LA TRAVIATA

Ah! Godiamo! / La tazza e il cantico / La notte abbella e il riso… Els amants de l’òpera afirmen que aquest és l’espectacle total, síntesi de totes les arts escèniques i musicals. I raó no els manca. El problema és que ha estat un art elitista destinat a les classes acabalades i, encara que s’ha democratitzat un poc, així continua. Si es dubta d’aquesta afirmació, només cal assistir a qualsevol representació del Teatro Real de Madrid o del Teatre del Liceu de Barcelona per comprovar que determinats tòpics i usos socials romanen en el temps. La pròpia estructura arquitectònica del teatre ho demostra, on la comoditat de l’espectador no importa, ni la perspectiva en relació amb l’escenari per un gaudi major de l’espectacle. A l’òpera no s’hi anava a veure –la peça representada– sinó a ser vist. 

 

La Traviata es una òpera en tres actes amb música de Giuseppe Verdi i llibret en italià de Francesco Maria Piave. Està basada en la novel·la d’Alejandro Dumas, fill, La dama de las camèlies (1848). Junt amb Rigoletto i Il Trovatore, conformen la “trilogia popular”, que és una adjectiu fonamental per entendre la poètica verdiana i que qüestiona allò afirmat en el paràgraf anterior.

 

Es va estrenar el 6 de març de 1853 en el teatre La Fenice de Venècia i va patir el rebuig del públic i de la crítica conservadora. Verdi era conscient dels riscos que corria en situar l’acció en la contemporaneïtat i en fer protagonista de la seua obra a una cortesana, és a dir, a una prostituta. Era d’esperar que un personatge com el de Violetta Valéry s’estavellara contra les ments benpensants i la moral convencional. Una altra qüestió és que coneixeren personatges com ella en els seus entorns més propers, però pujar-la a l’escenari per representar la seua desgràcia suposava donar-li un protagonisme i una entitat que senzillament resultava escandalós. No obstant, Verdi sabia que era qüestió de temps que triomfara i, un any després, es va representar en el Teatre San Benedetto de Venècia aconseguint l’aplaudiment del públic.

 

Verdi, que mai no va perdre la seua consciència de pagès, va voler apropar el gènere líric a allò popular, vocable despectiu per alguns, com un ideari ètic i estètic, perquè les seues obres arribaren a tothom, no sols als paladars més exquisits. S’ha d’entendre allò popular com sinònim de l’universal i de cerca d’una essència que despulle l’obra de tota artificiositat i excés. No obstant, amb el personatge de Violetta Valéry va escriure un paper d’una complexitat, plena de matisos interpretatius del bel canto, que va deixar actuacions, ja immortals, de Maria Callas en la dècada dels 50 del segle passat.

 

El muntatge que es pot veure en el Teatro Real de Madrid té una icònica posada en escena, producció de Willy Decker. No va poder representar-se al 2020 com a conseqüència de la pandèmia. A través d’una escenografia minimalista d’una gama cromàtica suggerent, on cada objecte té un significat simbòlic, l’espectador pot centrar-se en l’execució de Nadine Sierra, la gran diva llatina de l’òpera, nascuda en Florida, i del donostiarra Xabier Anduaga. El vestuari masculí contemporani del cor estilitza i atorga elegància a un decorat senzill i eloqüent que divideix, a través de l’altura, l’espai públic del privat a la perfecció. Un gran rellotge, polisèmic i omnipresent, ens recordarà el destí tràgic d’aquesta esgarriada que va intentar seguir l’impuls de l’amor i que, per solidaritat amb una altra dona –la germana del seu estimat Alfredo– acabarà renunciant a la felicitat. Tanmateix, les notes del seu cant vitalista proclamant el seu dret a la llibertat i al plaer, s’enlairaran des de l’escenari fins al paradís, amb una música que ens fa tocar el cel:

 

Sempre libera degg’io

Folleggiare di gioia in gioia,

Vo ‘che scorra il viver mio

Pei sentieri del piacer.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu