domingo, 26 de junio de 2022

III TROBADA D'ESCRIPTORES 'LUCRÈCIA BÒRGIA'

La Trobada d’escriptores Lucrècia Borja de Xàtiva es va celebrar el passat 26 de febrer de 2022. Aquesta va ser la seua tercera edició després de l’ajornament obligatori provocat per la Covid-19. Es tracta d’una iniciativa de Xateba, Associació per la Igualtat i contra la Violència de Gènere, ideada, organitzada i conduïda per Carme López sense la qual no seria possible. Els dos anys d’aturada pandèmica i els nombrosos entrebancs i eventualitats organitzatius no van impedir que l’encontre es dugués a terme a la Casa de la Cultura de Xàtiva, una vesprada de dissabte on l’hivern va quedar més enllà dels cristalls de les finestres.

 

Les primeres que van pujar la temperatura de la sororitat d’una sala plena van estar les ballarines de la Jove Companyia Innovatori de moviment Alícia Herrero. Es tracta d’un projecte educatiu per a joves per desenvolupar competències artístiques, creatives i interpretatives mitjançant experiències escèniques amb música en directe. I això mateix van fer: ens van envoltar amb la música, el moviment dels seus cossos i els teixits de gasa dels seus vestits.

 

L’edició d’enguany va estar dedicada a l’autora madrilenya Almudena Grandes desapareguda el novembre passat als 61 anys d’edat, víctima d’un càncer. L’escriptora va visitar aquesta mateixa Casa de la Cultura al maig del 2016 per fer una conferència quan acabava de publicar la novel.la Los besos en el pan (Tusquets, 2015). Per aquest motiu, Carme López ens va encomanar a les participants que llegirem un fragment d’alguna obra de Grandes. Vaig triar una de les seues columnes publicades a El País, “Vivo en la carretera”, perquè los escritores, los libros, las librerías no existirían sin lectores. Sense ells, la trobada màgica que provoca la literatura no seria possible.

 

Sense voler-ho i fruit de les circumstàncies, va resultar una trobada molt poètica tot i que va estar dedicada a una narradora. Alba Fluixà Pelufo (Alzira, 1988), artista plàstica, gestora cultural i poeta, ens va donar alguna pista de com podem aguaitar a la finestra de l’art: “Trobar la fugissera força còsmica / que regeix el nostre univers, / i pensar que això és possible / dins de cada casa / i de cada creació, / és la ingenuïtat imprescindible / de l’origen de l’art”. Galeria d’incerteses (Bromera, 2019).

 

Begoña Chorques Fuster (Xàtiva, 1974), aquesta professora que escriu poemes i ressenyes tardanes va voler fer un itinerari oníric pels sentits que recorren versos i sinestèsies per acabar convidant els presents a una “Paella Pòstuma”: “És diumenge. Avui dinem paella. / Paella verda amb carxofes i faves / que amb el permís dels fidels seguidors / de la paella amb col, és la millor”. Absència (Círculo Rojo, 2018)

 

Imma López Pavia (Llanera de Ranes, 1962), poeta i professora de Llengua i Literatura a València, també ens va parlar de les dones artistes, amagades a la història de l’art i la literatura, amb les quals ha anat ensopegant en els viatges de la vida al llarg dels anys, perquè totes les dones som una mica “Bruixes”: “Gates, llobes, fetilleres, bruixes de Tesàlia / expertes en filtes i beuratges d’amor. / Recol·lectores d’arrels i pètals, / gotes de rosada a l’alba”. Veus (Bromera, 2020)  

 

Finalment, també hi va haver una trobada de poemes, empès per Edward Hopper. A la fi, les poetes també som persones i bull la mateixa argila dins nostre. L’”Habitació d’Hotel” d’Imma López (“Una dona estació de pas, / una dona habitació d’hotel”) va evocar la meua “Transferència”: “Repose arraulida al llit, / descalça, amb la roba blanca, / amb un paper entre les mans / i les llàgrimes als llençols”. Olor de poma verda (Neopàtria, 2016)

 

Aquesta ressenya arriba una mica tard, com sempre últimament, en això de les ressenyes de les trobades. Ja sabem que els xativins ens movem millor amb la calor infernal que patim que amb el fred humit i és possible que aquest fet haja tingut alguna cosa a veure. Només desitge que, en passar per aquesta finestra, hagueu copsat aquesta “estampa eterna, / un fragment en un sol instant”.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Foto d'Antoni Marzal

 


 

 


viernes, 10 de junio de 2022

L'ÀNEC SALVATGE

Totes les famílies desen secrets. Totes elles tracten de mantenir-los fora de l’abast dels ulls intrusos. Un dramaturg va posar al segle XIX la nostra mirada d’espectadors  en els salons familiars on es concentren les misèries de la condició humana. Henrik Ibsen (Casa de nines, Hedda Gabler, Un enemic per al poble) va escriure L’ànec salvatge al 1884, no sense polèmica no sense tints autobiogràfics d’una infància i adolescència que li van causar dolor. Perquè la trama de l’obra gira entorn a les mentides vitals que mantenen en peu una família. Perquè Ibsen coneixia bé el pes del passat a l’individu, la debilitat dels valors sobre els quals es sustenta el nostre món. El seu mèrit és exhibir-ho, posar-ho davant dels que ens apropem a aquest text clàssic i llançar-nos preguntes sobre els nostre fonament. 

 

Podem fer-ho ara al Teatro de la Abadía en un muntatge dirigit per Carlos Aladro, amb versió de Pablo Rosal (Los que hablan) amb un elenc magnífic d’actors. No teníem oportunitat de veure-la representada des de fa quatre dècades quan es va estrenar al Teatro María Guerrero al 1982 amb versió d’Antonio Buero Vallejo i direcció de José Luis Alonso.

 

Gregers Werle (Javier Lara) torna al seu poble natal després d’uns quants anys d’absència treballant al nord. S’allotja en cada del seu amic de la infantesa Hjalmar Ekdal (Juan Ceadero), que és un modest fotògraf el pare del qual, el capità Ekdal (Ricardo Jocen), és l’antic soci del cònsol Hâkon Werle (Jesús Noguero), també pare de Gregers. El vell Ekdal, arruïnat després de passar per la presó, viu de la caritat del cònsol, amb el seu fill i amb la seua família, la seua esposa Gina (Eva Rufo) i la seua filla Hedvig (Nora Hernández), ja que el va protegir evitant que ell també anés a la presó en aquell moment. Berta (Pilar Gómez), la secretària i promesa del cònsol, exerceix de mestra de cerimònies, fent que prenem distància del drama teatral en determinats moments. Molta atenció al personatge del doctor Relling, interpretat també per Jesús Noguero.

 

Ibsen recull les contradiccions de l’ésser humà, les mentides necessàries amb les quals ens enganyem, amb les quals pretenem estar tranquils o inclús il·lusionar-nos amb la felicitat. Però la meravella de la dramatúrgia d’Ibsen són totes les capes d’interpretació que té el text, com mostra la nostra pròpia natura complexa que es contradiu a cada pas. D’aquesta manera, L’ànec salvatge pretén interrogar-nos sobre múltiples temes, com el propi Aladro assenyala: la veritat, la mentida, l’abús de poder, la cura de la infantesa, les cures de la salut mental, la relació de l’individu amb la religió, la institució del matrimoni, la diferència entre amor i acord. També, el dret o no que tenim a jutjar la vida dels altres i els atropellaments en nom de la veritat. No sols maten els pantans de mentida vital també l’idealisme imperatiu. Per últim, en cadascun d’aquests estrats hi ha una escletxa en forma de golfes on nia la nostra imaginació i on habita un ànec salvatge, que si se’l fereix s’enfonsa en el fons de l’aigua i s’enreda en les algues. I així passem del conflicte personal al social.    

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 



domingo, 5 de junio de 2022

¡JÓDETE, MÍSTER WONDERFUL!

"Mitos lingüísticos de la posverdad" quizás sea un título demasiado afectado, algo pretencioso y muy oscuro. Nada más lejos de mi intención, ya que quisiera que al final de esta reflexión quedara alguna idea y muchas preguntas en el aire. Procedamos a la desmitificación.

 

El Diccionario de la RAE en su segunda acepción nos define un mito como “una historia ficticia o personaje literario o artístico que encarna algún aspecto universal de la condición humana”. Y cita el mito de don Juan (dejaremos a un lado los mitos del amor romántico que parece que empezamos a desmantelar). De lingüístico nos dice que es “perteneciente o relativo al lenguaje”. Posverdad es “distorsión deliberada de una realidad, que manipula creencias y emociones con el fin de influir en la opinión pública y en actitudes sociales. Los demagogos son maestros de la posverdad”. ¿Cuál sería el antónimo de posverdad? ¿Verdad? ¿Existe la verdad absoluta sobre algo o solo acercamientos al desvelamiento de la verdad? Os propongo espíritu crítico como antónimo de posverdad. ¿Cuál sería el glosario que podríamos hacer sobre esa posverdad de la que tanto oímos hablar? Os presento los siguientes términos declarándole la guerra a Mr. Wonderful.

 

1) ÉXITO: “1. Resultado feliz de un negocio, actuación, etc. 2. Buena aceptación que tiene alguien o algo”. Desde que nacemos y empezamos a crecer, se nos inculcan una serie de valores, muchos de ellos positivos; otros, no tanto, porque ejercen sobre nosotros una presión, una exigencia desproporcionada hacia la concepción social de lo que significa éxito. Cuando llegáis a la adolescencia y al instituto, el sustantivo éxito ya va cogido de la mano del adjetivo popular. Primero ronean y acaban saliendo juntos. ¿Por qué Eulogio de 1º Bachillerato o Gertrudis de 3º ESO, que son tan populares, tienen tanto éxito? ¿Qué significa tener éxito en la vida? ¿Qué queremos decir cuando afirmamos que Cecilio no ha tenido suerte o éxito en la vida?

 

2) FRACASO: “1. Malogro, resultado adverso a una empresa o negocio. 2. Suceso lastimoso, inopinado y funesto. 3. Caída o ruina de algo con estrépito y rompimiento”. En Occidente nos estimulan para lograr el éxito y evitar el fracaso a toda costa. El fracaso significa perder, no lograr el objetivo, convertirse en un perdedor. ¿Cuántos de los presentes no han perdido nunca en la vida? Perder nos lleva a la frustración que es un sentimiento de insatisfacción y fracaso. El antónimo de perder es ganar, y ambos verbos nos llevan al de competir. ¿Por qué hay que competir con quien está a nuestro lado? ¿Qué significa realmente ganar? ¿Nos dan una medalla por conseguir la mejor nota? ¿Por qué no asumimos y normalizamos que unas veces se gana y otras se pierde? Afirmo, con provocación, que todos los presentes y ausentes somos unos perdedores. ¿Por qué? Porque ninguno saldrá vivo de esta vida –os acabo de hacer spoiler de vuestra vida. Concluyo, además, que todos somos ganadores. ¿Por qué? Porque estamos vivos. Consejo: relajaos y disfrutad del camino/proceso.

 

3) SUEÑO: La imagen idílica y estereotipada de la persona exitosa queda íntimamente ligada al cumplimiento de un sueño. Persigue tu sueño, cumple tus sueños, nos dicen y nos lo creemos. Repasemos el significado de sueño: “cosa que carece de realidad o fundamento y, en especial, proyecto, deseo, esperanza sin probabilidad de realizarse”. Si no tiene posibilidad de realizarse, ¿por qué nos venden la moto del sueño sobre la que nos montamos y corremos como locos, jugándonos la vida, persiguiendo el éxito, compitiendo muchas veces con nuestros semejantes?  Cuando comprobamos que ese sueño es una quimera, o un mito, nos sentimos defraudados, frustrados, porque pensamos que hemos fracasado. ¿Qué hemos dejado de disfrutar y contemplar en esa carrera loca hacia el éxito?

 

4) POSVERDAD: He expuesto al principio que se trata de una “distorsión intencionada de la realidad”. Entonces, la búsqueda del éxito, la persecución del sueño, la huida del fracaso, ¿están en la realidad, en la vida o las ponemos nosotros? ¿No estaremos siendo manipulados para que compitamos los unos contra los otros? ¿Para qué veamos rivales a nuestro lado, y no compañeros? ¿Y qué es la realidad? Algunos afirman que la realidad no existe, que cada cual se crea su propia realidad. Yo misma afirmo en mis clases que la objetividad no existe. Creo que esto es así, porque no puedo ser objetiva porque no soy un objeto. Solo puedo ser subjetiva, porque soy un sujeto, lo cual me concede iniciativa y toma de decisiones, pero también posibilidad de equivocarme. No obstante, si no queremos seguir siendo manipulados, debemos procurar un acercamiento lo menos subjetivo posible a la realidad. Y eso, ¿cómo se hace? Con el antónimo de posverdad que apuntábamos: espíritu crítico.

 

5) RED SOCIAL: “Estructura formada en Internet por personas y organizaciones que se conectan a partir de intereses y valores comunes”. ¿Qué uso hacemos de las redes sociales? ¿Qué parte de nuestras vidas mostramos en la red? ¿Cuánto de lo que exhibimos tiene que ver con esta visión distorsionada del éxito y el sueño? Todo lo que enseñamos en Internet es perfecto o casi. Y si no, le endosamos un filtro. ¿Un filtro no consigue acaso manipular la realidad? ¿Es un instrumento de la posverdad? ¿Qué problema existe en la imperfección? A Obdulia le pirra la cicatriz que Belisario tiene en la ceja izquierda.

 

6) METAVERSO: “Entorno donde los humanos interactúan social y económicamente como avatares, a través de un soporte lógico en un ciberespacio, que actúa como una metáfora, pero sin sus limitaciones”. Como la realidad no me satisface y me frustra, ¿me invitan a sumergirme en un realidad paralela? ¿Prefiero ser un avatar o una persona? ¿Por qué no puedo vivir razonablemente contento en los límites de mi realidad cotidiana? ¿No será este metaverso el colmo de la posverdad para que prefiera construir castillos en el aire de Internet y no pretenda cambiar mi entorno con mi trabajo?

 

Conclusiones en forma de Tweets (red social que detesto): Tweet 1. Todos en nuestra vida experimentamos fracasos en los que hay que encajar la frustración que provocan. Tweet 2. Busca y encuentra algo que hacer que verdaderamente te apasione y guste. Tweet 3. El mejor éxito es estar tranquilo y contento con uno mismo. Tweet 4. Conócete a ti mismo: valora tus capacidades y ten en cuenta tus límites. Tweet 5. La vida es lo que te pasa mientras persigues ese supuesto sueño. Tweet 6. No vas a conseguir todo lo que te propongas. Cuando salga mal, ni te flageles ni eches balones fuera. Reflexiona, sé honesto contigo mismo pero, sobre todo, quiérete a ti mismo. Tweet 7. ¡Jódete, Mr. Wonderful!

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 


 

domingo, 29 de mayo de 2022

TEA ROOMS

Tea Rooms. Mujeres obreras és una novel·la de Luisa Carnés. Al 2016 fou reeditada per Hoja de Lata. Aquest fet ha servit per recuperar i reivindicar una de les dones més singulars de la generació del 27. Luisa Carnés va nàixer a Madrid i va morir a Mèxic, a l’exili, com a conseqüència d’un accident de trànsit quan encara no havia complit els seixanta anys. Abans d’exiliar-se, Carnés va aconseguir notorietat com a escriptora. Va escriure Peregrinos del calvario (1923) i Natacha (1928). També podem trobar totes els seus contes publicats en dos volums per l’editorial Espuela de Plata

Luisa Carnés era conscient de pertànyer a la classe obrera, ja que des de ben jove va haver de treballar. De formació autodidacta, va llegir els clàssics que van caure a les seus mans, principalment en forma de fulletons: Els germans Kamarazov per lliurament, Tolstoi i clàssics de la literatura espanyola. Als onze anys va trobar feina en una barreteria i durant un temps, va despatxar dolços en una coneguda pastisseria propera a la Puerta del Sol. D’aquesta experiència laboral, va sorgir Tea Rooms que té reminiscències autobiogràfiques. Aquesta novel·la, que trenca els esquemes narratius de l’època, conta la història d’un grup de dones, treballadores d’una cèntrica cafeteria de Madrid, als anys trenta.

Matilde, alter ego de la pròpia Carnés, és una jove que s’ajusta l’uniforme, que ella mateixa s’ha de proveir, per començar una maratoniana jornada de feina. Ens narra les reivindicacions laborals de l’època on aspirar a una vesprada lliure a la setmana era una fita social. Matilde sap que pertany a la classe social que sempre pujarà per l’escala de servei i entrarà per la porta secundària. La consciència de classe de la protagonista queda palesa a les seues observacions i en cada matís del llenç que ens va pintant. Carnés ens descriu en cadascun dels personatges femenins diferents conflictes socials i personals als quals ens veien abocades les dones de l’època. Antònia és la més gran i la que més temps duu a la casa. Mai li han reconegut la seua diligència però és incapaç de rebel·lar-se contra la mà que li dona de menjar. Perquè totes saben que una paraula o un acte en fals poden suposar veure’s al carrer i que altres moltes anhelen el seu lloc. A Paca observem el poder de la religiositat i la beateria en la consciència abnegada i resignada d’aquesta dona en la trentena. Marta i Laurita es presenten com a personatges antagònics. La primera és una jove molt pobra amb un dur context familiar; no obstant, és decidida i la seua iniciativa i desesperació l’ajuden a aconseguir el lloc de treball al saló de té. Laurita és la fillola de l’amo que, conscient de la seua situació de privilegi, fa picades d’ullet a les seues companyes criticant l’encarregada que exerceix el seu poder amb menyspreu. Ella es creu una xica moderna, obnubilada pel setè art que comença a fer-se popular.

Totes són dones; la majoria pertanyen a la classe treballadora empobrida per uns sous de misèria. Però entre elles, corre un corrent de sororitat que commou el lector, perquè saben que hi són del costat del perdedors per partida doble.. Matilde, la més crítica, intueix el destí tràgic que aguaita les companyes que gosen transgredir l’orde social i moral establert i així ens ho fa veure a les seues reflexions.

La dramaturga Laia Ripoll ha adaptat i dirigit aquesta història en la primera producció del Teatre Fernando Fernán Gómez de Madrid. Les actrius Paula Iwasaki, Silvia de Pé, María Álvarez, Carolina Rubio, Elisabet Altube i Clara Cabrera interpreten a aquest grup de dones treballadores que lluiten al dia a dia del Madrid anterior a la Guerra Civil, on les lluites obreres son presents als carrers. En un muntatge senzill i rodó, entre el trasbals de pastissos i dolços que van de l’obrador a l’aparador, ens tornen l’obra d’una autora que mai hauria d’haver estat soterrada en l’oblit.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 


 

sábado, 21 de mayo de 2022

EL PATO SALVAJE de HENRIK IBSEN

Todas las familias guardan secretos. Todas ellas tratan de mantenerlos fuera del alcance de los ojos intrusos. Un dramaturgo puso en el siglo XIX nuestra mirada de espectadores en los salones familiares donde se concentran las miserias de la condición humana. Henrik Ibsen (Casa de muñecas, Hedda Gabler, Un enemigo para el pueblo) escribió El pato salvaje en 1884, no sin polémica no sin tintes autobiográficos de una infancia y adolescencia que le causaron dolor. Porque la trama de la obra gira en torno a las mentiras vitales que mantienen en pie a una familia. Porque Ibsen conocía bien el peso del pasado en el individuo, la debilidad de los valores sobre los que se sustenta nuestro mundo. Su mérito es exhibirlo, ponerlo frente a los que nos aproximamos a este texto clásico y lanzarnos preguntas sobre nuestros fundamentos.

 

Podemos hacerlo ahora en el Teatro de la Abadía en un montaje dirigido por Carlos Aladro, con versión de Pablo Rosal (Los que hablan) con un elenco magnífico de actores. No teníamos oportunidad de verla representada desde hace cuatro décadas cuando se estrenó en el Teatro María Guerrero en 1982 con versión de Antonio Buero Vallejo y dirección de José Luis Alonso.

 

Gregers Werle (Javier Lara) vuelve a su pueblo natal tras varios años de ausencia trabajando en el norte. Se hospeda en casa de su amigo de la infancia Hjalmar Ekdal (Juan Ceadero), que es un modesto fotógrafo cuyo padre, el capitán Ekdal (Ricardo Jocen), es el antiguo socio del cónsul Hâkon Werle (Jesús Noguero), a su vez padre de Gregers. El viejo Ekdal, arruinado tras pasar por la cárcel, vive de la caridad del cónsul, con su hijo y con la familia de este, su esposa Gina (Eva Rufo) y su hija Hedvig (Nora Hernández), ya que le protegió evitando que él también fuera a parar a prisión en su momento. Berta (Pilar Gómez), la secretaria y prometida del cónsul, ejerce de peculiar maestra de ceremonias, haciendo que tomemos distancia del drama teatral en determinados momentos. Mucha atención al personaje del doctor Relling, interpretado también por Jesús Noguero.

 

Ibsen recoge las contradicciones del ser humano, las mentiras necesarias con las que nos engañamos, con las que pretendemos estar tranquilos o incluso ilusionarnos con la felicidad. Pero la maravilla de la dramaturgia de Ibsen son todas las capas de interpretación que tiene el texto, como muestra nuestra propia naturaleza compleja que se contradice a cada paso. De este modo, El pato salvaje pretende interrogarnos sobre múltiples temas, como el propio Aladro señala: la verdad, la mentira, el abuso de poder, el cuidado de la infancia, los cuidados de la salud mental, la relación del individuo con la religión, la institución del matrimonio, la diferencia entre amor y acuerdo. También, el derecho o no que tenemos a juzgar la vida de los demás y los atropellos en nombre de la verdad. No solo matan las ciénagas de mentira vital también el idealismo imperativo. Por último, en cada uno de estos estratos hay una grieta en forma de desván donde anida nuestra imaginación y donde habita un pato salvaje, que si se le hiere se hunde en el fondo del agua y se enreda en las algas. Y así pasamos del conflicto personal al social.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe


 

domingo, 15 de mayo de 2022

TEA ROOMS de LUISA CARNÉS

Tea Rooms. Mujeres obreras es una novela de Luisa Carnés. En 2016 fue reeditada por Hoja de Lata. Este hecho ha servido para recuperar y reivindicar a una de las mujeres más singulares de la generación del 27. Luisa Carnés nació en Madrid y murió en México, en el exilio, como consecuencia de un accidente de tráfico cuando aún no había cumplido los sesenta años. Antes de exiliarse, Carnés consiguió notoriedad como escritora. Escribió Peregrinos del calvario (1923) y Natacha (1928). También podemos encontrar todos sus cuentos publicados en dos volúmenes por la editorial Espuela de Plata. 

Luisa Carnés era consciente de pertenecer a la clase obrera, ya que desde bien joven tuvo que trabajar. De formación autodidacta, leyó los clásicos que cayeron en sus manos, principalmente en forma de folletines: Los hermanos Kamarazov por entregas, Tolstoi y clásicos de la literatura española. A los once años se empleó en una sombrerería y durante un tiempo, despachó dulces en una conocida pastelería cercana a la Puerta del Sol. De esta experiencia laboral, surgió Tea Rooms que tiene reminiscencias autobiográficas. Esta novela, que rompe los esquemas narrativos de la época, cuenta la historia de un grupo de mujeres, trabajadoras de una céntrica cafetería de Madrid, en los años treinta.

Matilde, alter ego de la propia Carnés, es una joven que se ajusta el uniforme, que ella misma se tiene que proveer, para comenzar una maratoniana jornada de trabajo. Nos narra las reivindicaciones laborales de la época donde aspirar a una tarde libre a la semana era un logro social. Matilde sabe que pertenece a la clase social que siempre subirá por la escalera de servicio y accederá por la puerta secundaria. La conciencia de clase de la protagonista queda patente en sus observaciones y en cada matiz del lienzo que nos va pintando. Carnés nos describe en cada uno de los personajes femeninos diferentes conflictos sociales y personales a los que se veían abocados las mujeres de la época. Antonia es la mayor y la que más tiempo lleva en la casa. Nunca le han reconocido su diligencia pero es incapaz de rebelarse contra la mano que le da de comer. Porque todas saben que una palabra o acto en falso puede suponer verse en la calle y que otras muchas anhelan su puesto. En Paca observamos el poder de la religiosidad y la beatería en la conciencia abnegada y resignada de esta mujer treintañera. Marta y Laurita se presentan como personajes antagónicos. La primera es una muchacha muy pobre con un duro contexto familiar; no obstante, es decidida y su iniciativa y desesperación la ayudan a conseguir el puesto de trabajo en el salón de té. Laurita es la ahijada del jefe que, consciente de su situación de privilegio, hace guiños a sus compañeras criticando a la encargada que ejerce su poder con desdén. Ella se cree una chica moderna, obnubilada por el séptimo arte que empieza a popularizarse.

Todas son mujeres; la mayoría pertenecen a la clase trabajadora empobrecida por unos salarios de miseria. Pero entre ellas, corre una corriente de sororidad que conmueve al lector, porque se saben en el lado de los perdedores por partida doble. Matilde, la más crítica, intuye el destino trágico que aguarda a las compañeras que osen transgredir el orden social y moral establecido y así nos lo hace ver en sus reflexiones.

La dramaturga Laia Ripoll ha adaptado y dirigido esta historia en la primera producción propia del Teatro Fernando Fernán Gómez de Madrid. Las actrices Paula Iwasaki, Silvia de Pé, María Álvarez, Carolina Rubio, Elisabet Altube y Clara Cabrera interpretan a este grupo de mujeres trabajadoras que luchan en el día a día del Madrid anterior a la Guerra Civil, donde las luchas obreras están presentes en las calles. En un montaje sencillo y redondo, entre el trasiego de pasteles y dulces que van del obrador al mostrador, nos devuelven la obra de una autora que jamás debió ser enterrada en el olvido.

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 


 

domingo, 8 de mayo de 2022

EL GOLEM

Quant hi ha de les idees dels altres al meu pensament? Aquesta és una pregunta que es fa Mayorga i que ens torna a plantejar a El Golem. Les paraules dels altres configuren el nostre pensament, el condicionen, el condueixen cap a una determinada direcció. En som conscients? És possible evitar-ho? Què significa ser un lliurepensador? Som realment lliures?

 

“Siempre hay que empezar por un cuento”. Així ens trasllada a un món distòpic el sistema sanitari del qual està a punt de col·lapsar. Davant la impossibilitat de ser atesos molts pacients han de deixar l’hospital. Tanmateix, a Felicia li fan una proposta singular: Ismael, el seu marit, que pateix una malaltia rara, seguirà el seu tractament a canvi que ella aprenga algunes paraules cada dia. El que inicialment sembla un exercici senzill, en la pràctica no ho és tant, ja que aqueixes paraules aniran transformant no sols el seu pensament, sinó també el seu propi cos. Així ho interpreta magistralment Vicky Luengo (Felicia) que es revela com una gran actriu i ens sacseja en la interpretació dels seus malsons. Ho fa de la mà d’Elena González (Salinas) que interpreta a una inquietant i misteriosa treballadora de l’hospital.

 

La posada en escena d’Alfredo Sanzol, amb panels modulars, que transformen l’espai escènic, ens situen en la sobrietat mayorguiana que ho deixa gairebé tot a la imaginació de l’espectador. Així ho hem vist a altres muntatges com La lengua en pedazos o Reikiavik. El joc de llums, homenatge al mestre Buero Vallejo, ens transporten als clarobscurs del nostre món real, on el llenguatge tantes vegades esdevenen una eina de manipulació.

 

El Golem, que és un text dens (alguns l’han qualificat de críptic i obscur), requereix una reflexió detinguda i profunda. Mayorga hi pren el mite que pertany al folklore jueu medieval i al Talmud, però que també arrela amb la tradició cristiana. El Golem és una criatura feta de fang, igual que l’Adam bíblic, sense pare ni mare, capaç de cobrar vida quan se li fica a la boca una paraula sagrada. La paraula golem significa “embrió”, “matèria prima”, “quelcom que és en procés d’elaboració”. I així, una vegada més, Mayorga ens llança el repte a l’espectador perquè, junt als actors, elabore i busque el sentit a aquestes paraules. Perquè “del Golem hay tantas interpretaciones como lectores” i perquè El Golem és un text que radica en la dramatúrgia del seu autor. A banda de la reflexió sobre el poder transformador de les paraules, ensopeguem de bell nou amb els mapes mayorguians; aquesta vegada, mentals, més enllà dels històrics i geogràfic que trobem a El cartógrafo o els emocionals (581 mapas). “El lenguaje de una persona –cómo usa las palabras y cómo es usado por ellas– es un mapa de su vida”. Potser per això està present una traductora, Salinas, que fa preguntes i planteja dubtes, figura que ve des de El traductor de Blumemberg i que ens recorda que com a lectors i espectadors hem de traduir la proposta que ens fa. “En la palabra escrita y pronunciada hay algo que solo pertenece a quien la dice. Eso, que no se deja traducir, es lo más importante. Por eso, lo más difícil es traducir dentro de tu propia lengua”.

 

El Golem és un text potent, complex, barroc (com el definiria Emilio Peral), que ens planteja una reflexió existencial i filosòfica sobre el llenguatge i que realitat que aquest crea i recrea. Per això sol pot abordar-lo al·ludint a les el·lipses matemàtiques, en les quals s’embranquen de vegades els nostres pensament, i al binomi realitat-ficció amb el qual Mayorga juga en tants dels seus textos. El lector/espectador que al començament de l’obra és agullonat amb les preguntes de Salinas; al final, després de la metamorfosi de Felicia a través del llenguatge, és colpejat oració rere oració en el seu monòleg final. Amb les paraules som capaços d’iniciar una guerra i de deturar-la. “No hay guerra más cruel que la civil, en que cada bando niega la humanidad del enemigo”. Així hem de prosseguir “el camino que conduce a la conciencia”, perquè frente a nosotros se levanta una orden que se sostiene sobre dolor humano y que trata la pregunta como delito, el pensamiento como crimen. Per això, hem d’estar alerta i tenir molt present, com adverteix a Felicia abans d’acceptar el repte, que “tratándose de palabras, puede ser muy peligroso”.  

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu