Tel Aviv on fire (Sameh Zoabi, 2018) és una comèdia que té com
a marc el conflicte àrab-israelià. Encara que semble difícil i potser
inadequat, de vegades és necessari riure’s de les guerres i d’allò que les
provoquen. Tel Aviv on fire recorda
en el to de sàtira a cintes com Un porc a
Gaza (Sylvain Stibal, 2011). No obstant això, pel seu caràcter humorístic
es troba més allunyada d’Els informes de
Sarah i Saleem (Muayad Alayan, 2018) on la denúncia contra els abusos i les
injustícies comeses pels israelians és més evident i dramàtica.
El títol ja és un equívoc
perquè res del que succeeix en la pel·lícula ocorre a Tel Aviv, capital
d’Israel i ciutat que pretén ser moderna i cosmopolita. Salam (Kais Nashif) és
un jove de trenta anys amb una situació laboral i econòmica incerta. Cada dia
passa el control fronterer que el porta de Jerusalem, on viu, a Ramallah,
capital de Cisjordània. Allà es roda la famosa telenovel·la Tel Aviv on fire on ha aconseguit una
modesta feina com a corrector d’hebreu gràcies al seu oncle, un dels
responsables de la sèrie. Els passos fronterers i el mur construït, controlats
per Israel, són elements d’humiliació que Israel utilitza amb el poble palestí.
Aquells que tenen passaport palestí saben que no es poden relaxar en aquests
controls. I aquí comença l’embolic de la pel·lícula.
En un dels viatges, Salam
acaba davant del capità Assi Tzur (Yaniv Biton), responsable del control. Assi,
que considera la telenovel·la propaganda antisemita, confessa a Salam que la
seua dona és una gran seguidora de la sèrie, ja que el culebrot té adeptes a
ambdues bandes del mur. “No tot a la vida és polític’, li respon la seua dona. Per
sortir-se’n, Salam declara que és guionista, cosa que no és certa, i Assi
comença a donar-li consells pràctics sobre com hauria de desenvolupar-se la
trama. La farsa es complica quan, per una sèrie d’atzars, Salam arriba a ser
guionista i s’enfronta al fet que no sap com escriure els diàlegs. Aleshores
demana ajuda al capità Assi que tracta de complaure a la seua esposa però,
segons l’equip, l’argument cada cop s’apropa més a la propaganda sionista.
La metaficció és
l’artefacte utilitzat per fer-nos arribar l’intriga de la telenovel·la,
ambientada al 1967, poc abans de la Guerra dels Sis Dies, que va enfrontar
Israel contra Egipte, Jordània, Irak i Síria. Un espia franco-àrab (Lubna
Azabal) s’infiltra a l’exèrcit israelià seduint un oficial semita, per
aconseguir informació sobre la estratègia futura de combat. La dona acaba amb
el cor dividit entre el militar hebreu i un revolucionari palestí. A més, la
sèrie té una estètica barroera, pròpia dels culebrots mediocres produïts per a
la televisió.
Amb una intriga
aparentment lleugera, la història ens apropa a la situació dels territoris
ocupats i d’un conflicte anquilosat durant dècades. Ens mostra el diferent punt
de vista entre les generacions de palestins: els majors, desenganyats amb el que
havien d’haver estat els Acords d’Oslo de 1993; i els joves que desitgen un
futur amb més esperança, amb la temptació sempre de fugir a l’estranger,
especialment cap a Europa. Enmig de tot això, l’hummus, aquest deliciós puré de
cigrons tan tradicional al món àrab, esdevé la baula d’unió entre aquests dos
mons enfrontats: Assi, el capità jueu, adora un bon hummus casolà, mentre que
Salam, un jerosolimità palestí, l’odia. El perquè d’aquest insòlit disgust de
Salam i el final de l’embolic ens recorden que és possible bastir ponts de
comprensió i convivència quan es té en compte l’essencialment humà.
Tel Aviv on fire és el tercer llargmetratge de Sameh Zoabi,
director palestí amb nacionalitat israeliana. En tots, l’eix central és la
guerra entre Israel i Palestina i totes les tensions que emergeixen en la
convivència en aquesta zona del planteta. Under
the same sun és un drama i Mawsem
Hisad, un documental.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario