FILLS/ES DE PUTIN

Sembla que ja sabem qui és el més dolent dels dolents des de fa dos anys encara que, en els darrers temps, no deixen de brollar, com les males herbes, canalles per tota l’esfera internacional i pel sòl patri. Tanmateix, aquesta gaseta no els dedicarà una línia més a aquests malvats trets del pitjor còmic de terror i que provoquen la mort de tants innocents. Aquestes ratlles van dedicades als seus sequaços, als col·laboradors necessaris que assumeixen el discurs de violència i maltractament per exercir i mantenir un suposat poder que consideren que els transformen en omnipotents. No són grans mandataris ni estan cridats a desenvolupar llocs de rellevància pública i mediàtica. Estan i viuen entre nosaltres, éssers humans planers.

 

Espavilat lector, com ja hauràs deduït, no m’estic referint als cercles de poder als quals els ciutadans del carrer no tenim accés. Mira al teu voltant, observa el teu entorn i trobaràs fill/es de Putin, persones que han venut la seua ànima al diable per una misèrrima quota de poder que els fa sentir-se important en la seua vacuïtat. A aquestes cretines se’ls oblida que acabaran al lloc on ens esperen a tots: la caixa de pi. Aquestes miserables es veuen en els nostres entorns laborals, veïnals, socials i també familiars. Com la pitjor zitzània, es troben conreades per onsevulga i creixen a expenses del bon fer i de la feina dels altres. Són paràsits que es beneficien del quefer d’aquells als quals consideren els seus subordinats (perquè aquest és el seu llenguatge) sense el més mínim rubor, penjant-se medalles de la dedicació i la professionalitat de qui està al seu costat. Perquè són pretensioses i arrogants i consideren que les persones són d’usar i tira, que el fi justifica els mitjans i els que tenim la desgràcia de creuar-nos amb aquests éssers abjectes serem utilitzats pels seus objectius. Són mediocres, ineficaços, incompetents i sense cap capacitat de lideratge resilient i motivador. Són unes completes inútils. I mira que odie aquesta paraula perquè em sembla el pitjor insult que podem dirigir-li a algú, ja que tots servim per a alguna cosa.

 

Aleshores, per a què serveixen els fill/es de Putin? Els fill/es de Putin tenen com a objectiu el rèdit i la vanagloria personals. Aquests éssers psicòpates narcisistes cerquen en el reconeixement social, que no els arriba, esmenar el seu acuitat complex d’inferioritat perquè, encara que no ho confessen obertament, saben que són uns incompetents absoluts. En algun moment de feblesa, ploren per les cantonades lamentant-se perquè ningú no els estima. Com vols que t’estimem, tros de cabró? Una altra utilitat d’aquests grandiosos fill/es de Putin és fer mal. Ara se’ls anomena persones tòxiques a aquells que tota la vida hem dit fill/es de puta com no n’hi ha. En realitat, són persones nocives que busquen en el menyspreu dels altres el seu enaltiment, com si de nous pseudo-messies es tractés. Perquè sols elles poden salvar el seu entorn del caos, quan elles mateixes generen aquest desconcert i embolic. Són amargades que amarguen amb una capacitat d’enverinar sense límits. Tot el que toquen ho envileixen i ho espatllen. Ocupen un espai que no mereixen, que podria ser aprofitat per persones eficaces i constructives, no destructives com elles, que provoquen tot siga una merda i que tothom al seu voltant se senta malament. Expressar sentit crític, discrepància o negar-se a col·laborar en els seus absurds i demencials plans ens converteix als dissidents en proscrits, en deslleials a un pla suprem que cerca la seua pròpia glorificació, enriquiment i/o aliment de la seua vanitat.

 

Són venjatives perquè pretenen ajustar els mil comptes pendents que tenen amb si mateixes en els altres. Actuen amb traïdoria i males arts. I, què collons, perquè són mala gent, xurma de la pitjor casta amb què tenim la desgràcia d’ensopegar. La seua intenció és humiliar al proïsme per quedar per damunt. Busquen utilitzar els punts vulnerables dels altres per fer mal, perquè sols s’afirmen a si mateixes amb aquesta manera d’actuar. No saben el que és l’autocrítica. La repressió i el maltractament són l’única resposta que saben donar als conflictes que estan generant constantment amb la seua manera dèspota i autoritària d’obrar. El seu discurs és buit i trampós; amb el llenguatge intenten distorsionar i manipular la realitat. Repeteixen una sèrie de paraules que consideren màgiques, mentre li van pegant puntades al diccionari. No ho aconsegueixen perquè són curtes de gambals.

 

S’envolten dels net/es de Putin, subalterns dels quals esperen obediència absoluta, titelles al seu servei que poden ni han de qüestionar la seua autoritat absoluta, morralla incapaç, col·laboradors servils amb el seu despropòsit, en la conjura dels necis i els bojos, com els mateixos fill/es de Putin. I si de cas tenen la mínima mostra d’iniciativa, els aixafen i els trepitgen. Apallissen a qui se’ls acosta, els passen per la trituradora fins fer-los pols, en defensa de la creixença i el triomf social i professional. L’abús i el maltractament són les seues senyes d’identitat. Són vulgars, sense cap carisma, rates d’albelló nauseabunda. Els fill/es de Putin desconeixen el que és la intel·ligència emocional:  en primer lloc, perquè no són intel·ligents, són estúpides, ximples, pertanyen al gènere babau i, a més, han desertat de les seues emocions, les han emmordassat, anestesiat a base d’alienar-se i enterrar els seus traumes del passat que projecten constantment en els altres. Són psicòpates i sociòpates.  

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Obra: Ya basta hijos de puta de Teresa Margolles (2010)

 

 

PERFECT DAYS

El director alemán Win Wenders vuelve a rodar en Japón desde que lo hiciera en 1985 con Tokyo-Ga, un documental sobre Tokio en el que rinde homenaje al cine de Yasujiro Ozu. A partir de escenas del director nipón, Wenders se sumerge en el Japón real buscando radiografiar un país en continuo cambio.

 

En esta ocasión, Wenders opta por la ficción para volver a evocar al maestro Ozu y nos presenta a Hirayama (Koji Yakusho), un hombre de media edad que se gana la vida limpiando baños públicos en Tokio. A pesar de que se trata de un trabajo tedioso y poco agradable, el protagonista lo ejecuta con dedicación japonesa y al detalle. A lo largo de las escenas, nos vamos zambullendo en las rutinas de este hombre sencillo que afronta cada día con la certeza de que es único y de que hay que vivir cada momento. Tiene afición por las plantas, es un amante de la música de décadas pasadas que escucha en casetes, lee cada día y le gusta la fotografía analógica. Es, además, un ser humano contemplativo.

 

La historia, aparentemente simple y fácil de contar, se empeña en mostrarnos una y otra vez, como si se tratara de variaciones de una misma pieza musical, la vida sencilla de este hombre que vive solo y de cuyo pasado y familia no sabemos nada. Vamos descubriendo su cotidianeidad y la plenitud con que vive en sus espacios de tiempo libre. Sin embargo, es una persona solitaria que apenas interacciona con las personas de su entorno. Los diálogos son escuetos y amables, breves saludos y gestos, que en ocasiones son introspectivos y significativos. Aquellos con los que tiene más relación son su compañero de trabajo, un joven llamado Takashi (Tokio Emoto), y una sobrina suya que aparece por sorpresa, la joven Niko (Arisa Nakano). Gracias a ella, nos asomamos de manera tímida al pasado de Hirayama y a sus heridas emocionales, que las tiene.

 

El valor estético y ético de esta historia reside en el mérito de este personaje de centrarse en una vida sencilla alejada de toda ostentación y lujo, explorando la belleza y el significado de lo mundano. La satisfacción, la pasión personal y el descubrimiento de uno mismo son la gran revelación a la que podemos y debemos aspirar. No es de extrañar que fuera nominada al Óscar como Mejor Película Extranjera en 2024 y Koji Yakusho consiguiera el premio a Mejor Actor en el Festival de Cannes. El tratamiento de la fotografía, dirigida por Franz Lustig, crea el marco perfecto, tranquilo y evocador, basado en el detalle, para confirmarnos lo verdaderamente importante en la vida: “Mañana es mañana. Y ahora es ahora”.

 

Nina Simone - Feeling good

 

Begoña Chorques Fuster 

Profesora que escribe

 

 

¿VIVIR ES SONREÍR?

¿Vivir es sonreír? Y te vas al baño y te colocas frente al espejo y haces una mueca para ponerle buena cara a la vida. Tienes una ojeras que te llegan a los pies. Y eso que acabas de levantarte de la cama. Hoy no has dormido muy bien. Cosas de la edad en la que van adentrándote. Son las seis de la mañana y tienes por delante una larga jornada de trabajo, de temas pendientes por resolver, de encuentros en que tienes que poner una buena cara de la que no sabes si tienes ganas o no. Bien, sí que lo sabes, no tienes ganas. ¿Y después? Al acabar, ir a casa, ocuparte de las tareas pertinentes después de comer bien dadas las cuatro. Reservar las fuerzas mínimas para ir al gimnasio y hacer un poco de ejercicio, por si acaso aún no tienes el cuerpo bastante reventado. No hay que rendirse. Pero hay que vivir sobre la influencia de la positividad. ¡Bésate el codo, positivo de mierda!

 

Tienes suerte en la vida. Perteneces a ese porcentaje de población que tiene salud, trabajo, una casa –aunque esté sin pagar–, una supuesta vida que disfrutarías más si tuvieras tiempo. Algunos le llaman a tu situación triunfar en la vida. Te lo repites a ti misma: triunfar en la vida. Que grandes somos los humanos: tener éxito en la vida consiste en no tener ni un minuto para respirar, en estar hiperocupados. Y lo peor de todo es que nos lo creemos… ¡Y una mierda así de alta!

 

Hay momentos vitales en que es inevitable llevar una nube gris sobre la cabeza. Se pone el nubarrón allá arriba y vas y vienes haciendo tu rutina diaria con la máxima normalidad. Con los años has aprendido a hacerlo con oficio, porque sabes que los otros no tienen la culpa de tus problemas: la adolescencia rebelde de unos hijos que no entiendes, la enfermedad terminal de alguien que te toca de cerca, la muerte que a todos nos acaba golpeando. Porque la vida no tiene piedad de nadie.

 

Pero vivir es sonreír. ¿No decíamos eso hace un momento? No, la vida es hacer funambulismo. Y llegas a un punto en que sabes que puedes pasar del éxtasis al infierno en unos días o semanas. Mira por dónde, va y te premian con un reconocimiento a tu labor literaria con una obra que siempre habías pensado que merecía la pena. Y te cuesta creértelo. De verdad, ¿me está pasando esto a mí? Y lo vives y lo sueñas, porque a ratos vives en la irrealidad. Y vuelves a tu día a día y el varapalo de unos alumnos desmotivados te estrellan de la nube y el arco iris en el que volvías montada contra una realidad que te parece mediocre. Y a pesar de todo, intentas llevar a cabo un trabajo que ya haces casi un cuarto de siglo con oficio, con dedicación, por mí y por todos mis compañeros pero por mí el primero, te dices a ti misma. Y parece que te lo crees, pero te cansas. Sonríe, hostia, sonríe, que la vida son dos días. ¡Ya te digo!

 

Y sigues adelante porque la vida es sonreír, y a pesar de todo, intentas construir mecanismos contra la mediocridad que te rodea, que te recuerda que no es necesario hacer las cosas bien, que te pagarán igual de bien o mal si tus alumnos aprenden algo o nada, que si los apruebas a todos te ahorrarás un montón de papeleo. De vez en cuando te percibes como un profeta en paños menores dando sermones en el desierto en medio de los cactus y las lagartijas… Pero, vamos, viva la asertividad y la resiliencia… Palabras de moda junto a emprendimiento... ¡Vamos! La nueva ley educativa repite esta palabra cincuenta y cinco veces en el currículum de enseñanza secundaria. ¿Y la palabra filosofía? Ni está ni se la espera. ¡Estamos apañados!

 

Pero no sufras porque cada vez viviremos mejor: conciliación familiar, jornada semanal de cuatro días, jornada semanal de treinta y siete horas y media sin bajada de sueldo… Espera que lo pienso un poco. Pero si yo hace casi veinte años que tengo esta jornada semanal. ¿Sabéis una cosa? Desde entonces, mi jornada laboral no ha dejado de ensancharse y ha ido invadiendo y conquistando todo mi tiempo vital. Sonríe, mujer, no seas así… Es lo que hay. Y con este fin, la fábrica de producción neocapitalista está diseñando unos jefes tóxicos excepcionales y eficientes capaces de triturar a quien se ponga por delante, enfermos mentales con un síndrome narcisista de caballo, que raya en la psicopatía… Personas malas e incompetentes con complejo de inferioridad y una vida de mierda. Pobrecitos, ¡qué solos que están! ¿A quién maltratarán si no es a los desgraciados de sus trabajadores? Porque somos objetos a su servicio, mercancía de su propiedad. Kim Jong-un he bautizado a la mía. ¿Qué queréis? Tendré que usar la sátira para no ahogarme en este ambiente de ponzoña irrespirable.

 

Pero, ¿dónde estábamos? Seis de la mañana. Mueca que se parece a una sonrisa que te devuelve el espejo amigo del baño. Ponte debajo de la ducha, desayuna un café bien cargado con leche, haz de vientre antes de salir de casa, que la vida te escupirá de tu hogar-refugio a un mundo lleno de hostilidad que debes recibir con tu mejor sonrisa. Y tú, ¿de que te ríes, gilipollas?

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

Relato publicado en el llibret de la Falla del Mercat 2024 de Xàtiva

 

 

VANITAS

La primavera s’anunciava pels finestrals de la casa del poeta amb una llum clara i neta. La Isabel va aixecar la mirada de la labor que duia entre mans, em mirava per damunt de les ulleres amb ulls inquisidors des del cantó de la cambra on era asseguda. Per aquella època, com a secretari de l’AELC, baixava al País Valencià cada tres setmanes puntual com un clau. Com que la Fira del Llibre de Frankfurt es va celebrar més tard, a l’octubre, no hi vaig tenir cap inconvenient per mancar a la cita. Hi havia tres visites que no deixava de fer en cada viatge; sempre anava a veure al Joan Fuster, al Juan Gil-Albert i al Vicent Andrés Estellés. Un altre dia et contaré el que va passar amb el Gil-Albert i amb l’Estellés quan el cop d’estat de Tejero. Que m’aparto de la qüestió que ens ocupa. El dia abans l’havia telefonat perquè era a l’hospital però, com que li van donar l’alta, ja hi era a casa. La seva salut havia empitjorat molt i sabíem que el desenllaç era a prop. Tan malament estava que havia rebut l’encàrrec d’escriure l’obituari del poeta estimat per tenir-lo preparat quan es produís el seu traspàs. Ara que m’ho preguntes, no recordo quin diari me’l va encomanar. Pots escriure que va ser al Levante amb el qual vaig col·laborar uns quants anys, si et sembla bé. Tant s’hi val. Quan vaig entrar a la cambra em va rebre emocionat. Amb una personalitat tendent al drama i una mica conscient de la tragèdia a la qual s’enfrontava, la seva identitat poruga s’accentuava. Vaig fer el possible per animar-lo dient-li que la seva poesia era apreciada al Principat, desig que m’havia expressat en nombroses ocasions. També vaig intentar de sortir-me’n fent-li algun acudit amb gràcia i distraient-lo amb anècdotes intranscendents. En un moment en què el seu ànim defallia, se’m va ocórrer llegir-li el que jo mateix havia escrit sobre la seva obra pel temut dia de les lloances. Dreça les orelles perquè aquest text que et declamaré parla dels teus poemes. Ho va escoltar amb gust i delectança fent-me rellegir les parts que més li agradaven. Torna-m’ho a llegir! Ai, Riera, que bonic és això! Qui dius que ho ha escrit? Jo mateix ho he fet. Pots repetir-me la part final? I tant que sí. I on m’has dit que s’ha publicat? No, Vicent, encara no s’ha publicat. Però, aleshores, Ignasi, si no es publica la gent no ho podrà llegir... Tens raó, però tant de bo que no ho llegeixin mai. Tanmateix, no et preocupis que ho llegiran. I quan ho publicaran això? Davant la seva insistència li ho vaig haver de dir. Vicent, aquest article es publicarà quan tu et moris. Aleshores, vols dir que això tan bonic sortirà a la premsa quan jo ja no estigui aquí. Sí, vaig sentenciar amb la veu i el cap. D’acord! Doncs no et preocupis; si cal, ja em moro.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Relat publicat a Un ram convuls de síl.labes de vidre. 

Homenatge a Vicent Andrés Estellés.

Edició a cura de Josep Lozano i Salvador Vendrell (Perifèric Edicions, 2024) 

Fotografia d'Antoni Marzal

 

 

HIJ@S DE PUTIN

Parece que ya sabemos quién es el malo malísimo desde hace dos años aunque, en los últimos tiempos, no dejan de brotar, como las malas hierbas, villanos por toda la esfera internacional y por el suelo patrio. Sin embargo, esta gacetilla no les dedicará una línea más a esos malvados sacados del peor cómic de terror y que provocan la muerte de tantos inocentes. Estos renglones van dedicados a sus secuaces, a los colaboradores necesarios que asumen el discurso de violencia y maltrato para ejercer y mantener un supuesto poder que consideran que los convierte en omnipotentes. No son grandes mandatarios ni se le llama a desempeñar puestos de relevancia pública y mediática. Están y viven entre nosotros, el común de los mortales.

 

Avispado lector, como ya habrás deducido, no me estoy refiriendo a los círculos de poder a los que los ciudadanos de a pie no tenemos acceso. Mira a tu alrededor, observa tu entorno y encontrarás hij@s de Putin, personas que han vendido su alma al diablo por una misérrima cuota de poder que les hace sentirse importantes en su vacuidad. A estas cretinas se les olvida que acabarán en el lugar que nos espera a todos: la caja de pino. Estas miserables se hallan en nuestros entornos laborales, vecinales, sociales y también familiares. Como la peor cizaña, se encuentran sembradas por doquier y crecen a expensas del buen hacer y el trabajo de los demás. Son parásitos que se benefician del quehacer de aquellos a los que consideran sus subordinados (porque este es su lenguaje) sin el menor rubor, colgándose medallas de la dedicación y profesionalidad de quien está a su lado. Porque son pretenciosas y arrogantes y consideran que las personas son de usar y tirar, que el fin justifica los medios y quienes tenemos la desgracia de cruzarnos con estos seres abyectos seremos utilizados para sus objetivos. Son mediocres, ineficaces, incompetentes y sin ninguna capacidad de liderazgo resiliente y motivador. Son unas completas inútiles. Y mira que odio esta palabra porque me parece el peor insulto que podemos dirigirle a alguien, ya que todos servimos para algo.

 

Entonces, ¿para que sirven los hij@s de Putin? Los hij@s de Putin tienen como objetivo el rédito y la vanagloria personales. Estos seres psicópatas narcisistas buscan en el reconocimiento social, que no les llega, subsanar su acuciado complejo de inferioridad porque, aunque no lo confiesen abiertamente, saben que son unos completos incompetentes. En algún momento de debilidad, lloran por las esquinas lamentándose de que nadie los quiere. ¿Cómo te vamos a querer, pedazo de cabrón? Otra utilidad de estos grandiosos hij@s de Putin es hacer daño. Ahora se les llama personas tóxicas a los que toda la vida hemos denominado como hij@s de puta de tomo y lomo. En realidad, son personas dañinas que buscan en el menosprecio de los demás su enaltecimiento, como si de nuevos pseudomesías se trataran. Porque solo ellas pueden salvar al entorno del caos, cuando ellas mismas generan ese desconcierto y embrollo. Son amargadas que amargan con una capacidad de emponzoñar sin límites. Todo lo que tocan lo envilecen y lo estropean. Ocupan un espacio que no merecen, que podría ser aprovechado por personas eficaces y constructivas, no destructivas como ellas, que provocan que todo sea una mierda y que todo su entorno se sienta mal. Expresar sentido crítico, discrepancia o negarse a colaborar en sus absurdos y demenciales planes nos convierte a los disidentes en proscritos, en desleales a un plan supremo que busca su propia glorificación, enriquecimiento y/o alimento de su vanidad.

 

Son vengativas porque pretenden ajustar las mil cuentas pendientes que tienen consigo mismas en los demás. Actúan con alevosía y malas artes. Y, qué carajo, porque son mala gente, chusma de la peor ralea con la que tenemos la desgracia de tropezarnos. Su intención es humillar al prójimo para quedar por encima. Buscan utilizar los puntos vulnerables de los demás para hacer daño, porque solo se afirman a sí mismas en esa manera de actuar. No saben lo que es la autocrítica. La represión y el maltrato son la única respuesta que saben dar a los conflictos que están generando constantemente con su manera déspota y autoritaria de obrar. Su discurso es vacío y tramposo; con el lenguaje intentan distorsionar y manipular la realidad. Repiten una serie de palabras que consideran mágicas, mientras le van dando patadas al diccionario. No lo consiguen porque sus escasas luces no llegan a ser ni de cruce.

 

Se rodean de los niet@s de Putin, subalternas de los que esperan obediencia absoluta, marionetas a su servicio que no deben ni pueden cuestionar su autoridad absoluta, morralla incapaz, colaboradoras serviles con su despropósito, en la conjura de los necios y los locos, como los propios hij@s de Putin. Y si acaso muestran el menor ápice de iniciativa, los aplastan y los estrujan. Machacan a quien se acerca, los pasan por la trituradora hasta hacerlos polvo, en pos del medro y el triunfo social y profesional. El abuso y el maltrato son sus señas de identidad. Son vulgares, sin ningún carisma, ratas de alcantarilla nauseabunda. Los hij@s de Putin desconocen lo que es la inteligencia emocional: en primer lugar, porque no son inteligentes, son estúpidas, tontas, pertenecen al género bobo y, además, han desertado de sus emociones, las han amordazado, anestesiado a base de alienarse y enterrar sus traumas del pasado que proyectan constantemente en los demás. Son psicópatas y sociópatas.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

Obra: Hijos de Puta de José Manuel Ciria (2002)

Óleo sobre madera, 300 x 200 cm

 

 

EL TERN

“Los que aguanten el tirón de los malos tiempos se sentirán mejor por haber conseguido sobrevivir”. 

 

Luis Bermejo i Javier Gutiérrez es tornen a vestir de tern per interpretar aquesta comèdia negra que bascula entre el drama i l’esperpent. Si a aquest magistral tàndem actoral li afegim que es tracta d’un text escrit i dirigit per Juan Cavestany (Premi Max 2010 al millor autor teatral per Urtain), els inquiets i curiosos espectadores podran comprar les seues entrades amb la tranquil·litat que veuran quelcom interessant i bo. Així ha ocorregut esgotant localitats, encara que aquesta vegada s’han ampliat les representacions fins el 7 de juliol. Tanmateix, hi ha uns quants motius més per no perdre’s aquest muntatge.

 

El primer és que es tracta d’una obra que ja va estar en cartell protagonitzada per aquests dos mateixos actors al 2012. Aquest text va sorgir quan encara ens estàvem recuperant de la gran recessió o la gran estafa (segons es mire) i ens havien fet creure que vivíem per damunt de les nostre possibilitats. La primera intenció de l’obra (potser difuminada en aquesta reposició) era denunciar els casos de corrupció política que es succeïen sense cap control.  Cavestany aborda la decadència ètica de l’individu que viu submergit en una competitivitat descarnada i en la persecució malaltissa d’un èxit que s’emporta per davant el més important de la vida: la nostra salut, el nostre temps i els nostres afectes. Els sona d’alguna cosa? Em temia la resposta. Aquest mal anomenat triomf a la vida consisteix a la riquesa material i al poder sobre els altres. No obstant, que ningú no espere veure una obra plena de missatges tendenciosos ja que El traje és una comèdia plena d’humor i sarcasme.

 

El segon és el duel interpretatiu i fratern d’aquests dos grans actors que es tornen a trobar després de més d’una dècada. Recordem també que van tornar a treballar junts en l’irrepetible adaptació de Los santos inocentes de Miguel Delibes que vam poder veure a Las Naves del Español fa ara un any. Ambdós ens van regalar un Azarías i un Paco el Bajo que no oblidarem mai. Es tracta d’una batalla dialèctica i física plena de cruesa, de tensió i d’un humor surrealista. Per obres com aquesta, aquests dos monstres de la interpretació saben que no poden abandonar el teatre. Sembla que tots dos van instar Cavestany a tornar a pujar l’obra a les taules.

 

En tercer lloc, pel plantejament de la història. El text respecta la regla clàssica de les tres unitats. És el primer dia de rebaixes d’una grans magatzems d’una gran ciutat. S’ha produït la repetida imatge de la gent entrant a la desbandada amb la intenció d’atrapar la millor oferta, però hi ha hagut un accident. Saber què ha ocorregut realment esdevé l’assumpte principal, encara que això és sols un pretext. En una habitació del darrere o un soterrani, un estrany vigilant de seguretat (Luis Bermejo) interroga un estressat home de classe acomodada (Javier Gutiérrez), que va anar a comprar un tern, amb la intenció d’esbrinar els fets, o no? El vigilant comença un sospitós interrogatori que ens fa dubtar sobre el que ha passat realment. L’atmosfera asfixiant d’un espai tancat fa pujar els decibels del diàleg, a la vegada que treuen el cap dos espai fora de l’escenari: una habitació contigua on es troba la suposada víctima d’aquest accident i la casa de l’home de negocis que es cola en forma de trucada telefònica i per les quals emergeixen els seus conflictes familiars.

 

En quart lloc, en aquesta nova vida del text de l’obra, s’aprecia molt més el que té d’universal: posa de relleu la nostra terrible solitud, com d’artificial és la vida que portem i construïm, com de vulnerables som encara que ens ho neguem a nosaltres mateixos i com d’insensats, insensibles i psicòpates podem arribar a ser si ens deixem dur per aquesta societat que ens deshumanitza i ens arravata la nostra essència solidària i de col·laboració. La representació és breu; dura un poc més d’una hora. Ens queda la resta del temps per interrogar-nos sobre la nostra vida, quan es produeix el fos a negre.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

 

BREU HISTÒRIA DEL FERROCARRIL ESPANYOL

“Que usted no sienta pasión por los trenes, que no le interesen en absoluto, que los aborrezca o incluso que le repugnen, no significa que no necesite saber su historia. Nos gusten o no nos gusten forman parte del paisaje en el que vivimos. Y su presencia en este paisaje, igual que la de las iglesias y los pantanos, igual que los inmensos campos de colza o las urbanizaciones semidesiertas, no tiene una naturaleza arbitraria. Por eso esta noche intentaremos hacer un ejercicio de memoria, con la esperanza de hacer al mismo tiempo un ejercicio de justicia.” Així comença i acaba Breve historia del ferrocarril español de Joan Yago, que es pot veure a la sala de la Princesa (no és un acudit) del Teatre María Guerrero de Madrid fins el 2 de juny. Aquesta obra és el resultat d’una Residència Dramàtica del CDN de l’autor i va esdevenir una obra amb tanta substància que, després d’estar en cartell la temporada passada, ha tornat al CDN. 

 

La peça està dirigida per Beatriz Jaén, que pretén executar “un elogi de l’escàndol”, i interpretada per dues úniques actrius, Paloma Córdoba i Esther Isla, que duen a terme una interpretació única i una desficaciada classe d’història, feta de burla i paròdia, a través del segle XIX espanyol fins els nostres dies. ¿Què tenen a veure la construcció d’una de les primeres línies de ferrocarril entre Madrid i Aranjuez amb la inauguració de l’AVE a la Meca? La primera ens parla del naixement del capitalisme a Espanya i la segona... ya tú sabes... Han passat dos-cents anys i un verb mai admès al diccionari de la RAE ens dona la resposta: borbonear.

 

El Diccionario del español actual de Manuel Seco, que és més pragmàtic i menys reial, el defineix com “manejar hábilmente [un miembro de la dinastía Borbón a alguien o algo] para conseguir objetivos políticos.” Però això ocorria a Espanya fa dos segles, perquè ara som una democràcia plena amb un estat de dret que funciona. I, mira tu per on, qui ens ho havia de dir, amb aquestes dues llengudes sobre l’escenari, que el que pensàvem que eren escàndols actuals són velles històries que es repeteixen de forma cíclica, o és a l’inrevés? Tant s’hi val: de Borbó mudaràs, però de lladre no t’escaparàs.

 

Que no, Begoña, que t’equivoques… Són tot elucubracions teues. Aquesta obra denuncia la corrupció política i econòmica que va esguitar la reina regent  Maria Cristina de Borbó i el seu segon marit, Fernando Muñoz, amb qui es va casar dos mesos després de la mort de Ferran VII, la seua filla Isabel II (que, en el meu deliri, no sé per què em recorda els froilans i les victòries federiques...) i al Marqués de Salamanca, quin confit alcoià, que dirien per les meues terres. Però això va passar fa molt, molt de temps (a long, long time ago…).

 

Amb molt d’humor i ingeni, el text està lluny de caure en el partidisme ideològic o el tan temut adoctrinament. Que per què escric això? Perquè l’allau de dades històriques que ens ofereixen, de forma dinàmica i transvestida, ens va congelant el somriure fins deixar-nos cara d’espanyols idiotes. Amb perdó, que ningú no s’ofenga ni per allò d’idiota ni per allò d’espanyol. Però, “¿cómo demonio os creéis que sería una España sin Borbones?” Ens pregunta Isabel II, la fogosa trempada incorregible, prop del final. “Pues exactamente igual, pero sin Borbones.” Vinga, si és que s’ha de ser carallot... I és que per algun motiu vam inventar la picaresca. Quina barbaritat! Quanta irreverència! Però, què voleu que vos diga? Els ha quedat una comèdia molt borbònica.

 

Que usted no sienta pasión por los trenes, que no le interesen en absoluto, que los aborrezca o incluso que le repugnen, no significa que no necesite saber su historia.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu