Com cada matí, el 8 de març, vaig prendre el tren per
anar fins Alcorcón al meu lloc de treball. La meua és una feina que m’exigeix
revisar les meues idees de manera cíclica. Aquell dia meditava sobre l’atur
internacional de mitja hora al qual estàvem congregades les dones. Per
casualitat tenia algun dubte? No. No obstant això, reflexionava sobre el que
diria als meus alumnes de 2º Batxillerat amb els quals tenia classe a aquella
hora. Una companya m’havia anunciat que els llegiria quelcom als seus.
¿Perjudicaria el desenvolupament de l’atapeït temari d’aquest curs la pèrdua de
trenta minuts de classe? Els professors sempre estem buscant equilibris entre
el que és educatiu i el currículum... Tanmateix, de vegades és necessari
“perdre” una classe per guanyar en consciència ciutadana i sentit crític.
Les classes es van anar succeint i, després de
l’esbargiment, vaig arribar a 1er ESO, els benjamins de l’institut. Una alumna
em va fer saber que les alumnes del centre estaven convocades a la interrupció
al pati. Aleshores, em vaig adonar que amb els anys cada cop recorde pitjor el
meu horari de classes... Quan va arribar el migdia els vaig dir a tots que podien
eixir al pati. Ho vaig fer dubitativa perquè no sabia quants d’alumnes hi
hauria. Ningú no m’havia dit res d’aquella mobilització. La sorpresa es va
produir quan ens vam trobar un nombre significatiu de persones, adolescents i
professors, apegant cartells i cridant proclames de protesta.
Ensenyar és
aprendre dues vegades, va dir
l’assagista Joseph Jonbert. Aquell dimecres, vaig aprendre dels meus alumnes de
bell nou que, en la defensa de les nostres conviccions, no hem de ser porucs.
Amb freqüència, els adults ens queixem que la generació que ve repeteix els
paràmetres de gènere masclista d’una manera que hauria d’estar ja superada.
Tanmateix, quan arriba el moment de fer un gest amb significat ens mostrem
massa cautelosos i indecisos. Em consta que alguns professors, enmig d’aquesta
situació inesperada, van proposar sols a les alumnes de les seues classes que
eixiren a manifestar-se si aquest era el seu desig. Voldria fer una reflexió, i
no una crítica, sobre aquesta decisió: l’autèntica igualtat entre homes i dones
sols s’aconseguirà amb ells, de manera inclusiva, mai excloent-los.
El 8 de març és una jornada de reivindicació dels drets
de la dona. No hem de perdre de vista, en cap cas, el caràcter de protesta que
aquest dia ha de tenir perquè, en cas contrari, haurem traït aquelles 146 dones
treballadores que van morir cremades a la fàbrica tèxtil Cotton de Nova York.
Les alumnes del meu institut ens van donar una lliçó aquell matí. Vaig
experimentar un sentiment reconfortant d’esperança en el futur, en ser
espentejada per les joves que vénen darrere. Al meu cap encara ressonen els
ecos de les seues veus, encapçalades per Desta, una joveníssima dona negra,
elevant els seus crits, amb orgull, sense por de ser sentides: No hi som totes, manquen les assassinades...
Aquí hi som les feministes... Madrid serà la tomba del masclisme... Alguna
cosa s’està movent...
Begoña Chorques Fuster
No hay comentarios:
Publicar un comentario