Una cambra pròpia

domingo, 18 de marzo de 2018

NOVA RESSENYA D'OLOR DE POMA VERDA

El poeta igualadí Marc Freixas Morros escriu aquestes paraules sobre el poemari 'Olor de poma verda' a les seves Reflexions Dos Punt Zero: 

Olor de poma verda és un poemari imprescindible de la poeta de Xàtiva, Begoña Chorques. Llegiu-la sense pressa, amb tota la calma a la vora dels ulls, i amb tota la maduresa a l'entorn de les paraules que conformen els seus poemes. Perquè la seva veu és una veu que parla de l'amor per dins de l'amor. Perquè és la veu de la dona que estima les dones, que ho fa des d'una perspectiva humanista, clara i molt entenedora. La Begoña ens arriba profundament a l'ànima a través dels seus versos plens de gran quotidianitat, però també ens arriba per la força que transmet a través del seu tarannà poètic únic i indiscutible. Jo de vosaltres no perdria el temps! Heu de llegir-la amb passió! Feu-vos de cor amb el seu primer poemari! La cultura us ho agrairà! Us deixo amb un parell de versos del poema Tu, que comença d'aquesta meravellosa manera :

                Tu ets totes les dones
                que jo vull estimar...
Marc Freixas Morros
Reflexions Dos Punt Zero
17 març 2018




domingo, 11 de marzo de 2018

DAMUNT LES PASSES de Marc Freixas Morros

Damunt les passes és el vers que més es repeteix al darrer llibre de poesia que he llegit. Ha vingut amb mi al llarg d’una setmana, acompanyant-me pels passadissos del metro i al tren de rodalies. També m’ha acompanyat als moments de lectura en solitud a casa. I així els versos del Marc Freixas Morros han anat xopant els meus peus i la meua ànima en aquests dies de pluja insistent, de vegades obstinada. Les imatges esplèndides de la lluna del poeta Carles Duarte ens conviden a no quedar-nos al terra, a mirar cap amunt.

Vas obrir el llibre de poemes
per la pàgina dels versos
que més t’agraden.

El versos de Freixas són per mastegar-los a poc a poc, assaborir-los mentre hom va rossegant-los i intuint els matisos de sabor que hi contenen. Fan una crida a deturar-se, a deixar passar el temps parsimoniosament, amb pau, perquè la vida s’ha de beure a petits glops. “I encara les estones, / continuen trencant mirades perdudes.”

La primera constatació que hi arriba, en començar la lectura, és que la visió del món del seu autor està impregnada per la poesia, per tot arreu, sense cap excepció. Són “paraules que busquen desesperadament la bellesa, la eternitat, i especialment la perdurança de l’amor universal sobre totes les coses”, ens diu Empar Sáez a un pròleg que és millor llegir després que els versos de Freixas hagen fet casa als nostres conscients. Així ho afirma la pròpia Sáez i no puc estar-ne més d’acord. El to poètic de Freixas recorda l’esperit animós i optimista amb el seu entorn vital, del Cántico de Jorge Guillén. I és que hom sent gelosia del gaudi de viure que expressen aquests versos, on cerca la comunió assossegada amb el món i la natura. No obstant això, en Marc no és a cap torre d’ivori. Amb versos llargs, propers als versicles, que recorden de vegades els versos lliures de Vicente Aleixandre, dialoga amb el lector, gairebé amb un estil conversacional en alguns poemes, i mira de somoure la seua consciència i el seu pensament, fent una crida a mirar la vida amb nous ulls. Així es van llegint i paladejant els seus versos fins que: “Ara ja tot és poesia.”

El Marc em deixa un misteri sorprenent quan afirma que “la mort és poruga perquè no existeix”. I no ho diu un sol cop, ho afirma amb insistència. I potser és que el misteri no ho és i la resposta resideix en la senzillesa del que sap que és part d’un tot:

Ara, la raó d’existir
és molt més profunda, i la teva ànima
ha conquerit de bell nou
l’esperit de la bellesa
que passeja desmesurada
per qualsevol ésser viu
perquè ha descobert
aquells versos tant teus.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu


domingo, 4 de marzo de 2018

PER QUÈ SÓC FEMINISTA?

Walter és un estudiant de setze anys. Walter és veneçolà i fa pocs mesos que va arribar del seu país per viure a Alcorcón. Walter és un alumne intel·ligent i curiós al qual li agrada llegir. Walter escriu bé, molt bé, i sap exposar les seues idees i coneixement tant oralment com per escrit. Sóc la seua professora i ell és el meu alumne. Sé poc més de Walter i no necessite saber-ne més.

Fa unes setmanes, Walter va redactar un text argumentatiu en el qual feia una apassionada, a estones vehement, defensa de la idea que no hem de ser feministes. Des d’aquell dia, hi mantenim una disputatio. Walter i jo vam tenir ocasió de parlar sobre els nostres punts de vista i de contrastar-los. Em va demanar referències bibliogràfiques, documentals i pel·lícules que il·lustraren el pensament feminista. Va afirmar que li agrada tenir en compte totes les vessants d’una història, exposar-se a les idees de pensaments polítics o filosòfics amb els quals no hi està d’acord i que estava molt interessat en conèixer més aquest moviment. També em va dir que tenia la impressió que jo (em parla de vostè) segueix la mateixa línia de pensament. He de confessar-vos que em vaig sentir secretament orgullosa i complaguda que pensés això de mi.

Walter em va recomanar un documental anomenat “The Red Pill”, dirigit per la nord-americana i ex-feminista, Cassie Jaye. Por la meua part, li he suggerit dues lectures: Todos deberíamos ser feministas (Ed. Literatura Random House, 2015) de l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie i Zami, una nueva forma de escribir mi nombre (Ed. Horas y Horas, 2010) que es l’autobiografia de la poeta afroamericana Audre Lorde. També li vaig suggerir dues pel·lícules: Sufragistes (Sarah Gavron, 2015) i Figures ocultes (Theodore Melfi, 2016), així com la sèrie de TVE, Clara Campoamor. La mujer olvidada (2011), protagonitzada por Elvira Mínguez.

Walter em va dir que al seu país aquesta forma de pensar no és la comuna. Ha de saber que, en la meua educació emocional i reglada, als anys 80 a Espanya, el feminisme era vist amb recel i sospita. Feminista era un adjectiu pejoratiu. Encara avui escoltem amb freqüència: ‘Jo no sóc feminista ni masclista, perquè crec en la igualtat’. No es això el feminisme? És el moviment social que demana per a la dona el reconeixement d’unes capacitats i uns drets que tradicionalment han estat reservats sols per als homes. Ni més ni menys que això.

Des d’aquestes línies m’agradaria dir-li a Walter que no ha sigut cap discurs filosòfic o polític el que ha fet que em declare feminista; el que ha permès augmentar el meu sentit crític i canviar, a poc a poc, la visió que em va imposar el món, han estat les circumstàncies d’injustícia social, pròpies i alienes, que he anat vivint al llarg dels anys: experimentar que les dones hem de demostrar amb escreix la nostra vàlua per accedir a un lloc de responsabilitat; que la maternitat i la conciliació familiar és el temut sostre de cristall al qual s’exposen les dones que volen desenvolupar una carrera professional exitosa; que la violència de gènere, física i psicològica, contra les dones no té edat, classe social ni nivell d’estudis i que moltes dones l’han patit al llarg dels anys en silenci; que les víctimes de violacions han de patir un sistema judicial que massa sovint qüestiona el seu dolor. Walter, ha estat la rebel·lió i l’empatia (digues-li sororitat) davant les situacions de desigualtat i violència contra les dones el que han fet de mi una feminista.

Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu