La dificultat per definir què és real i què creïble, la cerca de la versemblança, la difusa frontera entre realitat i ficció són temes que obsessionen a les gents dels teatre, i també al director del muntatge i dramaturg, Ernesto Caballero. Fins i tot en un dels seus muntatges anteriors –la interessant adaptació del Tartuf de Molière que va pujar a les taules del Teatre Infanta Isabel al començament d’aquesta temporada de la mà del genial Pepe Viyuela– ho confirma. Aquesta vegada pren un dels clàssics moderns teatrals Luigi Pirandello, Aquesta nit s’improvisa la comèdia, i s’embranca en un joc metateatral al qual li treu un suc dens en la reflexió, però també hilarant i divertit. Per fer-ho, borda una versió en la qual adapta amb habilitat el text de Pirandello ala nostra realitat actual, inclús amb al·lusions a la religiositat buida i ritual i a la nostra absurda cerca de mites i semidéus. D’aquesta manera, l’aparició de Maradona en escena com a conseqüència d’un error de dicció desencadena un dels moments més absurds i divertidíssims de l’obra. Com diu un dels personatges, “el teatre ho pot tot”.
El pretext és que una companyia es disposa a representar una versió de la narració breu de Pirandello Leonora, adéu davant del públic del Teatre Espanyol. El director vol que tot siga el més creïble possible i, per això, demana els actors que improvisen el text i es deixen portar per les situacions. Això provoca una dissociació entre la pròpia realitat de la representació, que suposament s’està improvisant, i allò que acaben representant que no deixa d’estar també escrit i discorre de forma paral·lela. Ja reflexionava sobre la versemblança i la realitat Pirandelo a Sei personaggi in cerca d’autore, obra genialment adaptada per Miguel del Arco a La función por hacer.
El resultat és un muntatge de un poc més d’una hora i mitja en el qual és impossible no passar un estona excepcional. A banda de la formidable feina de Caballera com adaptador i director, el recolzen un elenc d’actors magnífics, format per Felipe Ansola (Pomarici), Jorge Basanta (Verri), Natia Hernández (Na Ignàcia), Joaquín Notario (Hinkfuss, el director), Paco Ochoa (L’actor de caràcter, En Palmir), Ana Ruiz (Totina/La cantant de cabaret) i Ainhoa Santamaría (Mommina). Tots culminen una interpretació amb moments esbojarrats (parlament en italià inclosos) on no manca la reflexió sobre el fet teatral i el que aquest aporta.
Solem dir que és molt sa riure’s d’un mateix. I raó no li manca a aquesta afirmació si realment som capaços de fer-ho. Doncs bé, Caballero intenta (i ho aconsegueix) dur a terme un exercici de crítica al teatre i de les seues diverses tendències actuals. Per això introdueix un acompanyament musical (molt operístic i italià, per cert) com un actor més en escena. Per últim, Caballero, en nom de tota la gent del teatre, li la retorna al Javier Marías com millor sap: amb una rialla alegre i saberuda. Us recorde que al 2017 l’acadèmic va publicar l’article “Ese idiota de Shakespeare” a El País criticant de forma descarnada el teatre que es feia a Espanya, havent confessat al començament que feia anys que no en trepitjava un. Sabrà l’autor riure’s de sí mateix?
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario