“Que usted no sienta pasión por los trenes, que no le interesen en absoluto, que los aborrezca o incluso que le repugnen, no significa que no necesite saber su historia. Nos gusten o no nos gusten forman parte del paisaje en el que vivimos. Y su presencia en este paisaje, igual que la de las iglesias y los pantanos, igual que los inmensos campos de colza o las urbanizaciones semidesiertas, no tiene una naturaleza arbitraria. Por eso esta noche intentaremos hacer un ejercicio de memoria, con la esperanza de hacer al mismo tiempo un ejercicio de justicia.” Així comença i acaba Breve historia del ferrocarril español de Joan Yago, que es pot veure a la sala de la Princesa (no és un acudit) del Teatre María Guerrero de Madrid fins el 2 de juny. Aquesta obra és el resultat d’una Residència Dramàtica del CDN de l’autor i va esdevenir una obra amb tanta substància que, després d’estar en cartell la temporada passada, ha tornat al CDN.
La peça està dirigida per Beatriz Jaén, que pretén executar “un elogi de l’escàndol”, i interpretada per dues úniques actrius, Paloma Córdoba i Esther Isla, que duen a terme una interpretació única i una desficaciada classe d’història, feta de burla i paròdia, a través del segle XIX espanyol fins els nostres dies. ¿Què tenen a veure la construcció d’una de les primeres línies de ferrocarril entre Madrid i Aranjuez amb la inauguració de l’AVE a la Meca? La primera ens parla del naixement del capitalisme a Espanya i la segona... ya tú sabes... Han passat dos-cents anys i un verb mai admès al diccionari de la RAE ens dona la resposta: borbonear.
El Diccionario del español actual de Manuel Seco, que és més pragmàtic i menys reial, el defineix com “manejar hábilmente [un miembro de la dinastía Borbón a alguien o algo] para conseguir objetivos políticos.” Però això ocorria a Espanya fa dos segles, perquè ara som una democràcia plena amb un estat de dret que funciona. I, mira tu per on, qui ens ho havia de dir, amb aquestes dues llengudes sobre l’escenari, que el que pensàvem que eren escàndols actuals són velles històries que es repeteixen de forma cíclica, o és a l’inrevés? Tant s’hi val: de Borbó mudaràs, però de lladre no t’escaparàs.
Que no, Begoña, que t’equivoques… Són tot elucubracions teues. Aquesta obra denuncia la corrupció política i econòmica que va esguitar la reina regent Maria Cristina de Borbó i el seu segon marit, Fernando Muñoz, amb qui es va casar dos mesos després de la mort de Ferran VII, la seua filla Isabel II (que, en el meu deliri, no sé per què em recorda els froilans i les victòries federiques...) i al Marqués de Salamanca, quin confit alcoià, que dirien per les meues terres. Però això va passar fa molt, molt de temps (a long, long time ago…).
Amb molt d’humor i ingeni, el text està lluny de caure en el partidisme ideològic o el tan temut adoctrinament. Que per què escric això? Perquè l’allau de dades històriques que ens ofereixen, de forma dinàmica i transvestida, ens va congelant el somriure fins deixar-nos cara d’espanyols idiotes. Amb perdó, que ningú no s’ofenga ni per allò d’idiota ni per allò d’espanyol. Però, “¿cómo demonio os creéis que sería una España sin Borbones?” Ens pregunta Isabel II, la fogosa trempada incorregible, prop del final. “Pues exactamente igual, pero sin Borbones.” Vinga, si és que s’ha de ser carallot... I és que per algun motiu vam inventar la picaresca. Quina barbaritat! Quanta irreverència! Però, què voleu que vos diga? Els ha quedat una comèdia molt borbònica.
Que usted no sienta pasión por los trenes, que no le interesen en absoluto, que los aborrezca o incluso que le repugnen, no significa que no necesite saber su historia.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario