8 DE MARÇ

Com cada matí, el 8 de març, vaig prendre el tren per anar fins Alcorcón al meu lloc de treball. La meua és una feina que m’exigeix revisar les meues idees de manera cíclica. Aquell dia meditava sobre l’atur internacional de mitja hora al qual estàvem congregades les dones. Per casualitat tenia algun dubte? No. No obstant això, reflexionava sobre el que diria als meus alumnes de 2º Batxillerat amb els quals tenia classe a aquella hora. Una companya m’havia anunciat que els llegiria quelcom als seus. ¿Perjudicaria el desenvolupament de l’atapeït temari d’aquest curs la pèrdua de trenta minuts de classe? Els professors sempre estem buscant equilibris entre el que és educatiu i el currículum... Tanmateix, de vegades és necessari “perdre” una classe per guanyar en consciència ciutadana i sentit crític.

Les classes es van anar succeint i, després de l’esbargiment, vaig arribar a 1er ESO, els benjamins de l’institut. Una alumna em va fer saber que les alumnes del centre estaven convocades a la interrupció al pati. Aleshores, em vaig adonar que amb els anys cada cop recorde pitjor el meu horari de classes... Quan va arribar el migdia els vaig dir a tots que podien eixir al pati. Ho vaig fer dubitativa perquè no sabia quants d’alumnes hi hauria. Ningú no m’havia dit res d’aquella mobilització. La sorpresa es va produir quan ens vam trobar un nombre significatiu de persones, adolescents i professors, apegant cartells i cridant proclames de protesta.

Ensenyar és aprendre dues vegades, va dir l’assagista Joseph Jonbert. Aquell dimecres, vaig aprendre dels meus alumnes de bell nou que, en la defensa de les nostres conviccions, no hem de ser porucs. Amb freqüència, els adults ens queixem que la generació que ve repeteix els paràmetres de gènere masclista d’una manera que hauria d’estar ja superada. Tanmateix, quan arriba el moment de fer un gest amb significat ens mostrem massa cautelosos i indecisos. Em consta que alguns professors, enmig d’aquesta situació inesperada, van proposar sols a les alumnes de les seues classes que eixiren a manifestar-se si aquest era el seu desig. Voldria fer una reflexió, i no una crítica, sobre aquesta decisió: l’autèntica igualtat entre homes i dones sols s’aconseguirà amb ells, de manera inclusiva, mai excloent-los.

El 8 de març és una jornada de reivindicació dels drets de la dona. No hem de perdre de vista, en cap cas, el caràcter de protesta que aquest dia ha de tenir perquè, en cas contrari, haurem traït aquelles 146 dones treballadores que van morir cremades a la fàbrica tèxtil Cotton de Nova York. Les alumnes del meu institut ens van donar una lliçó aquell matí. Vaig experimentar un sentiment reconfortant d’esperança en el futur, en ser espentejada per les joves que vénen darrere. Al meu cap encara ressonen els ecos de les seues veus, encapçalades per Desta, una joveníssima dona negra, elevant els seus crits, amb orgull, sense por de ser sentides: No hi som totes, manquen les assassinades... Aquí hi som les feministes... Madrid serà la tomba del masclisme... Alguna cosa s’està movent...

Begoña Chorques Fuster