Al PP gairebé res és el
que sembla. Era una intuïció clamorosa que ha eixit a la superfície en aquest
procés de primàries. Vivim en un escenari de política-ficció que el partit més
votat d’Espanya ha sabut explotar com ningú. El problema per al PP ha estat
que, en els dos darrers mesos, ha estat víctima d’aquesta aura d’irrealitat i
espectable que envolta la política espanyola en els darrers temps. Qui podria
imaginar la successió d’esdeveniments sobrevinguts en cascada des del final
d’aquesta primavera atípica? Aprovació dels PGE, sentència de la Gürtel, triomf
de la moció de censura, govern socialista de Pedro Sánchez, retirada de Rajoy
de la política, procés de primàries al PP, victòria de Pablo Casado, proclamació
del retorn del PP. Se’n pot demanar més? Doncs, com deia Super Ratón, no se’n
vagen encara perquè el suposat regeneracionisme de Casado encara ha de passar
l’examen que deixe lliure de sospita el seu currículum. Crida l’atenció que no
s’hi haja posat el focus durant el procés de primàries. La Universidad
Complutense ja ha declarat que l’expedient acadèmic de la seua Llicenciatura de
Dret està en ordre. Casado va aconseguir aprovar en quatre mesos 12 de les 25
assignatures de la titulació. Això és un fita que els que hem cursat estudis
universitaris sabem que és a l’abast de qualsevol. Eliminar qualsevol dubte
sobre l’obtenció del seu Màster serà més llarg i fatigós. Però no se’n
preocupen, tot arribarà.
Abans de res hem de
donar la benvinguda al PP a la democràcia interna. Com ells mateixos han pogut
comprovar, es pot eixir viu d’un procés de primàries per la presidència del
partit. Han estat unes primàries toves, on la por a la divisió han condicionat
les estratègies de campanya dels dos principals candidats. És normal tenint en
compte que estan poc acostumats a la dissensió interna, sobretot, a
expressar-la públicament. Les declaracions d’Esteban González Pons, eurodiputat
popular, afirmant el dia de la primera volta que no s’havia de deixar de votar
per por a la fractura, han fet ressonar riallades amargues de més d’un ciutadà
català (que no de Ciutadans).
Durant anys han presumit
de ser el partit amb més afiliats d’Europa. Presumien de ser més de vuit-cents
mil (em sembla que pot haver-hi algun familiar mort meu). Ho han repetit fins
l’extenuació en mítings, debats i mitjans de comunicació. La realitat ha deixat
un partit amb alguns més de 66.000 afiliats (un minso 8 % de la xifra que
proclamaven amb orgull). Però el que ha quedat demostrat és que el Partit
Popular, vaixell insígnia de la unitat política i ideològica, no és tal. Hem
evidenciat que les lluites aferrissades pel poder també existeixen al PP, com a
la resta de partits; que, al marge del debat ideològic (molt pobre, per cert),
el que a la fi preval és la pugna pel domina dels llocs de decisió. Què
esperaven? Al PP també són humans.
Qui ens ho havia de dir?
Rajoy resulta molt més convincent com a expresident que com a cap de
l’executiu. Fins al moment, ha estat coherent en les seues paraules de no
intervenir en el procés de primàries, s’ha mantingut neutral (almenys a
l’esfera pública) i ha declarat que serà lleial al partit i al seu president.
Ell millor que ningú coneix la deslleialtat i el menyspreu del seu predecessor.
Ha fet el que tot càrrec polític hauria de fer quan cessa en el seu càrrec
públic: tornar a la seua antiga feina. No em diguen que no resulta sorprenent i
fins i tot un mica trasbalsador. Aniré acabant aquesta columna no siga que
m’acusen de marianista.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
Imatge extreta d’El
jueves
No hay comentarios:
Publicar un comentario