domingo, 27 de octubre de 2019

CRÒNICA DE JERUSALEM_02

DIA 02. BETLEM I JERICÓ: He obert els ulls a les quatre de la matinada i he pensat: 'Ets a Jerusalem'. Ja no he pogut aclucar-los més. Hem menjat el nostre primer desdejuni israelià: formatges, hummus, verdura a la planxa, peix mig cuit. Tot ben fred. No sé si serà un senyal. Avui és Sabbath, el dia sant per als jueus.

Han vingut a recollir-nos a l’hotel ben puntuals. Avui farem la visita en grup. El conductor de l’autocar ha hagut de detenir la marxa perquè hi havia dos cotxes mal aparcats i no hi tenia lloc suficient per passar. Un dels conductors hi ha tornat uns minuts després amb un pa sota el braç. Era un home gran amb un aspecte distret i malgirbat. El conductor de l’autobús ha abaixat i ha començat a cridar-li amb una violència verbal insospitada assenyalant-lo amb el dit índex. He recordat que nosaltres tampoc som un exemple d’assossec al volant però m’ha semblat que l’escridassava massa. Després ens han conduit fins al munt Scopus, des d’on hem començat la marxa. Hem creuat també el control a Palestina. Com que anàvem en grup d’una empresa turística israeliana, no hem hagut de deturar-nos. Hem contemplat el mur de la vergonya per primer cop. Quants murs que separen persones hi ha al món? El guia israelià que ens ha acompanyat a Betlem ha dit que abans de la seua construcció vivien realment esglaiats. Ha afirmat que aquesta era la seua experiència. 

A Betlem hem visitat la Basílica de la Nativitat on és la cova on es creu que va nàixer Jesús. Hi havia una cua molt llarga per visitar-la. Nosaltres hem visitat l’altra part de la cripta perquè està dividida en dues parts. A l’església uns monjos ortodoxos custodiaven la nau central fent fora a tothom amb modals aspres i esquerps. Col·locaven cadires perquè la gent no pogués accedir-hi. La meua sensació és que aquesta és una societat segregada i crispada: homes i dones, cristians, jueus i musulmans. És la terra de les tanques i els murs. L'eina més potent torna a ser la por. 

Al claustre de l’església hi havia religiosos (alguna dona també), vestits amb hàbit, asseguts esperant que algun peregrí se’ls acostés per parlar amb ells. Quina necessitat tenim els éssers humans de comunicar-nos, encara que siga amb desconeguts!

A la cova dels pastors (una de les tres que hi ha) hem contemplat més fervor religiós. A tots els llocs sants s’ha construït una església i s’ha guarnit l’indret amb iconografia i escenografia de l’escena que hi representa. No es deixa res a la imaginació del visitant, siga religiós o no. Hi havia un grup de cristians sud-americans pregant i tocant la guitarra. Han trigat a anar-se’n perquè tots volien fer-se una foto amb una imatge del nen Jesús que hi havia damunt l’altar. Li besaven els peus, les mans i la cara com si es tractés d’un nen de veritat, amb autèntica devoció. Alguns es feien la foto contemplat la imatge del nen amb embadaliment.

De camí a Jericó, hem passat per davant la porta de la seu de l’Autoritat Nacional Palestina on viu Mahmud Abbas. Hi havia una fotografia seua i una altra de Yasir Arafat, mort al 2004 i soterrat a Ramala, capital de Palestina. A l’entrada de Jericó hi havia una rotonda amb les lletres ‘I Love Jericho’ amb el cor transfigurat en el logo publicitari de Pepsi. Hem dinat a Jericó una pita amb falafel, creïlles fregides i hummus. Un palestí, ben simpàtic, amb bigoti i un barret turc, ens anava posant el que li demanaves dins del pa. ‘Where are you from?’ ens ha preguntat mentre rebregava amb les mans la pita amb el falafel a dintre. Al llarg del dia, ens hem rigut recordant aquest gest. He de confessar que el falafel estava ben bo: cruixent per fora i tendre per dins.  

Després de dinar, hem visitat les restes arqueològiques de Jericó, la ciutat habitada més antiga de la humanitat. Feia moltíssima calor, més que a Xàtiva (i sé el que dic). També hem pogut veure una excel·lent vista de l’actual ciutat. Des de baix, s’hi veu la Muntanya de la Temptació on hi ha un monestir del segle XVIII. És un lloc gairebé inaccessible i fa goig contemplar-lo. Hi ha un funicular que puja i et deixa a prop. Anem recorrent alguns llocs de la vida de Jesucrist. Ens deturem a un sicòmor de l’època fins i tot (això ens han dit), sota el qual Jesús predicava i on es va trobar amb el jove ric. Se’n recordeu? ‘Què he de fer per seguir-te?’ Jesús li va contestar que havia de vendre-ho tot, donar-ho als pobres i seguir-lo. El jove se’n va anar capficat perquè tenia un munt de diners i no li va agradar la resposta. Què hi farem? Avui hi havia tres homes asseguts petant la xerrada a l’ombra. Quan hem abaixat de l’autobús, han muntat la paradeta en un tres i no res i han vingut a vendre’ns el fruit del sicòmor i dàtils. El sicòmor és una mena de cacau amb una capa externa que també es menja. El sabor dels dàtils és senzillament insuperable. Mai no m’han agradat però aquests fruïts són meravellosos. Els homes ens insisteixen perquè li’n comprem. Pense en el dia a dia d’aquesta gent, tan allunyada de la nostra manera de fer i viure, en la seua concepció del temps. I també reflexione sobre els llocs que hem visitat i que haurien de ser per la reconciliació. 

Un altre cop a Jerusalem, la Ciutat Vella ens ha tornat a convocar. Avui hem entrat per la Porta de Damasc, al barri àrab. Hi hem arribat abaixant pel carrer Nablus i deixant a una banda l’estació d’autobusos àrab. Hem recorregut les estacions de la Via Dolorosa que fa el camí de Jesucrist al calvari i hem sentit el sotrac de la història que hi ha a cada indret d’aquesta ciutat. En l’estació segona, uns italians joves la feien amb una creu al damunt.  

Molt prop de l’estació tercera, hem pujat a la terrassa de l’Hospici austríac. No hi cap anunci que et diga que és el lloc que cerques i que des d’allà s’hi pot veure una de les millors vistes de Jerusalem, amb la Cúpula de la Roca ben a prop. Coneixíem l’adreça però semblava tancat. Quan dos turistes s’han apropat i han trucat, hem aprofitat per entrar-hi. Hem pujat i hem gaudit de l’espectacle visual fins que una parella m’ha demanat que els prengués una fotografia. Primer de tot, ell m’ha preguntat si feia bones fotografies. Després m’ha mostrat una fotografia d’Internet on hi havia una parella en aquella terrassa. Semblaven models d’un anunci publicitari. Pretenien que els fes la foto exactament igual. Es col·locaven de costat sense mirar a la càmera. Després de fer-los-en un parell, els he dit que desitjava gaudir de la vista. M’han entrat ganes de enviar-los a pastar fang. L’estupidesa no fa vacances a Jerusalem.

Hem anat trepitjant i coneixent els carrerons de la Ciutat Vella. Hem acabat un altre cop al Mur de les Lamentacions amb una sensació més assossegada que ahir. Les jueues feien les seues oracions i caminaven cap enrere per no donar l'esquena al mur. Als visitants no els és permès prendre fotos en Sabbath. Ja hi tenen la resta de la setmana per fer totes les que vulguen. Finalment, hem començat el mateix camí de retorn que vam fer ahir. A la plaça del Mur hi havia uns quants nens amb la quipà i els rínxols jugant al futbol amb una ampolla de plàstic com a baló. Ens hem creuat amb dos adolescents amb el barret jueu que corrien cap a dins escridassant. Hem comentat que tant s’hi val on sigues: els adolescents fan soroll en qualsevol lloc del món. Quan eixíem i deixàvem a mà esquerra la Porta del Fem o dels Marroquins, un policia israelià portava a ròssec, espentejant-lo i agafant-lo pel pit un dels adolescents que corrien minuts abans. El policia cridava molt fort, amb una violència incomprensible. Tots, quiets i muts, miràvem l’escena amb estupor i sorpresa. M’he quedat mirant la cara de sorpresa d’una mare jueva que anava amb tres nens. He pensat en els meus alumnes adolescents. La sensació de serenor s'ha esvaït del tot. M'han fet ganes de plorar. Una altra vegada la por i la violència. 

Hem tornat a poc a poc a l'hotel cercant una mica de la pau d'aquesta ciutat suposadament santa. He travessat per segon dia la Porta de Sió. Un nens ben petits, amb la vestimenta jueva, jugaven, corrien i reien. Aquests sí que tenien una pilota.

Dissabte, 24 d’agost de 2019
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
Foto: María José Mier Caminero


No hay comentarios:

Publicar un comentario