència personal de l’autora amb el seu pare, vol fer-nos reflexionar sobre el paper de la família en les malalties llargues i en la dependència severa. Per això, és necessari prendre distància emocional  per no caure en el melodrama i despertar el pensament. Szpunberg ho aconsegueix i ens condueix per la muntanya russa d’emocions i estats d’ànim pels que passa un cuidador en una situació límit. Utilitza la música i el cant, acompanyats dels sons i els sorolls que representen un hospital o una residència de gent gran. Però també apareix el sentit de l’humor, de vegades amarg, però imprescindible en aquestes situacions. És per això que resulta tan fonamental el paper del conductor de l’ambulància i zelador, , interpretat per David Marcé, que és capaç d’acompanyar-la en el laberint burocràtic de les administracions i rescatar-la de l’abisme del contrasentit. Carles Pedragosa i Sabina Witt, músics i actors, completen el repartiment.

 

Quin paper desenvolupa la família? Quina és la resposta de l’Estat? Mitjançant la incorporació de mitjans audiovisuals es fan presents els diferents punts de vista dels membres de la família davant les malalties sobrevingudes que canvien o condicionen les rutines i els estils de vida de les filles. ¿Tenim l’obligació d’atendre els nostres progenitors en aquestes situacions límit? O és sols un deure moral que recau sobre alguns membres de la família? Totes les reaccions són vàlides? Què és millor: un altruisme abnegat o un egoisme que es justifica? La manca de recursos econòmics propis i la precarietat de les administracions públiques incapaces de donar una resposta suficient provoquen que la situació es deteriore fins arribar a una espiral en caiguda lliure. L’ajut de la Llei de dependència que no arriba mai, la manca d’espais públics per fer-se càrrec de la gent gran, els preus abusius i el negoci de les residències privades, les condicions de precarietat i deixadesa que viu el sector de l’assistència a la gent depenent són temes que es posen sobre el taulell d’aquests escacs vitals la partida dels quals va cap el seu final inexorable.

 

“Què et pot portar a desitjar la mort d’algú que estimes?”

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

EL PESO DE UN CUERPO

El peso de un cuerpo es una obra escrita y dirigida por Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973) que aborda el tema del envejecimiento de nuestra sociedad actual. Esta es la presentación del último texto dramático de esta autora argentina, afincada en Barcelona. La obra, estrenada hace más de un año en Barcelona y después de la gira por Cataluña, llega en castellano a la sala Francisco Nieva del Teatro Valle-Inclán del CDN.

 

Laia Marull es Olga, una hija que tiene que cuidar de su padre, después de sufrir un ictus. Este, que ha sido un referente emocional e ideológico para su hija, sufre un proceso de deterioro físico y mental que lo convierte en un ser totalmente dependiente. A partir de una situación personal (no se trata de una autoficción), Szpunberg reflexiona sobre el sentido que tiene mantener con vida el cuerpo de una persona que ha perdido toda su autonomía y no es capaz de hacer sus necesidades básicas por sí mismo. 

 

¿Cuándo se considera que una vida deja de ser digna? ¿Cómo asumir la decadencia de los progenitores y cómo hacer coexistir el amor con la carga emocional y económica que supone esta experiencia?, se pregunta la autora. La obra no ofrece respuestas, tan solo lanza preguntas de un gran calibre al espectador. “Nunca se sabe dónde empieza una historia”: así comienza el texto, principio que se repite en varias ocasiones a lo largo de la representación. ¿Por qué? Porque la obra, más allá de la experiencia personal de la autora con su padre, quiere hacernos reflexionar sobre el papel de la familia en las largas enfermedades y en la dependencia severa. Para ello, es necesario tomar distancia emocional para no caer en el melodrama y despertar el pensamiento. Szpunberg lo consigue y nos conduce por la montaña rusa de emociones y estados de ánimo por los que pasa un cuidador en una situación límite. Se vale de la música y el canto, acompañados de los sonidos y los ruidos que representan un hospital o una residencia de ancianos. Pero también aparece el sentido del humor, a veces amargo, pero imprescindible en estas situaciones. Por eso resulta tan fundamental el papel del conductor de la ambulancia y celador, interpretado por David Marcé, que es capaz de acompañarla en el laberinto burocrático de las administraciones y rescatarla del abismo del sinsentido. Carles Pedragosa y Sabina Witt, músicos y actores, completan el reparto.

 

¿Qué papel desempeña la familia? ¿Cuál es la respuesta del Estado? Mediante la incorporación de medios audiovisuales se hacen presentes los diferentes puntos de vista de los miembros de la familia ante enfermedades sobrevenidas que cambian o condicionan las rutinas y los estilos de vida de las hijas. ¿Tenemos la obligación de atender a nuestros progenitores en estas situaciones límite? ¿O es solo un deber moral que recae sobre algunos miembros de la familia? ¿Todas las reacciones son válidas? ¿Qué es mejor: un altruismo abnegado o un egoísmo que se justifica? La falta de recursos económicos propios y la precariedad de las administraciones públicas incapaces de dar una respuesta suficiente provocan que la situación se deteriore hasta llegar a una espiral en caída libre. La ayuda de la Ley de dependencia que no llega nunca, la falta de espacios públicos para hacerse cargo de la gente mayor, los precios abusivos y el negocio de las residencias privadas, las condiciones de precariedad y dejadez que vive el sector de la asistencia a la gente dependiente son temas que se ponen sobre el tablero de este ajedrez vital cuya partida va hacia su final inexorable.

 

“No me hubiera imaginado nunca deseándole la muerte a alguien. Menos aún a mi padre”.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

 

THE SOPRANOS

Fa gairebé una dècada, asseguda en una terrassa de l’actual plaça de Rafaela Carrá al cor de Chueca (desconec el nom anterior però el preferia, perquè significava que la italiana encara ens hipnotitzava amb les seues lletres llibertines i el seu moviment de cap), una amiga em va parlar de la sèrie The Sopranos animant-me a veure-la. Ho va fer quan li vaig comentar algun avatar de la meua teràpia. Recorde també que era una tardor esplèndida, no tant com la d’enguany que sembla més aviat primaveral. 

 

The Sopranos van quedar en la rereguarda de les “coses pendents de fer” fins que la darrera primavera el cofre del tresor amb la sèrie completa en DVD (Sí, sóc una antiga. Què voleu que hi faça?) va arribar a les meues mans procedent de la casa d’uns veïns-amics (també existeixen). I així vam començar a submergir-nos en el món de Tony Soprano (James Gandolfini), un mafiós de New Jersey que acudeix a teràpia, perquè pateix atacs de pànic. La vida de Tony Soprano és complexa: ha de conjugar el quefers domèstics i familiars amb la seua feina de capo del crim organitzat.

 

Com seria la trilogia de El padrino convertida en sèrie de televisió al segle XXI? Una mica més de vint anys després de la seua estrena, The Sopranos és ja un clàssic de les sèries, inclús antiga per als batxillers d’avui. Es va estrenar a les raneres del segle XX i es nodreix dels millors recursos de la literatura i del cinema. La història que va desenvolupant al llarg dels seus vuitanta-set capítols és d’una narrativa brillant i es fonamenta en la caracterització magistral dels personatges, molt pròpia de la novel·la vuitcentista. Perquè Tony Soprano pot ser despietat, violent, racista, xenòfob, homòfob, infidel però també sensible, animalista, vulnerable, empàtic i un pare preocupat. Hi haurà qui opine que no es pot ser tot això, però el mèrit del relat de The Sopranos és la seua capacitat per bussejar en les contradiccions de l’ésser humà que és capaç del millor i del pitjor, i de fer-ho versemblant. Els guionistes ho aconsegueixen amb una destresa galdosiana digna de mèrit, fins el punt que de vegades t’agradaria ser un capo de la màfia i solucionar els problemes a la seua manera. Així, l’audiovisual (plànols de càmera, il·luminació, escenaris i música) és també al servei de la construcció d’un relat complet.

 

Els problemes i els assassinats es van succeint al llarg de les temporades, fent-nos transitar de l’amor a l’odi a uns personatges, sortits de la imaginació de David Chase, que viuen en constant conflicte i paradoxa. Perquè les relacions entre ells van de l’interès pels diners a la lleialtat familiar, inclús entre mafiosos. La traïció és una situació límit que viuen amb massa freqüència i que amenaça el seu equilibri mental. Per damunt dels fills de Tony Soprano, Meadow (Jamie-Lynn Sigler) i Anthony Junior (Robert Iler); de la seua família biològica, la seua mare Livia (Nancy Marchand), la seua germana Janice (Aida Turturro) o el seu oncle Corrado Junior (Dominic Chianese); més enllà de la família de la cosa nostra, Christopher Moltisanti (Michael Imperioli), Adriana La Cerva (Drea de Matteo), Tony Blundeto (Steve Buscemi), Silvio Dante (Steven Van Zandt), Paulie Gualtieri (Tony Sirico), Bobby “Baccala” (Steve Schirripa), Ralph Cifaretto (Joe Pantoliano), Big Pussy (Vincent Pastore) o Vito Spatafore (Joseph R. Gannascoli), entre altres, trobem els dos personatges femenins que més influència tenen en el protagonista Tony Soprano: la seua psiquiatra, la doctora Jennifer Melfi (Lorraine Bracco) i la seua dona, Carmela Soprano (Edie Falco). Les dues úniques capaces de donar-li un no per resposta en un joc implacable pel poder.

 

Una cop t’endosses el vestit de bus i t’endinses en les aigües, de vegades tèrboles, de The Sopranos, és impossible no desitjar arribar al final, escodrinyar les circumstàncies, sovint extremes, amb les quals ha de lidiar cadascú. És una droga que enganxa, com l’addicció de Moltisanti i de la qual t’alliberes sols a mitges quan arribes al darrer capítol, “Made in America”, i contemples un final inesperat, narrativament i cinematogràficament excel·lent. Aleshores ressonen en la teua ment les paraules de Michael Corleone: “I believe in America”.  ¿Què pots fer després que aquests personatges t’abandonen i deixen les teues vesprades de diumenge buides? Planejar matar els veïns que et van prestar la sèrie mentre sona al teu cap la melodia de la capçalera. Caput. Finito.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

LOS SOPRANO

Hace casi una década, sentada en una terraza de la actual plaza de Rafaela Carrá en el corazón de Chueca (desconozco el nombre anterior pero lo prefiero, porque significaba que la italiana aún nos hipnotizaba con sus letras libertinas y su movimiento de cabeza), una amiga me habló de la serie Los Soprano animándome a verla. Lo hizo al comentarle algún avatar de mi terapia. Recuerdo también que era un otoño espléndido, no tanto como el de este año que parece más bien primaveral.

 

Los Soprano quedaron en la retaguardia de las “cosas pendientes que hacer” hasta que la pasada primavera el cofre del tesoro con la serie entera en DVD (Sí, soy una antigua. ¿Qué queréis que os diga?) llegó a mis manos procedente de la casa de unos vecinos-amigos (también los hay). Y así empezamos a sumergirnos en el mundo de Tony Soprano (James Gandolfini), un mafioso de New Jersey que acude a terapia, porque sufre ataques de pánico. La vida de Tony Soprano es compleja: tiene que conjugar los quehaceres domésticos y familiares con su trabajo de capo del crimen organizado.

 

¿Cómo sería la trilogía de El padrino convertida en serie de televisión en el siglo XXI? Algo más de veinte años después de su estreno, Los Soprano es ya un clásico de las series, incluso antigua para los bachilleres de hoy en día. Se estrenó en los estertores del siglo XX y se nutre de los mejores recursos de la literatura y del cine. La historia que va desarrollando a lo largo de sus ochenta y siete capítulos es de una narrativa brillante y se fundamenta en la caracterización magistral de los personajes, muy propia de la novela decimonónica. Porque Tony Soprano puede ser despiadado, violento, racista, xenófobo, homófobo, infiel, pero también sensible, animalista, vulnerable, empático y un padre preocupado. Habrá quien opine que no se puede ser todo eso, pero el mérito del relato de Los Soprano está en su capacidad para bucear en las contradicciones del ser humano que es capaz de lo mejor y de lo peor, y hacerlo convincente. Los guionistas lo consiguen con una destreza galdosiana digna de mérito, hasta el punto de que a veces te gustaría ser un capo de la mafia y solucionar los problemas a su manera. Así, lo audiovisual (planos de cámara, iluminación, escenarios y música) está también al servicio de la construcción de un relato completo.

 

Los problemas y los asesinatos se van sucediendo a lo largo de las temporadas, haciéndonos transitar del amor al odio a unos personajes, salidos de la imaginación de David Chase, que viven en constante conflicto y paradoja. Porque las relaciones entre ellos van del interés por el dinero a la lealtad familiar, incluso entre mafiosos. La traición es una situación límite que viven con demasiada frecuencia y que amenaza su equilibrio mental. Por encima de los hijos de Tony Soprano, Meadow (Jamie-Lynn Sigler) y Anthony Junior (Robert Iler); de su familia biológica, su madre Livia (Nancy Marchand), su hermana Janice (Aida Turturro) o su tío Corrado Junior (Dominic Chianese); más allá de la familia de la cosa nostra, Christopher Moltisanti (Michael Imperioli), Adriana La Cerva (Drea de Matteo), Tony Blundeto (Steve Buscemi), Silvio Dante (Steven Van Zandt), Paulie Gualtieri (Tony Sirico), Bobby “Baccala” (Steve Schirripa), Ralph Cifaretto (Joe Pantoliano), Big Pussy (Vincent Pastore) o Vito Spatafore (Joseph R. Gannascoli), entre otros, encontramos los dos personajes femeninos que más influyen en el protagonista Tony Soprano: su psiquiatra, la doctora Jennifer Melfi (Lorraine Bracco) y su mujer, Carmela Soprano (Edie Falco). Las dos únicas capaces de darle un no por respuesta en un juego implacable de poder.

 

Una vez te endosas el traje de buzo y te adentras en las aguas, a veces turbias, de Los Soprano, es imposible no desear llegar al final, escudriñar las circunstancias, a menudo extremas, con las que tiene que lidiar cada uno. Es una droga que engancha, como la adicción de Moltisanti y de la que te libras solo a medias cuando llegas al último capítulo, “Hecho en América”, y contemplas un final inesperado, narrativa y cinematográficamente sobresaliente. Entonces resuenan en tu mente las palabras de Michael Corleone: “I believe in America”. ¿Qué puedes hacer después de que estos personajes te abandonen y dejen tus tardes de domingo vacías? Planear matar a los vecinos que te prestaron la serie mientras suena en tu cabeza la melodía de la cabecera. Caput. Finito.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

NO NOMÉS FAN MAL ELS COPS

No solo duelen los golpes presenta l’experiència personal de l’actriu, comunicadora i activista feminista Pamela Palenciano en la seua primera relació de festeig. Fou una relació que es va tornar violenta amb el pas dels  anys que va durar. Aquesta és la presentació d’aquest monòleg teatral que de forma cíclica es representa en l’imprescindible Teatro del Barrio de Madrid.

 

A l’inici de la representació, Palenciano ens adverteix que sacsejarà els prejudicis sobre els quals s’assenta el nostre pensament,, que ens incomodarà i ens qüestionarà. També ens informa que ha rebut dues denuncies, ja arxivades, per part de l’ultradreta, pel contingut del monòleg. A continuació, Palenciano ens va desvetllant la història universal de les violències masclistes i la construcció dels estereotips que generen la desigualtat estructural que permet exercir la violència sobre una altra persona, en tots els seus nivells, no sols entre homes i dones.

 

La pròpia creadora afirma que l’obra “es una apuesta para ir de lo personal a lo político”. Al monòleg ens descobreix que en el seu procés personal de teràpia va suposar un punt de presa de consciència quan la psicòloga li va dir que no només fan mal els cops. Aquest projecte va començar com una exposició fotogràfica al 2003. Més endavant va evolucionar a un taller de prevenció del a violència per instituts. Actualment presenta com a obra teatral un monòleg sobre violència masclista, una violència que molt sovint ens costa reconèixer.

 

Palenciano parteix d’ella mateixa i dels personatges que interpreta. Amb humor àcid, ironia, sarcasme i la ruptura de la quarta paret, Pamela ens involucra en el seu relat aconseguint que ens fem preguntes i generem pensament crític. Amb l’ajuda de la mimesi i d’un llenguatge directe i inclús groller, ens interpel·la com a públic fent paleses les petjades, moltes vegades invisibles, dels patriarcat que ens sotmet a tots, homes i dones, amb les formes edulcorades i irreals de l’amor romàntic.

 

No solo duelen los golpes té una durada d’una hora i mitja. És representada pel públic general i adult, però tot adolescent hauria de veure-la. L’escenografia és senzilla; consta d’un banc de ferro, situat entre el centre i els prosceni de l’escenari. A una banda, suspesa en l’aire, hi ha una perxa amb una jaqueta que queda penjada durant tota l’obra. Amb els canvis de llum i de veu de Pamela, van prenent cos totes les desigualtats de les quals som testimoni diàriament i que contemplem des de la nostra situació de privilegi. L’espectable no compta amb música durant la representació, encara que Palencia ens regala el seu cant en un parell d’ocasions, heretat de la seua àvia materna, l’únic mèrit vital de la qual fou criar set fills; i l’americanisme ‘acuerpar’ que significa ‘enfortir, recolzar, sustentar’.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

 

NO SOLO DUELEN LOS GOLPES

No solo duelen los golpes presenta la experiencia personal de la actriz, comunicadora y activista feminista Pamela Palenciano en su primera relación de noviazgo. Fue una relación que se tornó violenta con el paso de los años que duró. Esta es la presentación de este monólogo teatral que de forma cíclica se representa en el imprescindible Teatro del Barrio de Madrid.

 

Al inicio de la representación, Palenciano nos advierte de que va a sacudir los prejuicios sobre los que se asienta nuestro pensamiento, que nos va a incomodar y a cuestionar. También nos informa de que ha recibido dos denuncias, ya archivadas, por parte de la ultraderecha, por el contenido de ese monólogo. A continuación, Palenciano nos va desvelando la historia universal de las violencias machistas y la construcción de los estereotipos que generan la desigualdad estructural que permite ejercer la violencia sobre otra persona, en todos sus niveles, no solo entre hombres y mujeres. 

 

La propia creadora afirma que la obra “es una apuesta para ir de lo personal a lo político”. En el monólogo nos descubre que en su proceso personal de terapia supuso un punto de toma de consciencia cuando la psicóloga le dijo que no solo duelen los golpes. Este proyecto comenzó como una exposición fotográfica en 2003. Más tarde evolucionó en un taller de prevención de la violencia para institutos. Actualmente presenta como obra teatral un monólogo sobre violencia machista, una violencia que muchas veces nos cuesta reconocer.

 

Palenciano parte de sí misma y de los personajes que interpreta. Con humor ácido, ironía, sarcasmo y la ruptura de la cuarta pared, Pamela nos involucra en su relato consiguiendo que nos hagamos preguntas y generando pensamiento crítico. Con la ayuda de la mímesis y de un lenguaje directo e incluso soez, nos interpela como público haciendo patentes las huellas, muchas veces invisibles, del patriarcado que nos somete a todos, hombres y mujeres, con las formas edulcoradas e irreales del amor romántico.

 

No solo duelen los golpes tiene una duración de una hora y media. Es representada para público general y adulto, pero todo adolescente debería verla. La escenografía es sencilla; consta de un banco de hierro, colocado entre el centro y el proscenio del escenario. A un lado, suspendida en el aire, aparece una percha con una chaqueta que queda colgada durante toda la obra. Con los cambios de luz y de voz de Pamela, van tomando cuerpo todas las desigualdades de las que somos testigos a diario y que contemplamos desde nuestra situación de privilegio. El espectáculo no cuenta con música durante la representación, aunque Palenciano nos regala su canto en un par de ocasiones, heredado de su abuela materna, cuyo único mérito vital fue criar a siete hijos; y el americanismo ‘acuerpar’ que significa ‘fortalecer, robustecer, respaldar, sustentar’.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

 

EL CAP DEL DRAC

La cabeza del dragón, un obra marginal de Valle-Inclán, fou la primera obra que vaig llegir del geni gallec. Fa ja més de tres dècades –rondaven els vuitanta– i tot just feia uns mesos que havia arribat al BUP. L’encarregada de posar llum a aquella farsa infantil en les nostres ments adolescents fou una de les professores que em van ensenyar a estimar la literatura només escoltant-la. Fou la mateixa treballadora de les lletres que, anys després, em va acompanyar en la meua primera lectura de Luces de bohemia. Un grapat de lustres després em retrobe amb aquesta obra al Teatro María Guerrero de Madrid, de la mà de la directora Lucía Miranda (Valladolid, 1982) que ha dut a terme una posada en escena valenta i canalla. Així m’ha tornat aquella brillantor adolescent en la mirada en descobrir quelcom genuí i nou.

 

La quarta paret cau i el teatre esdevé un taulat de titelles gegants per educació de prínceps. El que encara no sabem quan hi entrem, ens trobem amb don Ramon assegut en la platea i ocupem els nostres seients és que els prínceps som nosaltres. Perquè Miranda invoca la nostra mirada infantil. Valle va escriure aquesta obra per participar en el projecte de “Teatro para niños” de Jacinto Benavente. Ho va fer perquè estava convençut que allà era on es trobava la renovació del teatre espanyol. No obstant això, l’obra no fou ben acollida per la crítica perquè la van considerar inadequada pels més joves. I és que raó no els mancava. Com molt bé ens adverteix la seua directora, en la farsa “reside un impulso punky de destrucción de los mundos tradicionales, de acabar con la norma establecida”. Aquesta afirmació pot resultar incomprensible amb la història d’un jove Príncep Verdemar que es rebel·la davant el designi heretat, alliberant a un follet tancat pel seu pare, i que comença un viatge per trobar-se a sí mateix. La seua missió consistirà a lliurar la princesa de ser devorada pel drac. A simple vista no és més que un conte de fades per nens. Però, què ocorre si tenim en compte les paraules de Valle a La lámpara maravillosa?

 

“Cuando mires tu imagen en el espejo mágico, evoca tu sombra de niño, quien sabe del pasado, sabe del porvenir”. El que ocorre aleshores és que un dels nostres desitjos es fa realitat de la mà de la gènia Miranda. Ens mirem a l’espill valle-inclanesc i la caricatura creix de forma espontània. I és en aquell instant quan esclata la proposta carnavalesca i festiva que ens porta a preguntar-nos què és la tradició, com hem de portar i assentar els nostres clàssics al món actual. ¿És possible no morir en l’intent d’acabar amb el drac i aconseguir el preuat trofeu del seu cap? Després de noranta minuts de festa de colors i representació hedonista, ixes del teatre amb la certesa que sí. Amb un elenc d’actors que no arriba a la trentena i amb la veu profunda en off de José Sacristán, Miranda aconsegueix una meravellosa sàtira del nostre món, de la política actual, de la nostra diversitat afectivo-sexual de la mà d’un dels clàssics noventayochistas. Ho fa de manera desenfadada, amb humor i amb molta música. Que no manque el cant i el ball. I si cal, invoquem a la més gran. Valle estaria content, perquè “los bufones somos buenos para la gente holgazana”. Ja sabem quina és la funció del bufó a les obres shakespearianes: revelar-nos la veritat de la nostra vida i de la nostra levitat. Què poder fer mentrestant? Riure i passar-ho bé. Au!

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

LA CABEZA DEL DRAGÓN

La cabeza del dragón, un obra marginal de Valle-Inclán, fue la primera obra que leí del genio gallego. Hace ya más de tres décadas –rondaban los ochenta– y apenas hacía unos meses que había llegado al BUP. La encargada de iluminar aquella farsa infantil en nuestras mentes adolescentes fue una de las profesoras que me enseñó a amar la literatura con solo escucharla. Fue la misma trabajadora de las letras que, años después, me acompañó en mi primera lectura de Luces de bohemia. Un puñado de lustros después me reencuentro con esta obra en el Teatro María Guerrero de Madrid, de la mano de la directora Lucía Miranda (Valladolid, 1982) que ha llevado a cabo una puesta en escena valiente y canalla. Así me ha devuelto aquel brillo adolescente en la mirada al descubrir algo genuino y nuevo.

 

La cuarta pared cae y el teatro se convierte en un tablado de marionetas gigantes para educación de príncipes. Lo que aún no sabemos cuando entramos, nos encontramos con don Ramón sentado en la platea y ocupamos nuestras asientos es que los príncipes somos nosotros. Porque Miranda invoca nuestra mirada infantil. Valle escribió esta obra para participar en el proyecto de “Teatro para niños” de Jacinto Benavente. Lo hizo porque estaba convencido de que ahí se encontraba la renovación del teatro español. Sin embargo, la obra no fue bien acogida por la crítica porque la consideraron inadecuada para los más jóvenes. Y es que razón no les faltaba. Como muy bien nos advierte su directora, en la farsa “reside un impulso punky de destrucción de los mundos tradicionales, de acabar con la norma establecida”. Esta afirmación puede resultar incomprensible si se tiene en cuenta que nos encontramos con la historia de un joven Príncipe Verdemar que se rebela ante el designio heredado, liberando a una duende encerrado por su padre, y que comienza un viaje para encontrarse a sí mismo. Su misión consistirá en librar a la princesa de ser devorada por el dragón. A simple vista no es más que un cuento de hadas para niños. Pero, ¿qué sucede si tenemos en cuenta las palabras de Valle en La lámpara maravillosa?

 

“Cuando mires tu imagen en el espejo mágico, evoca tu sombra de niño, quien sabe del pasado, sabe del porvenir”. Lo que acontece entonces es que uno de nuestros deseos se hace realidad de la mano de la genia Miranda. Nos miramos en el espejo valle-inclanesco y la caricatura crece de forma espontánea. Y es en ese instante cuando estalla la propuesta carnavalesca y festiva que nos lleva a preguntarnos qué es la tradición, cómo debemos traer y asentar a nuestros clásicos en el mundo actual. ¿Es posible no morir en el intento de acabar con el dragón y conseguir el preciado trofeo de su cabeza? Después de noventa minutos de fiesta de colores y representación hedonista, sales del teatro con la certeza de que sí. Con un elenco de actores que no llega a los treinta y con la profunda voz en off de José Sacristán, Miranda consigue una maravillosa sátira de nuestro mundo, de la política actual, de nuestra diversidad afectivo-sexual de la mano de uno de los clásicos noventayochistas. Lo hace con desenfado, con humor y con mucha música. Que no falte el canto y el baile. Y si es necesario invocamos a la más grande. Valle estaría contento, porque “los bufones somos buenos para la gente holgazana”. Y ya saben cuál es la función del bufón en las obras shakesperianas: revelarnos la verdad de nuestra vida y de nuestra levedad. ¿Qué podemos hacer mientras tanto? Reírnos y pasarlo bien.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

OLATZ VÁZQUEZ I LA MORT SERENA

Si és possible captar la bellesa de la mort, sense dubte Olatz Vázquez ho ha aconseguit. El 9 de juny de 2020, Olatz Vázquez, una jove periodista i fotògrafa biscaïna de vint-i-sis anys, rebia la pitjor de les notícies: patia d’un càncer gàstric amb metàstasi. A partir d’aquell moment, Olatz va començar a narrar i documentar gràficament el procés de la seua malaltia. Ho va fer a través de la fotografia, llenguatge que domina, i ens ho va fer arribar a través de les xarxes socials, fins el 19 d’agost de l’any passat en què publicava la darrera imatge acompanyada d’un text ple de crua i fràgil humanitat. Olatz va morir el 3 de setembre de 2021 als vint-i-set anys.   

 

Pitjor que la pròpia malaltia i el seu tractament, fou sentir-se abandonada fins que va arribar el diagnòstic que es va endarrerir fins un any i mig després de consultes i proves erràtiques. “Jamás pensé que diría esto, pero tengo cáncer. Cáncer de estómago. Todavía me cuesta escribirlo, más leerlo, pero sé que es parte del proceso: la aceptación y la normalización de vivir con una enfermedad grave". Així va verbalitzar Olatz Vázquez l’anunci fatal en una xarxa social. La Covid-19 i el col·lapse sanitari foren decisius en el retard del dictamen ja que, com tots sabem, el diagnòstic precoç és determinant per la cura d’aquesta dura malaltia. Es calcula que unes cinquanta-cinc mil persones van començar el seu tractament de càncer tard com a conseqüència de la pandèmica. També va voler denunciar-ho.

 

"No quiero dejar de hacer lo que me gusta, ni ocultar por aquí esta realidad que me ha tocado vivir y de la que estoy segura que aprenderé mucho. Todo va a ir bien. Seguimos". Olatz va utilitzar la fotografia per afrontar la seua malaltia i bolcar les pors i la tristesa. També va treballar amb la seua psicòloga els tres sentiments negatius que la van abordar junt amb el càncer: por, culpa i enveja. A través de les seues fotografies, ens va col·locar davant del procés pel qual passa una persona a la qual li diagnostiquen un tumor. Olatz va donar visibilitat a la quotidianitat de les visites freqüents a l’hospital, a les sessions de quimioteràpia i als seus efectes secundaris, a la pèrdua de cabell, als seus temors i també a l’amor del seu company. Ho va fer amb la peculiaritat de la seua mirada íntima, humana i delicada, però també amb la cruesa de la realitat que estava vivint. Encara que és impossible perdre la por a la malaltia, va arribar a afirmar que “se puede ser feliz teniendo cáncer”, porque el hospital “no es un lugar horrible, sino un sitio con luz, con personas que sonríen, que te hablan y que te cuentan”.

 

Amb les seues fotografies, va documentar i normalitzar una malaltia terrible. Va buscar referents fotogràfics que l’hagueren fotografiat, “pero no encontré la visión del enfermo; siempre eran familiares, parejas, desconocidos. Me pareció interesante a nivel artístico reflejar el cáncer desde el punto de vista del paciente". Olatz es va iniciar en la fotografia de forma autodidacta. El valor de les seues instantànies no radica en qüestions tècniques, sinó en la seua sensibilitat i en la fermesa de la seua mirada, també en la seua valentia i en la seua personalitat única. El seu llegat artístic i la seua denúncia social mereixen perdurar.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Imatge d’Olatz Vázquez publicada a Instagram

 

 

OLATZ VÁZQUEZ Y LA MUERTE SERENA

Si es posible captar la belleza de la muerte, sin duda Olatz Vázquez lo ha logrado. El 9 de junio de 2020, Olatz Vázquez, una joven periodista y fotógrafa vizcaína de veintiséis años, recibía la peor de las noticias: sufría un cáncer gástrico con metástasis. A partir de aquel momento, Olatz empezó a narrar y documentar gráficamente el proceso de su enfermedad. Lo hizo a través de la fotografía, lenguaje que domina, y nos lo hizo llegar a través de las redes sociales, hasta el 19 de agosto del año pasado en que publicaba la última imagen acompañada de un texto lleno de cruda y frágil humanidad. Olatz murió el 3 de septiembre de 2021 a los veintisiete años. 

 

Peor que la propia enfermedad y su tratamiento, fue sentirse abandonada hasta que llegó el diagnóstico que se retrasó hasta un año y medio después de consultas y pruebas erráticas. “Jamás pensé que diría esto, pero tengo cáncer. Cáncer de estómago. Todavía me cuesta escribirlo, más leerlo, pero sé que es parte del proceso: la aceptación y la normalización de vivir con una enfermedad grave". Así verbalizó Olatz Vázquez el anuncio fatal en una red social. La Covid-19 y el colapso sanitario fueron decisivos en el retraso del dictamen ya que, como todos sabemos, el diagnóstico precoz es determinante para la cura de esta dura enfermedad. Se calcula que unas cincuenta y cinco mil personas iniciaron su tratamiento de cáncer tarde como consecuencia de la pandemia. También quiso denunciar esto.  

 

"No quiero dejar de hacer lo que me gusta, ni ocultar por aquí esta realidad que me ha tocado vivir y de la que estoy segura que aprenderé mucho. Todo va a ir bien. Seguimos". Olatz utilizó la fotografía para afrontar su enfermedad y volcar sus miedos y tristeza. También trabajó junto a su psicóloga los tres sentimientos negativos que la abordaron junto al cáncer: miedo, culpa y envidia. A través de sus fotografías, nos puso frente al proceso por el que pasa una persona a la que le diagnostican un tumor. Olatz dio visibilidad a la cotidianeidad de las visitas frecuentes al hospital, a las sesiones de quimioterapia y a sus efectos secundarios, a la pérdida de cabello, a sus temores y también al amor de su compañero. Lo hizo con la peculiaridad de su mirada íntima, humana y delicada, pero también con la crudeza de la realidad que estaba viviendo. Aunque es imposible perder el miedo a la enfermedad, llegó a afirmar que “se puede ser feliz teniendo cáncer”, porque el hospital “no es un lugar horrible, sino un sitio con luz, con personas que sonríen, que te hablan y que te cuentan”.

 

Con sus fotografías, documentó y normalizó una enfermedad terrible. Buscó referentes fotográficos que la hubiesen fotografiado, “pero no encontré la visión del enfermo; siempre eran familiares, parejas, desconocidos. Me pareció interesante a nivel artístico reflejar el cáncer desde el punto de vista del paciente". Olatz se inició en la fotografía de forma autodidacta. El valor de sus instantáneas no radica en cuestiones técnicas, sino en la sensibilidad y en la firmeza de su mirada, también en su valentía y en su personalidad única. Su legado artístico y su denuncia social merecen perdurar.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

Última imagen de Olatz Vázquez publicada en Instagram

 

 

COORDINADOR DEL MALESTAR

Tots sabem que la salut mental dels infants, adolescents i joves ha patit un deteriorament general com a conseqüència de la pandèmia que hem viscut. S’ha d’assenyalar que la situació social excepcional provocada pel confinament i les restriccions patides han empitjorat la ja malmesa salut mental dels més joves. la sanitat pública i els serveis socials a penes tenen mitjans per atendre la creixent demanda d’aquesta assistència fonamental.

 

Sempre dic a les meues classes que els centres educatius són societats en miniatura on els nostres estudiants poden descobrir tots els models social que trobaran a la seua vida adulta. De la mateixa manera, com en la societat, la convivència és cada dia més complexa i difícil, perquè els grups humans són cada cop més diversos i heterogenis. Qui haja transitat per les aules durant les tres darreres dècades, entendrà perfectament les dificultats de què parle. Un aula de qualsevol centre educatiu no té absolutament res a veure amb els grups d’alumnes dels anys vuitanta i noranta.

 

A aquesta creixent dificultat, als docents se’ns ha demanat que exercim de psicòlegs, d’assistents social, de pares i mares... Tot això ha anat de la mà del deteriorament de les nostres condicions de treball (pujada de ràtios i de càrrega lectiva des de la crisi de 2008 que encara no s’ha recuperat a la Comunitat de Madrid, per exemple). A més, com tot treballador, sentir-nos valorats passa pel conegut reconeixement salarial que no sols no s’han complit amb la revaloració dels nostres sous, sinó que patim, des de fa més d’una dècada, una històrica baixada de les nostres retribucions i una congelació salarial durant anys. Deixant de banda la qüestió econòmica (que no és fútil), els professors de Secundària hem vist com la càrrega de feina ha anat en augment com a conseqüència de la burocratització de la nostra tasca, del major nombre d’alumnes per aula i un augment de les hores de classe. A tot això, s’ha d’afegir que en trenta anys hem patit sis reformes educatives. Quan vaig desembarcar a aquesta professió fa més de vint anys, la qüestionada   LOGSE estava assentant-se als nostres centres. Des d’aleshores, he patit cinc lleis orgàniques educatives: LOPEG, LOCE, LOE, LOMCE i, ara, LOMLOE. Dic tot això no per lamentar-me i per que us compadiu de mi i de tots els meus col·legues, sinó per què enteneu el nostre escepticisme i desencant davant d’aquells que haurien de garantir la igualtat d’accés a la millor educació possible dels nostres joves en les mans dels quals quedarà la societat del futur.

 

Aquest curs entra en vigor la LOMLOE (no sabem per quant de temps) que contempla la creació de la figura del Coordinador de Benestar i Protecció. Aquest ha de pertànyer a l’equip docent i ser nomenat per la direcció del centre. Sembla que les competències d’aquest professional no estan clares encara que ha de velar per la bona convivència al centre, estar atent als casos d’assetjament al recinte educatiu i a les xarxes socials, i denunciar la violació de la llei de protecció de dades en menors mitjançant la publicació d’imatges de contingut sexual o violent. La pregunta que em faig davant d’aquest tasca ingent és: quan se suposa que el meu col·lega designat ha de fer tot això? La llei estatal no especifica una reducció de la càrrega lectiva per tal que el docent en qüestió puga escometre aquesta tasca. Si, de cas, se li llevarà alguna guàrdia o hora complementària. Per descomptat, tampoc té un complement salarial per dur a terme aquesta labor d’una complexitat més que notable. Se li pot exigir a aquest docent responsabilitat alguna amb unes condiciones de treball semblants? A més, a l’inici de curs, els Coordinadors de Benestar hauran de realitzar un curs de trenta hores per rebre la formació necessària. Honestament, em sembla un insult a tots els professionals de la Psicologia d’aquest país.

 

D’aquesta manera, les administracions públiques, estatal i autonòmica, volen solucionar la papereta de la creixent demanda d’atenció de la salut mental dels nostres joves. És això seriós? Aquesta tasca hauria de ser feta per psicòlegs titulats amb el coneixement i l’experiència necessàries per saber com actual davant un intent de suïcidi (autòlisi) o autolesions. La salut mental dels alumnes no pot dependre de la major o menor sensibilitat dels professors envers aquest tema. Estem parlant d’un tema cabdal. La resta són pegats, a cost zero, que cerquen el titular fàcil als mitjans de comunicació. Gose dir que actualment la complexitat és tal que cada centre educatiu hauria de comptar amb un professional de la Psicologia que atengués la salut mental del alumnes (i també dels docents). Pel que fa a la convivència, tot centre educatiu hauria de tenir un programa de mediació de conflictes en el qual participen alumnes i docents. Però per dur a terme tot això és necessari invertir en recursos humans: baixar ràtios, tornar a les divuit hores lectives i dedicar hores per millorar la convivència als centres. Això faria possible que els professors poguérem fer una tasca d’observació dels nostres alumnes amb la calma necessària. ¿Com se suposa que hem de detectar possibles casos d’assetjament escolar quan hem d’anar corrents d’una classe a una altra en jornades de feina saturades de tasques i reunions?

 

Por últim, no som ni màrtirs ni herois. Sols som professors, persones amb limitacions que ho fem el millor que podem, intentant d’aprendre sempre. Com mantenim la il·lusió?, es preguntaran. Per mi la clau es troba en dos punts cabdals: perseverar en el bon fer professional, fruit de l’experiència de més de dues dècades, i centrar-me en les persones, amb noms i cognoms, que estan a les meues mans cada curs. Això no treu perquè puga cometre errors en l’exercici de la meua professió, com tots els humans. 

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu