UNA JOVEN PROMETEDORA

¿Te imaginas que eres guapa, joven y tienes todo el futuro por delante? ¿Te imaginas que eres una prometedora y brillante estudiante de Medicina? ¿Te imaginas que tienes unos padres que se preocupan por ti y te cuidan? ¿Te imaginas que tienes una gran amiga en la que puedes confiar y apoyarte? Esta es la vida de Cassie, una joven prometedora, hasta que un trágico suceso conduce su vida a una vía muerta. La protagonista sufre un trauma, junto a su mejor amiga, del que no es capaz de recuperarse.

 

Años después, a punto de cumplir la treintena, Cassie no ha conseguido encarrilar su existencia: abandonó la carrera de Medicina, trabaja en una cafetería, vive todavía con sus padres y lleva una doble vida nocturna de difícil explicación. Pero, un encuentro azaroso le dará una nueva oportunidad: un día se topa con Ryan (Bo Burnham), un antiguo compañero de la carrera, con el que empieza a salir. Esto último nos sitúa en la esfera de la comedia romántica, con una empalagosa presencia del rosa y de canciones de Paris Hilton y Britney Spears. Pero nada es lo que parece.

 

La guionista y actriz londinense Emerald Fennell debuta en la dirección de forma sorprendente con esta cinta de 2020 que no deja indiferente a nadie. Con ella consiguió el Óscar a mejor guion original. Perteneciente al subgénero de terror de rape and revenge, el argumento oscila entre la comedia negra, el suspense y el drama. Cassie, interpretado por una soberbia Carrie Mulligan (An education o Sufragistas), sale por las noches a tomar venganza de potenciales agresores sexuales que se aprovechan de mujeres ebrias.

 

A través de sorprendentes giros de guion, como consecuencia de este fortuito cruce, Cassie tiene la posibilidad de planear la venganza que se merecen cada uno de los actores de aquel oscuro suceso: una compañera de facultad poco empática, el abogado del caso, la decana de la facultad y Al Monroe, el prometedor estudiante de Medicina acusado en su día de violación. Con su implacable astucia y su inteligencia desbordante, Cassie evidencia las demoledoras consecuencias que el engranaje machista de nuestra sociedad tiene para las mujeres que no siguen el patrón. De forma progresiva, nos revela las implicaciones catastróficas que nuestras reacciones machistas y conservadoras al uso pueden tener ante determinados actos. Ante todo, prevalece el doble rasero con el que somos medidos socialmente hombres y mujeres.

 

A esta película, Una joven prometedora, se la ama o se la odia. Es imposible quedarse indiferente. Puede parecer extremista, feminazi, exagerada… Quizás decepcione que la protagonista no sea capaz de salvarse a sí misma sanando sus heridas. Pero es que la película no busca eso: pretende, con un final catártico fuera de toda expectativa para el espectador que nos dejará sin palabras, que nos replanteemos la programación patriarcal que hemos recibido por osmosis social para no acabar siendo cómplices, queriendo o sin querer, de la cultura de la violación.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

CASTING LEAR

Assistir a una representació de Casting Lear deixa un impacte difícil d’oblidar. Aquest experiment teatral arriscat, com l’ha definit Juan Mayorga, és tota una experiència estètica i terapèutica. Per això és impossible desprendre’s de la catarsi que suposa aquesta obra propera a la performance.

 

Casting Lear ha estat al Teatro de la Abadía de nou aquesta temporada, després d’esgotar localitats en l’anterior i d’estar de gira. Andrea Jiménez, directora i autora d’aquesta versió d’El rei Lear de Shakespeare, ens planteja una situació insòlita. Cada nit presenta un actor mascle diferent que no sap què representarà, que no coneix el text ni el muntatge del qual formarà part i es sotmet a la direcció en viu i en directe d’una jove directora emergent, com la pròpia Jiménez es defineix irònicament en un moment de l’obra. Així, un actor experimentat, d’entre cinquanta i seixanta anys, amb una dilatada carrera interpretativa, es posa en la pell de Lear i rebrà totes les indicacions interpretatives i de text a través d’un auricular. El públic tampoc sap qui interpretarà a Lear aquella nit fins uns minuts després de començada la representació.

 

A l’escenari no hi ha res, perquè aquesta és una paraula per la qual s’obsessiona la jove directora fins el punt que ens recorda el nombre de vegades que apareix al text shakespearià. Tampoc hi ha vestuari ni attrezzo. Tan sols hi ha tres actors: Juan Paños és l’apuntador i el comte de Kent, lleial servidor que no abandona mai al rei; l’actor mascle que debuta aquella nit i que interpreta a Lear; i Andrea Jiménez que és la directora, Cordèlia, la filla desheretada i repudiada de Lear, i ella mateixa. El fons de l’escenari és negre, el terra és negre i els tres van vestits de negre. Amb aquest plantejament, Andrea Jiménez escriu la seua particular Carta al pare kafkiana cada nit. L’actor interpretarà l’obra per primera i darrera vegada aquella nit creant així una representació única com la vida mateixa. És destacable la valentia de l’actor que es sotmet a aquest plantejament singular, posant a prova alguna cosa més que els seus dots interpretatius fins quedar-se nu sense més armes que el seu cos i la seua persona. Pedro Mari Sánchez fou el meu rei Lear i fou el cinquantè quart actor en sotmetre’s a aquest joc escènic que va acabar transformant-se en màgia. Altres actors que s’han posat en la pell de Lear i en les mans de Jiménez han sigut Miguel del Arco, Alberto San Juan, Pedro Casablanc, Andrés Lima, Joaquín Notario, Pere Ponce… (i un llarg etcètera).

 

Però, ¿per què fa això Andrea Jiménez? Casting Lear és un exercici d’autoficció en el qual la directora, una nova Cordèlia, revisa el text i les motivacions de cada personatge, del pare Lear i de la filla menor, per indagar i penetrar en el que més por li/ens fa. Perquè Andrea Jiménez també es despulla de qualsevol atribut teatral (paradoxalment mitjançant aquest artefacte escènic perfectament sincronitzat) i ens mostra les seues nafres: ella és Cordèlia, perquè el seu pare és un Lear que “mai no ha entrat en un teatre” i mai va acceptar que la seua prometedora i intel·ligentíssima filla es dediqués a la faràndula. I, per això, cada nit pren un pare diferent per conversar-hi i intentar comprendre el significat del verb perdonar. El que no s’imaginava Jiménez quan va començar aquest viatge (o potser sí) és que anava a despullar també a un públic que viu amb ella la catarsi de la seua ferida. Com i per què? Perquè amb gairebé res aconsegueix que l’espectador també contemple i senta les seus pròpies laceracions.

 

Qui haja tingut la temptació de qualificar-ho com un passatemps narcisista o exhibicionista (segurament ningú no ho qüestionaria si fos un home qui hagués fet aquesta obra teatral), no entén el camí terapèutic que condueix a presentar una proposta com aquesta, una nuesa que pretén reparació i la finalitat de la qual és comprendre allò ocorregut per poder acarar el futur sense mirar enrere. Jiménez es desarma amb les seues millors eines –el teatre i un clàssic que ha llegit, analitzat i estudiat de forma obsessiva i que ara revisita i autoficciona; desconcerta un actor de prestigi al qual sotmet al seu esport favorit, el tenis, i li fa sentir el nostre desvaliment absolut; i descol·loca i aclapara al públic que acaba mirant cap a la seua sima interior i comprenent el propòsit d’aquella audició. Perquè la vida, com Casting Lear, és un assaig que sols ocorre una única vegada però que, tanmateix, ens esforcem per entendre-la i construir-ne quelcom bell. Andrea Jiménez, francament, ho ha aconseguit. Gràcies, Andrea, per Casting Lear.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

 

RES

Nada és una de les novel·les més importants de la segona meitat del segle XX l’autora de la qual va viure amb sobresalt l’aclaparador èxit editorial que va suposar ser guardonada amb el primer Premi Nadal al 1944 amb tan sols vint-i-tres anys. S’han complert vuitanta anys d’aquesta efemèride i s’ha de destacar que l’adaptació que ha estat al cartell del Teatre María Guerrero de Madrid és un tribut merescut a un text que reflexa d’una manera complexa la devastació social i moral que va suposar la guerra civil espanyola. Llegir Nada és la millor manera d’apropar-se a la vida i obra d’aquesta autora que va morir al 2004, víctima d’una malaltia degenerativa que va escombrar la seua memòria, deixant una novel·la inèdita (Al volver la esquina) i un llegat que perdurarà en el temps.

 

L’adaptació de la novel·la Nada de Carmen Laforet al teatre és ja un dels muntatges de la temporada que no hem de perdre’ns. És la primera vegada que aquest text narratiu salta a les taules i ho ha fet de la mà de Joan Yago, autor de la brillant obra Breve historia del ferrocarril español, i de Beatriz Jaén, directora d’ambdós muntatges. El resultat és un text i un muntatge molt notables, gairebé excepcionals si no fos per l’excessiu pes que es dona a la narració en detriment del diàleg. No obstant, s’ha d’assenyalar la dificultat d’adaptar una novel·la al gènere teatral –la cartellera madrilenya se’n troba trufada en els últims temps– i, més encara, si sobre aquest llibre es troba el pes de la història de la Literatura de postguerra.

 

Nada conta la història d’Andrea que arriba a Barcelona al setembre de 1939, per estudiar el primer any a la universitat, i de les persones que l’envolten. Durant l’únic curs acadèmic que hi passa, aquests personatges s’agrupen al voltant de dos àmbits espacials: la casa familiar al carrer Aribau, tancat, lúgubre i violent, i el de la universitat i els seus amics, obert, alegre i juvenil. Ambdós espais oposats que, a la fi, es solapen apareixen magistralment reflectits en l’escenografia que amuntega mobles, un llit, un piano, una taula i altres estris, al pis inferior, en oposició a les golfes on viu l’oncle Román i des d’on presumeix davant d’Andrea: “¿Tú no te has dado cuenta de que yo os manejo a todos?” El món de la universitat penetra en l’àmbit familiar violent a través del cotxe amb què Andrea i Ena van a la platja els caps de setmana i de les làmpades de cristall, riques i lluminoses, que representen a aquella burgesia catalana que va saber de forma hàbil i oportuna alinear-se amb els vencedors. El disseny de llums, el vestuari reflex fidel de l’època, la música i les projeccions en vídeo creen aquesta atmosfera de fascinació, opressió i confusió en què viu una jove que a penes comença a entendre el món que l’envolta.

 

La família d’Andrea està sumida en la runa econòmica i en el trauma que va suposar la guerra. Aquest lloc representa el passat i la nul·la esperança d’un futur per tots els que hi habiten, inclòs el fill de l’oncle Juan i Gloria, víctima de la violència que l’envolta i que ni tan sols té nom. El pis del carrer Aribau actua, doncs, com una presó, mentre que els companys i amics de la universitat viuen de forma expansiva, entre la Via Laietana, on resideix Ena amb la seua família, i el carrer Montcada, on té l’estudi Guíxols.

 

Júlia Roch, que interpreta a Andrea i li ha atorgat un rostre i una corporeïtat que no podrem oblidar mai, dona una versemblança al personatge interpretant-lo amb una naturalitat convincent, oscil·lant entre aquests dos mons que tiren d’ella i que no acaba de comprendre. La resta de l’elenc d’actors apuntalen la consistència d’aquest muntatge. Destaquen Amparo Pamplona que interpreta a l’Àvia, víctima d’aquesta violència i artífex del masclisme regnant i amb qui, tanmateix, és impossible no sentir empatia; Carmen Barrantes que ens ofereix una Angustias, tia autoritària d’Andrea, contradictòria i turmentada; Laura Ferrer, que dona vida a Gloria, és reflex que res és el que sembla; i Peter Vives, magnífic en el seu paper de Román, seductor i carismàtic oncle d’Andrea, capaç de despertar l’atracció i el rebuig que aquest personatge suscita.

 

Amb encert, Joan Yago ha volgut posar de relleu l’amistat entre Andrea i la seua amiga Ena, fonamental en l’obra: una relació complexa, confusa, propera al llaç familiar de vegades i a la relació amorosa en altres, sempre de difícil definició que acabarà prevalent per damunt de la resta de vincles. Encara que es tracta d’una obra no excessivament extensa, la imbricació de personatges, atmosferes i trames fa d’ella un referent literari irrenunciable. Miguel Delibes va afirmar que “Nada es pesimista, pero no desesperanzada” i assenyala com un dels seus principals mèrits “la experiencia de incorporar al lector a la creación”. Tot això és Nada.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

ALEGRIA

Seria bonic sentir a cada hora l’alegria del viure, come un assalto di gioia. Tan bell com utòpic. Tanmateix, és possible experimentar aquest goig gaudint de l’espectacle Alegria del Cirque du Soleil. Fa dues dècades vaig tenir la fortuna de contemplar un documental d’aquest circ canadenc a l’Hemisfèric de la Ciutat de les Arts de València. Impossible no quedar captivada amb les acrobàcies d’aquests atletes artistes i no desitjar veure’ls en directe. L’excepcional en ocasions es fa esperar massa.

 

ES-PEC-TA-CU-LAR fou la primera paraula que em va acudir a la ment quan vaig començar a gaudir de l’impressionant muntatge Alegria, un dia de Nadal feliç per algú que té més de senyor Scrooge que de Rei Mag. BE-LLE-SA fou la segona davant els volantins i salts inversemblants d’aquest conjunt d’acròbates que porten el cos i les seues habilitats fins el límit de la torsió i la sublimitat. Alegria, emoció i plaer és el que s’experimenta al llarg dels cent minuts de diversió que dura l’espectacle en què les mans no van deixar de suar-me davant la dificultat increïble de cada revolta o arqueig.

 

El primer espectacle d’Alegria del Cirque du Soleil amb què van canviar la visió del circ es va estrenar al 1994 i ara es presenta renovat, Sota una nova llum. És aquesta la seua producció més icònica amb una banda sonora inconfusible i intemporal per aquells que han tingut la sort d’assistir a una de les seues actuacions. Els acords de la melodia estaran sonant ja a les golfes del teu record, dilecte lector, i aquells saltimbanquis tornaran a botar des del teu pit fent piruetes fins el teu nas come la rabbia di amar. Una posada en escena impecable, un vestuari estrafolari, colorit i original, un maquillatge emblemàtic, música i veus en directe i una execució impecable i virtuosa d’aquests artistes atletes fan d’aquests cent minuts una experiència memorable per gaudir-la durant cent anys.

 

Només començar el vell bufó del rei, el senyor Fleur, volantiner i sorneguer, pren el poder però, amb ell, seran dos pallassos –els espanyols Pablo Gomis i Pablo Bermejo– els que teixiran un fil conductor de complicitat, humor, tendresa i amistat amb els quals viurem una tempesta de neu inclosa magistralment executada que, tanmateix, no ens gelarà el cor. En una lluita per l’esperança i la renovació, acabaran imposant el desig de canvi i inundant d’alegria el món, o almenys aquell univers creat amb la seua màgia sota els confins de la carpa circense. Des de les barres gimnàstiques inicials, que evoquen al Vietnamese Bamboo Circus, passant pel bellíssim número acrobàtic amb la cançó que dona nom a l’espectacle o el malabarista del foc que col·loca les torxes enceses sobre els seus peus, fins els trapezistes que solquen el cel de la carpa en el número final per omplir-nos el pit de núvols, tot en Alegria condueix a l’entusiasme i a la fascinació de sentir-se a prop d’una BE-LLE-SA ES-PEC-TA-CU-LAR.   

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

1936

1936 de Albert Boronat, Juan Cavestany, Andrés Lima y Juan Mayorga ha estado en el cartel del Teatro Valle-Inclán de Madrid este invierno agotando localidades. Volverá en otoño al Centro Dramático Nacional y auguro un conato de guerra civil para conseguir entradas porque esta obra es ya un imprescindible de la escena española. Andrés Lima dirige, con la sincronización de un reloj suizo, a un elenco de actores sobresalientes como Blanca Portillo, Antonio Durán “Morris”, Alba Flores, Guillermo Toledo, Natalia Hernández, Paco Ochoa, Natalia Hernández, María Morales y Juan Vinuesa, que muestran su versatilidad para cambiar de personaje y de registro, acompañados por el Coro de Jóvenes de Madrid que ponen sus voces y simbolizan sobre el escenario a la generación que viene detrás.

 

Con este ambicioso montaje teatral, el mismo equipo de las obras Shock 1 (El Cóndor y el Puma) y Shock 2 (La Tormenta y la Guerra) busca ofrecer una mirada alejada de cualquier carácter partidista o panfletario de la Guerra Civil española. Para ello, han llevado a cabo un exhaustivo trabajo de documentación con la ayuda de historiadores y de testimonios reales. En esta ocasión, dan una vuelta de tuerca a la doctrina del shock de la periodista canadiense Naomi Klein para escarbar en lo que supuso el “golpe violento” de la guerra civil y la posterior dictadura franquista en la sociedad española. De esta manera, vapulean a los espectadores durante las casi cuatro horas y media de representación.  

 

1936 es la clase magistral que nos daría un viejo profesor de Historia, con la sapiencia de los docentes de illo tempore, con el rigor que aportan los datos y la documentación, con el sentido crítico que todo enseñante quiere infundir en sus pupilos, pero con el dinamismo y la amenidad que ofrecen los métodos pedagógicos innovadores, en esta ocasión, convertidos en performance teatral. Pero nos enseña con la emoción del que ama su disciplina de estudio y magisterio.

 

1936 es, pues, una clase de Historia de nuestra guerra civil representada que nos muestra, desde una perspectiva poliédrica y coral, las diferentes fases por las que pasó el conflicto; cómo se inició; que indaga en las causas y los acontecimientos que lo desencadenaron; que expone sin cortapisas las batallas y las represalias más sangrientas como la Batalla del Ebro o el bombardeo de Guernica; que describe el lamentable papel que desempeñó la Iglesia en este cruzada y cuántos miembros del clero murieron asesinados; que presenta a los protagonistas de ambos bandos –Manuel Azaña, Francisco Franco, el general Yagüe, la Pasionaria, José Antonio Primo de Rivera, el general Rojo… entre otros– a través de sus palabras (algunas producen estupor al comprobar los paralelismos con los tiempos que vivimos) y sus actos; que intenta reflejar cómo la sociedad civil vivió estos tres largos años de guerra fratricida, especialmente en el miedo a la delación, la pobreza, el terror y el hambre; que penetra en las discrepancias y desacuerdos que había en el seno de los dos bandos; que indica la importancia de la palabra, la propaganda y los símbolos, especialmente los himnos musicales; que explica el papel que desempeñaron los actores internacionales –las potencias europeas aliadas y Alemania e Italia–; y que denuncia cómo la memoria de los muertos vencidos sigue enterrada en las cunetas y en las fosas comunes.

 

Puede ser que este viejo profesor profese ideas republicanas o sienta nostalgia de ellas y de lo que podría haber avanzado este país sin las cuatro décadas de regresión y falta de libertades, y tenga sobre la mesa un pequeño jarrón con tres claveles, rojo, amarillo y morado, sin embargo, no se deja llevar por la tentación del adoctrinamiento y la propaganda. Por eso, no debemos negarle el rigor histórico desde el que nos habla, que no es el relato de los vencedores en el que fueron educadas generaciones de este país. Es la presentación de unos hechos trágicos que no busca ahondar en el enfrentamiento de las dos Españas (aunque siempre habrá quien atribuirá este maniqueísmo histórico a la propia obra teatral), de los vencedores y de los vencidos, porque una guerra civil entre hermanos es siempre la más dolorosa y sangrienta.

 

Este viejo maestro nos incita a la reflexión desde un punto de vista histórico inédito, desde abajo, y nos propone su tesis para que la pensemos, la misma que esta profesora que escribe quiso exponer en Solo una. Que si no, llegaré tarde (y disculpen la autocita y la falta de modestia): la guerra civil la perdimos todos, también aquellos que salieron vencedores, porque perdieron lo más preciado que tenemos, nuestra humanidad. El mensaje es claro: ni podemos ni debemos permitir que aquellos hechos vuelvan a ocurrir en esta sociedad que hace cincuenta años que construimos; no podemos repetir el duelo a garrotazos goyesco que contemplamos con estupor en un momento de la representación; la violencia y el derramamiento de sangre nos convierten en las peores bestias de la naturaleza; solo a través del diálogo, el respeto y la democracia podemos convivir en paz y armonía. Así sea.      

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

CASTING LEAR

Asistir a una representación de Casting Lear deja un impacto difícil de olvidar. Este experimento teatral arriesgado, como lo ha definido Juan Mayorga, es toda una experiencia estética y terapéutica. Por eso es imposible desprenderse de la catarsis que supone esta obra cercana a la performance.

 

Casting Lear ha estado en el Teatro de la Abadía de nuevo esta temporada, después de agotar localidades en la anterior y de estar de gira. Andrea Jiménez, directora y autora de esta versión de El rey Lear de Shakespeare, nos plantea una situación insólita. Cada noche presenta a un actor masculino diferente que no sabe qué va a representar, que no conoce el texto ni el montaje del que va a formar parte y se somete a la dirección en vivo y en directo de una joven directora emergente, como la propia Jiménez se define en un momento de la obra. Así, un actor experimentado, de entre cincuenta y sesenta años, con una dilatada carrera interpretativa, se pone en la piel de Lear y recibirá todas las indicaciones interpretativas y de texto a través de un pinganillo. El público tampoco sabe quién interpretará a Lear esa noche hasta unos minutos después de empezada la representación.

 

En el escenario no hay nada, porque esta es una palabra que obsesiona a la joven directora hasta el punto que nos recuerda el número de veces que aparece en el texto shakesperiano. Tampoco hay vestuario ni atrezo. Tan solo hay tres actores: Juan Paños es el apuntador y el conde de Kent, leal servidor que no abandona nunca al rey; el actor varón que debuta esa noche y que interpreta a Lear; y Andrea Jiménez que es la directora, Cordelia, la hija desheredada y repudiada de Lear, y ella misma. El fondo del escenario es negro, el suelo es negro y los tres van vestidos de negro. Con este planteamiento, Andrea Jiménez escribe su particular Carta al padre kafkiana cada noche. El actor interpretará la obra por primera y última vez esa noche creando así una representación única como la vida misma. Es destacable la valentía del actor que se somete a este planteamiento singular, poniendo a prueba algo más que sus dotes interpretativas hasta quedarse desnudo sin más armas que su cuerpo y su persona. Pedro Mari Sánchez fue mi rey Lear y fue el quincuagésimo cuarto actor en someterse a este juego escénico que acabó transformándose en magia. Otros actores que se han puesto en la piel de Lear y en manos de Jiménez han sido Miguel del Arco, Alberto San Juan, Pedro Casablanc, Andrés Lima, Joaquín Notario, Pere Ponce… (y un largo etcétera).

 

¿Por qué hace esto Andrea Jiménez? Casting Lear es un ejercicio de autoficción en el que la directora, una nueva Cordelia, revisa el texto y las motivaciones de cada personaje, del padre Lear y su hija menor, para indagar y penetrar en lo que más miedo le/nos da. Porque Andrea Jiménez también se despoja de cualquier atributo teatral (paradójicamente a través de este artefacto escénico perfectamente sincronizado) y nos muestra sus heridas: ella es Cordelia, porque su padre es un Lear que “nunca ha entrado en un teatro” y jamás aceptó que su prometedora e inteligentísima hija se dedicara a la farándula. Y, por eso, cada noche toma un padre distinto para conversar con él e intentar comprehender el significado del verbo perdonar. Lo que no se imaginaba Jiménez cuando empezó este viaje teatral (o quizás sí) es que iba a desnudar también a un público que vive con ella la catarsis de su herida. ¿Cómo y por qué? Porque con casi nada consigue que el espectador también contemple y sienta sus propias laceraciones.

 

Quien haya tenido la tentación de calificarlo como un pasatiempo narcisista o exhibicionista (seguramente nadie lo cuestionaría si fuera un hombre quien hiciera esta obra teatral), no entiende el camino terapéutico que conduce a presentar una propuesta como esta, una desnudez que pretende reparación y cuya finalidad es comprender lo sucedido para poder afrontar el futuro sin mirar atrás. Jiménez se desarma con sus mejores herramientas –el teatro y un clásico que ha leído, analizado y estudiado de forma obsesiva y que ahora revisita y autoficciona; desconcierta a un actor de prestigio al que somete a su deporte favorito, el tenis, y le hace sentir lo desvalidos que estamos y somos; y descoloca y abruma a un público que acaba mirando hacia su sima interior y comprendiendo el propósito de esa audición. Porque la vida, como Casting Lear, es un ensayo que solo ocurre una única vez pero que, sin embargo, nos esforzarnos en entenderla y en construir algo bello con ella. Andrea Jiménez, francamente, lo ha conseguido. Gracias, Andrea, por Casting Lear.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

 

LLUMS DE BOHÈMIA

Per a María Dolores Amorós i per a José Antonio Sánchez Palomo.

I per a totes les professores de Literatura que conec i estime.

 

Luces de bohemia de Valle-Inclán apareix publicada per entregues en el setmanari España a l’any 1920. Al 1924 es publica el llibre, amb tres escenes afegides: la II, la VI i la XI. L’obra presenta l’última nit de la vida de Max Estrella, poeta miserable i cec, acompanyat del seu gos pigall, don Latino de Hispalis. Valle es va inspirar en Alejandro Sawa, coetani seu amb circumstàncies semblants al protagonista. L’obra és una paràbola tràgica i grotesca de la impossibilitat de viure a una Espanya deforme, injusta, opressiva i absurda, perquè “nuestra tragedia no es una tragedia.”

 

Així comencen els apunts de Batxillerat que desenvolupen un estudi crític de l’obra perquè, des dels anys 80 del segle passat, la immensa majoria dels alumnes de COU, primer, i de 2on Batxillerat, després, hem llegit aquesta obra per primera vegada. Quan els lectors primerencs s’enfronten al llenguatge retòric i canalla valleinclanesc, la major part de les vegades (no vaig ser una excepció) acabem demanant auxili a les nostres socorregudes professores de Literatura que, un cop acabat el primer apropament lector, inicien una exegesi que esbrossa el bosc mental adolescent i posa ordre a una naturalesa florent, quan “ya pasa de tres [años] que me visita el nuncio”… És aleshores quan els deixebles novells ingressem en l’univers cultural del desencant adult ungits per les lletres d’aquest clàssic modern hispànic, perquè “en España el mérito no se premia. Se premia el robar y el ser sinvergüenza. En España se premia todo lo malo.” No obstant, no us afligiu, dilectes lectors, perquè això ocorria a l’Espanya dels anys 20 del segle XX, no a l’actualitat, com diria aquesta cínica professora de Literatura, d’ara o la d’antuvi, encara que “España es una deformación grotesca de la civilización europea.”

 

Enguany s’ha complert el primer centenari des que Luces de bohemia es va publicar com a llibre. Parla de l’Espanya que fou i amb la qual encara es poden establir massa paral·lelismes. Només caldria canviar alguns noms propis que fan referència a polítics i monarques (o no) perquè l’obra mantinga intacta la seua vigència. El que no saben molts espectadors i lectors actuals és que no es va representar fins el 1963 a París i a Espanya hi van haver d’esperar fins el 1970, al muntatge de José Tamayo. El que resulta sorprenent, a més, és que no hagués pujar mai a les taules del també centenari Teatro Español. Al 2024 ha ocorregut i restarà com a efemèride per ser recordada. “¡Admirable!”

 

Eduardo Vasco ha dirigit un muntatge brillant, que es manté fidel al text impecable de Valle, amb un total de vint-i-cinc actors –elenc nombrosíssim que ja no s’hi veu–, per encarnar als trenta-quatre personatges de l’obra,  amb còmics amb una reconeguda trajectòria i unes interpretacions excel·lents amb Antonio Molero com a Latino de Hispalis, el gran fantotxe; Ernesto Arias com a Rubén Darío; César Camino com a don Filiberto i el sublim borratxo de la taverna de Pica Lagartos; Alejandro Sigüenza com a Basilio Soulinake; María Isasi com a la Pisa Bien; o Toni Misó com a Venancio, Pica Lagartos. L’escenografia és sòbria i senzilla, amb un attrezzo del qual treuen molt de partit i un magnífic vestuari de Lorenzo Caprile que ens trasllada al primer terç del segle XX. A través d’una il·luminació excepcional, Vasco salva les dificultats de la posada en escena d’aquesta obra que es desenvolupa en tretze espais diferents d’aquest Madrid nocturn i bohemi. La música en directe posa el colofó a un muntatge clàssic que serà recordat. “En España podrá faltar el pan, pero el ingenio y el buen humor no se acaban.”

 

Tots aquests són motius suficients per haver assistit a la representació del primer esperpent valleinclanesc que ha esgotat entrades en totes les seues funcions i que tornarà al cartell del Teatro Español en 2026. Però, també serà rememorada per la interpretació excel·lent de Ginés García Millán com a Max Estrella, un personatge complex i esplèndid, que dista molt d’ésser una figura noble, però assoleix moments d’indubtable grandesa. En ell s’hi barregen l’humor i la queixa, la dignitat i la  humiliació. Junt amb el seu orgull, té una amarga consciència de la seua mediocritat. El seu ressentiment de fracassat resulta ridícul i patètic. En Malaestrella, destaquen la seua creixent fúria contra la societat i el seu sentiment de fraternitat cap als oprimits. Per això, “el sentido trágico de la vida española solo puede darse con una estética sistemáticamente deformada.”

 

Potser al matí següent d’assistir a la representació, s’aixecaran esperpèntics com algun vell professor de Literatura que va renunciar als seus somnis poètics i va acabar fent controls de lectura tipus test i tinguen pretensions de torejar al buey Apis, vulguen desdejunar xurros amb la Pisa Bien o potser sobreviure amb la il·lusió d’un dècim de loteria capicua que podria ser premiat, per acabar morint de fred sabent que no ingressaran en la docta Casa ni seran immortals. “¡Cráneo previlegiado!”

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu