LA PORNOGRAFIA DELS NOSTRES FILLS

Els adolescents tenen un dispositiu mòbil propi a l’edat mitjana d’onze anys. Abans ja han navegat per Internet moltes vegades sense supervisió d’un adult. A més, en massa col·legis i instituts, s’ha implantat l´ús de tabletes, connectades a Internet, que no són més que un mòbil amb pantalla gran. Per cert, és humanament impossible controlar el que trenta adolescents estan veient en aquestes pantalles mentre s’ha d’impartir classe. A banda del que aquesta sobreexposició a les pantalles suposa per l’atenció i la concentració dels nostres nens i adolescents, indicaré sols algunes dades rastrejades en la xarxa.

 

Gairebé set de cada deu adolescents consumeix pornografia. El primer apropament a aquests continguts sol ser accidental i es produeix entre els nou i els onze anys. Segons passar el temps, per als joves, la pornografia esdevé el principal referent del comportament afectiu-sexual en una relació. El consum és percentualment major en el xics (80%) front a les xiques (40%). Pot semblar obvi però el consum excessiu d’aquest material té efectes distorsionadors en la psique dels nostres joves.

 

La industria pornogràfica es comporta com una droga, perquè té un efecte addictiu degut a la quantitat de dopamina que genera aquest plaer. No es tracta d’un plaer provocat per l’instint de supervivència de l’espècie humana que té el sexe real. La repetició de la conducta comporta que la persona perda la capacitat de controlar les seus pròpies sensacions i voluntat. Pensem que es tracta de menors en ple desenvolupament psico-afectiu i en creixement, no d’adults.  

 

Sembla que quan un adolescent desenvolupa una addicció a la pornografia, el cervell canvia la seua estructura química. L’expressió d’aquesta dependència es tradueix en símptomes d’ansietat, estrès, dificultat per concentrar-se en determinades tasques, temor a prendre decisions, canvis ràpids d’humor sense raó aparent, apatia, menys ganes de socialitzar, depressió. En estar exposats des d’una edat tan primerenca a aquests continguts, els adolescents generen una idea equivocada de les relacions sexuals. En molts casos, es tracta del seu primer apropament cap a un acte sexual previ a la pròpia experiència i tranformen el que veuen en la pantalla en una conducta sexual estàndard o normalitzada.

 

Amb el costum, visualitzen continguts pornogràfics cada cop més perillosos i nocius, assolint nivells alarmants. Com més s’altera el circuit de recompensa, es cerquen comportaments més extrems, alguns d’ells delictius com violacions en grup. Els adolescents que consumeixen aquests vídeos amb assiduïtat els consideren normals i poden arribar a adquirir conductes de risc.

 

Les dades estadístiques són preocupants: segons la Fundació Barrié, el 25% dels adolescents entre 12 i 14 anys consumeix pàgines a Internet de contingut pornogràfic. Aquest percentatge puja al 50% en la franja d’edat que va dels 14 als 16 anys i ascendeix al 65% entre els de 16 a 18 anys. El 58% ha contactat amb desconeguts a través d’Internet. El 18% de les xiques han sigut pressionades perquè enviaren fotos o vídeos sexuals (l’anomenat sexting).

 

La solució és complexa, però requereix d’una actuació urgent: és imprescindible que els progenitors seguen a parlar amb els seus fills de sexe, d’Internet i que en la conversa es parle de pornografia obertament. Si tenen fills adolescents, ja fan tard. Els nens i adolescents necessiten que els adults els protegim i els posem límits en el seu accés a Internet. Requereixen que estem amb ells. És fonamental que als centres educatius hi haja més programes d’educació psico-sexual i que no es censuren aquests continguts. Són necessaris, a més, plans de mediació en conflictes en els instituts que previnguen els casos d’assetjament i que milloren la convivència escolar. Però, els professors també necessitem que es torne a confiar en la nostra tasca i que ens donen unes condicions de treball (ràtios d’alumnes acceptables i menys hores lectives) amb què podem observar, escoltar i atendre el nostre alumnat (els seus fills) amb la calma que es mereixen. Ja fem tard.  

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

DISCURS DEL PREMI DE NARRATIVA CIUTAT DE SAGUNT

Bona vesprada a tothom. En aquest acte especial i durant el cap de setmana estic celebrant que la ciutat de Sagunt, al Camp de Morvedre, ha entrat a formar part de la història d’aquesta professora que escriu i que vos parla. Vos he de confessar que estic molt contenta i molt il·lusionada. De vegades la vida ens sorprèn i no sempre és per a mal. Vull donar les gràcies a tots els que ho heu fet possible. En primer lloc, vull agrair a la corporació municipal, amb l’alcalde Darío Moreno al capdavant, l’aposta decidida per la nostra llengua. Gràcies a la regidoria de Normalització Lingüística, amb Patrícia Sánchez i al Gabinet de Promoció del Valencià amb Òscar Pérez Silvestre. Avui, més que mai, cal recolzar l’ús normalitzat del valencià. Visc a Madrid des de fa més de vint-i-cinc anys i em trobe amb la contradicció que escolte, amb goig, parlar valencià-català-balear al Congrés dels Diputats mentre a casa nostra ens volen arravatar els accents gràfics i les petites conquestes socials de la nostra llengua aconseguides amb tant d’esforç. La nostra llengua és molt més que un requisit.

 

Gràcies a la companyia Teatres de la Llum, a Vicent Ortolà i a Mariola Ponce, per organitzar aquest acte i per la tria de les fotografies. Sens dubte, “la situación es teatral” que diria el meu estimat Juan Mayorga i no tinc ben clar si el que visc és realitat o ficció. També vull donar les gràcies al jurat integrat per Manel Joan, Raquel Ricart i Josep Usó. No vos qüestionaré el criteri a l’hora de triar l’obra premiada, però m’aliaré amb Raquel per reivindicar la literatura feta per dones. Gràcies per la trucada telefònica (per mi plena de nervis) i la conversa i els comentaris sobre la novel·la –després la podem continuar. La nit que em vau cridar vaig telefonar a l’escriptor xativí Toni Cucarella, amb qui he compartit algun desànim i més literatura –sempre dic que quan siga gran vull escriure com ell– per donar-li la nova. Quan va passar l’atrafegament inicial de la conversa per l’emoció del moment, em va demanar pel jurat del premi. Li vaig dir els noms. Bon jurat, Toni Cucarella dixit.

 

També vull donar les gràcies a les persones que han cregut que Només una. Que si no, faré tard. era un text que mereixia ser llegit pel públic. A María José Mier, la meua dona; a Paloma López Pascual, que m’ha advertit que ja he de dir que sóc professora i escriptora; als escriptors Toni Cucarella i Ignasi Riera, lectors primerencs i crítics de la novel.la; a Lola Pérez Bellido i al fotògraf Antoni Marzal, lectors batejats com casolans, fonamentals per fer de la literatura un fet i una realitat social.

 

Només una. Que si no, faré tard. conta el bombardeig perpetrat per l’aviació italiana feixista a Xàtiva (La Costera), el 12 de febrer de 1939 i al poble de Manuel, el dia abans. La pluja de bombes va coincidir amb l’arribada d’un tren que transportava la 49 Brigada Mixta cap a la rereguarda del front, fet que va afavorir que l’estació de ferrocarril estigués atapeïda de gent. Hi van morir un total de cent quaranta-cinc persones a Xàtiva i hi va haver gairebé quatre-cents ferits. L’onze de febrer van perdre la vida sis persones a l’estació de Manuel, tots civils. Després hi va caure un tel de silenci sobre aquest fet terrible, que ha estat anomenat dècades després el Guernica valencià. Vos parle d’una guerra del segle passat, però sabem que la maquinaria bèl·lica no es detura. Ho veiem a Ucraïna i a Palestina, sobretot a Gaza, i Israel i a tants conflictes oblidats. 

 

Solsida, nom simbòlic que li he donat a Xàtiva, vol representar totes les poblacions costaneres del País Valencià i de Catalunya que, durant l’hivern i la primavera de 1939, van sofrir els bombardejos estratègics de l’aviació franquista per fer malbé les comunicacions ferroviàries i així consumar la derrota i la humiliació de la República Espanyola. Recordem que Sagunt també va ser bombardejada en diverses ocasions al llarg de la guerra civil.

 

Només una. Que si no, faré tard és un relat polifònic que conta trenta-nou vegades uns fets que van ocórrer només un cop, però que mai no havien d’haver esdevingut i que no van poder ser narrats durant dècades. Cada capítol és una peça del trencaclosques que vol reconstruir la memòria individual i col·lectiva durant tants anys silenciada. La narració pretén omplir alguns dels buits que el pas inexorable del temps ha deixat balmats per tal d’apropar-nos a la veritat que ajude a la reparació. És per això que els capítols fluctuen entre el passat i el present, per un camí on realitat i ficció sovint es solapen i confonen i on els personatges salten de la realitat a la ficció i a l’inrevés. Em podeu assegurar que tot açò que estic vivint és realitat i no un somni?

 

Vull dedicar aquest premi a la meua mare, Trini Fuster, i a la memòria de la meua àvia, Trini Garcia, gràcies a les quals vaig conèixer aquest trist esdeveniment. Quan jo era a sisè d’EGB, a l’escola ens van demanar que contàrem un fet històric del qual tinguérem coneixement o que preguntàrem a la família. Jo li vaig preguntar a ma mare i ella em va suggerir que parlés amb la meua àvia sobre el bombardeig de Xàtiva. Vaig començar a escriure aquell relat als dotze anys en castellà. Era precisament en aquell curs quan la meua generació començava a estudiar valencià a l’escola. El principi de la narració va ser en la llengua de l’Estat, però quan vaig començar a escriure els diàlegs, sense voler, vaig pegar el salt a la nostra llengua. I amb aquell text, escrit entre el castellà i el valencià, vaig anar a classe. Per sort, no em van preguntar. Però sempre he pensat que en aquesta anècdota (o potser molt més que això) estan les autèntiques raons per les quals escric i per què ho faig en una llengua de deu milions de parlants. Hi ha relats que ixen dels budells i només podem contar-los en la llengua que hem aprés de menuts, perquè ens configuren com a persones, perquè pertanyen a la nostra memòria històrica i col·lectiva. No parlem només una llengua, som també una llengua. 

Per acabar, Només una. Que si no, faré tard. vol ser una obra compromesa amb la pau, la memòria i la reparació. Vull citar a Mario Benedetti que ens recorda que “el olvido está lleno de memoria”. Moltes gràcies.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora i escriptora

 

 

 

 

LA MADRE DE FRANKENSTEIN

“Lo mejor en España es no abrir la boca. El silencio es el único valor seguro”. En 1954, Germán Velázquez, un joven psiquiatra que ha vivido quince años en Suiza, vuelve a España para trabajar en el manicomio de mujeres de Ciempozuelos, al sur de Madrid. Se exilió en 1939, después de que su padre, psiquiatra republicano, se suicidara antes de sufrir la pena capital a la que había sido condenado. Allí se reencuentra con Aurora Rodríguez Carballeira, un personaje real de la época, recluida y conocida por haber matado a su hija Hildegart de cuatro disparos mientras dormía. Germán se dedica a la psiquiatría por influencia paterna y porque, con trece años, conoció a la parricida paranoica y quedó fascinado por su inteligencia. También conoce a María Castejón, una auxiliar de enfermería, hija del jardinero del manicomio, a la que Aurora enseñó a leer y a escribir cuando era una niña y que guarda muchos secretos.

 

La madre de Frankenstein es, sin duda, uno de los montajes teatrales de esta temporada, coproducida por el Centro Dramático Nacional y el Teatre Nacional de Catalunya. Lo es por diversos motivos. Primero, porque es la adaptación de la quinta novela de Almudena Grandes de la serie Episodios de una guerra interminable sobre la guerra civil y el franquismo, tarea que dejó inacabada como su maestro Benito Pérez Galdós en los Episodios Nacionales.

 

En segundo lugar, porque se trata de una obra coral de mujeres. La propia Grandes acordó con Carme Portaceli, directora del montaje y especialista en adaptaciones teatrales de grandes novelas –La casa de los espíritus (2021) o Mrs. Dalloway (2019), entre otras–, la puesta en escena de uno de sus “episodios” y esta fue la elegida. La dramaturga Anna Maria Ricart –Hay alguien en el bosque (2023) o Moríos (2024)– ha sido la encargada de escribir la adaptación, tremendamente fiel al texto original porque considera que los lectores de Grandes conocen su obra en profundidad. El resultado es un texto largo cuya representación llega casi a las cuatro horas, pero es que Portacelli le pasó la novela con casi todo subrayado. Además, Blanca Portillo encarna a Aurora Rodríguez Carballeira en una interpretación donde nos vuelve a confirmar que es una de las damas del teatro actuales.

 

En tercer lugar, porque a pesar de la sobresaliente interpretación de Portillo, se trata de una representación coral donde hay tres protagonistas: Pablo Derqui es el doctor Velázquez y Macarena Sanz encarna a María Castejón, una joven apocada producto de la educación represora franquista y del discurso oficial. “Ahora hay paz. Los españoles no servimos para tener partidos y parlamentos como los otros países. Franco lo sabía”. El resto de actores representan con versatilidad a distintos personajes, entre los que nos encontramos con un irreconocible José Troncoso en la piel del Padre Armenteros.

 

En cuarto lugar, porque se nos cuenta, a través de los ojos de alguien que ha crecido y ha sido educado fuera de la España franquista de los años 50, la realidad sórdida y gris de la que venimos: nada es “normal” y todo se mira con ojos de sospecha y con una intención retorcida, se pueden cometer las mayores atrocidades contra las mujeres con impunidad (robo de bebés recién nacidos o violaciones silenciadas), terapias rehabilitadoras para homosexuales, encumbramiento de la crueldad, la manipulación y la mediocridad en las figuras de los doctores López Ibor y Vallejo-Nájera y su “gen rojo”. Además, el texto es lo suficientemente rico para acercarnos también a la intrahistoria de unos personajes, a sus miedos y, sobre todo, a sus silencios, que viven en un lugar olvidado, un manicomio. “Honestamente le digo, si las cuerdas importamos poco, imagínese las locas, ellas son las últimas de todas las filas”.  

 

En quinto lugar, porque Aurora Rodríguez Carballeira se convierte en símbolo de esa España esquizofrénica y enferma, asesina de su hija superdotada, porque “ella la creó, y ella la destruyó”, eugenésica, que se cree superior a los demás, brillante e inteligente, capaz de lo mejor y de lo peor. “Mi corazón, mis pechos, mis nalgas son de mujer, pero el cerebro, el cuello, los brazos, las piernas y la clavícula son completamente viriles. Si no se lo creen, que me hagan la autopsia cuando muera, y ya lo verán”.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

FINLÀNDIA

Finlandia (La uÑa Rota, 2022), escrita i dirigida per Pascal Rambert, torna al Teatro de la Abadía després d’esgotar entrades la temporada passada. És aquesta la segona oportunitat per veure en acció a Isra (Israel Elejalde) i Irene (Irene Escolar) en una batalla campal dialèctica. Pascal Rambert és especialista en mostrar conflictes verbals de gran voltatge entre personatges. “Escric per a veus, no per a personatges. Ho va fer amb La clausura del amor (La uÑa Rota, 2017) on, a partir de dos soliloquis enfrontats, ens va presentar un devastador ajustament de comptes que arriba a les entranyes del desamor d’una parella l’amor de la qual ha arribat a la seua fi. Hermanas (La uÑa Rota, 2019) és també un text pertorbador on dues germanes, Bàrbara i Irene, es llancen a la cara paraules que mai no han gosat dir-se en els molts anys que fa que s’estimen en la rancúnia. En tenen prou amb el llenguatge per fer-se mal com un arma que expressa el seu desig de venjança caïnita.    

 

A Finlandia, és hivern i són les quatre de la matinada. Israel ha fet quatre mil kilòmetres de Madrid a Helsinki en cotxe per arribar a una habitació d’hotel i dir-la a la mare de la seua filla que s’aixeque del llit. Així, amb un ‘Aixeca’t’ comença aquest diàleg bel·ligerant que ens presenta la fi d’una història, en la qual el passat no sembla ser el que era (ens trobem amb dues visions ben diferents) ni tampoc hi ha un futur per als dos (encara que un d’ells no ho vol admetre).

 

Israel i Irene són actors i tenen una filla en comú, Nina, que apareixerà al final de l’obra per donar-nos una lliçó vital fonamental: els nens són sagrats. Lliçó que tots repetim però que gairebé ninguna parella que es separa respecta. Ni tan sols ho fan algunes que romanen casades tota la vida. I és que aquesta obra fa mal perquè, sense pretendre ser realista, reflexa massa bé la realitat de moltes relacions tòxiques, esgotades pels xantatges psicològics i per la tendència humana a mirar cap una altra banda i pensar que no tot està tan malament. Rambert afirma que aquesta obra “és un atac contra el pitjor que la masculinitat pot produir”, ja que al diàleg emergent la gelosia, el deliri de la paranoia i l’amenaça invasiva. Israel és un home que no entén el que ocorre ni a sa casa ni a fora, acostumat a un món en ordre. No arriba a entreveure que aquest és el seu propi ordre establert. I no dóna treva a la dona que diu estimar. Per això la crivella amb la seua verborrea fins l’esgotament i ho fa principalment perquè pensa i sent que aquesta ja no l’escolta. Irene, per la seua banda, ja no vol saber ni entendre el que diu Israel.

 

Però Irene no sap com respondre; fastiguejada i acorralada per la dialèctica del seu company que no li dóna respir sols pot cridar “S’ha acabat”. No obstant, tampoc sap com executar aquest final envaïda per la situació que la desborda i no li deixa pensar amb claredat. Ambdós són personatges perduts, que es van estimar durant un temps, però que ja no saben acabar una història que ha de concloure. El diàleg es manifesta com un autèntic combat oral on la violència verbal i gestual impregna les quatre parets d’aquesta habitació d’hotel pels cristalls de les quals penetra el gèlid hivern finlandès. De nou, el problema que es revela és la manca de límits en l’afecte i la confusió per interpretar la realitat. A la fi, queda palès qui és la víctima. Podem canviar el nom dels personatges, el lloc de residència o la capital europea on es troben, el nom de la criatura... però el resultat del dany i de la nafra és el mateix. “Què fan els adults amb els nens i que li fan els adults al seu propi nen interior?”, ens pregunta l’autor. Goseu contestar-vos.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Foto de Vanessa Rabade

 

 

EL PORNO DE NUESTROS HIJOS

Los adolescentes tienen un dispositivo móvil propio a la edad media de once años. Antes ya han navegado por Internet muchas veces sin supervisión de un adulto. Además, en demasiados colegios e institutos, se ha implantado el uso de tabletas, conectadas a Internet, que no son más que un móvil con pantalla grande. Por cierto, es humanamente imposible controlar lo que treinta adolescentes están viendo en esas pantallas mientras se ha de impartir clase. Aparte de lo que esta sobreexposición a las pantallas supone para la atención y la concentración de nuestros niños y adolescentes, indicaré solo algunos datos rastreados en la red. 

 

Casi siete de cada diez adolescentes consumen pornografía. El primer acercamiento a estos contenidos suele ser accidental y se produce entre los nueve y los once años. Según pasa el tiempo, para los jóvenes, el porno se convierte en el principal referente del comportamiento afectivo-sexual en una relación. El consumo es porcentualmente mayor en los chicos (80%) frente a las chicas (40%). Puede parecer obvio pero el consumo excesivo de este material tiene efectos distorsionadores en la psique de nuestros jóvenes.

 

La industria pornográfica se comporta como una droga, porque tiene un efecto adictivo debido a la cantidad de dopamina que genera este placer. No se trata de un placer provocado por el instinto de supervivencia de la especie humana que tiene el sexo real. La repetición de la conducta conlleva que la persona pierda la capacidad de controlar sus propias sensaciones y voluntad. Pensemos que se trata de menores en pleno desarrollo psico-afectivo y en crecimiento, no de adultos.

 

Parece ser que cuando un adolescente desarrolla una adicción a la pornografía, el cerebro cambia su estructura química. La expresión de esta dependencia se traduce en síntomas de ansiedad, estrés, dificultad para concentrarse en determinadas tareas, temor a tomar decisiones, apatía, menos ganas de socializar, depresión, cambios rápidos de humor sin razón aparente. Al estar expuestos desde una edad tan temprana a estos contenidos, los adolescentes generan una idea equivocada de las relaciones sexuales. En muchos casos, se trata de su primer acercamiento hacia un acto sexual previa a la propia experiencia y con esto convierten lo que ven en la pantalla en una conducta sexual estándar o normalizada.

 

Con la costumbre, visualizan contenidos pornográficos cada vez más peligrosos y nocivos, alcanzando niveles alarmantes. Cuanto más se altera el circuito de recompensa, se buscan comportamientos más extremos, algunos de ellos delictivos como violaciones en grupo. Los adolescentes que consumen estos vídeos con asiduidad los consideran normales y pueden llegar a adquirir conductas de riesgo.

 

Los datos estadísticos son preocupantes: según la Fundación Barrié, el 25% de los adolescentes de entre 12 y 14 años consume páginas en Internet de contenido pornográfico. Este porcentaje sube al 50% en la franja de edad que va de los 14 a los 16 años y asciende al 65% entre los de 16 a 18 años. El 58% ha contactado con desconocidos a través de Internet. El 18% de las chicas han sido presionadas para que enviasen fotos o vídeos sexuales (el llamado sexting).

 

La solución es compleja, pero requiere de una actuación urgente: es imprescindible que los progenitores se sienten a hablar con sus hijos de sexo, de Internet y que en la conversación se hable del porno abiertamente. Si tienen hijos adolescentes, ya van tarde. Los niños y adolescentes necesitan que los adultos los protejamos y les pongamos límites en su acceso a Internet. Requieren que estemos con ellos. Es fundamental que en los centros educativos haya más programas de educación psico-sexual y que no se censuren estos contenidos. Son necesarios, además, planes de mediación en conflictos en los institutos que prevengan los casos de acoso y que mejoren la convivencia escolar. Pero, los profesores también necesitamos que se vuelva a confiar en nuestro labor y que se nos den unas condiciones de trabajo (ratios de alumnos aceptables y menos horas lectivas) con las que podamos observar, escuchar y atender a nuestro alumnado (sus hijos) con la calma que se merecen. Ya vamos tarde.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

ELS SANTS INNOCENTS

“A mandar, que para eso estamos”. Sens dubte, Los santos inocentes ha estat un dels muntatges teatrals de l’any. Després d’estar de gira tot l’any per l’Estat espanyol va arribar aquesta primavera a les Naves del Español a Madrid amb èxit de públic. Ha estat Premi Talía a millor espectable i millor actor secundari (Luis Bermejo). Va esgotar entrades tots del dies de la representació i no va defraudar. Les expectatives eren altes. En primer lloc, pel text que adapta del nostre universal Miguel Delibes, una de les novel·les més importants del segle XX. Què voleu que us diga? Com més llig a Delibes, més m’agrada, més moderat i destre en l’ús de la sintaxi i de la paraula em sembla. N’hem d’aprendre tant! Delibes és probablement l’autor més adaptat al cinema i al teatre de la Literatura espanyola i intueix que això es deu a la seua habilitat per captar els matisos i la complexitat de l’Espanya que li va tocar viure, país d’injustícies i desigualtats que va mostrar sense fer judicis de valor, ja que la realitat ja parla per sí mateixa si la sabem escoltar. Per això, Delibes és i serà un mestre. 

 

“A mandar, que para eso estamos”. El muntatge teatral ha volgut separar-se de l’adaptació cinematogràfica que Mario Camus va fer al 1984 i que ja és un referent al nostra cinema. Amb un procedent d’aquesta qualitat, era una tasca complicada. No obstant això, Fernando Marías i Javier Hernández-Simón ho han aconseguit en l’adaptació del text al teatre. Sens dubte, l’elecció d’escenes ha sigut un dels encerts. Hernández-Simón ho ha fet així mateix en la direcció, a l’hora de  ha hecho asimismo en la direcció, a la hora de manejar el llenguatge escènic amb una escenografia senzilla però suggeridora, capaç d’anar més enllà dels objectes que parlen també i un joc de llums –gairebé un personatge més– i música encertats.

 

“A mandar, que para eso estamos”. Amb Alfredo Landa (Paco el Bajo), Terele Pávez (Régula), Paco Rabal (Azarías) i Juan Diego (el senyoret Ivan) a la memòria, l’elecció dels actors era inclús el punt més compromès de l’adaptació teatral. Javier Gutiérrez (Paco el Bajo) demostra per què és un dels actors amb més projecció i Luis Bermejo (Azarías) ja ha donat mostres de sobra del gran actor teatral que és (Los que hablan de Pablo Rosal). Els grans actors es forgen i avaluen a les taules; Pepa Pedroche (Régula) és un exemple prototípic d’això últim que he afirmat. La sorpresa ha estat un Jacobo Dicenta superb (mai més ben dit) al paper del Senyoret Ivan. Pòquer d’asos: aposta segura.

 

“A mandar, que para eso estamos”. És la lletania apresa, repetida i assumida per Paco ell Bajo i la seua dona Régula; cantarella que transmeten als seus fills amb l’exemple i la seua actitud baixa i que els joves es resisteixen a acceptar. Paco el Bajo, en la seua ignorància, sap que l’única oportunitat que tenen els seus fills de fugir d’un sistema d’explotació, gairebé esclavista, és l’accés a l’educació. Però també això els és negat. Que sàpiguen fer el seu autògraf ja és suficient per exhibir-los davant d’un ambaixador estranger. Régula i Paco el Bajo saben que són una possessió unida a la terra, que el seua naixement com serfs marca el seu destí vital i, per això, Paco es comporta com el gos fidel i servil que és, incapaç de rebel·lar-se contra el seu amo que no respecta la seua dignitat animal. Gràcies a Déus que existeix el ximple Azarías que es caga en tot i a l’animalitat del qual resideix la grandesa de la seua humanitat. “A mandar, que para eso estamos”.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

FINLANDIA

Finlandia (La uÑa Rota, 2022), escrita y dirigida por Pascal Rambert, vuelve al Teatro de la Abadía después de agotar entradas la temporada pasada. Es esta la segunda oportunidad para ver en acción a Isra (Israel Elejalde) e Irene (Irene Escolar) en una batalla campal dialéctica. Pascal Rambert es un especialista en mostrar conflictos verbales de gran voltaje entre personajes. “Escribo para voces, no para personajes”. Lo hizo en La clausura del amor (La uÑa Rota, 2017) donde, a través de dos soliloquios enfrentados, nos presentó un devastador ajuste de cuentas que llega a las entrañas del desamor de una pareja cuyo amor ha llegado a su fin. Hermanas (La uÑa Rota, 2019) es también un texto perturbador en el que dos hermanas, Bárbara e Irene, se arrojan a la cara palabras que nunca se han atrevido a decirse en los muchos años que hace que se aman en el rencor. Les basta el lenguaje para hacerse daño como un arma que expresa su deseo de venganza cainita. 

 

En Finlandia, es invierno y son las cuatro de la madrugada. Israel ha recorrido cuatro mil kilómetros de Madrid a Helsinki en coche para llegar a una habitación de hotel y decirle a la madre de su hija que se levante de la cama. Así, con un ‘Levántate’ comienza este diálogo beligerante que nos presenta el fin de una historia, en la cual el pasado no parecía ser lo que era (nos encontramos con dos visiones bien diferentes del mismo) ni tampoco hay un futuro para los dos (aunque uno de ellos no lo quiera admitir).

 

Israel e Irene son ambos actores y tienen una hija en común, Nina, que aparecerá al final de la obra para darnos una lección vital fundamental: los niños son sagrados. Lección que todos repetimos pero que casi ninguna pareja que se separa respeta. Ni siquiera lo hacen algunas que permanecen casadas toda la vida. Y es que esta obra duele porque, sin pretender ser realista, refleja demasiado bien la realidad de muchas relaciones tóxicas, agotadas por los chantajes psicológicos y por la tendencia humana de mirar hacia otro lado y pensar que no todo está tan mal. Rambert afirma que esta obra “es un ataque contra lo peor que lo masculino puede producir”, ya que en el diálogo emergen los celos, el delirio de la paranoia y la amenaza invasiva. Israel es un hombre que no entiende lo que ocurre ni en su casa ni fuera de ella, acostumbrado a un mundo en orden. No llega a atisbar que ese es su propio orden establecido. Y no da tregua a la mujer que dice amar. Por eso la acribilla con su verborrea hasta el agotamiento y lo hace principalmente porque piensa y siente que esta ya no le escucha. Irene, por su parte, ya no quiere saber ni entender lo que dice Israel.

 

Pero Irene no sabe cómo responder; hastiada y acorralada por la dialéctica de su compañero que no le da respiro solo puede gritar “Se acabó”. No obstante, tampoco sabe cómo ejecutar ese final invadida por una situación que la desborda y no la deja pensar con claridad. Ambos son personajes perdidos, que se amaron durante un tiempo, pero que no saben acabar una historia que debe concluir. El diálogo se manifiesta como un auténtico combate oral donde la violencia verbal y gestual impregna las cuatro paredes de esa habitación de hotel por cuyos cristales se cuela el gélido invierno finlandés. De nuevo, el problema que se revela es la falta de límites en el afecto y la confusión para interpretar la realidad. Al final, queda claro quién es la víctima. Podemos cambiar el nombre de los personajes, el lugar de residencia o la capital europea donde se encuentran, el nombre de la criatura… pero el resultado del daño y de la herida es el mismo. “¿Qué hacen los adultos a los niños y qué le hacen los adultos a su propio niño interior?”, nos pregunta el autor. Atrévanse a responderse.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe