Mai no hi havia hagut
tanta ideologia i tan poques idees. Així ens va. Ens hem passat setmanes
cercant culpables d’aquesta situació tan tràgica que ens ha sobrevingut principalment
per la nostra actitud arrogant com a espècie invasora i depredadora del
planeta. Però el reconeixement de la nostra coresponsabilitat lluny de
satisfer-nos, ens sembla una aberració estúpida. Necessitem algú a qui
crucificar, a qui sacrificar per l’esclat de la pandèmia. Busquem teories
conspiranoides a les quals aferrar-nos amb afany, que donen una explicació
fàcil i tancada del que ha passat. Si aquestes nodreixen la nostra xenofòbia i
els nostres prejudicis més recalcitrants, ens sentim reafirmats en la nostra
supèrbia. A més, si es poden resumir en un vídeo de Youtube en cinc minutos
millor que millor, perquè d’aquesta manera el podem fer arribar per missatgeria
instantània al nostres cercles pròxims. Com som incapaços d’assumir la por, la
incertesa y l’angoixa que aquesta situació ens ha portat, increpem i qüestionem
qui els ha tocat gestionar la situació més difícil que ha viscut aquest país en
dècades. Afirmem que són uns mediocres i uns oportunistes sense ser capaços de
reconèixer que són el reflex de la societat a la qual representen: nosaltres. Ens
sentim enganyats. Reclamem la veritat com si aquesta fora quelcom clar i
unívoca, un credo teològic. Ni podem ni volem acceptar la complexitat
polièdrica de la realitat que ha sobrevingut amb aquest invisible als ulls. Som
carn de notícia falsa, sobretot, si es fan ressò del que pensem. Estem assentats
en la confusió, però exigim certeses, respostes clares. Retorcem el coll del
llenguatge perquè no diu el que volem escoltar. Hem desatès amb el nostre vot
durant lustres els dos pilars de la nostra societat, la sanitat i l’educació, i
ara demanen que els serveis públics siguen eficaços i donen resposta a les
nostres necessitats. Hem vestit els nostres sanitaris amb una capa d’herois,
mentre els anem suggerint que es preparen per una nova onada de mort perquè el mon
inhumà i egoista que hem creat a imatge i semblança nostra ha de seguir rodant.
Esperem que la ciència done una solució ràpida i eficaç a un problema de
dimensions planetàries, demostrant la nostra completa ignorància del que suposa
la investigació i la salut. Ens queixem, perboquem a les xarxes socials insults
i barbaritats contra la classe política, contra els epidemiòlegs, contra qui es
pose per davant, deixant en evidència les nostres misèries i necessitat de
desfogament. Tot perquè som incapaços de dir-nos a nosaltres mateixos: No ho
sé. No entenc res. Tinc poc.
Després de més de
cinquanta dies tancats a casa, de més de vint-i-cinc mil morts oficials (tots
sabem que en són més), del drama social i laboral que ja s’ha instal·lat en la
nostra societat, sembla que hem patit un atac de negacionisme i ens hem llençat
als carrers ignorant, en molts casos, les recomanacions que ens han fet:
distància física entre persones i ús de mascaretes. Però és que ens supera la
mascareta i volem abraçar a aquells que diem estimar. Com nens egoistes als
quals els han aixecat el càstig, cerquem noves maneres d’escaquejar-nos del que
hauria de ser l’assumpció de la nostra responsabilitat personal per la nostra
pròpia salut i la d’aquells que ens importen. Ens hem despertat de l’experiment
del show de Truman i exigim recuperar ansiosos i capritxosos la nostra vida
passada com si fora part del nostre patrimoni immobiliari. Vivim en una
societat infantilitzada que confon la llibertat individual amb la satisfacció
immediata de les nostres apetències, com si de un bé de consum es tractés. Hem
decidit que dos-cents morts diaris és un preu assumible. Ens mereixen
l’extinció per imbècils.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
Imatge de Bansky
No hay comentarios:
Publicar un comentario