Quan ens van confinar de
manera insòlita i traumàtica, un torrent de solidaritat i reconeixement cap als
professionals de la Sanitat Pública ens va mobilitzar als balcons cada dia a
les vuit de la vesprada. Jornada rere jornada ens citàvem a aquesta hora per
sentir que formàvem part d’un corrent social que estava fent el possible per
aplanar aquella corba de mort i malaltia que escalava a passos de gegant.
Semblava que no fèiem massa, mentre el pes queia sobre tots els treballadors
dels hospitals i centres de salut. Els aplaudiments van anar llanguint a poc a
poc conseqüència del cansament i la duresa del confinament. Als pocs dies
algunes d’aquests aplaudiments van esdevenir cassolades contra el govern i la
seua gestió d’aquesta crisi.
Els polítics, uns més
que altres, han anat emmetzinant l’ambient i pujant el to amb la finalitat
d’aconseguir un rèdit partidista a aquesta pandèmia. Utilitzar els morts és una
vella tàctica. No forma part de la nova política ni de partits polítics de
recent creació. Llançar-se els cadàvers a la cara ha estat l’estratègia que
durant massa temps han utilitzat determinats polítics a aquest país. I els
ciutadans, el poble hem après bé la lliçó. I la repetim com lloros que no pensen
molt bé el que diuen, sense raonar allò memoritzat com una lletania de retret i
rancúnia.
Les escenes que estem
veient en alguns carrers de les nostres ciutats, amb enfrontaments entre
ciutadans de diferent tendència ideològica ressuscita el duel a garrotades
goyesc que tant sembla definir-nos. La discrepància política sols pot
expressar-se amb odi i desmesura, arrabassant al contrari la seua condició
d’humà i no deixant espai per la solidaritat i el respecte. “De diez cabezas,
nueve embisten y una piensa.” El trist poeta sevillà quedaria més desolat
encara en comprovar la vigència de la seua afirmació.
S’ha demanat amb
insistència la declaració de dol nacional i un reconeixement merescut i sentit
a les víctimes. Això s’ha reclamat per, acte seguit, pujar a un autobús per
donar-se un bany de clàxons com si de la celebració d’un títol de futbol es
tractés. Si realment volem rendir aquest homenatge a tots els morts, recordem
que la majoria pertany a la generació que va viure la guerra incivil i la postguerra,
que va haver d’esperar gairebé quatre dècades per exercir les seues llibertats
(no dos mesos i mig) i que ara se n’han anat sense la companyia i
l’acomiadament que els seus éssers estimats els hagués agradat donar-los.
Comportar-se amb decència política, altura de mires, civisme social i respecte
al diferent hauria d’ésser la resposta natural d’una societat civilitzada i
madura democràticament. Sembla que no volem ser conscients de la tragèdia que
ha esdevingut amb totes les morts provocades per aquest virus. Pensar que
darrere de cada número hi ha un nom i cognoms ens resulta massa aclaparador. El
degoteig letal encara no s’ha detingut malgrat que la major duresa sanitària ha
passat. Seria desastrós que el nostre caprici conreés de més taüts les nostres
ciutats. I tanmateix, serem capaços d’aplanar la corba de l’odi?
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
Vinyeta de Rafa Maltés
No hay comentarios:
Publicar un comentario