sábado, 25 de marzo de 2017

ESTIMA

“I have been woman
for a long time
beware my smile.”
Audre Lorde

Em dius amb subtilesa que m'estimes.
Ho afirmes de manera indirecta
perquè semble que ho dius sense voler
encara que no és casualitat.
Sembla que ho reveles amb timidesa,
amb modèstia t'escolte, em ric per dintre
amb l'estómac farcit de complaença.
Els nostres mots s'han trobat, s'han fregat;
hem entès el llenguatge de les mans.
Ensume l'olor penetrant de l'aire
que em conforta i em repara el seny.
No és estrany que em digues que m'estimes,
perquè ja fa temps que tu i jo sabem
com et vaig començar a estimar.

Begoña Chorques Fuster
Olor de poma verda
Neopàtria, 2016


      AMOR

“Soy mujer
desde hace mucho tiempo
ten cuidado con mi sonrisa.”
Audre Lorde

Me dices con sutileza que me quieres.
Lo afirmas de manera indirecta
para que parezca que lo dices sin querer
aunque no es casualidad.
Parece que lo revelas con timidez,
con modestia te escucho, me río por dentro
con el estómago lleno de complacencia.
Nuestras palabras se han encontrado, se han tocado;
hemos entendido el lenguaje de las manos.
Respiro el olor penetrante del aire
que me conforta y me repara el juicio.
No es extraño que me digas que me quieres,
porque ya hace tiempo que tú y yo sabemos
cómo te empecé a querer.

sábado, 18 de marzo de 2017

DITS

Els dits, els teus dits, els dits...
Tot en la cambra reclama
el tacte d’aqueixos dits.
L’amor va cremant el ciri
encès mentre fa eriçar
la pell al pas dels teus dits.
Dits prims, dits llargs, diligents,
sovint riallers, sempre suaus,
tendres, de vegades blaus.
Dits, només dits, els teus dits,
dits atrevits, valents, vius
que s’aventuren gaudint
cap a noves coneixences.
Dits que només es detenen
per fruir l’èxtasi final.
Dits juganers, decidits,
que es precipiten impúdics
per les corbes del paisatge
de llençols i llit audaç.

Begoña Chorques Fuster
Olor de poma verda
Ed. Neopàtria, 2016.


             
            DEDOS

Los dedos, tus dedos, los dedos…
Todo en la habitación reclama
el tacto de esos dedos.
El amor va consumiendo el cirio
encendido mientras eriza
la piel al paso de tus dedos.
Dedos delgados, dedos largos, diligentes,
a menudo risueños, siempre suaves,
tiernos, a veces azules.
Dedos, solo dedos, tus dedos,
dedos atrevidos, valientes, vivos
que se aventuran gozando
hacia nuevas experiencias.
Dedos que solo se detienen
para disfrutar del éxtasis final.
Dedos juguetones, decididos,
que se precipitan lascivos
por las curvas del paisaje
de sábanas y cama audaz.

sábado, 11 de marzo de 2017

HIMMELWEG DE JUAN MAYORGA

El dia 3 de març, vam viure un d'aquests moments irrepetibles que et regala la casualitat de tant en tant. A l'eixida de la representació de 'Himmelweg' ens vam trobar amb l'autor de l'obra, Juan Mayorga. Mayorga és un dramaturg fonamental en el teatre actual europeu, l'obra del qual paga la pena llegir, veure representada, pensar... Juan és un home senzill i proper que he tingut la sort de trobar alguna vegada; un 'antiautor' que vol conèixer les reaccions que les seues obres desperten en el públic. La trobada amb els alumnes de 2on de Batxillerat amb les expressions de tots serà un moment per recordar i desar. Estic molt contenta!


El viernes 3 de marzo, vivimos uno de esos momentos irrepetibles que te regala la casualidad de vez en cuando. A la salida de la representación de 'Himmelweg' nos encontramos con el autor de la obra, Juan Mayorga. Mayorga es un dramaturgo fundamental en el teatro actual europeo, cuya obra merece la pena leer, ver representada, pensar... Juan es un hombre sencillo y cercano que he tenido la suerte de encontrarme alguna vez; un 'antiautor' que quiere conocer las reacciones que sus obras despiertan en el público. El encuentro con los alumnos de 2º de Bachillerato con las expresiones de todos será un momento para recordar y guardar. ¡Estoy muy contenta!


sábado, 4 de marzo de 2017

ADÉU, AMADOR, AMIC E AMAT

Cuando llegaban las vacaciones, siempre te ibas 'a la francesa'. Decías que había que marcharse discretamente. Así lo hiciste primero de la docencia, donde nos dejaste a muchos, compañeros y alumnos, una sensación de calor en la piel. Una parte importante de la profesora que soy hoy la tomé prestada de ti. Ahora te has ido de la vida de la misma manera. Amador, me quedo muy triste y algo enfadada. Y mira que era difícil enfadarse contigo... Te quiero, amigo.



Recordar la vida compartida y el ser humano que eras y eres -porque siempre serás- me hace sonreír, viejo profesor. A los profes más jóvenes nos enseñaste a amar la profesión; a los alumnos 'zangolotinos', la literatura, la lengua, las palabras...



"Hasta la muerte todo es vida." Gracias, Amador, por tanta vida compartida. Los amigos son la familia que se elige. Lo más bonito que escuché decir sobre ti ayer es que te reías con todo el cuerpo. Lo afirmó Miguel Alirangues con su mirada azul puesta en el infinito. Aquesta imatge és un tresor de tendresa. Que la terra et siga lleu. Adéu, Amic e Amat.


sábado, 25 de febrero de 2017

EDUCACIÓ CREATIVA

Amics, us deixe el postcast del programa de ràdio 'Educación Creativa' en el qual vaig participar el dijous, 23 de febrer de 2017. Vam parlar de poesia, de les paraules, d'Olor de poma verda, d'independentisme i, fins i tot, de Donald Trump. Aquí us el deixe, si us ve de gust... 🍏

📚
Amigos, os dejo el podcast del programa de radio "Educación Creativa" en el que participé el jueves, 23 de febrero de 2017. Hablamos de poesía, de las palabras, de 'Olor de poma verda', de independentismo e incluso de Donald Trump. Aquí os lo dejo por si os apetece... 🍏

sábado, 18 de febrero de 2017

L'AVENTURA DE LA HISTÒRIA

La revista "La aventura de la Historia" em va proposar contestar a les següents preguntes amb 100-120 paraules: "¿Cuál es el origen del valenciano? ¿Es previo o posterior al catalán?" He de confessar que no en vaig ser capaç; en vaig necessitar 125. Aquí teniu la resposta.

La revista "La aventura de la Historia" me propuso contestar a les siguientes preguntas en 100-120 palabras: "¿Cuál es el origen del valenciano? ¿Es previo o posterior al catalán?" Debo confesar que no fui capaz; necesité 125. Aquí tenéis la respuesta.


¿Cuál es el origen del valenciano? ¿Es anterior al catalán? Raíces y expansión.

El catalán es una lengua románica que procede del latín vulgar y que surge en el territorio fronterizo del este de los Pirineos en torno al siglo IX. Como consecuencia de la Reconquista, el catalán se extendió hacia el sur: primero, en Cataluña y, a continuación, en la zona de Valencia. El catalán se divide en dos grandes variedades dialectales: el oriental que comprende el rosellonés, el central, el balear y el alguerés; y el occidental, compuesto por el ribagorzano, el leridano, el tortosino y el valenciano. En el valenciano se distingue entre el septentrional, apitxat y meridional. Catalán y valenciano son maneras distintas de llamar a la misma lengua. En el País Valenciano el término valenciano tiene una larga tradición histórica, literaria y social. 

BEGOÑA CHORQUES FUSTER
Lda. Filología Hispánica y Catalana
Escritora



sábado, 11 de febrero de 2017

XÀTIVA, MATÈRIA DE BRETANYA

‘Xàtiva, matèria de Bretanya’ potser us semble un títol massa ambiciós. Li’l he pres a l’Ignasi Riera, amb la seua aquiescència. Aquest nigromàntic de la ironia treu l’expressió de l’obra de la poeta i novel·lista Carmelina Sánchez-Cutillas, premi Andròmina a l’any 1975 (aleshores alguns començàvem a fer les primeres passes per aquesta terra). Aquesta frase fa referència a la literatura artúrica que va sorgir al continent europeu, centrada en les històries sobre el Rei Artús i la recerca del Sant Greal. Segons el trobador francès del segle XII, Jean Bodel, s’oposa a altres dues grans tradicions de temes llegendaris i cicles literaris: la matèria de Roma, que versa sobre la mitologia grega i romana i els seus herois militars com Juli Cèsar o Alexandre el Magne, i la matèria de França, relacionada amb Carlemany. Aquestes tres tradicions ens demostren el fet que la cultura medieval a Europa era oberta, variada i receptiva.

Però, què té tot això a veure amb Xàtiva? Cada cop que escolte parlar l’Ignasi, amb la seua eloqüència encisadora, sobre els temes i llegendes recurrents de la nostra literatura fa esment d’aquesta frase, ‘matèria de Bretanya’, i evoca la nostra ciutat, Xàtiva. Una llegenda és una narració d’aparença més o menys històrica, que en realitat conté una proporció, major o menor, d’elements imaginatius. El que senzillament vol dir aquest bell amic vell és que Xàtiva té la riquesa històrica suficient per haver afavorit una nodrida tradició literària i artística.

L’inventari de tots aquells que van obrir els ulls aquí o van tenir present a la seua obra la nostra ciutat seria llarg i, inevitablement, injust. Des de l’antiguitat clàssica amb l’eixerit Catul, passant per ‘El collar de la coloma’ d’Ibn Hazm de Còrdova, fins a Vicent Andrés Estellés i el seu poemari ‘Xàtiva’. Ho sé: en són molts més... La música també recorre les artèries xativines: Raimon ens recorda que va nàixer al carrer Blanc amb una imatge gairebé lorquiana o Feliu Ventura que veu apitxar des del Bellveret un poble que és meridional... Però la ‘matèria de Bretanya’ que amara les llambordes dels nostres carrers és el sediment de la sola de les sabates dels que les han trepitjat anònimament abans que nosaltres, dels que les xafeu cada dia, dels que esperem tornar a fregar-les... Som criatures de la il·lusió i del somni, que demanen un imaginari col·lectiu que ens aculla i ens senyale els límits geogràfics. Els nostres els perfila la serra de Vernissa que ens pinten Juan Francés o Joan Ramos perquè, sabeu què? Tenim en l’art i la literatura dues eines imprescindibles que omplin les nostres ments d’imatges recurrents i deixen emprenta a la nostra pell socarrada.

Article publicat al diari Levante
19 d'agost de 2016