RETROBAMENT

“Els ritus són necessaris”, va dir la rabosa al seu nou amic el Petit Príncep. I raó no li faltava. El dimecres vaig recuperar un ritus necessari per qui us escriu. Ho vaig fer amb emoció i també amb estranyesa. És un ritus aprés des de la infantesa i refermat a l’adolescència i la joventut. Les ciutats xicotetes als anys vuitanta i noranta del segle passat no oferien massa alternatives d’oci per als joves. Què voleu que us diga? Soc una romàntica i trobava a faltar el ritual d’entrar a una sala de cinema en penombra, cercar la meua butaca, seure i gaudir amb l’apagat de llums i l’encès de la pantalla. Els primers acords que indiquen que s’està a un cinema on s’exhibeixen les pel·lícules en versió original és una lletania familiar per mi, gairebé un himne o un salm responsorial. Aquell dia va prendre un nou significat. Desconec si tot això es podria considerar el que s’ha anomenat la nova normalitat, potser siga gaudir de la cultura i de l’art com ho fèiem abans, però amb una nova mirada, com un privilegi i una necessitat que no hem de donar mai per suposats. Els éssers humans estem necessitats de ritus perquè, com deia Umberto Eco, som animals religiosos per natura i això ocorre perquè som l’únic animal que té la certesa i la consciència que es morirà algun dia. I, després del que ha ocorregut, hauríem de saber-ho més que mai i gaudir, amb prudència i estoïcisme, de l’alegria d’estar vius i dels plaers de la vida i de la cultura que ens reguen les emocions i el pensament.

L’última vegada que vaig celebrar aquest ritus fou l’onze de març, sense voler adonar-me que trigaria més de tres mesos en tornar-hi. La sala va estar pràcticament buida en una sessió a migdia; només vam assistir tres espectadors orfes per veure un documental argentí que no estaria molt de temps en cartellera encara que s’havia estrenat el 8M: La ola verde (que sea ley). Es tracta d’un documental del cineasta Juan Solanas en què retrata les vibrants mobilitzacions del moviment feminista per despenalitzar l’avortament a Argentina i que va portar a la presentació d’una llei al Congrés al juny de 2018. La cinta recorre el camí del tràmit parlamentari, intercalant opinions i testimonis de dones activistes, víctimes d’avortaments clandestins i familiars de dones mortes, juristes i polítics, fins el rebuig per part del Senat argentí a l’agost d’aquell mateix any. Malgrat el fracàs, l’espectador abandona la sala amb la convicció que la lluita per la llibertat de les dones no està perduda, perquè comporta salvar la vida de moltes germanes. La ola verde va aconseguir el premi Otra mirada al Festival de Donosti.  

Aquella tarda va quedar al tinter de la cartellera una altra pel·lícula de dones, dirigida per una altra dona: Gracia Querejeta. Va estar hibernant pacientment els tres mesos de confinament, en aquells dies en què contàvem els morts per centenars en un còmput esgarrifador. Ha estat una primavera dura i difícil i la cultura ens ha consolat sols parcialment de la malaltia i la mort. I no sé el que hagués estat de nosaltres sense ella. Invisibles em va tornar el goig del ritual cinematogràfic recuperat. Les tres actrius protagonistes, Adriana Ozores, Nathalie Poza i Emma Suárez, protagonitzen aquesta història de dones que han superat els cinquanta i que s’adonen de la seua invisibilitat. És una història de diàlegs àgils on els matisos i les contradiccions fan d’aquesta professora de matemàtiques desil·lusionada, d’aquesta innocent encarregada d’un viver i d’aquesta executiva agressiva, personatges creïbles que naveguen entre la frustració i el desig de coherència i felicitat. La relació entre elles és una amistat real: amb retrets, escolta, mentires i recolzament en la dificultat.

El ritual es va veure alterat per la distància social i les mascaretes, però la sensació de recobrar una pràctica que nodreix i fa pensar ho va compensar amb escreix. També la mirada de complicitat de les dues treballadores i la seua salutació familiar. No obstant això, encara ens queda recuperar un altre espai de trobada insubstituïble: l’àgora teatral.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

REENCUENTRO

“Los ritos son necesarios”, dijo el zorro a su nuevo amigo el Principito. Y razón no le faltaba. El miércoles recuperé un rito necesario para quien os escribe. Lo hice con emoción y también con extrañeza. Es un rito aprendido desde la infancia y afianzado en la adolescencia y la juventud. Las ciudades pequeñas en los años ochenta y noventa del siglo pasado no ofrecían demasiadas alternativas de ocio para los jóvenes. ¿Qué queréis que os diga? Soy una romántica y echaba de menos el ritual de entrar en un sala de cine en penumbra, buscar mi butaca, tomar asiento y disfrutar con el apagado de luces y el encendido de la pantalla. Los primeros acordes que indican que se está en un cine donde se exhiben las películas en versión original es una letanía familiar para mí, casi un himno o un salmo responsorial. Ese día tomó un nuevo significado. Desconozco si todo esto se podría considerar lo que han llamado la nueva normalidad, quizás sea disfrutar de la cultura y del arte como lo hacíamos antes, pero con una nueva mirada, como un privilegio y una necesidad que no hay que dar nunca por supuestos. Los seres humanos estamos necesitados de ritos porque, como decía Umberto Eco, somos animales religiosos por naturaleza y esto ocurre porque somos el único animal que tiene la certeza y la consciencia de que va a morir. Y, después de lo ocurrido, deberíamos saberlo más que nunca y disfrutar, con prudencia y estoicismo, de la alegría de estar vivos y de los placeres de la vida y de la cultura que nos riegan las emociones y el pensamiento.

La última vez que celebré este rito fue el once de marzo, sin querer darme cuenta de que tardaría algo más de tres meses en volver. La sala estuvo prácticamente vacía en una sesión a mediodía; solo asistimos tres espectadores huérfanos para ver un documental argentino que no iba a estar mucho tiempo en cartelera aunque se había estrenado el 8M: La ola verde (que sea ley). Se trata de un documental del cineasta Juan Solanas en el que retrata las vibrantes movilizaciones del movimiento feminista para despenalizar el aborto en Argentina y que llevaron a la presentación de una ley en el Congreso en junio de 2018. La cinta recorre el camino del trámite parlamentario, intercalando opiniones y testimonios de mujeres activistas, víctimas de abortos clandestinos y familiares de fallecidas, juristas y políticos, hasta su rechazo por parte del Senado argentino en agosto de ese mismo año. A pesar del fracaso, el espectador abandona la sala con la convicción de que la lucha por la libertad de las mujeres no está perdida, porque conlleva salvar la vida de muchas hermanas. La ola verde consiguió el premio Otra mirada en el Festival de San Sebastián.

Aquella tarde me quedó en el tintero de la cartelera otra película de mujeres, dirigida por otra mujer: Gracia Querejeta. Estuvo hibernando pacientemente los tres meses de confinamiento, en aquellos días en que contábamos los muertos a centenares en un cómputo desgarrador. Ha sido una primavera dura y difícil y la cultura nos ha consolado solo parcialmente de la enfermedad y la muerte. Y no sé lo que hubiera sido de nosotros sin ella. Invisibles me devolvió el goce del ritual cinematográfico recuperado. Las tres actrices protagonistas, Adriana Ozores, Nathalie Poza y Emma Suárez, protagonizan esta historia de mujeres que han superado los cincuenta y que se dan cuenta de su invisibilidad. Es una historia de diálogos ágiles donde los matices y las contradicciones hacen de esta profesora de matemáticas desilusionada, de esta inocente encargada de un vivero y de esta ejecutiva agresiva, personajes creíbles que navegan entre la frustración y el deseo de coherencia y felicidad. La relación entre ellas es una amistad real: con reproches, escucha, mentiras y apoyo en la dificultad.

El ritual se vio alterado por la distancia social y las mascarillas, pero la sensación de recobrar una práctica que nutre y hace pensar lo compensó con creces. También la mirada de complicidad de las dos trabajadoras y su saludo familiar. Sin embargo, aún nos queda recuperar otro espacio de encuentro insustituible: el ágora teatral.  

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

APLANAR LA CORBA DE L'ODI

Quan ens van confinar de manera insòlita i traumàtica, un torrent de solidaritat i reconeixement cap als professionals de la Sanitat Pública ens va mobilitzar als balcons cada dia a les vuit de la vesprada. Jornada rere jornada ens citàvem a aquesta hora per sentir que formàvem part d’un corrent social que estava fent el possible per aplanar aquella corba de mort i malaltia que escalava a passos de gegant. Semblava que no fèiem massa, mentre el pes queia sobre tots els treballadors dels hospitals i centres de salut. Els aplaudiments van anar llanguint a poc a poc conseqüència del cansament i la duresa del confinament. Als pocs dies algunes d’aquests aplaudiments van esdevenir cassolades contra el govern i la seua gestió d’aquesta crisi.

Els polítics, uns més que altres, han anat emmetzinant l’ambient i pujant el to amb la finalitat d’aconseguir un rèdit partidista a aquesta pandèmia. Utilitzar els morts és una vella tàctica. No forma part de la nova política ni de partits polítics de recent creació. Llançar-se els cadàvers a la cara ha estat l’estratègia que durant massa temps han utilitzat determinats polítics a aquest país. I els ciutadans, el poble hem après bé la lliçó. I la repetim com lloros que no pensen molt bé el que diuen, sense raonar allò memoritzat com una lletania de retret i rancúnia.  

Les escenes que estem veient en alguns carrers de les nostres ciutats, amb enfrontaments entre ciutadans de diferent tendència ideològica ressuscita el duel a garrotades goyesc que tant sembla definir-nos. La discrepància política sols pot expressar-se amb odi i desmesura, arrabassant al contrari la seua condició d’humà i no deixant espai per la solidaritat i el respecte. “De diez cabezas, nueve embisten y una piensa.” El trist poeta sevillà quedaria més desolat encara en comprovar la vigència de la seua afirmació.

S’ha demanat amb insistència la declaració de dol nacional i un reconeixement merescut i sentit a les víctimes. Això s’ha reclamat per, acte seguit, pujar a un autobús per donar-se un bany de clàxons com si de la celebració d’un títol de futbol es tractés. Si realment volem rendir aquest homenatge a tots els morts, recordem que la majoria pertany a la generació que va viure la guerra incivil i la postguerra, que va haver d’esperar gairebé quatre dècades per exercir les seues llibertats (no dos mesos i mig) i que ara se n’han anat sense la companyia i l’acomiadament que els seus éssers estimats els hagués agradat donar-los. Comportar-se amb decència política, altura de mires, civisme social i respecte al diferent hauria d’ésser la resposta natural d’una societat civilitzada i madura democràticament. Sembla que no volem ser conscients de la tragèdia que ha esdevingut amb totes les morts provocades per aquest virus. Pensar que darrere de cada número hi ha un nom i cognoms ens resulta massa aclaparador. El degoteig letal encara no s’ha detingut malgrat que la major duresa sanitària ha passat. Seria desastrós que el nostre caprici conreés de més taüts les nostres ciutats. I tanmateix, serem capaços d’aplanar la corba de l’odi?

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Vinyeta de Rafa Maltés