sábado, 16 de junio de 2018

CORRUPCIÓN ES CORRUPCIÓN

Un plato es un plato. Un vaso es un vaso. ¿Podemos afirmar, por fin, que corrupción es corrupción? Vivimos semanas en las que acontecimientos insólitos se acumulan en la piel de toro. Por primera vez en España una moción de censura contra un gobierno ha prosperado. Mariano Rajoy, ya expresidente, ha conseguido poner de acuerdo a partidos ideológicamente bastante distantes. Es cierto que el PP es el partido con más parlamentarios en el Congreso de los Diputados, pero también lo es que la moción impulsada por el PSOE ha conseguido la mayoría absoluta y que estos escaños representan a una mayoría de ciudadanos, que no desean un presidente de un partido condenado por corrupción. Por tanto, cuestionar la legitimidad del nuevo gobierno y de la propia moción retrata a quien lo hace por su falta de aceptación de las reglas democráticas. Mariano Rajoy, el político que supo administrar como nadie los silencios y las esperas, cayó esperando.

Esa no es la noticia inédita para quien escribe estas líneas sino esta otra: por primera vez, en la democracia española, la corrupción ha precipitado la caída de una gobierno. También es verdad que hemos tenido que llegar a unos niveles insoportables de escándalos por corrupción, incluso peores que en los años 90 con la corrupción de los gobiernos de Felipe González (y ya es decir…). Me pregunto si los ciudadanos de este país, a partir de ahora, retiraremos por fin el voto a los corruptos, a los que se adueñan de lo público, a los que hacen trampa para defraudar a Hacienda. El nuevo presidente del gobierno, Pedro Sánchez, parece que lo sabe y lo tiene en cuenta. Al menos ese es el mensaje que ha enviado a la ciudadanía dejando caer a su ministro de cultura más mediático, Màxim Huerta. ¿O es que acaso la presión de los ciudadanos castigados por la crisis, las investigaciones llevadas a cabo por los medios de comunicación (no de ninguna jauría) y la debilidad parlamentaria del PSOE han forzado que no haya alternativa a la ambigüedad ni a las medias tintas?

El regeneracionismo se impone. Parece que será el new black en política en la nueva temporada. Así lo ha querido dejar diáfano el PSOE esta semana y también parece captarlo el PP que emprende el  arduo camino de la renovación. Veremos si son capaces de mantenerlo. Si esta nueva percepción ha llegado de la mano de los nuevos partidos (Podemos y Cs) o no, bienvenida sea en cualquier caso. Lo deseable sería que fuera algo más que una moda pasajera, que haya llegado para quedarse, más allá de las mayorías o minorías parlamentarias y de su aritmética. Hacer que se imponga depende de los ciudadanos y de su voto. Por encima de las ideologías, de los programas electorales, debería prevalecer el respeto a la res publica y al dinero de los impuestos de todos los ciudadanos. Deberíamos ser capaces de castigar con nuestro voto sin ambages a quienes meten la mano en la caja de todos. Así debería ser porque corrupción es corrupción. 

Begoña Chorques Fuster
Profesora que escribe
Artículo publicado en el diario digital 'Ágora Alcorcón'




domingo, 3 de junio de 2018

JO SÍ QUE ET CREC

Aquest és l’enèsim article sobre la sentència de la Manada. Segurament no dirà res de nou ni afegirà cap argument original al repugnant veredicte del tribunal de Pamplona. Per què escriure’l? Per crear sororitat entre nosaltres, per augmentar la mobilització històrica que estem vivint, perquè la víctima d’aquesta esfereïdora VIOLACIÓ senta una mica més de la nostra escalfor. Vull ser, doncs, una pedra més del pont cap a la igualtat real entre homes i dones.

No vull fer una anàlisi jurídica de la sentència perquè no sóc jurista. La meua intuïció com a ciutadana em diu que els canvis legislatius no haurien d’anar encaminats a endurir les penes, sinó a canviar i deixar clara la tipificació dels delictes sexuals contra les dones. És inconcebible que una agressió sexual d’aquest calibre siga qualificat com a abús. D’aquesta manera, una sentència com aquesta, que desgraciadament és més habitual del que les persones no relacionades amb el món jurídic ens pensem, no podrà repetir-se. Cal una major formació i sensibilitat en la magistratura actual. Demanar la inhabilitació dels tres magistrats (una d’ells és dona) em sembla absurd i inútil. El vot particular em fa fàstic, però s’ajusta a dret, i això és l’esgarrifós del cas. El que aquesta mobilització social ha de cercar és que la ideologia masclista i misògina de cap jutge no tinga possibilitat de prevaldre legalment en cap sentència judicial. I això ho poden i ho han de fer els nostres legisladors, amb l’opinió qualificada de juristes (ells i elles).

Sí que m’agradaria fer una reflexió sobre el missatge que s’envia als joves (ells i elles) amb aquest veredicte, especialment amb el polèmic vot particular, i vull fer-ho com a docent que tracta amb ells diàriament. La redacció de la sentència deixa una missiva demolidora per a la nostra societat. Si, com a dona, pateixes un intent de violació, la teua elecció és complicada: si et resisteixes, el dany físic pot ser irreparable i pot arribar a perdre la vida com Diana Kerr. Si prens una postura passiva per no patir un dany més gran, s’interpretarà en seu judicial que vas donar el teu consentiment. El missatge és que, com a dones, sempre perdem, que som simples objectes de plaer d’alguns homes que senten el dret a prendre els nostres cossos i fer-hi el que els plaga. A tot això s’ha d’afegir el fet que ningú pot preveure ni triar quina serà la seua reacció (resistència o immobilitat) enfront d’una agressió d’aquest calibre. Convisc a diari amb dones joves de 17 i 18 anys, el cos de les quals es troba en plenitud, però que encara conserven la inexperiència i la ingenuïtat de la seua curta trajectòria vital. Què puc dir-los davant una sentència semblant? És que els meus quaranta anys de vida em permeten saber o intuir la meua reacció davant uns actes atroços com aquests?

Pense també en els meus alumnes mascles de Batxillerat i en la seua joventut efervescent que, inclús sense saber-ho ells, busquen referents afectius i sexuals. A la pornografia masclista i misògina que fomenta la cultura de la violació i que consumeixen els nostres joves a un clic de mòbil, s’afegeix el pòsit enverinat d’aquesta sentència. Sols des de l’educació, a casa i a les aules, aconseguirem que la nostra generació de joves siga conscient de la violència explícita i implícita a la qual estem sotmeses les dones. Perquè hem de tenir clar que no han estat monstres, sinó bons fills del patriarcat els que van cometre aquesta brutal violació. Són homes que, encara avui, no són conscients de l’enorme trauma que han infligit.

Per tot això, la mobilització social de les dones, i també dels homes, ha de continuar, perquè sols així aconseguirem despertar consciències adormides, sols així assolirem unes lleis més justes per a les dones, sols així provocarem una reflexió profunda que afavoreixca una autèntica transformació social.  

BEGOÑA CHORQUES FUSTER
Professora que escriu


domingo, 27 de mayo de 2018

FERIA DEL LIBRO DE VALLECAS

El pasado 25 de abril, estuve firmando ejemplares de 'Olor de poma verda' en la II Feria del Libro de Vallecas. Solo puedo decir que fue una experiencia bonita. En el aire flotaban letras, palabras y el polen de los plataneros del Bulevar Peña Gorbea. Allí pasamos unas horas para conversar, para compartir en una de las hermosas casetas de madera. El fomento de la cultura y la educación es la mejor arma para combatir los tiempos que vivimos, en los que se intenta cercenar la libertad de la expresión y el sentido crítico. 

Con el tiempo he comprobado que lo mejor de publicar un libro es el encuentro con los lectores, darte cuenta de que lo que escribes interesa a otras personas. Si algunas de ellas son seres humanos como  los que me acompañaron, ya es una gozada. Fue una tarde de encuentros estupendos. ¡Muchas gracias a todos!




domingo, 20 de mayo de 2018

YO SÍ TE CREO

Este es el enésimo artículo sobre la sentencia de la Manada. Seguramente no dirá nada nuevo ni añadirá ningún argumento original al repugnante fallo del tribunal de Pamplona. ¿Por qué escribirlo? Para crear sororidad entre nosotras, para aumentar la movilización histórica que estamos viviendo, para que la víctima de esta deleznable VIOLACIÓN sienta algo más de nuestro calor. Quiere ser, pues, una piedra más del puente hacia la igualdad real entre hombres y mujeres.

No quiero hacer un análisis jurídico de la sentencia porque no soy jurista. Mi intuición como ciudadana me dice que los cambios legislativos no deberían ir dirigidos a endurecer las penas, sino a cambiar y dejar clara la tipificación de los delitos sexuales contra las mujeres. Es inconcebible que una agresión sexual de este calibre sea calificado como abuso. De esta manera, una sentencia como esta, que desgraciadamente es más habitual de lo que las personas no relacionadas con el mundo jurídico nos pensamos, no podrá repetirse. Es necesaria una mayor formación y sensibilidad en la magistratura actual. Pedir la inhabilitación de los tres magistrados (una de ellos es mujer) me parece absurdo e inútil. El voto particular me repugna profundamente, pero se ajusta a derecho, y eso es lo tremendo del caso. Lo que esta movilización social debe pretender es que la ideología machista y misógina de ningún juez no tenga posibilidad alguna de prevalecer legalmente en ningún fallo judicial. Y eso lo pueden y lo deben hacer nuestros legisladores, con la opinión cualificada de juristas (ellos y ellas).

Sí me gustaría hacer una reflexión sobre el mensaje que se envía a los jóvenes (ellos y ellas) con este fallo, especialmente con el polémico voto particular, y quiero hacerlo como docente que trata con ellos a diario. La redacción de la sentencia deja una misiva demoledora para nuestra sociedad. Si, como mujer, sufres un intento de violación, tu elección es complicada: si te resistes, el daño físico puede ser irreparable y puedes llegar a perder la vida como Diana Kerr. Si tomas una postura pasiva para no sufrir un daño mayor, se interpretará en sede judicial que diste tu consentimiento. El mensaje es que, como mujeres, siempre perdemos, que somos meros objetos de placer de algunos hombres que se sienten con el derecho a tomar nuestros cuerpos y hacer con ellos lo que les plazca. A todo esto se añade el hecho de que nadie puede prever ni elegir cuál será su reacción (resistencia o inmovilidad) ante una agresión de este calibre. Convivo a diario con mujeres jóvenes de 17 y 18 años, mujeres cuyo cuerpo se encuentra en plenitud, pero que todavía conservan la inexperiencia y la ingenuidad de su corta trayectoria vital. ¿Qué puedo decirles ante semejante fallo? ¿Acaso mis cuarenta años de vida me permiten saber o intuir mi reacción ante semejantes actos atroces?

Pienso también en mis alumnos varones de Bachillerato y en su juventud efervescente que, incluso sin saberlo ellos, busca referentes afectivos y sexuales. Al porno machista y misógino que fomenta la cultura de la violación y que consumen nuestros jóvenes a un clic de móvil, se añade el poso envenenado de esta sentencia. Solo desde la educación, en casa y en las aulas, lograremos que nuestra generación de jóvenes sea consciente de la violencia explícita e implícita a la que estamos sometidas las mujeres. Porque debemos tener claro que no han sido monstruos, sino buenos hijos del patriarcado los que cometieron esta brutal violación. Son hombres que, aún hoy, no son conscientes del tremendo trauma que han infligido.

Por todo esto, la movilización social de las mujeres, y también de los hombres, debe continuar, porque solo así conseguiremos seguir despertando conciencias adormecidas, solo así lograremos unas leyes más justas para nosotras, solo así todos los hombres serán conscientes de la violencia machista, solo así provocaremos una reflexión profunda que favorezca una auténtica transformación social.

BEGOÑA CHORQUES FUSTER
Profesora que escribe
Artículo publicado en el diario digital 'Ágora Alcorcón'


domingo, 6 de mayo de 2018

DIADA DE SANT JORDI AL CERCLE CATALÀ

"Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor."
SALVADOR ESPRIU
La pell de brau

El passat 23 d'abril vaig quedar molt agraïda de rebre la insígnia d'argent del Cercle Català de Madrid. Va ser un honor rebre aquesta distinció de mans del President Albert Masquef. A Madrid també vam celebrar la diada de Sant Jordi. La d'enguany va ser una celebració estranya i trista. Malgrat tot, vam festejar la llengua i la literatura. Salut i poesia!


DEIXEU QUE ELS NENS S'ACOSTEN A LA POESIA! Al dinar de celebració, una jove lectora em va confessar que li agradava la poesia. Jo tenia a les mans 'La pell de brau' de Salvador Espriu. Em va insistir a veure i tocar el meu llibre, 'Olor de poma verda'. El va contemplar amb delicadesa, com qui veu un objecte bell. Va ser un moment bonic d'un dia ple de moments bonics.



domingo, 22 de abril de 2018

SENYORA CIFUENTES

Senyora Cifuentes, òbviament vostè no em coneix. Sóc professora d’un institut d’un centre públic del sud de Madrid adscrit a la Universidad Rey Juan Carlos. He estat lligada a l’activitat acadèmica tota la meua vida com a alumna, en primer lloc, i com a professora, després. A classe, alguna vegada, he fet broma sobre el fet que vostè és el meu cap ja que, senyora Cifuentes, vostè és la responsable última del sistema educatiu públic de la Comunitat de Madrid on visc i treballe des de fa vint anys. Em dirigeix a vostè per demanar-li la seua dimissió, simplement.

Hauria d’haver-ho fet fa dies. Supose que és conscient que la seua situació és insostenible i indefensable. Faça-ho, per favor, per dignitat i per consideració cap als madrilenys. Li faig aquesta petició, gens insòlita, pels meus alumnes, els passats i els futurs també, i per tots els professionals de l’educació que ens deixem la pell a les aules cada dia, els de l’ensenyament mitjà i els universitaris. És molt difícil, per no dir impossible, creure la seua versió. No és acceptable que vostè diga que no se li pot exigir el TFM, perquè ha fet quatre o cinc mudances. Els que hem redactat un treball d’aquest tipus recordem perfectament quin és el títol i de què va, després de mesos de dedicació; en quina prestatgeria de casa s’hi troba la nostra copia en paper; i en quina carpeta del nostre ordinador està desat (amb còpia de seguretat inclosa). En el meu cas es dóna l’avinentesa que també he fet dues mudances des que els vaig presentar. També sabem que la defensa d’un TFM no es fa en quinze minuts escassos; és un acte acadèmic d’un duració d’almenys una hora.

Vostè és conscient de les seues contradiccions, conseqüència de la mentida. Aquesta setmana ha afirmat que va arribar a un acord amb les seus professors per no anar a classe i no fer els exàmens. Els que ens dediquem a la tasca docent sabem que el que vostè assevera és inversemblant. Cap professor, en l’honest exercici de la seua professió, ho acceptaria. A més, li recorde que als cursos de formació que els professors de Secundària hem de cursar se’ns exigeix l’assistència al 100 % de les sessions. Una única falta d’assistència provoca que no obtinguem la certificació de les hores. Aquest criteri està establert per la CM que vostè presideix. A més, si renunciem a la matrícula d’un curs un cop començat, no podem matricular-nos en un altre fins que no haja passat un any sencer. ¿No li sembla suficient el tracte de favor, que vostè primer va negar i que després ha admès, per dimitir? Els professors de l’ensenyament públic, instituts i universitats, treballem incansablement per sostenir un sistema amenaçat per les retallades dels governs del partit que vostè presideix a la CM. ¿És vostè conscient del perjudici que està infligint a l’educació pública universitària de Madrid, especialment a la URJC?

La seua dimissió va més enllà d’una qüestió ideològica. No té res a veure amb les seues idees polítiques ni amb les meues. Es tracta de respectar el comportament professional de milers de professors de la Comunitat que vostè presideix, de reconèixer l’esforç de tots els alumnes universitaris que, amb gran sacrifici, fan les seues titulacions per eixir a un món laboral incert i precari. En massa ocasions, el que els espera és la cua de l’INEM. ¿Es fa una idea de com es senten tots els estudiants, els presents i els futurs, de la URJC enfront d’aquesta situació? No pot, senyora Cifuentes, mantenir aquesta mentida més temps. Vostès van fer bandera de la ‘cultura de l’esforç’ quan van aprovar la LOMCE, la llei educativa més qüestionada de la història d’Espanya. Per això, no pot sostenir durant més temps aquesta mentida. Pense en els valors de l’honradesa, de l’esforç, del mèrit personal que li van inculcar els seus pares i que vostè haurà inculcat als seus fills.

Quan sorprenc a un alumne meu en una falta, independentment de la seua gravetat, el primer que li demane és honestedat per reconèixer el seu error, que assumisca les conseqüències dels seus actes equivocats, siguen deliberats o no, i que es quede tranquil perquè la vida sempre li donarà oportunitats per seguir endavant. Això els ho dic a ells i m’ho aplique a mi mateixa a la vida. Senyora Cifuentes, reflexione. El cinisme que vostè està mostrant no pot emportar-se per davant pel que estem treballant com a societat, inclosa vostè mateixa. A més, gose assegurar-li que es sentirà vostè millor. Dimitisca, senyora Cifuentes, per favor, dimitisca.

BEGOÑA CHORQUES FUSTER
Professora que escriu




domingo, 15 de abril de 2018

BONA TARDA, POESIA

El dimarts 10 d'abril, vaig tenir la sort de participar al programa de ràdio 'Bona tarda, poesia' que condueixen Flora Torrents i Àngels Peñalver a Ràdio Sant Vicenç 90.2. de Sant Vicenç dels Horts.

Vaig poder parlar d'Olor de poma verda, de poesia i d'escriptura, de com es va gestar aquest llibre de poemes i d'altres temes d'actualitat social que ens interessen. Trobareu l'entrevista a partir del minut 21. Espere que siga del vostre interès. Aquí teniu l'enllaç: