L'ILLA DE L'AIRE

Arriba el fos a negre final i acaba la representació al Teatro Español amb quatre-cents anys d’història a les espatlles. Els aplaudiments trenquen els escassos segons de silenci que succeeixen a la fi de l’obra que ens han representat. Encara suren i s’enlairen les darreres paraules pronunciades. Es troben sobre l’escenari les cinc actrius que ens han apropat el relat d’Alejandro Palomas, La isla del aire, que forma part d’El tiempo que nos une. Candela Serrat, Vicky Peña, Nuria Espert, Teresa Vallicrosa i Claudia Benito ens miren en silenci, agafades de la mà, amb alegria i emoció. Pense que aquest és un dels moments màgics del teatre. Ocorre quan, un cop finalitzada la representació, els espectadors reconeixem i agraïm el treball ofert, en primer lloc, pels actors (actrius en aquest cas), i també de l’equip sencer que està darrere de les taules (fet que ells ens recorden aixecant el braç en homenatge als seus companys ocults). Donem les gràcies per transportar-nos a un món imaginari que ens torna al nostre transformats. Aplaudim, primer, amb certa timidesa, observant les mirades brillants i els gestos d’agraïment de cadascuna d’aquestes dones. Transcorreguts uns segons, alliberades les mans, les quatre retrocedeixen unes passes sense deixar de mirar-nos, perquè Núria Espert, al mig, reba l’ovació, plena d’afecte, per una vida dedicada al teatre. I sí, aleshores, el teatre es posa dret per aclamar i rendir tribut a aquesta anciana gairebé nonagenària que ho ha fet tot i que ho ha donat tot pel teatre. Tots, conscients que aquest serà el darrer muntatge en què participarà, ens embriaguem amb la plenitud que ens ofereix el moment, únic i irrepetible pels espectadors. Núria Espert, la gran dama del teatre, el viurà cada vespre fins el catorze de gener. No és més (i no és poc) que un merescut acomiadament d’aquesta actriu que ens ha donat tant.

 

L’illa de l’aire és a Menorca on la presència del mar i el vent omplin l’espai i l’escenografia austera i estàtica de grans pedres sobre les quals es projecten imatges de les actrius i d’aquest mar que actua com a testimoni de la tragèdia familiar. La mirada poètica de Palomas es palpa en les paraules que pronuncien aquestes cinc dones que, en realitat, són sis perquè l’absent Helena i la seua veu també són presents. Núria Espert és Mencia, la matriarca d’una família, que coneix els secrets de les dones de la seua família que arrosseguen un passat que els impedeix viure d’una manera tranquil·la i plena. A través de les paraules, aquesta anciana nonagenària, intentarà sanar les ferides obertes de les seues filles i netes. Però sap que ha d’arrancar-se-les, moltes vegades amb un to desllenguat i directe. Mencia, que de vegades es mostra senil, té moments d’una intensa lucidesa que causa estralls en les seues filles i netes pel seu estrip. Ho intentarà a través del viatge a un far junt al mar on va desaparèixer en una nit de tempesta la seua neta major Helena, la mort de la qual no accepta la seua mare, Lia (una continguda Vicky Peña). De forma gradual, van apareixent les càrregues individuals i familiars de cadascuna: de les seues netes Bea (Clàudia Benito), convalescent d’un herpes i amb un futur personal incert, i d’Inés (Candela Serrat), que decideix viure l’amor malgrat les seues responsabilitats familiars; però també de la seua filla Flàvia (Teresa Vallicrosa), frustrada per les oportunitats perdudes i per la seua anodina vida de cuidadora. Cinc dones que cerquen reconciliar-se amb la vida i amb elles mateixes mitjançant, de bell nou, l’eina més poderosa que tenim, el llenguatge.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu