Després d’una pandèmia, del pas de la borrasca de neu Filomena, de l’explosió de gas al carrer Toledo i d’altres tragèdies internacionals, tots hem fet broma amb quina serà la següent que ens espera: una invasió zombi o l’arribada d’alienígenes als nostres barris? Tanmateix, sense voler adonar-nos-en, patim a poc a poc una invasió zombi? silenciosa (o no tant) que no s’ha detingut i que va colonitzant espais públics que haurien de ser de tots. Com si foren poques totes les restriccions que hem viscut en els últims anys com a conseqüència de la pandèmia, des d’aleshores i sense miraments, els veïns de Madrid sofrim l’ocupació dels espais públics a l’aire lliure que dificulten i fan les nostres vides no sols més incòmodes sinó més insalubres. Sembla que ja ens hem acostumat i hem normalitzat tenir les voreres envaïdes amb les anomenades terrasses Covid, patinets, bicicletes elèctriques, motocicletes i platets voladors. ¿Algú ha pensat tot el que aquestes andròmines suposen per una persona amb dificultats de mobilitat?
Des del principi dels anys 2000, visc al districte d’Arganzuela que ha anat patint successives onades especulatives en el preu de l’habitatge. Una de les causes ha estat el procés de gentrificació que ha suportat el districte Centre i que ha expulsat els veïns cap als barris confrontants o més perifèrics. En aquestes dues dècades, el barri s’ha anat transformant, no sols en la seua geografia urbana, sinó també en la humana. A partir de la crisi de 2008, va veure com la presència de veïns immigrants minvava perquè molts van decidir tornar als seus països. Tanmateix, en la última dècada hem vist també com han obert negocis ciutadans xinesos i algun veí d’origen hispanoamericà. Això, amb l’oferta d’hostaleria diversa, ha fet que el barri plural i multicolor esdevinga un lloc d’interès per a molts. Pel que fa als espais per a l’oci i la cultura, hem vist florir l’espai de Matadero, lloc d’exposicions, seu de la Casa del Lector i també subseu del Teatro Español amb les Naves del Español. La seua arquitectura singular i la seua situació, al costat del parc Madrid Río, han fet d’imant per atreure visitants i veïns.
No obstant, el barri no té instal·lacions esportives, culturals i educatives suficients. Els terrenys d’Adif, situats darrere del Museu del Ferrocarril, que ja acull una vegada al mes el Mercat de Motors, havien d’haver esdevingut dotacions pels habitants del districte. Es va parlar d’una biblioteca, potser d’un institut públic. Fa poc el Ministeri de Cultura va anunciar que en aquest lloc es situarà el Teatre Nacional de Dansa. De moment, i des de fa més d’un any, l’espai ha estat envaït per unes carpes on es succeeixen les representacions de musicals i altres ‘events’ culturals, previ pagament d’entrades. La plataforma de veïns que es mobilitza contra el Espacio Delicias reivindica un ús públic d’aquests terrenys, davant la cerca del guany empresarial d’uns pocs. A l’impacte visual que aquest espai atrotinat ofereix, s’ha d’afegir la contaminació acústica que pateixen els veïns que viuen en els blocs d’habitatges més propers.
A aquestes carpes circenses, s’ajunta la invasió del Parc Tierno Galván que hem patit els veïns durant gairebé dos mesos. Al Festival Madrid Escena li han precedit i seguit altres actuacions, Festival Tomavistas Extra, corregit i augmentat. De segur algú em recordarà que es tracta d’un amfiteatre dissenyat per oferir espectacles. És cert, però no és admissible que s’ocupe literalment la meitat del bulevard que hi condueix i que s’acote la meitat del parc assetjat durant gairebé dos mesos aguantant les molèsties de soroll, que superen amb escreix qualsevol límit legal, el trànsit de camions i vehicles, l’abandonament de deixalles en unes papereres curulles, etc. El més trist ha estat el que ha emergit una vegada que han retirat tota l’estructura: herba literalment arrasada i munts d’escombraries. Els treballadors de parcs i jardins de Madrid s’hauran de posar mans a l’obra. De segur algú destacarà la qualitat dels artistes que han actuat, però no entenc que, en una ciutat com Madrid, on hi ha tants recintes fantàstics per celebrar concerts, es trie un parc on persones grans, gossos, corredors i famílies amb nens conviuen i gaudeixen de la natura. Per què es fa permanentment negoci dels espais públics?
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
Foto del Parc Tierno Galván en la primavera de 2020
No hay comentarios:
Publicar un comentario