Al mes de març,
els telons dels teatres van caure de manera abrupta i indefinida. De la mateixa
manera que la vida quotidiana, com l’hem coneguda fins ara, va quedar
paralitzada. Van restar moltes entrades venudes i funcions per estrenar.
Incomprensiblement les portes dels teatres han estat les darreres en obrir-se.
Al teatre hi ha una tradició. Quan està buit, sempre es deixa un llum encès,
normalment sobre un trípode al centre de l’escenari. Aquest llum rep el nom de
“llum testimoni” i significa que, encara que el teatre estiga buit, la llum
testimoni roman. Significa que la gent del teatre sap que tornarà a ser
convocada a l’àgora dramàtic. Aquest llum testimoni ens ha permet seguir
nodrint-nos durant aquest dur confinament, gràcies al teatre ja viscut, al
llegit i al que hem pogut veure a les pantalles dels nostres ordinadors. No, no
és el mateix i els malalts de teatre ho sabem, però veure’l així ens ha fet ser
més conscients, si és possible, de l’autèntic de l’espectacle en directe, de la
interpretació única i irrepetible que un grup de comediants fan per a tu i els
teus companys de sala. Com ha dit Mayorga, hem trobat a faltar el teatre,
sobretot, com a espectadors.
Tot açò ha provocat que, arribat el moment de reprendre el ritual grec, haja pres més significat encara. Cada gest, repetit tantes vegades com un autòmat fins ocupar la butaca assignada, recrea la cerimònia gairebé religiosa de les taules i ens fa més conscients de la vàlua del posat. No importen les mascaretes, ni els gels hidroalcohòlics; a una banda queda aquella distància física social imposada per un virus invisible i que s’esfuma gràcies a la paraula declamada. A l’escenari torna a ocórrer l’encanteri que ens hipnotitza i ens trasllada a la trama representada.
Traïció és una de les obres mestres i més clàssiques del Premi Nobel de Literatura Harold Pinter. Es considera així perquè el tema que presenta es reconeix fàcilment per l’espectador: la història d’un triangle amorós. Emma manté una relació extramatrimonial amb Jerry, que és el millor amic de Robert, el seu marit. Pot semblar inclús tòpic. Aquesta vegada Pinter no obliga l’espectador a donar sentit a l’argument per desentranyar el que ocorre a l’obra. L’atractiu i el mèrit de la peça consisteix en què la història ens la conten a l’inrevés. Mitjançant una sèrie d’analepsis o flashbacks parcials, anem coneixent aquest ordit d’amor i traïció des del final fins l’origen del conflicte. Hi ha una crítica directa i feroç als convencionalismes socials a través de la relació d’aquests tres amics, al llarg de nou anys a l’Anglaterra dels anys 70. Però el que atorga una vigència genuïna al text és que, més enllà de l’expressió clara i raonable dels tres personatges, allà sota batega la seua lluita interna per creure el que diuen, per sobreposar-se als seus sentiments de frustració i desengany, per superar la repressió dels seus desigs ocults. Com afirma Berna, personatge de La colección, última obra (encara inèdita) de Juan Mayorga, sempre és massa aviat per saber si encertem o fracassem en una decisió. Traïció ens brinda l’oportunitat d’observar-ho amb la perspectiva del temps ja viscut. ¡Que fàcil seria viure si poguérem portar a les nostres existències aquest joc temporal pinterià!
Irene Arcos, Raúl Arévalo i Miki Esparbé aconsegueixen que els diàlegs queden a l’altura de l’obra i del seu autor. Mai no és una tasca fàcil. La resta d’elements teatrals, elaborats per aquells que s’amaguen entre bambolines, fan que la tornada al teatre conserve tota la seua màgia: escenografia, vestuari, música i il·luminació s’alien amb els tres intèrprets que creen aquesta faula en la qual ens submergim i vivim durant gairebé una hora i mitjà. El fos a negre torna al seu ésser aquests tres actors fantàstics. L’aplaudiment emocionat és de reconeixement mutu. El llum testimoni ens ha convocat de bell nou. Hem tornat al teatre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario