Un altre curs ha quedat
enrere. Juny és un mes d’intensa feina per al professorat i els equips
directius dels centre educatius. A aquest curs, que ja és història, junyembre ha estat un caos del qual hem
eixit com hem pogut al centres de la Comunitat de Madrid. A la fi del crus
passat ja ens van informar que, al curs 2017 – 2018, els exàmens extraordinaris
tindrien lloc al juny, i no al setembre, com fins ara. Així la convocatòria
ordinària seria al principi de juny i, tot seguit, continuarien les activitats
lectives fins el dia 22. Durant aquests dies, els professors havíem de
realitzar activitats d’ampliació per a aquells alumnes que hagen superat
l’assignatura i activitats de recuperació i recolzament per a aquells que
s’havien d’examinar un altre cop a finals de mes. Al llarg dels mesos anteriors
i en reiterades ocasions, les associacions de directors i els equips directius
han demanat pautes a l’administració educativa per l’organització i
desenvolupament d’aquests dies singulars. La resposta ha estat el silenci. ¿Com
s’organitza en una mateixa aula, a una temperatura superior als trenta graus, a
un grup heterogeni de trenta adolescents entre els quals el 80 % ja han aprovat
l’assignatura i el 20 % ha de fer una esforç extra per aconseguir-ho en tan
sols quinze dies? Tot això s’ha de fer amb els mateixos recursos humans i
materials que s’han tingut al llarg del curs, minvats per les retallades des de
fa gairebé una dècada. Senzillament, no s’hi pot. Per això, el silenci.
La fi del curs s’ha
precipitat. A finals de maig, estàvem fent els darrers exàmens als nostres
alumnes per corregir-los i avaluar-los. Tots ens hem exhaurit en un esprint
final que s’ha avançat. Això ha provocat que la majoria dels alumnes aprovat
hagen decidit, animats per les altes temperatures i d’acord amb els seus pares,
que el curs havia acabat per a ells (a efectes acadèmics, realment ja havia
acabat). Res no se’ls pot retreure. Són alumnes que han superat les
assignatures i que estan gaudint d’un merescut descans. Els professors hem continuat
enregistrant les faltes d’assistència, ja que si no ho fem, ens exposem a
responsabilitats indesitjades més enllà de les nostres competències. Aquells
que han decidit seguir assistint a classe han sigut atesos amb la mateixa
diligència que en els mesos anteriors i com els seus companys suspesos (en el
cas de no ser absentistes).
Quin ha estat l’ambient
d’aquests dies a les aules? A la majoria dels cursos, els professors hem seguit
treballant amb els alumnes suspesos que acudien a les classes de reforç i
recuperació. Hem tractat d’orientar el seu estudi cap a l’examen extraordinari
i de resoldre els seus dubtes esmenant les seues llacunes per aconseguir
l’anhelat aprovat. En alguns grups, especialment als primers cursos d’ESO, un
percentatge considerable d’alumnes aprovats han seguit assistint a les classes.
Els professors hem seguit amb les tasques de recuperació, però la dinàmica que
s’ha instal·lat a les aules no ha sigut de feina, perquè senzillant no podia
ser-ho. Professors i alumnes ens hem suportat com hem pogut gràcies a l’estima
que hem anat prenent-nos al llarg dels mesos precedents. Finalment, ho hem
tornat a aconseguir: no ha corregut la sang ni ningú ha resultat ferit. Tanmateix,
he tingut ocasió de llegir a la premsa que en altres autonomies a alguns
professors se’ls obrirà un expedient per haver ‘desincentivat’ l’assistència a
classe durant aquests dies. Que fàcil és matar al missatger! Especialment, quan
no comptes amb ell per res a l’hora de prendre decisions i organitzar una fi de
curs que ha resultat caòtica.
Què hem aconseguit amb
aquest avançament de la convocatòria extraordinària? De moment, hem ‘perdut’
gairebé un mes de classe ordinària, fet que ha provocat que els currículums no
s’hagen pogut completar com s’hauria d’haver fer. S’ha aprofundit en el
desprestigi de l’educació pública i en la tasca docent dels professors (que
conste, almenys, que ningú no ens ha preguntat ni consultat a l’hora de fer
efectius aquests canvis). No obstant això, sembla, almenys a aquest curs, que
el percentatge d’aprovats en la convocatòria extraordinària augmenta de manera
significativa. Eureka! Potser s’ha aconseguit una manera de millorar els
resultats acadèmics amb els mateixos recursos humans, materials i econòmics.
Tanmateix, voldria fer-hi un parell de reflexions: ¿realment l’alumne que
estava suspès el 8 de juny ha assimilat els continguts mínims de l’assignatura
el 22 de juny? Els descric la situació: un grup reduït d’alumnes assistint a
classe amb el professor que ja té l’examen preparat i coneix les preguntes.
Òbviament, aqueix examen està orientat a la consecució d’aqueixos objectius
mínims. El professional es dedica a explicar i practicar aqueixos continguts. A
la fi, alumnes amb serioses dificultats de comprensió lectora i expressió
escrita han assolit el desitjat 5 que els dóna el passi. Hem de reconèixer el
seu esforç i pensar que el proper curs podran seguir millorant les seues
habilitats comunicatives però, ¿és aquesta la qualitat educativa que defensem i
desitgem?
Per últim, aquest curs he
impartit classe en dos grups del mateix nivell d’ESO. En un d’ells, els alumnes
i els seus pares van decidir que sols assistirien els alumnes suspesos (excepte
algun més); en l’altre, han vingut regularment dos terços de la classe. Els
resultats han sigut significatius: al primer grup han recuperat el 75 % dels
alumnes suspesos enfront el 20 % d’alumnes del segon. Estic fent una crida a l’absentisme dels
alumnes aprovat al juny? Déu em guard, no! Estic criticant els pares els fills
dels quals han continuat assistint a classe perquè han considerat que era el
millor per a ells? Tampoc, sense cap mena de dubte. El que estic tractant
d’afirmar és que la clau de la qualitat educativa, juntament amb la innovació i
la formació del professorat, és a la ratio dels alumnes, això és, al nombre
d’alumnes que cada professor ha d’atendre. Clar i ras. Per cert, al claustre
final de curs ens van anunciar que al juny de 2019 la festa continuarà.
Begoña Chorques Fuster
No hay comentarios:
Publicar un comentario