DEMOCRÀCIA EMBOLADA

A hores d’ara, ja tots sabem que a la Fira d’Agost de Xàtiva d’enguany no hi haurà espectacles taurins. La decisió, que anava al programa dels partits governants, s’ha pres després de dur a terme una consulta popular en la qual només ha participat un 25% de l’electorat. El nous consistoris que estan intentant de desenvolupar una política més participativa, més enllà de la política representativa que hem viscut a les darreres dècades, estan ensopegant amb allò que Ban Ki-moon anomena el verí de la democràcia: l’apatia. Cal una autèntica presa de consciència ciutadana d’assumir que la res publica és cosa de tots i que tots n’hem de prendre partit. A més, l’educació ha de jugar un paper fonamental en la formació de ciutadans responsables.

També hem pogut comprovar que la resolució s’ha acordat amb una minsa diferència entre el partidaris de suprimir els festejos amb bous i els que demanaven continuïtat: un 51% front al 49% amb una diferència de sols 75 vots. Si a aquest fet li afegim la querella interposada a l’alcalde Roger Cerdà (PSPV) i als tinents d’alcalde Miquel Lorente (EU) i Cristina Suñer (Compromís) per prevaricació i per anar contra les tradicions i els drets cívics, la controvèrsia a la conversa del cafè està garantida. Queda palès que ens manca cultura democràtica als dirigents polítics i als ciutadans per mirar d’entendre i acceptar aquelles decisions comunitàries contràries al que pensem. Em ve al cap el comentari d’un polític espanyol, després del referèndum al Regne Unit, en el qual afirmava que el Brexit era conseqüència de preguntar al poble; però també la incrèdula indignació de tots els que no entenem els resultats de les eleccions generals del 26J. Per cert, el marge entre els partidaris de marxar de la UE i els que s’estimaven més romandre-hi ha estat ben estret, però ningú no ha qüestionat el resultat ni ha insinuat que la votació s’haja de repetir ni ha provat de dur als jutjats la disputa.

Ens trobem en una democràcia embolada, on envestim com braus encegats i on el que compta és l’espectable (no sé si taurí). Som davant la teatralització de les ideologies, en lloc d’assistir a un debat d’idees i de projectes que cerquen la millora de la vida dels ciutadans. Sembla que hi ha por de preguntar els ciutadans com volen que siguen les seues institucions. Més que mai no podem tenir por a la democràcia, ni tampoc al diàleg. Tanmateix, per tal que hi haja entesa, cal parlar però també escoltar. Una política ocasional, del nom de la qual no faré esment, que exerceix un càrrec públic a un ajuntament també, va declarar fa pocs dies que la negociació és un signe d’intel·ligència. Doncs, ja sabem el que ens toca.

Article publicat al diari Levante

22 de juliol de 2016

ZEBRA DE COLORS

Una onada de tolerància recorre les nostres ciutats. Podem dir sense faltar a la veritat que la bandera amb l’arc de Sant Martí o de l’orgull gai és una icona de llibertat. Hem viscut una setmana de celebracions on aquest símbol de diversitat sexual ha estat omnipresent. Les banderes de colors han lluït als balcons dels ajuntaments propers, com a Xàtiva o València, o més llunyans, com ara Madrid, on Manuela Carmena ha reivindicat aquesta ‘tradició’ de tan sols dos anys. Altres instàncies públiques, més bel·ligerants en altres temps, també s’han contagiat d’aquest corrent gay-friendly, com ara la seu de la Comunitat de Madrid, presidida per Cristina Cifuentes. Veure i viure els carrers, les xarxes socials i els comerços guarnits amb senyeres de colors m’ompli el cor d’esperança i de gratitud envers tots aquells que van lluitar pel reconeixement d’uns drets que ara gaudim, sovint amb despreocupació.

La novetat d’engany han estat els pas zebra tenyits de colors, que han omplert d’alegria (amb el significat original de la paraula anglesa gay) la seguretat viària. Deixant de banda el debat que qüestiona aquestes iniciatives perquè altera un senyal de circulació, sí vull remarcar la polèmica sorgida a Gandia sobre la conveniència de comprometre diners públics en un acte simbòlic sense cap benefici pràctic sobre els ciutadans. Les crítiques amaguen una homofòbia i una estretor de mires mal argumentades, ja que la despesa suma l’estratosfèrica quantitat de cent vuitanta euros. Però la data fonamental que s’hauria de mesurar en la balança és el valor educatiu que aquests tipus d’actes tenen per als més joves, per a tots. No val a dir que tenim una legislació avençada en matèria de protecció de drets civils, que a l’Estat espanyol se celebren matrimonis homosexuals des de 2005 o que es tracta d’una moda... Com a societat, tenim l’obligació de fer créixer els nostres fills en la tolerància i el respecte a tots aquells que són diferents, siga per la seua tendència sexual o per qualsevol altre motiu. Faig aquesta afirmació perquè encara avui la majoria d’adolescents LGTB han de patir insults d’algun company per la seua identitat sexual en algun moment de la seua vida escolar. Cada euro que invertim en obrir les nostres ments i en fer més feliços els nostres joves és un euro ben emprat.

Reivindique el dret d’Amir, Martí, Guillem i Cèlia, alumnes meus, a expressar-se amb llibertat, sense por de ser maltractats ni físicament ni psicològica. Ells han estat valents i han fet un pas endavant; altres encara esperen el seu moment decisiu. No, no n’és cap moda.

Article publicat al diari Levante

8 de juliol de 2016

POEMA 'P - V'

                                               “Mówi się o niej: przestrzeń.

                                   Łatwo określać ją tym jednym słowem.”

                                   Wisława Szymborska

De la p a la v hi ha poca distància,

és el camí de la geografia del cos

que acosta el bategar de terra i sang.

De tu a nosaltres hi ha poca distància,

és la drecera de l’amistat

que bressola amb ones de somni i llum.

De nosaltres a l’absolut hi ha poca distància,

és l’arribada de l’amor

que entra ensopegant amb tot

i ens deixa indefenses amb la nostra nuesa.

Beneïda nuesa i beneïda distància

que has fet possible la trobada!

         P – V

                                      “Se le llama: espacio.

                                      Es fácil definirlo con esa sola palabra.”

                                      Wisława Szymborska

De la p a la v hay poca distancia,

es el camino de la geografía del cuerpo

que acerca el latido de tierra y sangre.

De tú a nosotras hay poca distancia,

es la vereda de la amistad

que mece con olas de sueño y luz.

De nosotras al absoluto hay poca distancia,

es la llegada del amor

que entra tropezando con todo

y nos deja indefensas ante nuestra desnudez.

¡Bendita desnudez y bendita distancia

que has hecho posible el encuentro!

                                              Begoña Chorques Fuster

                                              'Olor de poma verda'

                                              Ed. Neopàtria, 2016.

'OLOR DE POMA VERDA' A 'EL TEMPS'

"Malgrat escriure des de la seua joventut, la xativina Begoña Chorques ha trigat dècades a publicar el seu primer poemari, Olor de poma verda. Amb un ritme tranquil el poemes expressen els distints sentiments que han florit en l'autora arran del desig i l'amor. Però no sols es retraten emocions disperses sinó que es reflecteixen l'evolució de les relacions íntimes: del pur erotisme i goig sexual, après a contracorrent en un món en què l'homosexualitat no tenia cabuda, als canvis que produeixen un amor una mica més madur o, simplement, el seu anhel."

Setmanari 'El Temps'

Núm. 1659. Publicat el 29 de març de 2016.

POEMA 'DESPERTAR'

Vull contemplar-te jeure al llit

amb la son encara entre els dits

despullada de tants afanys

amb el solitari vestit

de la teua pell tendra i càlida.

Sedegosa de tant d’amor

reste arraulida al teu costat

esperant l’ardent abraçada

de les teues virtuoses cames

i el meu ventre maldestre i nu.

Amb els cossos nous comencem

la dansa antiga de la carn

que ens empeny cap a l’espadat.

                                  Begoña Chorques Fuster

                                 'Olor de poma verda'

                                  Ed. Neopàtria, 2016.

              DESPERTAR

Quiero contemplarte tumbada en la cama

con el sueño todavía entre los dedos

desnuda de tantos afanes

con el solitario vestido

de tu piel tierna y cálida.

Sedienta de tanto amor

permanezco acurrucada a tu lado

esperando el ardiente abrazo

de tus virtuosas piernas

y mi vientre incapaz y desnudo.

Con los cuerpos nuevos comenzamos

la danza antigua de la carne

que nos empuja al precipicio.

I PUNT

Ho han intentat però les paraules no han pogut fer res més per mi. Amb una nota així de breu es disposava a deixar el seu llegat; aquest seria l’aclariment per a un fet que molts qualificarien d’inexplicable. Inexplicable per tots aquells que no van saber intuir aquella angúnia que va anar amarant els pulmons de Ruth fins que l’ofegament va esdevenir insuportable. Havia tingut temps per pensar-ho tot bé. Aquella personalitat meticulosa, una mica obsessiva, l’havia portat a deliberar sobre cadascun dels detalls d’aquella situació que havia volgut evitar tantes vegades, que havia aconseguit ajornar algunes vegades. A la fi, s’havia imposat l’evidència que no sabia viure. Aquella vida i aquell món no estaven fets per ella. No podia lluitar més contra aquella onada arrabassadora d’insensibilitat i d’insolidaritat humana. No, no en sabia, de viure i acceptar aquesta veritat li havia donat una mica de lleugeresa, tan necessària en el seu món interior tan turmentat i esvalotat. Havia escoltat que el suïcides pensen molt bé el lloc on cometran l’autoagressió. El lloc triat sempre deixa molts interrogants. Ella tenia molt clar, des del primer moment que la idea li va rondinar pel cap, que no ho faria a casa seua. No podia fer-li això a Anna que, en endavant, hauria de viure en aquell indret de mort. A més, no s’ho mereixia per tots aquells petits moments de pau i felicitat que li havia atorgat, també per la seua paciència en aquells mesos, mesos molts feixucs en què l’havia fet patir. Només desitjava descansar d’aquell terrible tsunami interior que l’asfixiava a cada envestida, que la deixava sense alè, sense forces per viure. Quan semblava que recuperava el batec de vida l’amenaçava amb una nova embranzida. Ja no podia més, se sentia tan esgotada que ni podia ni volia seguir endavant. La manera com duria a terme el pla mortal va ser el primer que va decidir. El malestar interior era tan gran que ja no concebia el dolor físic. Una caixa sencera d’Orfidals seria suficient per produir una parada cardíaca. Per fer segura l’actuació letal del medicament l’acompanyaria d’una ampolla de vi; el triaria amb cura, que fos d’una bona collita, ja que havia d’agombolar les darreres hores d’una condemnada a mort per una cercle d’ignomínia que durava massa anys, massa generacions. Només li caldria prendre-ho a poc a poc, amb compte, per no provocar el vòmit que pogués arruïnar l’operació. Aquell seria el seu últim ball amb la bella dama blanca, freda com el marbre, però sensual com una ondina que es disposa a donar l’abraçada eterna. Els efluvis etílics del vi procurarien l’escalfor necessària a l’escena. El lloc li havia costat decidir-lo per tal que no fallés el seu propòsit. Els estúpids suïcides que es penedeixen en l’últim instant li semblaven d’un gran patetisme. Aquells que només pretenien cridar l’atenció es mereixien el seu menyspreu per l’exhibicionisme pueril. Això ho tenia clar: si ho intentava no hi fallaria. Sempre que emprenia una nova tasca era per arribar fins a la fi, per no fracassar en l’intent. Tampoc no havia estat la covardia el que l’havia deturat a acabar tan dràsticament amb tot. De fet, no sabia ben bé el que li ho havia impedit fins aquell moment. S’havia dit a sí mateixa que l’havia refrenat la consciència del dolor que anava a provocar als seus. Però, qui eren els seus? Sentia la seua família aliena completament al seu patiment, timbrats per l’estigma de l’abús que arrossegaven. Potser el seus amics que havien tractat d’ajudar-la sense saber-ne. Pensava que se’n sortirien, tots tenien una vida amb la qual continuarien després d’aquell terratrèmol. La seua terapeuta també ho superaria. No sabia si era la primera pacient amb qui fracassava. Potser sí, potser no. Tampoc no tenia massa importància. Ella també tenia la seua realitat per continuar i els recursos emocionals suficients, després d’anys de carrera professional, per encarar aquest tràngol. No arribaria la sang al riu en cap cas. Per últim, hi estava l’Anna, a qui havia estimat tant però a qui sentia que no podia oferir ja res més: només angoixa i desesperança. Seria molt dur al començament però la vida sempre s’obri camí i trobaria només il·lusions per viure. Finalment, ella descansaria, tots descansarien. Ja havia reservat l’habitació d’hotel. Havia de ser confortable, càlida, amb una decoració sòbria però elegant. S’havia pres la molèstia de cercar-la amb atenció per no deixar a l’atzar cap detall. Al cap i a la fi, seria el seu darrer llar, el seu darrer divan, el seu darrer bressol, on havia de dormir per sempre sense tenir malsons, per reposar de tant de fàstic i horror. Escolliria un cap de setmana que sabés que ningú no la trobaria a faltar. Hi tenia oportunitats. A la fi quedaria ella sola, en una cambra sense ningú més, còmoda però impersonal, dos blísters de medicaments i una ampolla de vi. Seria una habitació d’hotel deserta enmig la gran ciutat, encerclada de gent anònima, desconeguda, que no podria fer res per ella. La música sonaria, suau i envoltant, un rèquiem de difunts per donar la benvinguda a la parca que entraria sigil·losament, sense fer cap soroll, encimbellada per l’oblit i el somni amb tants de records amargs, inavesats a tant de dolor. Restarien uns minuts per a la nostàlgia i el desencís. Asseguda, amb la roba blanca, amb un paper blanc entre les mans assumiria tota la desolació i la tristesa que l’havien aguaitat tots els seus anys a aquesta terra. En aquell quadre de Hopper no hi romandria cap cantonada per cap mare, ni real ni somniada, només restaria la solitud definitiva de la mort. Ho han intentat però les paraules no han pogut fer res més per mi.

Begoña Chorques Fuster,

Madrid, novembre de 2012.

Relat publicat a 'El conte del diumenge' 

al diari digital 'La veu del País Valencià' el 14 d'agost de 2016. 

POEMA 'GEOGRAFIA URBANA'

Els parcs, aqueixos parcs, els parcs,

els teus parcs que t’han vist besant

a dentades, fent mossegades,

amb desconcert i malaptesa,

han contemplat aclaparats,

una mica avergonyits,

els experiments primerencs

de l’adolescència audaç.

T’han sorprès amb no sé pas qui

jugant amb l’amor, la follia.

Han descobert el joc impúdic

del teu cos i les teues mans.

T’han vist els membres enllaçats

a un cos que no era pas teu.

T’han contemplat i s’han callat.

Ahir et van sorprendre de nou

estimant amb saliva nova

amb el teu cos nou ja de dona

solemnement llaurat pel temps.

Aqueixos parcs se t’han fet cova

per acollir-te clandestins

per deixar-te en llibertat.

Els parcs, els nostres parcs, els parcs,

que ahir ja et van trobar

abraçada al cos que és el teu.

Ens han contemplat i han somrist.

Begoña Chorques Fuster

Olor de poma verda

Ed. Neopàtria, 2016.

GEOGRAFÍA URBANA

Los parques, esos parques, los parques,

tus parques que te han visto besando

a dentelladas, dando mordiscos,

con desconcierto y torpeza,

han contemplado abrumados,

un poco avergonzados,

los experimentos primerizos

de la adolescencia audaz.

Te han sorprendido con no sé quién

jugando con el amor, con la locura.

Han descubierto el juego impúdico

de tu cuerpo y de tus manos.

Te han visto los miembros enlazados

a un cuerpo que no era tuyo.

Te han contemplado y se han callado.

Ayer te sorprendieron de nuevo

amando con saliva nueva

con tu cuerpo nuevo ya de mujer

labrado solemnemente por el tiempo.

Aquellos parques se te han hecho cueva

para acogerte clandestinos

para dejarte en libertad.

Los parques, nuestros parques, los parques,

que ayer ya te encontraron

abrazada al cuerpo que es el tuyo.

Nos han contemplado y han sonreído.