NOVA RESSENYA D'OLOR DE POMA VERDA

El poeta igualadí Marc Freixas Morros escriu aquestes paraules sobre el poemari 'Olor de poma verda' a les seves Reflexions Dos Punt Zero: 

Olor de poma verda és un poemari imprescindible de la poeta de Xàtiva, Begoña Chorques. Llegiu-la sense pressa, amb tota la calma a la vora dels ulls, i amb tota la maduresa a l'entorn de les paraules que conformen els seus poemes. Perquè la seva veu és una veu que parla de l'amor per dins de l'amor. Perquè és la veu de la dona que estima les dones, que ho fa des d'una perspectiva humanista, clara i molt entenedora. La Begoña ens arriba profundament a l'ànima a través dels seus versos plens de gran quotidianitat, però també ens arriba per la força que transmet a través del seu tarannà poètic únic i indiscutible. Jo de vosaltres no perdria el temps! Heu de llegir-la amb passió! Feu-vos de cor amb el seu primer poemari! La cultura us ho agrairà! Us deixo amb un parell de versos del poema Tu, que comença d'aquesta meravellosa manera :

                Tu ets totes les dones

                que jo vull estimar...

Marc Freixas Morros

Reflexions Dos Punt Zero

17 març 2018

DAMUNT LES PASSES de Marc Freixas Morros

Damunt les passes és el vers que més es repeteix al darrer llibre de poesia que he llegit. Ha vingut amb mi al llarg d’una setmana, acompanyant-me pels passadissos del metro i al tren de rodalies. També m’ha acompanyat als moments de lectura en solitud a casa. I així els versos del Marc Freixas Morros han anat xopant els meus peus i la meua ànima en aquests dies de pluja insistent, de vegades obstinada. Les imatges esplèndides de la lluna del poeta Carles Duarte ens conviden a no quedar-nos al terra, a mirar cap amunt.

Vas obrir el llibre de poemes

per la pàgina dels versos

que més t’agraden.

El versos de Freixas són per mastegar-los a poc a poc, assaborir-los mentre hom va rossegant-los i intuint els matisos de sabor que hi contenen. Fan una crida a deturar-se, a deixar passar el temps parsimoniosament, amb pau, perquè la vida s’ha de beure a petits glops. “I encara les estones, / continuen trencant mirades perdudes.”

La primera constatació que hi arriba, en començar la lectura, és que la visió del món del seu autor està impregnada per la poesia, per tot arreu, sense cap excepció. Són “paraules que busquen desesperadament la bellesa, la eternitat, i especialment la perdurança de l’amor universal sobre totes les coses”, ens diu Empar Sáez a un pròleg que és millor llegir després que els versos de Freixas hagen fet casa als nostres conscients. Així ho afirma la pròpia Sáez i no puc estar-ne més d’acord. El to poètic de Freixas recorda l’esperit animós i optimista amb el seu entorn vital, del Cántico de Jorge Guillén. I és que hom sent gelosia del gaudi de viure que expressen aquests versos, on cerca la comunió assossegada amb el món i la natura. No obstant això, en Marc no és a cap torre d’ivori. Amb versos llargs, propers als versicles, que recorden de vegades els versos lliures de Vicente Aleixandre, dialoga amb el lector, gairebé amb un estil conversacional en alguns poemes, i mira de somoure la seua consciència i el seu pensament, fent una crida a mirar la vida amb nous ulls. Així es van llegint i paladejant els seus versos fins que: “Ara ja tot és poesia.”

El Marc em deixa un misteri sorprenent quan afirma que “la mort és poruga perquè no existeix”. I no ho diu un sol cop, ho afirma amb insistència. I potser és que el misteri no ho és i la resposta resideix en la senzillesa del que sap que és part d’un tot:

Ara, la raó d’existir

és molt més profunda, i la teva ànima

ha conquerit de bell nou

l’esperit de la bellesa

que passeja desmesurada

per qualsevol ésser viu

perquè ha descobert

aquells versos tant teus.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

PER QUÈ SÓC FEMINISTA?

Walter és un estudiant de setze anys. Walter és veneçolà i fa pocs mesos que va arribar del seu país per viure a Alcorcón. Walter és un alumne intel·ligent i curiós al qual li agrada llegir. Walter escriu bé, molt bé, i sap exposar les seues idees i coneixement tant oralment com per escrit. Sóc la seua professora i ell és el meu alumne. Sé poc més de Walter i no necessite saber-ne més.

Fa unes setmanes, Walter va redactar un text argumentatiu en el qual feia una apassionada, a estones vehement, defensa de la idea que no hem de ser feministes. Des d’aquell dia, hi mantenim una disputatio. Walter i jo vam tenir ocasió de parlar sobre els nostres punts de vista i de contrastar-los. Em va demanar referències bibliogràfiques, documentals i pel·lícules que il·lustraren el pensament feminista. Va afirmar que li agrada tenir en compte totes les vessants d’una història, exposar-se a les idees de pensaments polítics o filosòfics amb els quals no hi està d’acord i que estava molt interessat en conèixer més aquest moviment. També em va dir que tenia la impressió que jo (em parla de vostè) segueix la mateixa línia de pensament. He de confessar-vos que em vaig sentir secretament orgullosa i complaguda que pensés això de mi.

Walter em va recomanar un documental anomenat “The Red Pill”, dirigit per la nord-americana i ex-feminista, Cassie Jaye. Por la meua part, li he suggerit dues lectures: Todos deberíamos ser feministas (Ed. Literatura Random House, 2015) de l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie i Zami, una nueva forma de escribir mi nombre (Ed. Horas y Horas, 2010) que es l’autobiografia de la poeta afroamericana Audre Lorde. També li vaig suggerir dues pel·lícules: Sufragistes (Sarah Gavron, 2015) i Figures ocultes (Theodore Melfi, 2016), així com la sèrie de TVE, Clara Campoamor. La mujer olvidada (2011), protagonitzada por Elvira Mínguez.

Walter em va dir que al seu país aquesta forma de pensar no és la comuna. Ha de saber que, en la meua educació emocional i reglada, als anys 80 a Espanya, el feminisme era vist amb recel i sospita. Feminista era un adjectiu pejoratiu. Encara avui escoltem amb freqüència: ‘Jo no sóc feminista ni masclista, perquè crec en la igualtat’. No es això el feminisme? És el moviment social que demana per a la dona el reconeixement d’unes capacitats i uns drets que tradicionalment han estat reservats sols per als homes. Ni més ni menys que això.

Des d’aquestes línies m’agradaria dir-li a Walter que no ha sigut cap discurs filosòfic o polític el que ha fet que em declare feminista; el que ha permès augmentar el meu sentit crític i canviar, a poc a poc, la visió que em va imposar el món, han estat les circumstàncies d’injustícia social, pròpies i alienes, que he anat vivint al llarg dels anys: experimentar que les dones hem de demostrar amb escreix la nostra vàlua per accedir a un lloc de responsabilitat; que la maternitat i la conciliació familiar és el temut sostre de cristall al qual s’exposen les dones que volen desenvolupar una carrera professional exitosa; que la violència de gènere, física i psicològica, contra les dones no té edat, classe social ni nivell d’estudis i que moltes dones l’han patit al llarg dels anys en silenci; que les víctimes de violacions han de patir un sistema judicial que massa sovint qüestiona el seu dolor. Walter, ha estat la rebel·lió i l’empatia (digues-li sororitat) davant les situacions de desigualtat i violència contra les dones el que han fet de mi una feminista.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

¿POR QUÉ SOY FEMINISTA?

Walter es un estudiante de dieciséis años. Walter es venezolano y hace pocos meses que llegó de su país para vivir en Alcorcón. Walter es un alumno inteligente y curioso al que le gusta leer. Walter escribe bien, muy bien, y sabe exponer sus ideas y conocimientos tanto oralmente como por escrito. Soy su profesora y él es mi alumno. Sé poco más de Walter y no necesito saber más.

Hace unas semanas, Walter redactó un texto argumentativo en el que hacía una apasionada, a veces vehemente, defensa de la idea de que no debemos ser feministas. Desde aquel día, mantenemos una disputatio sobre el asunto. Walter y yo tuvimos ocasión de hablar acerca de nuestros puntos de vista y de contrastarlos. Me pidió referencias bibliográficas, documentales y películas que ilustraran el pensamiento feminista. Afirmó que le gusta tener en cuenta todos los lados de una historia, exponerse a las ideas de pensamientos políticos o filosóficos con los que no está de acuerdo y que estaba enormemente interesado en conocer más este movimiento. También me dijo que tenía la impresión de que yo (me habla de usted) sigo la misma línea de razonamiento. Tengo que confesaros que me sentí secretamente orgullosa y complacida de que piense eso de mí.

Walter me recomendó un documental llamado “The Red Pill”, dirigido por la estadounidense y exfeminista, Cassie Jaye. Por mi parte, le he sugerido dos lecturas: Todos deberíamos ser feministas (Ed. Literatura Random House, 2015) de la escritora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie y Zami, una nueva forma de escribir mi nombre (Ed. Horas y Horas, 2010) que es la autobiografía de la poeta afroamericana Audre Lorde. También le sugerí dos películas: Sufragistas (Sarah Gavron, 2015) y Figuras ocultas (Theodore Melfi, 2016), así como la serie de TVE, Clara Campoamor. La mujer olvidada (2011), protagonizada por Elvira Mínguez.

Walter me dijo que en su país esta forma de pensar no es lo común en absoluto. Debe saber que, en mi educación emocional y reglada, en los años 80 en España, lo feminista era visto con recelo y sospecha. Feminista era un adjetivo peyorativo. Aún hoy escuchamos con frecuencia: ‘Yo no soy feminista ni machista, porque creo en la igualdad’. ¿Acaso no es eso el feminismo? Es el movimiento social que pide para la mujer el reconocimiento de unas capacidades y unos derechos que tradicionalmente han estado reservados solo para los hombres. Ni más ni menos que eso.

Desde estas líneas me gustaría decirle a Walter que no ha sido ningún discurso filosófico o político lo que ha hecho que me declare feminista; lo que ha permitido aumentar mi espíritu crítico y cambiar, poco a poco, la visión que me impuso el mundo, han sido las circunstancias de injusticia social, propias y ajenas, que he ido viviendo a lo largo de los años: experimentar que las mujeres tenemos que demostrar con creces nuestra valía para acceder a un puesto de responsabilidad; que la maternidad y la conciliación familiar es el temido techo de cristal al que se exponen las mujeres que quieren desarrollar una carrera profesional exitosa; que la violencia de género, física y psicológica, contra las mujeres no tiene edad, clase social ni nivel de estudios y que muchas mujeres la han sufrido a lo largo de los años en silencio; que las víctimas de violaciones tienen que sufrir un sistema judicial que demasiado a menudo cuestiona su dolor. Walter, ha sido la rebelión y la empatía (llámalo sororidad) ante las situaciones de desigualdad y violencia contra las mujeres lo que han hecho de mí una feminista.  

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

Artículo publicado en el diario digital ‘Ágora Alcorcón’

POESIA EN VALENCIÀ DES DE MADRID

La professora xativina de castellà Begoña Chorques publica el poemari de temàtica amorosa «olor de poma verda»

Treballar i viure a Madrid des de fa vora vint anys no ha impedit Begoña Chorques (Xàtiva, 1974) emprar el valencià per al seu debut en la poesia. Dissabte presenta a la seua ciutat Olor de poma verda. La definició de l´editorial diu que el llibre et porta de l´exaltació de l´encontre eròtic i el descobriment de l´amor vigorós a Trobada (primera part), travessant el desert del desig no compartit o l´obert acomiadament, amb una espurna d´esperança per recuperar la llibertat compromesa en la trobada amorosa a Desencís (segona part), fins a fer un pas cap a la solitud acceptada i tranquil·la i l´estima coneguda i assossegada de Casa i univers (tercera part). 

L´autora admet que algú es puga sorprendre pel fet que, en un context personal i professional totalment en castellà s´haja posat a escriure en valencià. Però explica que no haguera estat possible d´una altra manera. «Escriure en valencià no és una tria per a mi; és una cosa natural... El que és estrany seria escriure en castellà. Tot i que a Xàtiva, i això és el que em sorprén més, algunes persones de la família no esperaven que fóra així».

De l´acollida que puga tindre el fet d´escriure en valencià a Madrid, Begoña explica que «la gent del meu entorn, de l´institut, expressa el temor de no entendre els poemes... Però ací [a Madrid] distribuiré el llibre amb un CD amb les traduccions. I una vegada això està solucionat, s´han mostrat molt receptius davant el fet que jo m´expresse literàriament de la mateixa manera que ho feia a Xàtiva, a ma casa...». 

El contingut eròtic de la primera part del llibre vincula l´obra de Begoña amb la de tot un referent al respecte: Estellés. «Mira, curiosament, l´editor diu el mateix: diu que tinc coses d´Estellés i de Martí i Pol també. I és tot un honor eixa comparació, però el meu llibre conté un punt de vista més femení. No només això „subratlla Chorques„ sinó que el jo poètic i el tu poètic són els dos femenins. I eixa és una conquesta personal, ja que li he dedicat el llibre a la meua dona, amb la que porte ja 16 anys», conta. De la segona part del llibre, l´autora explica que «és el procés pel qual passa tota relació: decepció, topar-te amb una altra realitat... Ja no és tot tan meravellós com al principi», afirma. Finalment la tercera part parla del «retrobament amb un cos amic». «Es tracta principalment de poesia amorosa, encara que hi ha algun poema de temàtica existencial i algun de social, tenint en compte els temps que vivim...», resumeix. 

L´obra va prologada per Luis Fuente Pérez, que ha dit de Chorques que és «escriptora lenta, com Jaime Gil de Biedma, ja que aquesta és la primera obra que publique». La poeta de Xàtiva admet que és lenta en dos sentits: en tardar tant a deixar d´estar inèdita i en l´obsessió pel resultat final, ja que el poemari va començar a prendre cos en 2010, inclús abans però l´autora el va deixar al calaix. «Acabar l´0bra ha estat tota una fita per a mi», bromeja. 

Poeta accidental 

Begoña Chorques Fuster va viure a Xàtiva fins al 1997 i des d´aleshores, resideix a Madrid on actualment fa classe de Llengua i Literatura a un institut públic. Considera que escriu poesia de manera accidental. És llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat de València i en Filologia Catalana i en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya. A www.lletra.uoc.edu es pot llegir el seu treball El cos i el desig en Aloma.

Article publicat al diari Levante EMV

3 de febrer de 2016

Agustí Garzó

LINK: http://www.levante-emv.com/cultura/panorama/2016/02/03/poesia-valencia-des-madrid/1374037.html 

21D: POSTVERITAT

Tots aquells que no estiguen d’acord amb el que aquí escric titllaran aquest article de postveritat, de manipulació de la realitat. És el que ocorre en els darrers temps: qualifiquem de demagogs a aquells que no pensen el mateix que nosaltres, arribem inclús a invalidar intel·lectualment el seu pensament. No obstant això, els resultats del 21D són els que són. Cadascú pot veure el got mig ple o mig buit. Em sembla que l’autèntica jornada de reflexió hauria d’ésser el dia després; per uns més que per altres.

M. Rajoy va convocar les eleccions a Catalunya després de l’aplicació de l’article 155 com a conseqüència de la DUI proclamada pel Parlament el 27 d’octubre. Va prendre totes aquells decisions per restituir la legalitat a Catalunya. Sense entrar en legitimitats, la seua celebració ha deixat uns resultats clars: No al 155 – 78 escons / Sí al 155 – 57 escons; Puigdemont – 34 / Rajoy – 4. Els vots de la majoria dels catalans semblen indicar que consideren que el govern cessat és el legítim, ja que ha estat ratificat a les urnes per segona vegada, a més, amb el mateix ordre de partits: República catalana – 70 / Monarquia parlamentària – 57. A més a més, República – 78 / Monarquia – 57. Tanmateix, la CUP, que opta clarament per la unilateralitat, ha passat de 10 diputats al 2015 a 4 seients. Per la seua banda, Junts per Catalunya i ERC han parlat de bilateralitat a les seues campanyes electorals. És lògic interpretar que els votants independentistes consideren que és necessari el diàleg amb el govern d’Espanya, encara que aquest fins ara no sembla voler moure fitxa. Els costs institucionals i personals que la desobediència suposen esdevenen massa dramàtics. Recordem que quatre persones es troben privades de llibertat i altres cinc, a mil kilòmetres de les seues famílies i la seua llar. Prendrà Europa, finalment, cartes en l’assumpte?

Ciutadans ha estat el partit més votat amb 36 diputats sumant gairebé 67.000 vots més, encara que el bloc constitucionalista en suma 57, molt lluny dels 68 de la majoria absoluta. Per la seua banda, el bloc independentista ha aconseguit una nova majoria absoluta. Han perdut dos diputats i percentatge de població que els recolza (47.5 %), encara que sumen gairebé 97.000 vots més. Rajoy ha declarat que els resultats no eren els desitjats, però que l’independentisme perd suport. És això veritat? Per què tenen aleshores tanta por a un referèndum pactat? Altres preguntes que em faig és si els resultats els portaran a la reflexió i a encetar un diàleg amb el nou govern català, si finalment reconeixerà que a Catalunya hi ha un problema polític que sols pot solucionar-se fent política. De fer han valgut la pressió judicial i policial, més aviat per agreujar-lo.

Hi ha altres lectures dels resultats que em semblen importants i que no s’han posar a penes en el focus. Els partits que defensen el model d’escola catalana vigent, que opta per la immersió lingüística, han aconseguit 95 escons, davant dels 40 que n’estan en contra. La pluralitat de la societat catalana sembla estar d’acord amb un model educatiu que duu anys funcionant amb rigor i eficàcia, davant dels intents per desacreditar-la amb acusacions d’adoctrinament qüestionant els professionals de l’ensenyament.

Per últim, els escons que han aconseguit els partits d’ideologia conservadora en són 74 enfront dels 44 que han assolit els partits progressistes. Reconec que ara mateix no sé ben bé on situar els 17 diputats del PSC. Disculpen la meua confusió i la meua ignorància. Em crida l’atenció aquest resultat en una societat en la qual el 70 % de les persones es declaren progressistes i d’esquerres. Els dos partits més votats (Cs i JxCat) són de centre-dreta. Ja fou significativa la presència de dones en minoria a les llistes de tots els partits polítics.

De tota manera, no facen cas de res de tot això perquè ho escric mentre els nens de San Ildefonso entonen la seua lletania. Serà postveritat, ximple manipulació de la realitat.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

#JoTambé

El moviment #MeToo que denuncia els casos d’assetjament sexual ha estat elegit ‘persona de l’any 2017’ per la revista Time. La difusió a les xarxes socials del hashtag #MeToo, a proposta de l’actriu nord-americana Alyssa Milano, va encendre la metxa el passat octubre i va donar veu a centenars de milers de dones que van confessar haver estat víctimes d’abusos. Aquest fenomen, concebut originàriament per Tarana Burke, ha tret a la llum un problema endèmic silenciat de manera deliberada: la violència que patim, amb massa freqüència, les dones en la nostra vida diària. Durant anys, les dones van definir l’assetjament sexual que patien com quelcom del que no es parlava, com quelcom privat, com un peatge necessari que havia de pagar per promocionar-se en l’àmbit professional, com quelcom del que havien d’avergonyir-se. Aqueixes son precisament algunes de les marques que l’abusador deixa sobre la víctima: la vergonya i la por a parlar.

Aquest fenomen viral ens ha ajudat a descobrir la colossal escala del problema, a adonar-nos de la necessitat d’una autèntica educació en igualtat entre homes i dones i a comprovar que tots hauríem de ser feministes, com afirma l’autora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie. Per desgràcia, como tota violència exercida contra les dones, abasta totes les classes socials, totes les professions, totes les races i pràcticament tots els racons del món. La diferència es troba en les maneres de fer explícit aquest abús de poder: de formes subtils amb les quals la dona és interpel·lada a fer les tasques més ingrates, amb una major pressió professional, fins la violència manifesta que arriba a les cotes més brutals en els casos d’assetjament sexual o violació.

Algunes veus han alertat de la polarització del discurs que aquest tipus de campanyes suscita, de l’actitud condescendent envers la voluntat de les dones que poden promoure i del context de pànic sexual que s’instal·la en la societat. Pense que qui utilitza aquests arguments no és conscient de l’envergadura del problema o, per fortuna, no ha patit aquesta violència. Per descomptat que no tots els homes són violadors ni abusadors en potència, però necessitem que ells siguen conscients de la situació de privilegi en què han estat educats perquè esdevinguen els nostres aliats per eradicar aquesta xacra. Tots, ells i nosaltres, hem de ser lúcids a l’hora de reconèixer tots els tics masclistes als quals estem sotmesos en la nostra activitat quotidiana; a més, ells han d’estar disposats a renunciar a exercir aquest estatus de poder sobre les dones amb qui treballen. Sols així aconseguirem una igualtat plena, sense tuteles i que aqueixa violència silenciosa contra les dones no es perpetue i arribe a manifestacions humiliants i delictives. Com poder aconseguir revertir aquesta situació? Sols cap una resposta: amb més educació, més educació, més educació. Per últim, voldria afegir només una cosa més: #MeToo, #YoTambién, #JoTambé.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu